Que polit seria si cada dia fos Nadal. Seriem tremendament solidaris i ens recordariem dels negrets de l'Àfrica que es moren de fam. I suportaríem la sogra i el cunyat que ho sap tot. Portariem a casa a l'avi i fariem com si fos un més de la familia. Riuriem amb els companys de feina i amb el cap i tot. Ens oblidariem de la hipertensió i del colesterol.
El Rei sortiria cada dia per sa tele fent un discurs i justificaria el seu sou. I els polítics no i es quedarien a casa (que seria d'agrair). Els carrers estarien atapeïts de gent mirant aparadors i els botiguers no sabrien a qui culpar de que la gent no gasti.
Els mestres d'escola deixarien de tenir úlceres gastroduodenals. I els metges, infermers, bombers, policies, fematers, ...ferien feina, com ho fan cada dia de l'any.
Però, per sort o per desgràcia, cada dia no és Nadal. I no som solidaris (ens feren la conciència i ens sentim culpables). La sogra és insoportable, i el cunyat, encara més. I l'avi que mengi, que a l'asil no n'hi tocarà tant. Els companys, si no te l'han feta, te la farán, i el cap, ..bé, deixe-m'ho còrrer. La hipertensió i el coloesterol segueixen allà (així que cuidis). El Rei seguirà fent de figurete de Lladó, que és molt maco però no serveix per res. I els polítics, ay els polítics!!, seguiran obrint la boca (i això no te remei).
Els botiguer tornaran al seu estat natural, queixant-se de lo malament que viven. Els mestres tornaran a les classes, amb les feres i amb la úlcera. I els metges, infermers, bombers,.. seguiran fent feina com ho fan sempre (si un ERE o un "reajustament de plantilla d'acord amb una racionalització dels recursos" no els porta a l'atur).
Així que si no teniu ni sogra, ni cunyat, ni hipertensió, aprofitau i bebeu-vos una copeta de cava. Jo convido!!
Bon Nadal a tots i a totes!!
domingo, 25 de diciembre de 2011
domingo, 18 de diciembre de 2011
La tisora i el programa
Ells fan el que han de fer. Què han de fer, però? Han de fer el que diu el BCE? O el que diu la comissió europea? El que diu el totem del partit? Potser el que diu el programa electoral? (si en tens, perque alguns amb les retallades van prescindir de fer programa electoral). Han de fer el que diu el sentit comú? O han de fer el que necessita la gent? (digues-li gent, digues-li poble, digues-li votant). El que han de fer i el que faran. Un gran problema i un gran enigma.
I jo em demano: no ens podem permetre el model sanitari públic que tenim? Segur? Quines són les prioritats? Un país amb més llistes d'espera que dèficit? I un cop solucionat el dèficit, quin país en quedarà?
Per cert, algú ha fet uns altres comptes, diferents dels de Merkosy?
Tampoc ens podem permetre un sistema d'educació pública de qualitat? Podrem competir, un cop acabada la crisi i solucionat el problema del dèficit, sense invertir profusament en investigació i universitats? No trobau que surt rentable invertir en capital humà i tecnologia?
No ho sé, sembla tan fàcil i tan lògic saber què hauria de ser una prioritat i què no.
I jo em demano: no ens podem permetre el model sanitari públic que tenim? Segur? Quines són les prioritats? Un país amb més llistes d'espera que dèficit? I un cop solucionat el dèficit, quin país en quedarà?
Per cert, algú ha fet uns altres comptes, diferents dels de Merkosy?
Tampoc ens podem permetre un sistema d'educació pública de qualitat? Podrem competir, un cop acabada la crisi i solucionat el problema del dèficit, sense invertir profusament en investigació i universitats? No trobau que surt rentable invertir en capital humà i tecnologia?
No ho sé, sembla tan fàcil i tan lògic saber què hauria de ser una prioritat i què no.
miércoles, 7 de diciembre de 2011
Amebes catòliques
Maó és una ciutat molt catòlica. Imagino. O açò se'n desprèn de les dimensions del Betlem que s'ha instal.lat a la plaça de l'Ajuntament. Jo no m'havia adonat d'aquesta transformació antropo-sociològico-religiosa, però es veu que si, que a Maó açò de la Mare de Déu, sa mula i es bou agrada. I agrada molt.
Jo crec que aquest canvi ha estat sobtat, com t'ho diria jo, d'ençà des mes de maig. Si, deu coincidir més o menys, quina casualitat, amb ses darreres eleccions municipals, en que una gran gavina deposità el producte de la seva digestió (per voluntat popular) a la trona de "dalt la Sala".
Val a dir que Maó forma part, si no vaig errat, del mateix monumental conjunt ACONFESIONAL que la resta de ciutats i pobles espanyols.
Per altra banda, les amebes són organismes unicel.lulars que, basicament, s'alimenten, es reprodueixen, i en la mesura de les seves possibilitats, es relacionen amb el seu entorn. Poc més o menys com els habitants d'una ciutat que, si han tingut la sort de no ser els afortunats treballadors públics acomiadats o salarialment retallats, gaudeixen de la decoració nadalenca valorada en més 60.000 euros. Aquests, obviament catòlics, (si no, no s'enten), gaudeixen també d'un betlem quasi de tamany natural valorat en 9000 euros, gentilesa de l'equip de govern.
Una ameba veu tot açò i passa de llis, com és lògic. Però ja no és tant lògic que ciutadans informats d'aquest abús contemplin amb indiferència com el pressupost municipal es dilapidat tant alegrement, mentre es consent que treballadors públics perdin el seu lloc de treball o vegin retallat substancialment el seu sou.
Intentant persuadir-me de la necessitat d'una inversió com aquesta en llumets i figuretes de cartró-pedra, alguns em diran que està pensat per estimular el consum. Vaig poder comprovar personalment l'efecte d'aquestes mesures l'altre dia, i em van semblar poc efectives (tres bosses de regals diluides en un carrer ple de gent ho trob molt magre). Del que si estic conveçut és del poder estimulant que deu tenir en les empreses fabricants de llumets i betlems gegants.
És més, algú em pot explicar com es pot estimular el consum quan les families es veuen apurades per arribar a final de mes, tenen algun o tots els membres a l'atur o veuen perillar el seu lloc de feina, quan no han vist reduit el seu salari en gran mesura???
Des de l'administració es demana a la població un acte de responsabilitat per combatre aquesta crisi (ara que ja ens han fet creure que és culpa nostra i que l'hem provocat noltros), mentre es cometen disbarats com aquests, davant la indiferència del poble, que ho adment en nom de l'esperit nadalenc.
Jo crec que aquest canvi ha estat sobtat, com t'ho diria jo, d'ençà des mes de maig. Si, deu coincidir més o menys, quina casualitat, amb ses darreres eleccions municipals, en que una gran gavina deposità el producte de la seva digestió (per voluntat popular) a la trona de "dalt la Sala".
Val a dir que Maó forma part, si no vaig errat, del mateix monumental conjunt ACONFESIONAL que la resta de ciutats i pobles espanyols.
Per altra banda, les amebes són organismes unicel.lulars que, basicament, s'alimenten, es reprodueixen, i en la mesura de les seves possibilitats, es relacionen amb el seu entorn. Poc més o menys com els habitants d'una ciutat que, si han tingut la sort de no ser els afortunats treballadors públics acomiadats o salarialment retallats, gaudeixen de la decoració nadalenca valorada en més 60.000 euros. Aquests, obviament catòlics, (si no, no s'enten), gaudeixen també d'un betlem quasi de tamany natural valorat en 9000 euros, gentilesa de l'equip de govern.
Una ameba veu tot açò i passa de llis, com és lògic. Però ja no és tant lògic que ciutadans informats d'aquest abús contemplin amb indiferència com el pressupost municipal es dilapidat tant alegrement, mentre es consent que treballadors públics perdin el seu lloc de treball o vegin retallat substancialment el seu sou.
Intentant persuadir-me de la necessitat d'una inversió com aquesta en llumets i figuretes de cartró-pedra, alguns em diran que està pensat per estimular el consum. Vaig poder comprovar personalment l'efecte d'aquestes mesures l'altre dia, i em van semblar poc efectives (tres bosses de regals diluides en un carrer ple de gent ho trob molt magre). Del que si estic conveçut és del poder estimulant que deu tenir en les empreses fabricants de llumets i betlems gegants.
És més, algú em pot explicar com es pot estimular el consum quan les families es veuen apurades per arribar a final de mes, tenen algun o tots els membres a l'atur o veuen perillar el seu lloc de feina, quan no han vist reduit el seu salari en gran mesura???
Des de l'administració es demana a la població un acte de responsabilitat per combatre aquesta crisi (ara que ja ens han fet creure que és culpa nostra i que l'hem provocat noltros), mentre es cometen disbarats com aquests, davant la indiferència del poble, que ho adment en nom de l'esperit nadalenc.
sábado, 19 de noviembre de 2011
Post en negre
Avui no els cobraré l'IVA. No voldria ser jo menys que la majoria d'espanyols i pagar impostos inútilment. Per això ja hi son els funcionaris, que com que no fan res, almenys que paguin el 18% d'IRPF. Ara, açò si, si tenim necessitat d'anar al metge, volem que ens atenguin bé i deveres. Però que paguin els altres.
Avui no pensava xerrar de l'evasió fiscal ni de la cultura del "beneit qui paga per engreixar porcs" que no acabo d'entendre. Tampoc de la sanitat i de les retallades, però em sembla inevitable. M'agradaria que demà tothom abans de dipositar el seu vot pensés en el model sanitari que vol, i fos concient de les diferències que hi haurà depenent del partit que guanyi les eleccions. Com a mostra, un botó, i sinó, vegin el que estan fent els governs autonòmics regits pel PP.
Però en realitat del que venia a parlar és dels motius que em porten a votar a un partit diferent dels dos "majoritaris". Heus aquí algunes raons resumides breument:
1: La manca o inexistència de democràcia interna i l'ús del sistema digital a l'hora d'elegir els candidats.
2: Les falses promeses de reforma de la llei electoral.
3: El centralisme recalcitrant que manifesten, i molt especialment, en quant a infraestructures. (Tots els espanyols són iguals si poden arribar a Madrid en el mateix temps).
4: La suposada lluita contra la crisi, mentre es toleren les operacions especulatives de la gran banca, font primera d'aquesta crisi.
5: El despreci reiterat envers les nacionalitats històriques i molt especialment, Catalunya ("Apoyaré el estatuto que salga del Parlament de Catalunya").
6: Les reserves, per dir-ho finament, a canviar l'actual model energètic i els pasos enrere pel que fa al desmantellament de les instal.lacions nuclears (llei del "Donde dije digo, digo Diego).
7: Haver permès que la bombolla immobiliària s'inflés fins assolir dimensions gigantesques.
8: No escoltar la veu dels indignats ni les reivindicacions dels ciutadans pel que fa a participació activa en la democràcia, cosa que implica necessàriament recuperar sobirania el poble per treure-la als partits i als lobbies.
Tot i reconèixer l'avenç en drets socials que ha permès el govern socialista, li retrec tots els punts esmentats més amunt, fet que m'impedeix donar-los el meu vot. I com que tampoc poden recórrer al famós "vot útil", perquè aquesta vegada tot serà inútil si la gent no se n'adona del que pot suposar un govern de dretes.
No me'n vull anar sense donar-los dos consells. El primer, que demà votin. El segon, que no s'estressin, que un infart en les actuals condicions del sistema sanitari públic pot ser fatal.
PD. no sé si se n'han adonat, però se me'n refum que avui sigui jornada de reflexió. Crec que avui per avui no té cap sentit.
Avui no pensava xerrar de l'evasió fiscal ni de la cultura del "beneit qui paga per engreixar porcs" que no acabo d'entendre. Tampoc de la sanitat i de les retallades, però em sembla inevitable. M'agradaria que demà tothom abans de dipositar el seu vot pensés en el model sanitari que vol, i fos concient de les diferències que hi haurà depenent del partit que guanyi les eleccions. Com a mostra, un botó, i sinó, vegin el que estan fent els governs autonòmics regits pel PP.
Però en realitat del que venia a parlar és dels motius que em porten a votar a un partit diferent dels dos "majoritaris". Heus aquí algunes raons resumides breument:
1: La manca o inexistència de democràcia interna i l'ús del sistema digital a l'hora d'elegir els candidats.
2: Les falses promeses de reforma de la llei electoral.
3: El centralisme recalcitrant que manifesten, i molt especialment, en quant a infraestructures. (Tots els espanyols són iguals si poden arribar a Madrid en el mateix temps).
4: La suposada lluita contra la crisi, mentre es toleren les operacions especulatives de la gran banca, font primera d'aquesta crisi.
5: El despreci reiterat envers les nacionalitats històriques i molt especialment, Catalunya ("Apoyaré el estatuto que salga del Parlament de Catalunya").
6: Les reserves, per dir-ho finament, a canviar l'actual model energètic i els pasos enrere pel que fa al desmantellament de les instal.lacions nuclears (llei del "Donde dije digo, digo Diego).
7: Haver permès que la bombolla immobiliària s'inflés fins assolir dimensions gigantesques.
8: No escoltar la veu dels indignats ni les reivindicacions dels ciutadans pel que fa a participació activa en la democràcia, cosa que implica necessàriament recuperar sobirania el poble per treure-la als partits i als lobbies.
Tot i reconèixer l'avenç en drets socials que ha permès el govern socialista, li retrec tots els punts esmentats més amunt, fet que m'impedeix donar-los el meu vot. I com que tampoc poden recórrer al famós "vot útil", perquè aquesta vegada tot serà inútil si la gent no se n'adona del que pot suposar un govern de dretes.
No me'n vull anar sense donar-los dos consells. El primer, que demà votin. El segon, que no s'estressin, que un infart en les actuals condicions del sistema sanitari públic pot ser fatal.
PD. no sé si se n'han adonat, però se me'n refum que avui sigui jornada de reflexió. Crec que avui per avui no té cap sentit.
miércoles, 9 de noviembre de 2011
La llei de la "Pole position"
No, no xerraré de Formula 1. Xerraré d'una llei injusta que es diu "LLei electoral".
Un tema que com bé sabreu van abordar en profunditat Rajoy i Rubalcaba en el seu "jeta a jeta". No feien res més que parlar-ne (quin avorriment...).
Un llei que, molt ben interpretada per la junta electoral, discrimina els partits polítics minoritaris, en tant que no els concedeix espais gratuits de propaganda electoral a la televisió. I jo em demano. Si un partit, pel fet de no tenir representació parlamentària, no pot concòrrer a les eleccions en les mateixes condicions que els altres, com podrà arribar a tenir representació parlamentària?
Som jo, o és un peix que es menja la cua????
Entenc jo que un cop es disol el parlament, totes les forces polítiques haurien de participar en les eleccions amb les mateixes possibilitats, començant tots de nou.
El que no s'enten és que qui més vots té, més temps de propaganda electoral. Com a la formula 1: el que més corre, comença des del davant (????).
Es creuen que perque tingueren la confiança dels votants, l'han de tornar a tenir? La gent està molt farta (jo es primer) d'aquest sistema que només beneficia als dos grans partits. Partits, que per altra banda, no tenen ni la més mínima intenció de reformar aquesta llei.
Per tot açò. jo el proper 20-N votaré NO al bipartidisme.
Un tema que com bé sabreu van abordar en profunditat Rajoy i Rubalcaba en el seu "jeta a jeta". No feien res més que parlar-ne (quin avorriment...).
Un llei que, molt ben interpretada per la junta electoral, discrimina els partits polítics minoritaris, en tant que no els concedeix espais gratuits de propaganda electoral a la televisió. I jo em demano. Si un partit, pel fet de no tenir representació parlamentària, no pot concòrrer a les eleccions en les mateixes condicions que els altres, com podrà arribar a tenir representació parlamentària?
Som jo, o és un peix que es menja la cua????
Entenc jo que un cop es disol el parlament, totes les forces polítiques haurien de participar en les eleccions amb les mateixes possibilitats, començant tots de nou.
El que no s'enten és que qui més vots té, més temps de propaganda electoral. Com a la formula 1: el que més corre, comença des del davant (????).
Es creuen que perque tingueren la confiança dels votants, l'han de tornar a tenir? La gent està molt farta (jo es primer) d'aquest sistema que només beneficia als dos grans partits. Partits, que per altra banda, no tenen ni la més mínima intenció de reformar aquesta llei.
Per tot açò. jo el proper 20-N votaré NO al bipartidisme.
domingo, 6 de noviembre de 2011
Basses dins sa cuina
Sa normalitat reconforta. Veure que ses coses no baraten ens dóna seguretat. Veure com després de l'estiu arriba la tardor. Com amb la tardor arriba la pluja. I com amb la pluja arriben les basses. Bé, arriben les basses, els bassals, els bassiots, i en general, les inundacions urbanes pròpies de les excel.lentíssimes infraestructures generosament repartides per tot el territori.
Està bé, ho reconeg. Ha plogut molt. Però una cosa és certa. No fa falta haver estudiat massa per saber que les pluges al Mediterrani son en forma de ruixat breu i intens. Tampoc hi ha que ser massa llest per saber que una riera és un lloc per on fa 50 anys que no passa l'aigua. Fins que hi torna a passar!!!!
I veure polígons, rodones, aparcaments i demés equipaments anegats és, crec jo, fruit d'una mala urbanització i manca de previsió.
Sempre pot haver-hi casos excepcionals, i que portin amb la riuada la desgràcia, però el que veim cada tardor a les nostres ciutats és de vergonya.
Per cert, coneixeu qualque enginyer o urbanista que hagi anat a la presó?
Està bé, ho reconeg. Ha plogut molt. Però una cosa és certa. No fa falta haver estudiat massa per saber que les pluges al Mediterrani son en forma de ruixat breu i intens. Tampoc hi ha que ser massa llest per saber que una riera és un lloc per on fa 50 anys que no passa l'aigua. Fins que hi torna a passar!!!!
I veure polígons, rodones, aparcaments i demés equipaments anegats és, crec jo, fruit d'una mala urbanització i manca de previsió.
Sempre pot haver-hi casos excepcionals, i que portin amb la riuada la desgràcia, però el que veim cada tardor a les nostres ciutats és de vergonya.
Per cert, coneixeu qualque enginyer o urbanista que hagi anat a la presó?
sábado, 29 de octubre de 2011
lunes, 24 de octubre de 2011
Confiança
Des de fa un temps som testimonis de com n'és d'important la confiança, i dels efectes devastadors de la desconfiança. La confiança dels mercats, la confiança en la classe política, en el sistema, etc. Ens movem en aquest món perque confiem en certes coses, en certes persones, mecanismes o institucions. La confiança ens permet mirar cap el futur amb seguretat. La confiança és el motor del desenvolupament social. Un motor que hem forçat i que comença a fer figa per qualque banda.
Entenc, o crec poder entendre, la desconfiança que ha generat el darrer comunicat d'ETA. És molt difícil confiar en assassins que fins fa quatre dies et podien engegar un tret al clatell pel sol fet de no pensar com ells. Ho és també després de tantes treves rompudes. I obviament, entenc que aquells que han perdut un amic, un familiar, un marit o un fill a mans d'ETA no puguin confiar.
Però també crec que hi ha motius per creure i confiar. ETA no és avui més que les engrunes del que fou. L'esquerra abertzale li ha donat l'esquena, així com bona part de la societat basca, que ha entès que la única via és la democràtica.
Per a molts aquest pas és insuficient. Jo dic que és un pas molt important i remarcable que obre la porta als nous pasos que inevitablement s'hauran de donar. ETA mou fitxa i convida els governants a fer el mateix.
Em semblen estèrils els debats sobre vencedors i vençuts, sobre víctimes, sobre concessions. El que val la pena és parlar de diàleg en pau, de gent que està disposada a parlar sense emprar la veu de les pistoles.
Diàleg i democràcia. És el moment de parlar, i de parlar molt. Els bascos tenen moltes coses a dir-se encara els uns als altres. Aquests és un camí que han de fer tots els bascos junts.
Entenc, o crec poder entendre, la desconfiança que ha generat el darrer comunicat d'ETA. És molt difícil confiar en assassins que fins fa quatre dies et podien engegar un tret al clatell pel sol fet de no pensar com ells. Ho és també després de tantes treves rompudes. I obviament, entenc que aquells que han perdut un amic, un familiar, un marit o un fill a mans d'ETA no puguin confiar.
Però també crec que hi ha motius per creure i confiar. ETA no és avui més que les engrunes del que fou. L'esquerra abertzale li ha donat l'esquena, així com bona part de la societat basca, que ha entès que la única via és la democràtica.
Per a molts aquest pas és insuficient. Jo dic que és un pas molt important i remarcable que obre la porta als nous pasos que inevitablement s'hauran de donar. ETA mou fitxa i convida els governants a fer el mateix.
Em semblen estèrils els debats sobre vencedors i vençuts, sobre víctimes, sobre concessions. El que val la pena és parlar de diàleg en pau, de gent que està disposada a parlar sense emprar la veu de les pistoles.
Diàleg i democràcia. És el moment de parlar, i de parlar molt. Els bascos tenen moltes coses a dir-se encara els uns als altres. Aquests és un camí que han de fer tots els bascos junts.
miércoles, 19 de octubre de 2011
Gavines i roses
(Malgrat pugui semblar el títol d'una cançó de Marina Rossell, no ho és).
Estava jo l'altre dia ben meravellat. Pensava que després dels casos d'un regidor que atropella els seus veïns, d'un director d'oficina bancària que entra a robar (pistola en ma, lo altre se li suposa) en la seva pròpia sucursal i d'un president de parlament autonòmic que contracta el seu cosí, m'hauria quedat sense temes sucosos que exprèmer, que la inspiració se m'hauria esgotat.
Il.lús!! Pobre de mí!! Ben cert és que la raça política no deixa de sorprendre'm i donar-me titulars i posts. He d'agraïr publicament als senyors Rubalcaba i Rajoy (les meves Melpómene i Talia a mitja jornada), el seu incansable esforç per donar-me de manera tan gratuïta i desinteresada, així com en quantitats ingents, temes per escriure.
I és que la cosa avui va de debats. Bé, de debats o "algo" així. Debats entre gavines i roses. Les primeres fan mala olor i se't caguen a sobre. Les segones tenen molt bona pinta, però cal anar amb compte de no punxar-se. Però no tot són gavines i roses en aquesta vida, oi?
El senyors Rajoy i Rubalcaba han pactat un "debat" televisat per al proper dia 7 de Novembre. Un debat d'idees. Eh que si?
Val a dir que els representants de les altres formacions, malgrat les enquestes, són igualment candidats a la presidència del govern. I també deuen tenir idees, crec jo. I bastant diferents de les que tenen Rubalcaba i Rajoy. I potser no són tan conegudes com la dels anteriors, perque de la mateixa manera que són despreciats en els debats, també ho són a tots els altres mitjans de comunicació. Un debat estèril com el que presenciarem posa de manifest en quin model de democràcia vivim. En la ficció, hom pot triar entre multitud d'opcions (bé, ara no tantes gràcies als avals), però en la pràctica, es posen a l'aparador els dos únics productes que es volen vendre. I sincerament, me sembla que ambdós estàn en mal estat.
Només espero que aquestes eleccions, on tots saben qui guanyarà (malauradament), serveixi perque es canviïn algunes actituds i s'arribi a un canvi en aquesta democràcia corrompuda.
Estava jo l'altre dia ben meravellat. Pensava que després dels casos d'un regidor que atropella els seus veïns, d'un director d'oficina bancària que entra a robar (pistola en ma, lo altre se li suposa) en la seva pròpia sucursal i d'un president de parlament autonòmic que contracta el seu cosí, m'hauria quedat sense temes sucosos que exprèmer, que la inspiració se m'hauria esgotat.
Il.lús!! Pobre de mí!! Ben cert és que la raça política no deixa de sorprendre'm i donar-me titulars i posts. He d'agraïr publicament als senyors Rubalcaba i Rajoy (les meves Melpómene i Talia a mitja jornada), el seu incansable esforç per donar-me de manera tan gratuïta i desinteresada, així com en quantitats ingents, temes per escriure.
I és que la cosa avui va de debats. Bé, de debats o "algo" així. Debats entre gavines i roses. Les primeres fan mala olor i se't caguen a sobre. Les segones tenen molt bona pinta, però cal anar amb compte de no punxar-se. Però no tot són gavines i roses en aquesta vida, oi?
El senyors Rajoy i Rubalcaba han pactat un "debat" televisat per al proper dia 7 de Novembre. Un debat d'idees. Eh que si?
Val a dir que els representants de les altres formacions, malgrat les enquestes, són igualment candidats a la presidència del govern. I també deuen tenir idees, crec jo. I bastant diferents de les que tenen Rubalcaba i Rajoy. I potser no són tan conegudes com la dels anteriors, perque de la mateixa manera que són despreciats en els debats, també ho són a tots els altres mitjans de comunicació. Un debat estèril com el que presenciarem posa de manifest en quin model de democràcia vivim. En la ficció, hom pot triar entre multitud d'opcions (bé, ara no tantes gràcies als avals), però en la pràctica, es posen a l'aparador els dos únics productes que es volen vendre. I sincerament, me sembla que ambdós estàn en mal estat.
Només espero que aquestes eleccions, on tots saben qui guanyarà (malauradament), serveixi perque es canviïn algunes actituds i s'arribi a un canvi en aquesta democràcia corrompuda.
domingo, 16 de octubre de 2011
domingo, 9 de octubre de 2011
Una pregunta que em faig molt ultimament
http://blogs.elpais.com/la-voz-de-inaki/2011/10/es-sostenible-el-actual-modelo-economico.html
sábado, 8 de octubre de 2011
Açò és sa democràcia espanyola
Jugarem a Barri Sèsam. Aprendrem la diferència entre Molt i Poc. Quan entres en una botiga de caramels hi ha un gran assortiment d'aquests. Hi ha Molt per triar. Quan vas a votar en unes eleccions a Cuba, a Rússia o en un referèndum franquista, hi ha Poc per triar.
Com a demòcrata convençut, crec que sa democràcia no és tal si no hi són presents totes les opcions. Tampoc ho és si no tenen tots els participants les mateixes possibilitats.
Votar (triar) entre dos és sempre més fàcil (imagino). La opció avui és aquesta. Dreta o extrema dreta, com pretenen els dos partits majoritaris en aquests país.
Aquest dimecres vaig signar un document on avalava la candidatura d'un partit. Avui he sabut que si hagués fet el mateix amb un altre, la meva signatura hauria estat anulada en ambdos documents. El PSOE (Partit "Socialista" (?) "Obrer" (?) Espanyol (!)) s'ha tret del barret una llei que obliga a tots aquells partits polítics que no tenen representació parlamentària i que es vulguin presentar a les eleccions, a presentar un número X d'avals per poder-ho fer.
Sempre m'he considerat una persona d'esquerres, però avalaria a Falange si fos precís perque es pogués presentar a les eleccions. Perque unes eleccions on no es pugui triar, on no es pugui elegir la opció que més ens representa no són unes eleccions democràtiques.
El PSOE s'ha convertit en un apèndix del programa electoral del PP, i no pot ocultar la seva fòbia al pluralisme. Aquest partit socialista que s'omple la boca amb promeses de reforma de la llei electoral. Aquest partit socialista que pacta reformes de la constitució express amb el PP, quan abans "demonitzava" tot aquell que s'atrevís ni tan sol insinuar una cosa tan lletja com canviar la constitució.
Per aquest, i d'altres motius que exposaré més envant, me'n enfot del vot útil, i votaré amb l'esperança de esfondrar el bipartidisme cancerígen que està consumint la democràcia espanyola i la paciència dels ciutadans.
Com a demòcrata convençut, crec que sa democràcia no és tal si no hi són presents totes les opcions. Tampoc ho és si no tenen tots els participants les mateixes possibilitats.
Votar (triar) entre dos és sempre més fàcil (imagino). La opció avui és aquesta. Dreta o extrema dreta, com pretenen els dos partits majoritaris en aquests país.
Aquest dimecres vaig signar un document on avalava la candidatura d'un partit. Avui he sabut que si hagués fet el mateix amb un altre, la meva signatura hauria estat anulada en ambdos documents. El PSOE (Partit "Socialista" (?) "Obrer" (?) Espanyol (!)) s'ha tret del barret una llei que obliga a tots aquells partits polítics que no tenen representació parlamentària i que es vulguin presentar a les eleccions, a presentar un número X d'avals per poder-ho fer.
Sempre m'he considerat una persona d'esquerres, però avalaria a Falange si fos precís perque es pogués presentar a les eleccions. Perque unes eleccions on no es pugui triar, on no es pugui elegir la opció que més ens representa no són unes eleccions democràtiques.
El PSOE s'ha convertit en un apèndix del programa electoral del PP, i no pot ocultar la seva fòbia al pluralisme. Aquest partit socialista que s'omple la boca amb promeses de reforma de la llei electoral. Aquest partit socialista que pacta reformes de la constitució express amb el PP, quan abans "demonitzava" tot aquell que s'atrevís ni tan sol insinuar una cosa tan lletja com canviar la constitució.
Per aquest, i d'altres motius que exposaré més envant, me'n enfot del vot útil, i votaré amb l'esperança de esfondrar el bipartidisme cancerígen que està consumint la democràcia espanyola i la paciència dels ciutadans.
La crisi i jo (II)
Ahir, reflexionant amb les meves amigues sobre la crisi, vam esbossar algunes de les causes més sentides, probables i obvies, potser, d'aquesta, la nostra crisi.
La Sandra va proposar en primer lloc la cultura de "pandereta", (typical Spanish), o també, la "cultura pirata", que ve a dir que si pots accedir a un producte sense pagar, per què pagar? Si ens podem baixar la música de franc, no comprarem pas els CDs, oi? I si les grans companyies estafen a hisenda, no ho puc fer jo també?
-"Senyora, vol que li faci la factura sense IVA?"
Ay, quanta doble comptabilitat hi ha en aquest país!!! Només un dia en que, des del més gran fins el més petit, ho declarassin tot al fisc, les coses rutllaien molt millor.
També va esmentar els reiteratius casos de duplicitats de càrrecs públics o semipúblics o bé de projectes promoguts pels anteriors que venen a suposar pagar dues vegades pel mateix. Sense parlar dels càrrecs i projectes que no serveixen per res (però açò ja és una altra història. O no?).
En tercer lloc va aparèixer un tema que no sé ben bé si catalogar-lo com a causa o conseqüència. I és la creixent descompensació entre sous i preus, que avui per avui afecta a tots els productes, ja siguin tomàtics o apartaments.
Jo vaig voler afegir-hi dues causes més. La primera, la que podria ser la mare de la crisi espanyola o bé, la que la va amparar i magnificar. Em refereixo a la típica crisi de superproducció pronosticada per Marx que prengué la forma de bombolla inmobiliària. El monocultiu del sector de la construcció unit a una especulació desorbitada, que tingueren com a resultat un parc inmobiliari saturat que a nivell estatal té un stock per més de 17 anys (tenint el compte el ritme actual de vendes).
I per altra banda, hi hem d'afegir un fet del que bona part de la població és culpable, o culpable en part. En refereixo a l'endeutament per sistema. Aquí també hi hem de fer partícips les administracions públiques, que no varen saber gestionar el capital degudament. Però les families, amb una ànsia d'adquisició d'inmobles que no puc acabar d'entendre, van contribuir a crear un clima de crèdit impossible i inasumnible, on rau bona part de les conseqüències que veim actualment.
Açò és una anàlisi feta deveres, a mitja tarda, i resumida, molt resumida, però és el que hi ha. Per no haver estudiat economia, no està malament, no?
La Sandra va proposar en primer lloc la cultura de "pandereta", (typical Spanish), o també, la "cultura pirata", que ve a dir que si pots accedir a un producte sense pagar, per què pagar? Si ens podem baixar la música de franc, no comprarem pas els CDs, oi? I si les grans companyies estafen a hisenda, no ho puc fer jo també?
-"Senyora, vol que li faci la factura sense IVA?"
Ay, quanta doble comptabilitat hi ha en aquest país!!! Només un dia en que, des del més gran fins el més petit, ho declarassin tot al fisc, les coses rutllaien molt millor.
També va esmentar els reiteratius casos de duplicitats de càrrecs públics o semipúblics o bé de projectes promoguts pels anteriors que venen a suposar pagar dues vegades pel mateix. Sense parlar dels càrrecs i projectes que no serveixen per res (però açò ja és una altra història. O no?).
En tercer lloc va aparèixer un tema que no sé ben bé si catalogar-lo com a causa o conseqüència. I és la creixent descompensació entre sous i preus, que avui per avui afecta a tots els productes, ja siguin tomàtics o apartaments.
Jo vaig voler afegir-hi dues causes més. La primera, la que podria ser la mare de la crisi espanyola o bé, la que la va amparar i magnificar. Em refereixo a la típica crisi de superproducció pronosticada per Marx que prengué la forma de bombolla inmobiliària. El monocultiu del sector de la construcció unit a una especulació desorbitada, que tingueren com a resultat un parc inmobiliari saturat que a nivell estatal té un stock per més de 17 anys (tenint el compte el ritme actual de vendes).
I per altra banda, hi hem d'afegir un fet del que bona part de la població és culpable, o culpable en part. En refereixo a l'endeutament per sistema. Aquí també hi hem de fer partícips les administracions públiques, que no varen saber gestionar el capital degudament. Però les families, amb una ànsia d'adquisició d'inmobles que no puc acabar d'entendre, van contribuir a crear un clima de crèdit impossible i inasumnible, on rau bona part de les conseqüències que veim actualment.
Açò és una anàlisi feta deveres, a mitja tarda, i resumida, molt resumida, però és el que hi ha. Per no haver estudiat economia, no està malament, no?
sábado, 1 de octubre de 2011
viernes, 30 de septiembre de 2011
La crisi i jo (I)
En una tertulia he escoltat una bona reflexió. S'estan fent retallades (bonu, n'hi ha que les anomena "reajust de la despesa pública"), però, quin objectiu es vol assolir? quina és la línia vermella? Van tantejant fins que la furia popular es desborda? Sabem fins quan duraran?
lunes, 26 de septiembre de 2011
Cagada Relativa
A la pàgina 8 havia deixat enrere la crònica bursàtil sense obtenir el resultat desitjat, malgrat l'efecte purgant que acostumava provocar-li el transtorn parnoic de l'Ibex 35.
Assegut en un urinari disfressat de nau espacial veia passar els minuts i els oracles dels experts econòmics traduits i ordenadets, de la sibil.la a la columna del diari.
Una modernitat mal entesa i quelcom semblant al feng shui de Matrix l'envoltaven en aquell excusat policromat sitiat de miralls per tot arreu que recol.locaven el seu esperit i foragitaven la més mínima mostra de dignitat, disminuida de per si en tal context. Es veia a si mateix reflexat des de tots els punts de vista possibles.
Es va aturar de sobte en un titular agressiu: "Einstein ha mort. Científics europeus descobreixen que els neutrins viatgen a una velocitat superior que la dels fotons". No donava crèdit. El seu somni es podia complir. Si la teoria era certa, els viatges en el temps eren possibles. Tancà els ulls i començà a imaginar. Imaginà tornant a la seva infància, a la seva daurada joventut a San Pablo CEU i els inicis al Partit, abans de ser relegat per un valencianet ben trajejat. Amb els ulls tancats imaginà totes aquelles coses amb força, estrenyent les dents i les parpelles. De cop i volta, un peristaltisme súbit s'apoderà dels seus intestins i...
La regressió a la infància materialitzada en un bany futurista era una ironia o la nova expressió d'un teorema que afirmava des de temps inmemorials que la merda era més ràpida que el llamp i que la llum.
Més tard, va sortir a l'hort i contemplà com les taronges es començaven a insinuar, atravessades, potser, per milers de neutrins atabalats que feien tard a dinar.
Assegut en un urinari disfressat de nau espacial veia passar els minuts i els oracles dels experts econòmics traduits i ordenadets, de la sibil.la a la columna del diari.
Una modernitat mal entesa i quelcom semblant al feng shui de Matrix l'envoltaven en aquell excusat policromat sitiat de miralls per tot arreu que recol.locaven el seu esperit i foragitaven la més mínima mostra de dignitat, disminuida de per si en tal context. Es veia a si mateix reflexat des de tots els punts de vista possibles.
Es va aturar de sobte en un titular agressiu: "Einstein ha mort. Científics europeus descobreixen que els neutrins viatgen a una velocitat superior que la dels fotons". No donava crèdit. El seu somni es podia complir. Si la teoria era certa, els viatges en el temps eren possibles. Tancà els ulls i començà a imaginar. Imaginà tornant a la seva infància, a la seva daurada joventut a San Pablo CEU i els inicis al Partit, abans de ser relegat per un valencianet ben trajejat. Amb els ulls tancats imaginà totes aquelles coses amb força, estrenyent les dents i les parpelles. De cop i volta, un peristaltisme súbit s'apoderà dels seus intestins i...
La regressió a la infància materialitzada en un bany futurista era una ironia o la nova expressió d'un teorema que afirmava des de temps inmemorials que la merda era més ràpida que el llamp i que la llum.
Més tard, va sortir a l'hort i contemplà com les taronges es començaven a insinuar, atravessades, potser, per milers de neutrins atabalats que feien tard a dinar.
viernes, 16 de septiembre de 2011
Ho dec haver somiat
"Es absolutamente falso que mi abuelo prohibiera las otras lenguas cooficiales" (Francis Franco, nét del dictador)
viernes, 2 de septiembre de 2011
Post-comentari (gentilesa del Sr. Tinc)
Bon any Sr. Tinc: estic completament d'acord amb vosté. Comparteixo amb vosté la idea de que l'any comença el setembre, de totes, totes. Un nou curs per endavant, nous resptes, quioscos atapeïts de nous col.leccionables, llistes de gimnàs sobredimensionades, etc..
Però per sobre de tot, i parlo des de l'experiència personal, el convenciment de que l'estiu està finiquitat i encetam una cursa de tres mesos cap als torrons ("no m'ho n'adonarem compte i serà Nadal"), seguit d'un "tancat per tardor" a la porta de la platja.
Si hi afegim les festes patronals de la ciutat natal, que com aquell qui diu, venen a posar punt i final a les de l'illa, la cosa està més que sentenciada.
Amb el seu permís, acabo de compondre el post del dia.
Però per sobre de tot, i parlo des de l'experiència personal, el convenciment de que l'estiu està finiquitat i encetam una cursa de tres mesos cap als torrons ("no m'ho n'adonarem compte i serà Nadal"), seguit d'un "tancat per tardor" a la porta de la platja.
Si hi afegim les festes patronals de la ciutat natal, que com aquell qui diu, venen a posar punt i final a les de l'illa, la cosa està més que sentenciada.
Amb el seu permís, acabo de compondre el post del dia.
jueves, 1 de septiembre de 2011
Visconti i el vent que arribà del sud
El sol fa ganes de riure. El cel és un espectacle incert, de color puça malalta. La basca, la bascota satura l'aire. Adverteix d'un desgavell inminent entre els núvols.
Divago. M'ofego.
Potser, tan sols la vertadera bellesa es pot apreciar en un dia així. La bellesa que ens fa oblidar la pesta i la pesta del món.
Quatre minuts de bellesa, i res més.
Un nou rumb
No deu ser gaire habitual que en un sopar d'amics el darrer dia d'agost s'acabi parlant de política. Però si, noltros xerram de política (també d'anuncis publicitaris pujadets de to o dels nostres projectes de cara al nou curs). Xerram de política perque som part d'aquest petit (petit?) grup de gent que lluny de distreure's tan sols amb el futbol o amb programes dedicats a eviscerar personatges anodins, llegeixen diaris, s'informen en la mesura del possibles i procuren comprendre el món que els envolta i del qual formen part.
Aquesta gent, nosaltres i els que son com nosaltres, es fa preguntes. I això, d'ençà de l'aurora dels temps, és perillós i n obstacle per aquells que ostenten el poder. Però potser ens feim tantes preguntes perque des del poder hi ha una voluntat manifesta per ocultar a la ciutadania el màxim d'informació, de mantenir el poble entretingut i despistat, mirant cap a una altra banda.
Entenc la indignació (que avorrida tenc aquesta paraula) creixent de la gent. La gent vol decidir sobre el seu futur, vol participar de les grans decisions, vol que se li digui la veritat. No n'hi ha prou amb dipositar una papereta cada quatre anys i esperar que els altres se'n ocupin de tot (actitud mantinguda per molts, més còmoda, que no implica ni pensar ni prendre decisions, perque necessiten que els altres decideixin per ells).
Crec que el món, el segle XXI i la democràcia reclamen una enèrgica i decidida participiació de la ciutadania en la presa de decisions, en una educació, implicació i voluntat participativa dels votants més enllà del sufragi periòdic, i sobretot, un canvi d'actitud per part de la classe dirigent, que haurà de començar a donar comptes no només als poders fàctics i als mercats, sino també als seus representats.
Aquesta gent, nosaltres i els que son com nosaltres, es fa preguntes. I això, d'ençà de l'aurora dels temps, és perillós i n obstacle per aquells que ostenten el poder. Però potser ens feim tantes preguntes perque des del poder hi ha una voluntat manifesta per ocultar a la ciutadania el màxim d'informació, de mantenir el poble entretingut i despistat, mirant cap a una altra banda.
Entenc la indignació (que avorrida tenc aquesta paraula) creixent de la gent. La gent vol decidir sobre el seu futur, vol participar de les grans decisions, vol que se li digui la veritat. No n'hi ha prou amb dipositar una papereta cada quatre anys i esperar que els altres se'n ocupin de tot (actitud mantinguda per molts, més còmoda, que no implica ni pensar ni prendre decisions, perque necessiten que els altres decideixin per ells).
Crec que el món, el segle XXI i la democràcia reclamen una enèrgica i decidida participiació de la ciutadania en la presa de decisions, en una educació, implicació i voluntat participativa dels votants més enllà del sufragi periòdic, i sobretot, un canvi d'actitud per part de la classe dirigent, que haurà de començar a donar comptes no només als poders fàctics i als mercats, sino també als seus representats.
miércoles, 31 de agosto de 2011
Coses en comú?
Companyies de telefonia mòvil i el matrimoni: compromís de permanència.
El dia de Nadal i un picnic al camp: convidats sorpresa.
Una peli de Tarantino i un nematòcer havent dinat: sang, molta sang.
El dia de Nadal i un picnic al camp: convidats sorpresa.
Una peli de Tarantino i un nematòcer havent dinat: sang, molta sang.
sábado, 27 de agosto de 2011
Coses que no entenc
Que després de col.locar-se amb speed i alcohol, un es remati amb un brevatge a base de estramoni.
(...)
Que l'aeroport de Huesca tengui 25 treballadors. I 20 passatgers per mes.
(...)
Que s'hagi intervingut militarment a Libia (vull dir, que s'hagi fet un "bloqueig aeri"), i no s'hagi fet a Siria.
(...)
(...)
Que l'aeroport de Huesca tengui 25 treballadors. I 20 passatgers per mes.
(...)
Que s'hagi intervingut militarment a Libia (vull dir, que s'hagi fet un "bloqueig aeri"), i no s'hagi fet a Siria.
(...)
viernes, 19 de agosto de 2011
JMJ (II)
"Rogad por aquellos que, alejados de la fe, creyéndose dioses, se creen capaces de distinguir por sí mismos el bién del mal, lo justo de lo injusto." Benet XVI (bisbe de Roma).
Home, Déu no, però capaç d'enreonar i destriar el bé del mal sense la seva ajuda, si. Perdoni si l'he ofès.
Home, Déu no, però capaç d'enreonar i destriar el bé del mal sense la seva ajuda, si. Perdoni si l'he ofès.
jueves, 18 de agosto de 2011
Ignoria: George Bernard Shaw - Por qué Darwin contentó a lo...
Ignoria: George Bernard Shaw - Por qué Darwin contentó a lo...: No fueron los humanitarios los únicos, entre los agitadores, en acoger bien a Darwin. Darwin tuvo la suerte de complacer a todo el q...
lunes, 15 de agosto de 2011
JMJ
Mirin senyors, jo no m'ho crec. No me crec que tota aquesta parafernàlia que s'ha muntat amb les jornades de la juventut siguin a cost zero. No pot ser. Un dispositiu policial tal, carrers tancats, serveis sanitaris, linies de transport urbà tancades...
I perdonin, però, què és açò de "esdeveniment d'especial interès"? Especial interés per a beates i beatos, ultracatòlics i cumbayàs, però per a mi i per a molts altres, d'interès res. A més, no crec que deixin massa bebeficis (milions d'euros segons les autoritats; ja!)
I una altra cosa: jornades de la juventut. De quina juventut? De la catòlica, apostòlica i romana, perque a mi no em representes, com tampoc a musulmans, jueus, ateus, agnòstics, descreguts, etc.
M'agradaria saber si per a d'altres col.lectius es mostrarien tant servicials i predisposats.
On va quedar alló de "les manifestacions religioses quedaran restringides a l'àmbit estrictament privat"? Ho dec haver somiat.
I finalment, si fos ver que tot açò no ha costat ni un cèntim a les arques públiques, i tots els fons provenen d'entitats privades i donatius dels feligresos, no seria una manera més evangàlica i solidària enviar a tots aquests joves forts i sans amb els donatius a Somàlia a repartir menjar per entre els camps de refugiats? Quina manera més intensa de servir a Déu, no?
I perdonin, però, què és açò de "esdeveniment d'especial interès"? Especial interés per a beates i beatos, ultracatòlics i cumbayàs, però per a mi i per a molts altres, d'interès res. A més, no crec que deixin massa bebeficis (milions d'euros segons les autoritats; ja!)
I una altra cosa: jornades de la juventut. De quina juventut? De la catòlica, apostòlica i romana, perque a mi no em representes, com tampoc a musulmans, jueus, ateus, agnòstics, descreguts, etc.
M'agradaria saber si per a d'altres col.lectius es mostrarien tant servicials i predisposats.
On va quedar alló de "les manifestacions religioses quedaran restringides a l'àmbit estrictament privat"? Ho dec haver somiat.
I finalment, si fos ver que tot açò no ha costat ni un cèntim a les arques públiques, i tots els fons provenen d'entitats privades i donatius dels feligresos, no seria una manera més evangàlica i solidària enviar a tots aquests joves forts i sans amb els donatius a Somàlia a repartir menjar per entre els camps de refugiats? Quina manera més intensa de servir a Déu, no?
viernes, 5 de agosto de 2011
Avui em depilo. Sense pels a la llengua!!
No cal que digui que després d'uns dies d'euforia i de certa simpatia inicial (de la que tan sols en resta una mica de solidaritat pel que fa a algunes reivindicacions), avui sóc molt crític amb el moviment 15-M.
Que de moviment en té molt. No fan més que anar d'una plaça a una altra, d'un ministeri a l'altre, s'asseuen, s'alcen, es tornen asseure, i així van fent. Ara fan una assamblea, ara criden una mica, ara toca córrer que venen els pitufos...I per donar-li un toc de color, agafen una cassola i a picar.
Una de les demandes que més es sent és la que resa que els partits polítics ja no els representen. Que el sistema no funciona. Però no crec haver sentit a ningú dir: Jo us representaré!! Uniu-vos a mi!!
Si ningú et representa, representa't a tu mateix. En cap moment s'ha parlat de formar un partit per disputar el poder, que desaprofiten o corrompen els altres, als partits majoritaris. I ho entenc. Saps que n'és de fàcil cridar i demanar? Però possar-hi mans a l'obra, uff, això ja cansa més. Si ens ho pot resoldre un altre, millor, no? Si senyors, Espanya és un país en crisi, amb un gran índex d'atur, un país de indignats. però també un país de vessuts.
Que de moviment en té molt. No fan més que anar d'una plaça a una altra, d'un ministeri a l'altre, s'asseuen, s'alcen, es tornen asseure, i així van fent. Ara fan una assamblea, ara criden una mica, ara toca córrer que venen els pitufos...I per donar-li un toc de color, agafen una cassola i a picar.
Una de les demandes que més es sent és la que resa que els partits polítics ja no els representen. Que el sistema no funciona. Però no crec haver sentit a ningú dir: Jo us representaré!! Uniu-vos a mi!!
Si ningú et representa, representa't a tu mateix. En cap moment s'ha parlat de formar un partit per disputar el poder, que desaprofiten o corrompen els altres, als partits majoritaris. I ho entenc. Saps que n'és de fàcil cridar i demanar? Però possar-hi mans a l'obra, uff, això ja cansa més. Si ens ho pot resoldre un altre, millor, no? Si senyors, Espanya és un país en crisi, amb un gran índex d'atur, un país de indignats. però també un país de vessuts.
sábado, 23 de julio de 2011
El decòrum
Es precisa llicenciat o diplomat (no importa especialitat).
Es valorarà coneixements d'idiomes (bàsicament d'un; l'ús d'altres llengües es farà en hores d'esbarjo o en actes de caràcter folclòric).
Capacitats com oratòria o retòrica no són imprescindibles.
És rigurosament indispensable l'ús de corbata.
Horari flexible (que no vegis!)
Horari flexible (que no vegis!)
Dietes no incloses en el sou.
El personal disposarà de tota la jornada laboral per llegir el diari i fer trucades pel telèfon mòvil.
Es reconama seguir les instruccions que marca el gerent pel que fa a ús de la paraula (no tant pel que fa a l'ús del silencis).
Per a més informació: contactar amb el Congrés dels Diputats (Carrera de San Jerónimo s/n).
miércoles, 20 de julio de 2011
Cinc contra u
Els hi de confessar una cosa. No sé res de política, ni de filosofia, quasi bé res de teatre, i no en parlem de periodisme. Però si hi ha una cosa del que no en sé gairebé res és de música. I no hi ha aventura pitjor que escriure d'allò que un no sap. Un no té més remei que escriure de sensacions, idees, experiències, tot allò que queda d'un concert quan hom li treu la partitura.
El concert del passat dijous era diferent per molts motius. Mentre Viviana Sofronitsky vetllava com una mare per la tranquilitat dels seus cadells, Paul McNulty, el pare de les criatures, ens desvetllava totes les intimitats de les seves creacions, cinc fortepianos, reproduccions de peces construides entre 1788 i 1846. No és massa habitual que el mateix constructor dels instruments que s'ecoltaran et conti la relación d'aquell instrument amb una peça, un autor, un moviment, o com les exigències dels autors motivaren els canvis progressius en els instruments, alhora que les noves possibilitats que oferien els instruments sugerien composicions novedoses als grans mestres.
Tampoc és habitual veure a sobre de l'escenari cinc fortepianos i com la sol.lista es van traslladant d'un a l'altre a mesura que avança el concert. I molt menys habitual és que per concloure la vetllada musicodidàctica, la mateixa pianista convidi el públic assistent a pujar a l'escenari a gaudir tocant els diferents pianos.
La vetllada l'encetava C.F.E.Bach, interpretat amb un Stein de 1788. Tot i la timidesa del timbre, que pot resultar xocant en un primer moment, un aprecia com era la música que l'autor tenia en ment i la que podien escoltar els seus coetanis. Val a dir que un servidor, poc avessat a l'audicó de fortepianos, va apreciar un so sec que contrastava amb el de la resta d'exemplars.
Mozart i Beethoven varen mantenir una estreta relació amb Walter, fet que permet entendre tant l'evolució dels seus instruments com la de les obres de dits autors. En aquest cas, la diferència de sonoritat i de reverberació era més que apreciable. Walter, a més de bon constructor, fou un home intel.ligent: un cop mort Beethoven va recuperar el seu piano i el va vendre (compra-venta o especulació amb fetitxes?). Voldria resaltar la delicadesa amb la que Sofronitsky va interpretar la sonata "Clar de lluna " amb aquest Walter.
Ja a la segona part, era Schubert qui prenia el relleu i era interpretat amb el que jo em vaig permetre el luxe d'anomenar "la fàbrica de sons": una rèplica d'un Graf de 1819 amb una capacitat ingent de produir i modular sons que convertia un impromptus en una galeria de sensacions per a l'oïda.
Molt probablement Chopin no hauria compost els seus nocturns si no hagués disposat d'un instrument com aquest. El Pleyel de 1830 té un so brillant i, com va dir el mateix McNulty, és ja propiament romàntic.
Però la darrera sorpresa de la nit fou la presentació en societat de la rèplica, acabada de construir fa només unes setmanes, del Boisselot de 1846, que imita el que va emprar F.Liszt durant 40 anys. Un portent de l'enginyeria, les cordes del qual soporten trenta cops més tensió que un Steiway, i que varen permetre a Liszt transportar de la partitura a la realitat una obra tan inmensa com els "funerailles", d'una gran dificultat tècnica i gran càrrega emotiva. Mentre les notes de l'Stein suraven per l'ambient, les del Boisselot saturaven l'aire i l'espai, ompliren en la seva totalitat la ferradura del Principal, ocuparen cada racó disponible, creant una sensació de densitat sonora i de profusió de sentiments, que en paraules de McNulty, "només el Boisselot pot expressar".
El concert no hauria estat tal sense un bis, que per alegria del sotasignat, fou interpretat amb el Graf. Però en una arrancada didàctica, Viviana Sofronitsky va interpretar el mateix fragment passejant-se pels diferents pianos per tal que poguessim apreciar les diferències de timbre dels diversos instruments, per convidar acte seguit als assistents a pujar dalt l'escenari a gaudir tocant aquestes joies.
En poques paraules, un concert diferent, amb uns convidats d'excepció, que serà difícil d'oblidar.
PD: per aquells que no poguereu assistir-hi, aquí us deixo uns enllaços :
www.sofronitsky.com
www.fortepiano.eu
El concert del passat dijous era diferent per molts motius. Mentre Viviana Sofronitsky vetllava com una mare per la tranquilitat dels seus cadells, Paul McNulty, el pare de les criatures, ens desvetllava totes les intimitats de les seves creacions, cinc fortepianos, reproduccions de peces construides entre 1788 i 1846. No és massa habitual que el mateix constructor dels instruments que s'ecoltaran et conti la relación d'aquell instrument amb una peça, un autor, un moviment, o com les exigències dels autors motivaren els canvis progressius en els instruments, alhora que les noves possibilitats que oferien els instruments sugerien composicions novedoses als grans mestres.
Tampoc és habitual veure a sobre de l'escenari cinc fortepianos i com la sol.lista es van traslladant d'un a l'altre a mesura que avança el concert. I molt menys habitual és que per concloure la vetllada musicodidàctica, la mateixa pianista convidi el públic assistent a pujar a l'escenari a gaudir tocant els diferents pianos.
La vetllada l'encetava C.F.E.Bach, interpretat amb un Stein de 1788. Tot i la timidesa del timbre, que pot resultar xocant en un primer moment, un aprecia com era la música que l'autor tenia en ment i la que podien escoltar els seus coetanis. Val a dir que un servidor, poc avessat a l'audicó de fortepianos, va apreciar un so sec que contrastava amb el de la resta d'exemplars.
Mozart i Beethoven varen mantenir una estreta relació amb Walter, fet que permet entendre tant l'evolució dels seus instruments com la de les obres de dits autors. En aquest cas, la diferència de sonoritat i de reverberació era més que apreciable. Walter, a més de bon constructor, fou un home intel.ligent: un cop mort Beethoven va recuperar el seu piano i el va vendre (compra-venta o especulació amb fetitxes?). Voldria resaltar la delicadesa amb la que Sofronitsky va interpretar la sonata "Clar de lluna " amb aquest Walter.
Ja a la segona part, era Schubert qui prenia el relleu i era interpretat amb el que jo em vaig permetre el luxe d'anomenar "la fàbrica de sons": una rèplica d'un Graf de 1819 amb una capacitat ingent de produir i modular sons que convertia un impromptus en una galeria de sensacions per a l'oïda.
Molt probablement Chopin no hauria compost els seus nocturns si no hagués disposat d'un instrument com aquest. El Pleyel de 1830 té un so brillant i, com va dir el mateix McNulty, és ja propiament romàntic.
Però la darrera sorpresa de la nit fou la presentació en societat de la rèplica, acabada de construir fa només unes setmanes, del Boisselot de 1846, que imita el que va emprar F.Liszt durant 40 anys. Un portent de l'enginyeria, les cordes del qual soporten trenta cops més tensió que un Steiway, i que varen permetre a Liszt transportar de la partitura a la realitat una obra tan inmensa com els "funerailles", d'una gran dificultat tècnica i gran càrrega emotiva. Mentre les notes de l'Stein suraven per l'ambient, les del Boisselot saturaven l'aire i l'espai, ompliren en la seva totalitat la ferradura del Principal, ocuparen cada racó disponible, creant una sensació de densitat sonora i de profusió de sentiments, que en paraules de McNulty, "només el Boisselot pot expressar".
El concert no hauria estat tal sense un bis, que per alegria del sotasignat, fou interpretat amb el Graf. Però en una arrancada didàctica, Viviana Sofronitsky va interpretar el mateix fragment passejant-se pels diferents pianos per tal que poguessim apreciar les diferències de timbre dels diversos instruments, per convidar acte seguit als assistents a pujar dalt l'escenari a gaudir tocant aquestes joies.
En poques paraules, un concert diferent, amb uns convidats d'excepció, que serà difícil d'oblidar.
PD: per aquells que no poguereu assistir-hi, aquí us deixo uns enllaços :
www.sofronitsky.com
www.fortepiano.eu
jueves, 30 de junio de 2011
Excés de velocitat
-Ho sento Sr. president, però li hauré de treure 3 punts del carnet.
Si, Sr. President. Perque no acabo d'entendre com, aplicant la tant socorreguda màxima del "Donde dije digo, digo Diego", reimplanta el límit de velocitat en 120 Km per hora. Precisament ara, a 1 de Juliol, moment en que milions de ciutadans es movilitzaran en un èxode de proporcions bíbliques basta fugir de la ciutat i atapeiran les carreteres.
I em pregunto jo. Si havien estalviat fins ara, ciutadans i administracions, no podriem seguir estalviant? Ja sé que el preu del petroli ha baixat, però no m'ha dit res de que ho hagués fet la benzina. Si reduir el límit de velocitat aconsegueix fer disminuir el número d'accidents i per tant, el de víctimes, no és raó suficient per mantenir-lo en els extra-criticats 110 Km/h?
I si això no fos poc, un criteri mediambiental afegit podria arrodonir el despropòsit.
Què en pensa, Sr. President?
Si, Sr. President. Perque no acabo d'entendre com, aplicant la tant socorreguda màxima del "Donde dije digo, digo Diego", reimplanta el límit de velocitat en 120 Km per hora. Precisament ara, a 1 de Juliol, moment en que milions de ciutadans es movilitzaran en un èxode de proporcions bíbliques basta fugir de la ciutat i atapeiran les carreteres.
I em pregunto jo. Si havien estalviat fins ara, ciutadans i administracions, no podriem seguir estalviant? Ja sé que el preu del petroli ha baixat, però no m'ha dit res de que ho hagués fet la benzina. Si reduir el límit de velocitat aconsegueix fer disminuir el número d'accidents i per tant, el de víctimes, no és raó suficient per mantenir-lo en els extra-criticats 110 Km/h?
I si això no fos poc, un criteri mediambiental afegit podria arrodonir el despropòsit.
Què en pensa, Sr. President?
lunes, 13 de junio de 2011
Lapsus tertulians
Frase escoltada en una tertulia a Cuatro (no era intereconomía): "126 ayuntamientos han caído en manos de Bildu". Fins i tot els que se les donen de demòcrates de tota la vida cauen en el més reiteratiu despreci envers els votants. El que aquest bon home intentava dir és que la majoria de ciutadans (d'entre els que varen anar a votar), van escolllir lliure i democraticament un partit legal com Bildu a través de les urnes. (El que passa és que el llenguatge a vegades és pervers, i clar, mesquinet, no ha ha formulat com era desitjable). He dit.
sábado, 11 de junio de 2011
Magdalenes amb pinyons
Ingredients: 150 gr de sucre, 150 gr farina, 150 gr mantequilla, 3 ous, 5 gr llevat en pols, pinyons, vainilla en pols.
Forn a 180 º C durant uns 25 min.
Forn a 180 º C durant uns 25 min.
jueves, 9 de junio de 2011
sábado, 4 de junio de 2011
Fígaro o el "ja-ho-he-vist-tot"
Ahir feia comptes. Crec que fa uns vuit o nou anys que vaig a l'òpera amb asiduitat. He vist molt bones produccions i d'altres no tant bones. He sentit cantants fabulosos i altres, no tant fabulosos. Però començo a patir els primers símptomes del que jo anomeno "la síndrome del Ja-no-em-sorprens".
I és que els melòmens com jo que ens passam el dia escoltant música ens tornam uns llepamiques, i arriba un moment en que tot te sembla poc. Tant és així, que ahir, amb el primer quadre de l'òpera en vaig tenir prou per fer.li la creu al tenor i al baríton. I el que més em preocupa. Una pregunta que sempre em ve al cap: aquests cantants, si canten al MET o a L'Scala com ho fan aquí, deu ser un fiasco, no?
Il barbiere di Siviglia és una òpera agraida. Si salves el teu paper amb bones dots d'actor còmic, encara et salves de les flames. I val a dir que tant Giorgio Caoduro com José Manuel Zapata demostraren aptituds còmiques a dalt l'escenari. Però hi vaig notar dèficits inportants en la zona alta de la tesitura, així com una manca de potència en el cas de Caoduro.
Silvia Tro Santafé fou la que si em va sorprendre ahir. Després de la seva actuació en el paper d'Isabella a La italiana in Algeri, en aquest mateix teatre, m'havia deixat amb dubtes sobre la seva qualitat vocal. Però ahir a la nit va demostrar unes dots notables tant en el terreny vocal com interpretatiu, amb una "una voce poco fa " realment convincent, que compaginava virtuosisme i potència.
La resta d'integrants de l'elenc executaren correctament el seu rol, arrodonint el conjunt de veus.
Val la pena remarcar la intenció cómica que demostraren tots els cantants, fet que va arrencar les rialles del públic en més d'una ocasió.
Per això, malgrat que no aconseguiren de mi cap "Bravo", un te la sensació d'haver xalat després de presenciar un espectacle tant complert com és l'òpera de Rossini, que per cert, es porta representant a Menorca des de 1822. Per alguna cosa serà, dic jo.
I és que els melòmens com jo que ens passam el dia escoltant música ens tornam uns llepamiques, i arriba un moment en que tot te sembla poc. Tant és així, que ahir, amb el primer quadre de l'òpera en vaig tenir prou per fer.li la creu al tenor i al baríton. I el que més em preocupa. Una pregunta que sempre em ve al cap: aquests cantants, si canten al MET o a L'Scala com ho fan aquí, deu ser un fiasco, no?
Il barbiere di Siviglia és una òpera agraida. Si salves el teu paper amb bones dots d'actor còmic, encara et salves de les flames. I val a dir que tant Giorgio Caoduro com José Manuel Zapata demostraren aptituds còmiques a dalt l'escenari. Però hi vaig notar dèficits inportants en la zona alta de la tesitura, així com una manca de potència en el cas de Caoduro.
Silvia Tro Santafé fou la que si em va sorprendre ahir. Després de la seva actuació en el paper d'Isabella a La italiana in Algeri, en aquest mateix teatre, m'havia deixat amb dubtes sobre la seva qualitat vocal. Però ahir a la nit va demostrar unes dots notables tant en el terreny vocal com interpretatiu, amb una "una voce poco fa " realment convincent, que compaginava virtuosisme i potència.
La resta d'integrants de l'elenc executaren correctament el seu rol, arrodonint el conjunt de veus.
Val la pena remarcar la intenció cómica que demostraren tots els cantants, fet que va arrencar les rialles del públic en més d'una ocasió.
Per això, malgrat que no aconseguiren de mi cap "Bravo", un te la sensació d'haver xalat després de presenciar un espectacle tant complert com és l'òpera de Rossini, que per cert, es porta representant a Menorca des de 1822. Per alguna cosa serà, dic jo.
jueves, 2 de junio de 2011
La democràcia és molt polida
Si. Sa democràcia és molt polida, si em beneficia a mi. Sinó, mmmm....ja no tant.
No sé si ho he somiat o no, però juraria que era el Partit Popular el que solia reclamar que governàs la llista més votada, malgrat no tingués majoria absoluta. Ho dec haver somiat, perquè ahir el seu president reclamava un pacte entre PSOE, PNB i ells mateixos per tal que Bildu, la llista més votada a Sant Sebastià, no pugui accedir a la batlia de la ciutat.
Em reafirmo. La democràcia és molt maca, però si em permet governar a mi. Sinó, és que el sistema no funciona, o que la gent està equivocada, o que no saben el que fan, ....
No sé si ho he somiat o no, però juraria que era el Partit Popular el que solia reclamar que governàs la llista més votada, malgrat no tingués majoria absoluta. Ho dec haver somiat, perquè ahir el seu president reclamava un pacte entre PSOE, PNB i ells mateixos per tal que Bildu, la llista més votada a Sant Sebastià, no pugui accedir a la batlia de la ciutat.
Em reafirmo. La democràcia és molt maca, però si em permet governar a mi. Sinó, és que el sistema no funciona, o que la gent està equivocada, o que no saben el que fan, ....
lunes, 23 de mayo de 2011
Vergonya!!!!
Vergonya. Vergonya sent de viure en un país on només la meitat de la gent que pot votar s'acosta a les urnes per exercir el seu dret. Està clar que la democràcia no només són les eleccions, però és la manifestació més clara de la voluntat popular. N'hi ha molts que reclamen democràcia, o una democràcia real, però no es molesten a participar en la democràcia per tal de fer-la canviar. Què proposen idò?
Molt moviment 15-M i moltes hòsties, però quedant-se a casa o jaient al mig d'una plaça no faràn res. Puc entendre que estiguin molt descontents amb la clase política i amb la manera de fer política, però què proposen? Hi ha un gran abisme entre el que la gent vol i el que els polítics pensen que la gent vol, però com volen canviar el sistema? Es pensen que canviarà d'un dia per l'altre?
A més, si es pensen que amb la dreta recalcitrant de sempre les coses canviaran, estan apanyats. Perque hi ha que dir, per més inri, que la corrupció i aquella manera de fer política que els manifestants avorreixen, no tenen cap repercusió en el vot de determinats sectors, ni en determinades comunitats. I "para muestra, un botón". A València, la justicia els hi diu als votants: senyors, aquest senyor és un lladre. De la mateixa manera que ha robat a d'altres, els robarà a vostès. Doncs res. Com si sentissin ploure.
Jo crec que és per fer-s'ho mirar.
Hi falta molta consciència i tradició democràtica en aquest país. I sincerament, els hi ho diu un que en va ser (i en certs aspectes ho continua essent) gran partidari del moviment 15-M: m'ha decepcionat molt aquesta gent, perque no noto cap diferència amb les darreres eleccions. No crec que el món hagi canviat des d'ahir.
Molt moviment 15-M i moltes hòsties, però quedant-se a casa o jaient al mig d'una plaça no faràn res. Puc entendre que estiguin molt descontents amb la clase política i amb la manera de fer política, però què proposen? Hi ha un gran abisme entre el que la gent vol i el que els polítics pensen que la gent vol, però com volen canviar el sistema? Es pensen que canviarà d'un dia per l'altre?
A més, si es pensen que amb la dreta recalcitrant de sempre les coses canviaran, estan apanyats. Perque hi ha que dir, per més inri, que la corrupció i aquella manera de fer política que els manifestants avorreixen, no tenen cap repercusió en el vot de determinats sectors, ni en determinades comunitats. I "para muestra, un botón". A València, la justicia els hi diu als votants: senyors, aquest senyor és un lladre. De la mateixa manera que ha robat a d'altres, els robarà a vostès. Doncs res. Com si sentissin ploure.
Jo crec que és per fer-s'ho mirar.
Hi falta molta consciència i tradició democràtica en aquest país. I sincerament, els hi ho diu un que en va ser (i en certs aspectes ho continua essent) gran partidari del moviment 15-M: m'ha decepcionat molt aquesta gent, perque no noto cap diferència amb les darreres eleccions. No crec que el món hagi canviat des d'ahir.
sábado, 14 de mayo de 2011
Ingredients electorals
Crisi econòmica. Dèficit públic. Reducció de la inversió. Contenció de les despeses. ....
Sa cançoneta de cada dia. Esteim farts de escoltar-ho per la tele, de llegir-ho als diaris, etc. Però els polítics són com una senyora que fa règim. Tota la setmana menjant lletuga i lluç a la planxa. Però en arribar el cap de setmana, el règim que el faci ta mare. Venga xai al forn. I venga pastissos. Açò si, el cafè amb sacarina. Doncs bé, en campanya electoral, un polític és, més o menys, el mateix. Deixa les retallades per més envant i comença a regalar clavells com un desesperat, que per açò si que n'hi ha de doblers.
I és que unes eleccions no són tema baladí. T'hi jugues 4 anys de bona vida. Ho entenem, és clar. Sa poltrona és de vellut i qualsevol la deixa fugir. I si no hi seies abans, faràs el que sigui per aconseguir-la. Besar fiets, regalar clavells, corre d'una banda a una altra fents meetings, prometre açò, o prometre el contrari. Tan se val, tot es pot en campanya.
450 gr. Si, si, 450 gr de propaganda electoral en format paper tenc per casa. A això hi hem d'afegir els espais gratuits a la televisió ( no pas les cròniques, que no es poden regir per criteris periodístics, sino per la injusta llei electoral), més els espais que els dediquen els diaris, més la més que desfassada aferrada de cartells, etc. Sumes incalculables de diners que m'agradaria saber d'on surten, es llencen durant la campanya electoral.
I el que més m'intriga. Té algun efecte sobre la intenció del vot? En aquestes inminents eleccions hi hurà gent que votarà a un partit diferent del que votà en les últimes eleccions. Serà per la propaganda? No, serà perque necessita un cap de turc en qui abocar tota la rabia i la frustació ocasionada per la crisi econòmica.
Però està clar que sortiriem abans de la crisi si fessin guardiola amb tots els diners que inverteixen en campanya. Digo yo.
Sa cançoneta de cada dia. Esteim farts de escoltar-ho per la tele, de llegir-ho als diaris, etc. Però els polítics són com una senyora que fa règim. Tota la setmana menjant lletuga i lluç a la planxa. Però en arribar el cap de setmana, el règim que el faci ta mare. Venga xai al forn. I venga pastissos. Açò si, el cafè amb sacarina. Doncs bé, en campanya electoral, un polític és, més o menys, el mateix. Deixa les retallades per més envant i comença a regalar clavells com un desesperat, que per açò si que n'hi ha de doblers.
I és que unes eleccions no són tema baladí. T'hi jugues 4 anys de bona vida. Ho entenem, és clar. Sa poltrona és de vellut i qualsevol la deixa fugir. I si no hi seies abans, faràs el que sigui per aconseguir-la. Besar fiets, regalar clavells, corre d'una banda a una altra fents meetings, prometre açò, o prometre el contrari. Tan se val, tot es pot en campanya.
450 gr. Si, si, 450 gr de propaganda electoral en format paper tenc per casa. A això hi hem d'afegir els espais gratuits a la televisió ( no pas les cròniques, que no es poden regir per criteris periodístics, sino per la injusta llei electoral), més els espais que els dediquen els diaris, més la més que desfassada aferrada de cartells, etc. Sumes incalculables de diners que m'agradaria saber d'on surten, es llencen durant la campanya electoral.
I el que més m'intriga. Té algun efecte sobre la intenció del vot? En aquestes inminents eleccions hi hurà gent que votarà a un partit diferent del que votà en les últimes eleccions. Serà per la propaganda? No, serà perque necessita un cap de turc en qui abocar tota la rabia i la frustació ocasionada per la crisi econòmica.
Però està clar que sortiriem abans de la crisi si fessin guardiola amb tots els diners que inverteixen en campanya. Digo yo.
martes, 3 de mayo de 2011
Reflexions polítiques
Són imparcials els tribunals? Ho poden ser? Estàn pensats en si mateixos o la manera com es trien els seus components per ser imparcials i apolítics? Existeix encara la separació de poders que preconitzà Montesquieu?
Les idees no són il.legals. Les persones tampoc. I no ho poden ser, per molt que certa gent s'ho pensi. Tampoc es pot il.legalitar un partit polític de manera preventiva, per si es decideix a actuar d'una determinada manera. Hi ha molts partits amb una llarga tradició, vinculats a règims dictatorials, que per molt que no ens agradin, formen part del ventall polític, i no passa res. Els votants ja triaran.
I tampoc pel que pensin els seus integrants. Podrem estar d'acord amb la seva ideologia, o reprobar-la, però no censurar-la, si ens volem creure demòcrates.
És més. Crec que la millor manera de controlar i incidir sobre un col.lectiu és tenint-lo a prop, i si és dins un parlament, millor. Si pretenim integrar totes les tendències en el joc democràtic, hem d'aceptar-les totes, no només les que ens agraden. Si n'hi ha que renuncien a la violència, els haurem de deixar partcicipar d'alguna manera en la societat, i quina manera millor, que per la via parlamentaria.
Llibertat és poder triar, poder elegir. Donau a la ciutadania opcions polítiques d'on puguin triar, i ja triaran. Crec que això és el supòsit bàsic de la democràcia.
Les idees no són il.legals. Les persones tampoc. I no ho poden ser, per molt que certa gent s'ho pensi. Tampoc es pot il.legalitar un partit polític de manera preventiva, per si es decideix a actuar d'una determinada manera. Hi ha molts partits amb una llarga tradició, vinculats a règims dictatorials, que per molt que no ens agradin, formen part del ventall polític, i no passa res. Els votants ja triaran.
I tampoc pel que pensin els seus integrants. Podrem estar d'acord amb la seva ideologia, o reprobar-la, però no censurar-la, si ens volem creure demòcrates.
És més. Crec que la millor manera de controlar i incidir sobre un col.lectiu és tenint-lo a prop, i si és dins un parlament, millor. Si pretenim integrar totes les tendències en el joc democràtic, hem d'aceptar-les totes, no només les que ens agraden. Si n'hi ha que renuncien a la violència, els haurem de deixar partcicipar d'alguna manera en la societat, i quina manera millor, que per la via parlamentaria.
Llibertat és poder triar, poder elegir. Donau a la ciutadania opcions polítiques d'on puguin triar, i ja triaran. Crec que això és el supòsit bàsic de la democràcia.
domingo, 17 de abril de 2011
A mi també em van enganar
Decebut, molt decebut.
Ja sé que tenir el premi Nobel de la Pau no significa res. És com tenir un EMI. Però de vegades et penses que aquell individu o el grup el qual representa han fet quelcom realment gran pel bé de la humanitat. No us ho cregueu. Doneu-los uns anys. I voreu com són tan bruts i tan corruptes com tots els altres, i que no són tant diferents de les sanguneres trajejades a les que pretenen combatre.
Ho sento, però un documental em va fer veure com una idea que m'havia semblat fabulosa es podia convertir en una font de misèria i, alhora, un gran negoci per certs subjectes.
El 1983, Mohamed Yunus fundà el Grameen Bank. No sé si la seva intenció era fer una obra de caritat, un experiment, gunayar el premi Nobel o fer-se ric. Tan se val. Les dues darreres coses les ha aconseguit. La seva idea de la microfinanciació era, en un principi, molt interessant i atractiva. Avui, les seves víctimes (altrement dit, beneficiaris), malviuen pitjor de com ho feien abans de tenir tractes amb aquesta entitat, que creà tendència i propicià l'aparició de cents de competidors.
La microfinanciació no va funcionar. Només un molt petit percentatge dels beneficiaris van poder establir qualque mena de petit negoci i van prosperar. La majoria es van veure desbordats pel crèdit, un crédit que havia de ser abonat en uns plaços molt estrictes i a uns interessos que sobrepassaven sovint el 25%.
La idea de donar la oportunitat a la gent pobre de Bangladesh de crear el seu negoci era molt atractiva. Però també era lògic pensar que molts d'ells no tenien els coneixements necessaris per dur endavant aquestes empreses. D'altra banda, com bé deia una de les entrevistades, no hi ha cap negoci que produeixi beneficis a la primera setmana, moment en que ja havien de començar a abonar el primer plaç del crèdit.
Em va recordar els temps de la més escabrosa màfia napolitana o dels prestamistes més radicals. A una dona sense cap mena de recurs se li emportaren el sostre d'uralita de la seva "casa". D'altres, empesos per la desesperació, van optar pel suicidi. Mohamed Yunus segueix encara predicant les bondats del seu sistema de microcrédits.
La microfinanciació ha demostrar ser un fracàs i no ha tingut cap efecte sobre la pobresa al món. És més, molts dels que l'han tastada han passat de ser pobres a ser pobres endeutats.
Ja sé que tenir el premi Nobel de la Pau no significa res. És com tenir un EMI. Però de vegades et penses que aquell individu o el grup el qual representa han fet quelcom realment gran pel bé de la humanitat. No us ho cregueu. Doneu-los uns anys. I voreu com són tan bruts i tan corruptes com tots els altres, i que no són tant diferents de les sanguneres trajejades a les que pretenen combatre.
Ho sento, però un documental em va fer veure com una idea que m'havia semblat fabulosa es podia convertir en una font de misèria i, alhora, un gran negoci per certs subjectes.
El 1983, Mohamed Yunus fundà el Grameen Bank. No sé si la seva intenció era fer una obra de caritat, un experiment, gunayar el premi Nobel o fer-se ric. Tan se val. Les dues darreres coses les ha aconseguit. La seva idea de la microfinanciació era, en un principi, molt interessant i atractiva. Avui, les seves víctimes (altrement dit, beneficiaris), malviuen pitjor de com ho feien abans de tenir tractes amb aquesta entitat, que creà tendència i propicià l'aparició de cents de competidors.
La microfinanciació no va funcionar. Només un molt petit percentatge dels beneficiaris van poder establir qualque mena de petit negoci i van prosperar. La majoria es van veure desbordats pel crèdit, un crédit que havia de ser abonat en uns plaços molt estrictes i a uns interessos que sobrepassaven sovint el 25%.
La idea de donar la oportunitat a la gent pobre de Bangladesh de crear el seu negoci era molt atractiva. Però també era lògic pensar que molts d'ells no tenien els coneixements necessaris per dur endavant aquestes empreses. D'altra banda, com bé deia una de les entrevistades, no hi ha cap negoci que produeixi beneficis a la primera setmana, moment en que ja havien de començar a abonar el primer plaç del crèdit.
Em va recordar els temps de la més escabrosa màfia napolitana o dels prestamistes més radicals. A una dona sense cap mena de recurs se li emportaren el sostre d'uralita de la seva "casa". D'altres, empesos per la desesperació, van optar pel suicidi. Mohamed Yunus segueix encara predicant les bondats del seu sistema de microcrédits.
La microfinanciació ha demostrar ser un fracàs i no ha tingut cap efecte sobre la pobresa al món. És més, molts dels que l'han tastada han passat de ser pobres a ser pobres endeutats.
domingo, 10 de abril de 2011
domingo, 3 de abril de 2011
Mama, de major vull ser hostessa!!!
És clar!!! Què millor? Poder aguntar el paraigües als motociclistes, lluint un pentinat impecable, en un gran campionat de Moto GP, o poder abraçar somrient a un ciclista al final del tour, mentres li fan una foto amb un gran peluix i un ram de flors, o millor encara, posar-me al costat d'un cotxe d'alta gama, per confondre els clients, a veure qui sap qui dels dos té més prestacions.
Bravo, feministes!!! Si dic jutge enlloc de jutgessa, m'apedregarieu, però això ho consentiu. Que us compri qui us entengui.
Bravo, feministes!!! Si dic jutge enlloc de jutgessa, m'apedregarieu, però això ho consentiu. Que us compri qui us entengui.
lunes, 28 de marzo de 2011
Maria?
"He sentit dir que uns culpables que assistien al teatre s'han impressionat de tal manera amb l'art de l'escena que de cop han confesat els seus delictes; doncs el crim, tot i que és mut, parla finalment amb llengua milagrosa; faré que aquests actors recitin qualque cosa com el crim del meu pare en presencia de l'oncle."
Claudi descobrí de bon de veres el significat del mot catarsi. I així tots els que ens seiem davant l'escenari i deixam que les paraules i els gests de les actrius i els actors ens amarin fins arribar al moll de l'os. I malgrat no hagem comès cap crim de sang, el poder de les paraules pronunciades dalt les taules esdevé prodigiós. Sempre ho havia entès i percebut així, però ahir a la nit vaig ser víctima del poder de conmoure, de saccejar el nostre esperit, de remoure conciències, de, en definitiva, canviar-nos per dins i fer-nos reflexionar, que té el Teatre.
Maria? és una obra magnífica. Per la seva aparent senzillesa, per la manera com s'expressen les protagonistes, per com ens va endissant dins la vida de cada un dels personatges, pels seus tocs d'humor. Maria? és una obra endimoniadament dramàtica, però alhora, traspulla tanta tendresa que un quasi bé se n'oblida per uns moments.
Maria? posa damunt la taula un drama quotidià i silenciós. Aquest drama de Marta Barceló parla de la por, la por del desconegut, del futur i d'allò que ens manté arrelats a la realitat, de la memòria, aquell tresor que ens conforma com a individus i com a col.lectiu. Parla també de la Història, de la vertadera història, aquella que està feta de les petites anècdotes que ens expliquen els nostres avis i els nostres pares.
Maria? és també un treball de recuperació de la llengua, d'una manera pròpia de xerrar, de la tradició, dels refranys o les cançons que ens acompanyen al llarg de la vida i que ens uneixen amb els nostres avantpassats.
Vull destacar pe damunt de tot el treball exquisit de les tres protagonistes, Aina Compte, Aina de Cos i Laura Pons, que esdevenen criatures molt reals i properes, convincents i que generen en l'espectador una empatia que no es veu massa sovint.
Una escenografia senzilla de la que destaca una gran xarxa de pescar que es va despenjant i que cau paulatinament a sobre de l'escena, així com un acurat joc de llums, permeten que tota l'atenció es centri en la feina de les actrius i en la bellesa del text.
En un dels passatges, la neta diu a sa mare en el moment en que li dona un quadern on recopila tot el que ha esbrinat sobre la seva familia : "Té." "Què és això?" "Ets tu. És la teva història."
Gràcies a Marta Barceló per aquesta obra i a Biel Jordà, el seu director per haver-la portat a escena amb maestria. Crec que la força que tenen les paraules portades a dalt l'escenari, i molt especialment paraules com les que escriu Marta Barceló poden fer canviar les conciències i fins i tot, el món en que vivim. Com diu Jessica A. Kaahwa, autora del Manifest del Dia Internacional del Teatre 2011, "(...) us insto a pensar en aquesta perspectiva i a fer avançar el teatre com una eina universal de diàleg, de transformació social i de reforma".
Claudi descobrí de bon de veres el significat del mot catarsi. I així tots els que ens seiem davant l'escenari i deixam que les paraules i els gests de les actrius i els actors ens amarin fins arribar al moll de l'os. I malgrat no hagem comès cap crim de sang, el poder de les paraules pronunciades dalt les taules esdevé prodigiós. Sempre ho havia entès i percebut així, però ahir a la nit vaig ser víctima del poder de conmoure, de saccejar el nostre esperit, de remoure conciències, de, en definitiva, canviar-nos per dins i fer-nos reflexionar, que té el Teatre.
Maria? és una obra magnífica. Per la seva aparent senzillesa, per la manera com s'expressen les protagonistes, per com ens va endissant dins la vida de cada un dels personatges, pels seus tocs d'humor. Maria? és una obra endimoniadament dramàtica, però alhora, traspulla tanta tendresa que un quasi bé se n'oblida per uns moments.
Maria? posa damunt la taula un drama quotidià i silenciós. Aquest drama de Marta Barceló parla de la por, la por del desconegut, del futur i d'allò que ens manté arrelats a la realitat, de la memòria, aquell tresor que ens conforma com a individus i com a col.lectiu. Parla també de la Història, de la vertadera història, aquella que està feta de les petites anècdotes que ens expliquen els nostres avis i els nostres pares.
Maria? és també un treball de recuperació de la llengua, d'una manera pròpia de xerrar, de la tradició, dels refranys o les cançons que ens acompanyen al llarg de la vida i que ens uneixen amb els nostres avantpassats.
Vull destacar pe damunt de tot el treball exquisit de les tres protagonistes, Aina Compte, Aina de Cos i Laura Pons, que esdevenen criatures molt reals i properes, convincents i que generen en l'espectador una empatia que no es veu massa sovint.
Una escenografia senzilla de la que destaca una gran xarxa de pescar que es va despenjant i que cau paulatinament a sobre de l'escena, així com un acurat joc de llums, permeten que tota l'atenció es centri en la feina de les actrius i en la bellesa del text.
En un dels passatges, la neta diu a sa mare en el moment en que li dona un quadern on recopila tot el que ha esbrinat sobre la seva familia : "Té." "Què és això?" "Ets tu. És la teva història."
Gràcies a Marta Barceló per aquesta obra i a Biel Jordà, el seu director per haver-la portat a escena amb maestria. Crec que la força que tenen les paraules portades a dalt l'escenari, i molt especialment paraules com les que escriu Marta Barceló poden fer canviar les conciències i fins i tot, el món en que vivim. Com diu Jessica A. Kaahwa, autora del Manifest del Dia Internacional del Teatre 2011, "(...) us insto a pensar en aquesta perspectiva i a fer avançar el teatre com una eina universal de diàleg, de transformació social i de reforma".
miércoles, 23 de marzo de 2011
Pensament negatiu
La becada és un fenòmen anticomercial. Si no és així, no m'explico perquè sempre et truquen per fer-te ofertes havent dinat. Però això no és el tema.
Ahir em varen oferir una mena d'assegurança destinada a casos d'accident o ingrés hospitalari. La jove que me la oferia em va anar enumerant les virtuts de la dita assegurança. Però quan vaig creure haver entès el missatge, li vaig demanar: - Així doncs, jo pago cada mes per si qualque dia m'han d'ingressar a l'hospital. Ho he entès bé? -Sí, així és. - No podia dissimular un conat de rialla. Després de consultar-ho amb la meva assessora financera (altrament dit mare), vaig renunciar a la suculenta oferta, no sense que abans la amable telefonista em comentas l'èxit que havia tingut l'oferiment entre els seus clients. -Pensi que tan sols amb tres dies d'ingrés li treu doblers a l'empresa asseguradora. - Però he de preveure estar ingressat, senyoreta, i en aquest moment, no en faig cap comptes!
I això em va donar que pensar. Tinc 25 anys i pretenen que pagui (o sigui, posar diners dins un pou molt fons d'on potser mai els treuré), en vistes a un hipotètic accident. Molts pensaran que soc molt optimista, o que no considero els possibles esdeveniments futurs, però no vaig pensat en que pugui passar-me una setmana ingressat. I si passa, doncs ja ho vorem.
Però em va sorprendre l'èxit de les assegurances. Un fenòmen que es nodreix del pensament negatiu, de pensar que sempre et pot passar quelcom dolent i que val més estar preparat. I no se si això denota una societat prudent o una societat que mira cap el futur amb por.
Ahir em varen oferir una mena d'assegurança destinada a casos d'accident o ingrés hospitalari. La jove que me la oferia em va anar enumerant les virtuts de la dita assegurança. Però quan vaig creure haver entès el missatge, li vaig demanar: - Així doncs, jo pago cada mes per si qualque dia m'han d'ingressar a l'hospital. Ho he entès bé? -Sí, així és. - No podia dissimular un conat de rialla. Després de consultar-ho amb la meva assessora financera (altrament dit mare), vaig renunciar a la suculenta oferta, no sense que abans la amable telefonista em comentas l'èxit que havia tingut l'oferiment entre els seus clients. -Pensi que tan sols amb tres dies d'ingrés li treu doblers a l'empresa asseguradora. - Però he de preveure estar ingressat, senyoreta, i en aquest moment, no en faig cap comptes!
I això em va donar que pensar. Tinc 25 anys i pretenen que pagui (o sigui, posar diners dins un pou molt fons d'on potser mai els treuré), en vistes a un hipotètic accident. Molts pensaran que soc molt optimista, o que no considero els possibles esdeveniments futurs, però no vaig pensat en que pugui passar-me una setmana ingressat. I si passa, doncs ja ho vorem.
Però em va sorprendre l'èxit de les assegurances. Un fenòmen que es nodreix del pensament negatiu, de pensar que sempre et pot passar quelcom dolent i que val més estar preparat. I no se si això denota una societat prudent o una societat que mira cap el futur amb por.
lunes, 21 de marzo de 2011
lunes, 14 de marzo de 2011
Com deia aquell vers inolvidable.....?
Matilde Muñiz estava amb la sorra fins el coll amb un Jordi Odri amb "carraspera" mentre pronunciava algunes sentències brutals.
Santiago Sempere portava a l'escenari del Teatre Principal de Maó "Dies feliços", l'obra de Samuel Beckett escrita entre 1960 i 1961. Teatre de prop per gaudir d'una obra surrealista que anima l'escena menrquina, una escena que necessita de més clàssics per poder-se permetre el luxe de representar Beckett. Calen més tragèdies gregues, calderones i shakespeares per educar el públic, per tal de poder gaudir d'obres tan denses com aquesta de la manera que es mereix.
I jo em demano com un Beckett només estira 50 persones. Sempre les mateixes 50 cares. En fi, què hi farem?
Beckett és complicat, almenys per a mi. I m'imagino que no era l'únic que anava en qualque moment perdut. Per això cal fer molt, molt, molt més teatre. Cal veure-ho tot, cal que el Teatre Principal esdevengui també un important teatre de teatre. Sense deixar de banda els noms més actuals, es precís que els grans clàssics de totes les èpoques tenguin cabuda al nostre coliseu.
De què parla "Dies feliços"? Parla del pas del temps, del matrimoni, de la comunicació i de la incomunicació, d'allò que ens ferma a la vida, del que canvia i del que no canvia. Tot això i molt més és el que jo en vaig treure.
Farà falta fer més Becketts, i fer més teatre del s.XX. Però no puc deixar d'agrair a Matilde Muñiz, Jordi Odri i Santiago Sempere la gosadia, la professionalitat i el gran treball que han portat al teatre i que, espero, no sigui l'últim cop.
(Per als que us hagueu quedat amb ganes, aquí us en deixo el text: http://es.scribd.com/doc/4082177/TEXTO-DIAS-FELICES-TRADUCCION-DE-IHC-REVISION-VOLPE
Santiago Sempere portava a l'escenari del Teatre Principal de Maó "Dies feliços", l'obra de Samuel Beckett escrita entre 1960 i 1961. Teatre de prop per gaudir d'una obra surrealista que anima l'escena menrquina, una escena que necessita de més clàssics per poder-se permetre el luxe de representar Beckett. Calen més tragèdies gregues, calderones i shakespeares per educar el públic, per tal de poder gaudir d'obres tan denses com aquesta de la manera que es mereix.
I jo em demano com un Beckett només estira 50 persones. Sempre les mateixes 50 cares. En fi, què hi farem?
Beckett és complicat, almenys per a mi. I m'imagino que no era l'únic que anava en qualque moment perdut. Per això cal fer molt, molt, molt més teatre. Cal veure-ho tot, cal que el Teatre Principal esdevengui també un important teatre de teatre. Sense deixar de banda els noms més actuals, es precís que els grans clàssics de totes les èpoques tenguin cabuda al nostre coliseu.
De què parla "Dies feliços"? Parla del pas del temps, del matrimoni, de la comunicació i de la incomunicació, d'allò que ens ferma a la vida, del que canvia i del que no canvia. Tot això i molt més és el que jo en vaig treure.
Farà falta fer més Becketts, i fer més teatre del s.XX. Però no puc deixar d'agrair a Matilde Muñiz, Jordi Odri i Santiago Sempere la gosadia, la professionalitat i el gran treball que han portat al teatre i que, espero, no sigui l'últim cop.
(Per als que us hagueu quedat amb ganes, aquí us en deixo el text: http://es.scribd.com/doc/4082177/TEXTO-DIAS-FELICES-TRADUCCION-DE-IHC-REVISION-VOLPE
jueves, 10 de marzo de 2011
*Ciutadà 1.000.000*
És de nit, i el carrer es veu més buit i més negre, i el cruiximent li amara tots els ossos. Torna a casa pel mateix camí de sempre, i no veu res que el faci diferent. El mateix camí, el mateix ciutadà, quasi la mateixa nit. El ciutadà desperta aquesta nit. Despert dibuixa trajectòries mentals sobre paper vegetal que es veuen al besllum.
Arrossegant, vaig, dies feixugs,
i deix pavades de plom per dins ca nostra.
El ciutadà 1 milió es queda al bell mig del carrer, just al bell mig del migdia, com un semàfor en vermell, mentres la multitud camina, corre, frisa, s'esgavella, l'esquiva, al seu voltant. El Ciutadà 1x10elevatasis veu com tots saben on van. El ciutadà els contempla. Els observa detingudament. I crida, un crit groc llimona amb tocs de metall (preferiblement bronze de trompeta):
Demano un fort aplaudiment, una gran ovació per a tots aquells que saben on van!!!!
El crit a l'aire es engolit per un "solo" de tràfic metropolità amb obstinato de diesel. Però el fum roman (com sempre a la ciutat). Alguns ciutadans, encara no identificats, returen el pas, s'aturen un moment, i amagant un somriure còmplice i afectuós, ofereixen l'ovació reclamada, i segueixen, rumiant sota el fum del crit-d'instrument-de-vent-de-pregunta-metafìsica.
El ciutadà cridaner es veu emulat. Un ciutadà amb número ...? es planta devora ell i reparteix diplomes que proclamen amb virulència:
"Casa Pepita. Depilaciones a la cera. De lunes a viernes. Calidad superior.".
El ciutadà unmilió i el ciutadà descatalogat es miren amb recel i abandonen la via pública a la recerca d'una nova explanada amb més perspectives de negoci/màrketin filosòfic.
Arrossegant, vaig, dies feixugs,
i deix pavades de plom per dins ca nostra.
El ciutadà 1 milió es queda al bell mig del carrer, just al bell mig del migdia, com un semàfor en vermell, mentres la multitud camina, corre, frisa, s'esgavella, l'esquiva, al seu voltant. El Ciutadà 1x10elevatasis veu com tots saben on van. El ciutadà els contempla. Els observa detingudament. I crida, un crit groc llimona amb tocs de metall (preferiblement bronze de trompeta):
Demano un fort aplaudiment, una gran ovació per a tots aquells que saben on van!!!!
El crit a l'aire es engolit per un "solo" de tràfic metropolità amb obstinato de diesel. Però el fum roman (com sempre a la ciutat). Alguns ciutadans, encara no identificats, returen el pas, s'aturen un moment, i amagant un somriure còmplice i afectuós, ofereixen l'ovació reclamada, i segueixen, rumiant sota el fum del crit-d'instrument-de-vent-de-pregunta-metafìsica.
El ciutadà cridaner es veu emulat. Un ciutadà amb número ...? es planta devora ell i reparteix diplomes que proclamen amb virulència:
"Casa Pepita. Depilaciones a la cera. De lunes a viernes. Calidad superior.".
El ciutadà unmilió i el ciutadà descatalogat es miren amb recel i abandonen la via pública a la recerca d'una nova explanada amb més perspectives de negoci/màrketin filosòfic.
martes, 8 de marzo de 2011
Açò va ser es meu primer sonet (quina vergonya!!)
Et regal aquest trosset de mar.
Et regal l'olor del romaní
i la gelada del matí
i somiant amb tu el despertar.
Plaent, el romandre per copsar
del teu somriure, bemoll de Mi,
un minut més, ebri de vi;
no dir-te res, tornar a somiar.
Et regal la pluja i el meu nom
i la veu i la lluna que grapeja
amb sa llum mon tendre son.
Et regal l'hora en que tothom dorm
d'aquest amor que en mi espurneja
l'on, el quan, el perque i el com.
domingo, 6 de marzo de 2011
sábado, 5 de marzo de 2011
Ser o no ser, al facebook
Partim d'una obvietat: si no tens facebook, no existeixes. Si fas qualque cosa i no ho poses al facebook, és com si no ho haguessis fet. Si poso al facebook que he menjat llagosta, la gent pensa que has menjat llagosta (malgrat hagis menjat bleda bullida). En definitiva, ets allò que el facebook diu que ets.
Així doncs, un obre el facebook, i com de costum, no veu res remarcable. Que si un ha anat a Benidorm, que si l'altre es de compres, que si m'he apuntat a un joc de llençar pilotetes contra una paret plena d'imbècils a veure quants en deixo estemordits, que si m'he fet amic del cunyat de la meva neboda que viu a Sudàfrica...I un es demana si la gent que escriu coses interessants ha desaparescut. I veu pel xat que segueix respirant (o bé segueix conectada, que pel cas ve a ser el mateix). La pregunta doncs esdevé la seguent: la gent interessant no té res a dir? No llegeix, escolta, sent, o pensa res interessant? Potser ja no tenen res a dir? Si la gent interessant que escrivia coses interessants ja no ho fa, segueix essent interessant?
La màxima del facebook s'imposa. Si no poses res interessant, no fas res interessant, ja no ets interessant. Ets un mort social.
Només em queden dues alternatives. Facebook és mort, ja no està de moda, ara la moda es Twuiter (NO, per favor!!) , o la gent ha estat engolida per facebook i s'han convertit en imbècils, com tots els altes.
Tenc por...
Així doncs, un obre el facebook, i com de costum, no veu res remarcable. Que si un ha anat a Benidorm, que si l'altre es de compres, que si m'he apuntat a un joc de llençar pilotetes contra una paret plena d'imbècils a veure quants en deixo estemordits, que si m'he fet amic del cunyat de la meva neboda que viu a Sudàfrica...I un es demana si la gent que escriu coses interessants ha desaparescut. I veu pel xat que segueix respirant (o bé segueix conectada, que pel cas ve a ser el mateix). La pregunta doncs esdevé la seguent: la gent interessant no té res a dir? No llegeix, escolta, sent, o pensa res interessant? Potser ja no tenen res a dir? Si la gent interessant que escrivia coses interessants ja no ho fa, segueix essent interessant?
La màxima del facebook s'imposa. Si no poses res interessant, no fas res interessant, ja no ets interessant. Ets un mort social.
Només em queden dues alternatives. Facebook és mort, ja no està de moda, ara la moda es Twuiter (NO, per favor!!) , o la gent ha estat engolida per facebook i s'han convertit en imbècils, com tots els altes.
Tenc por...
viernes, 4 de marzo de 2011
*Diari d'una fòbia (I)*
(Fragments del diari personal de A. Riutort i Plasec, trist lampista de Sagrià).
10.01.10: Són les 4 i encara no m'he adormit. Sento com plou a fora i els esquitxos arriben fins a la finestra. Bufa vent del nord, i ho amplifica tot. Si demà al matí plou no aniré al gimnàs.
12.01.10: He acompanyat a misa a la tieta Paquita. Plovia. Anava mirant els núvols. Tenien una consistència dubtosa. Mirant cap el nord es veu com els núvols es van trencant. Demà ja no plourà.
16.01.10: Sóc a la feina. Miro per la finestra massa sovint. Crec que en Llopis se n'ha adonat de la meva dèria. Estem a gener. Pel gener no sol tronar. El gener és un mes bo, un mes sense tempestes.
17.01.10: Avui fa un dia radiant. Un sol de primavera. Hem sortit a passejar amb l'Helena. Després de sopar anirem al cinema. Està molt maca l'Helena d'ençà que s'ha tallat els cabells.
22.01.10: He mirat el pronòstic de la televisió. Diuen que demà plourà. Em miraré que en diu el diari i la pàgina del Servei de Meteorologia. Uff, res de tempestes! L'Helena diu d'anar demà al llac. Li he dit que ja ho vorem. Depen del temps que faci.
23.01.10: Quan m'he llevat he anat a mirar per la finestra. No sé si és de dia o de nit. Està molt fosc, molt ennivulat. No tinc ganes de llegir. Crec que aniré a l'habitació: allà tancaré la finestra i abaixaré la persiana. És més, un poc de música per esmorteir el so de la pluja. Wagner durant tres hores.
10.01.10: Són les 4 i encara no m'he adormit. Sento com plou a fora i els esquitxos arriben fins a la finestra. Bufa vent del nord, i ho amplifica tot. Si demà al matí plou no aniré al gimnàs.
12.01.10: He acompanyat a misa a la tieta Paquita. Plovia. Anava mirant els núvols. Tenien una consistència dubtosa. Mirant cap el nord es veu com els núvols es van trencant. Demà ja no plourà.
16.01.10: Sóc a la feina. Miro per la finestra massa sovint. Crec que en Llopis se n'ha adonat de la meva dèria. Estem a gener. Pel gener no sol tronar. El gener és un mes bo, un mes sense tempestes.
17.01.10: Avui fa un dia radiant. Un sol de primavera. Hem sortit a passejar amb l'Helena. Després de sopar anirem al cinema. Està molt maca l'Helena d'ençà que s'ha tallat els cabells.
22.01.10: He mirat el pronòstic de la televisió. Diuen que demà plourà. Em miraré que en diu el diari i la pàgina del Servei de Meteorologia. Uff, res de tempestes! L'Helena diu d'anar demà al llac. Li he dit que ja ho vorem. Depen del temps que faci.
23.01.10: Quan m'he llevat he anat a mirar per la finestra. No sé si és de dia o de nit. Està molt fosc, molt ennivulat. No tinc ganes de llegir. Crec que aniré a l'habitació: allà tancaré la finestra i abaixaré la persiana. És més, un poc de música per esmorteir el so de la pluja. Wagner durant tres hores.
miércoles, 2 de marzo de 2011
Molt recatalà
La senyora Mortadel.la m'ha esperonat a escriure aquesta entrada. I li ho agraeixo. Perque m'he possat a pensar (una vegada, pic, volta, cop, més) què era ser o escriure en català. Per si no ho sabieu, som menorquí. Visc una realitat lingüística, si no complicada, si més no, interessant. Rallam un dialecte del català, amb moltes variacions. Variacions que existeixen entre els diferents pobles de l'illa, per no parlar de les diferències escandaloses que podem veure entre illes. Personalment, em considero afortunat per viure aquesta realitat. Ho tinc per un cabdal de riquesa lingüística/cultural que cal cuidar i preservar. A més, em tinc a mi mateix com una esponja de productes filològics (Sr. Tinc dixit). Tot mot que cau a les meves mans passa a formar part del meu lèxic. No en discrimino cap que sigui correcte. No tenc manies, vaja.
D'altra banda, veig com moltes paraules, habituals per a mi, són desconegudes pels meus coetanis, fet que m'entristeix i que les aboca a elles, les meves estimades paraules, a una mort agònica i irreparable.
Per més inri, el castellà ens ha contaminat, i tot i que la convivència pàcifica és possible, és innegable el fet del poder i de l'avanç que ha tingut en la nostra societat, en detriment del català.
Per això em va sorprendre el comentari de la senyora Mortadel.la, quan es demanava si expressions com "car em plauria" eren molt recatalanes. Empraré sempre amb molt orgull i normalitat, car és ma llengua materna i paterna, el dialecte balear, però no renuncio a tot allò que Mossen Alcover i Francesc de Borja Moll em diguin que és correcte. En definitiva, li respondré amb contundència espiritual: si, sóc molt recatalà perque parlo i escric amb aquesta llengua, que aprofit i explot fins la darrera gota, tant si escric amb article literàri com amb el salat, tant si enraono, com si parlo, com si xerr, com si rallo.
(Quina parrafada.) ;)
D'altra banda, veig com moltes paraules, habituals per a mi, són desconegudes pels meus coetanis, fet que m'entristeix i que les aboca a elles, les meves estimades paraules, a una mort agònica i irreparable.
Per més inri, el castellà ens ha contaminat, i tot i que la convivència pàcifica és possible, és innegable el fet del poder i de l'avanç que ha tingut en la nostra societat, en detriment del català.
Per això em va sorprendre el comentari de la senyora Mortadel.la, quan es demanava si expressions com "car em plauria" eren molt recatalanes. Empraré sempre amb molt orgull i normalitat, car és ma llengua materna i paterna, el dialecte balear, però no renuncio a tot allò que Mossen Alcover i Francesc de Borja Moll em diguin que és correcte. En definitiva, li respondré amb contundència espiritual: si, sóc molt recatalà perque parlo i escric amb aquesta llengua, que aprofit i explot fins la darrera gota, tant si escric amb article literàri com amb el salat, tant si enraono, com si parlo, com si xerr, com si rallo.
(Quina parrafada.) ;)
martes, 1 de marzo de 2011
Més val callar
"No le perdonaré nunca a Don Juan Carlos, nuestro rey, que abrazase a Santiago Carrillo" (Amb motiu de la conmemoració del 30 aniversari del frustat cop d'estat del 23-F). General retirat a la tertulia de Dando caña, a Intereconomía.
"El poble m'estima" Muamar el Gadafi.
"El poble m'estima" Muamar el Gadafi.
domingo, 27 de febrero de 2011
*Inspiració Tinc*
Ni milions d'euros, ni joies, ni un apartament a La Moraleja. He heretat un bagul de productes filològics. A dins el bagul se'ls veia bé. Venien sense envoltori, en aparent bon estat de conservació, tot i que la data de caducitat s'havia esborrat parcialment. Qui me'ls llegava n'havia fet ús durant un llarg temps:
- Aquest producte d'aquí, el de la "rr" ben maca, me'l va donar el teu avi. I aquell d'allà el vaig trobar oblidat dins un calaix. Cuida'ls. Ton germà els faria malbé amb aquella pantalla amb botons.
He anat traient-los un per un, he llegit les indicacions i recomanacions d'ús, i pausadament, n'he fet un tast. A primer cop d'orella, la seva sonoritat és bona, i s'ajusten a les expectatives.
Però he comès un error. Els he tret a passejar. Al contacte amb l'aire del segle vint-i-u, m'ha semblat que es mercien. N'he deixat un a uns amics mentre me n'anava de vacances, però no n'han sabut què fer-ne. Se'ls enganxava al paladar.
He fet la prova amb altres subjectes, però la resposta era similar. Els hi vaig possar un predicat de llana perque no passassin fred, però un se m'ha costipat, i l'he hagut de guardar en una llibreta, amb els seus companys.
Jo me'ls miro amb afecte, però encara veig en els seus fonemes la por davant la cara d'estranyesa de la gent, escoltant-los amb indiferència, fent-los sentir vells i inútils.
- Aquest producte d'aquí, el de la "rr" ben maca, me'l va donar el teu avi. I aquell d'allà el vaig trobar oblidat dins un calaix. Cuida'ls. Ton germà els faria malbé amb aquella pantalla amb botons.
He anat traient-los un per un, he llegit les indicacions i recomanacions d'ús, i pausadament, n'he fet un tast. A primer cop d'orella, la seva sonoritat és bona, i s'ajusten a les expectatives.
Però he comès un error. Els he tret a passejar. Al contacte amb l'aire del segle vint-i-u, m'ha semblat que es mercien. N'he deixat un a uns amics mentre me n'anava de vacances, però no n'han sabut què fer-ne. Se'ls enganxava al paladar.
He fet la prova amb altres subjectes, però la resposta era similar. Els hi vaig possar un predicat de llana perque no passassin fred, però un se m'ha costipat, i l'he hagut de guardar en una llibreta, amb els seus companys.
Jo me'ls miro amb afecte, però encara veig en els seus fonemes la por davant la cara d'estranyesa de la gent, escoltant-los amb indiferència, fent-los sentir vells i inútils.
domingo, 20 de febrero de 2011
Reflexions incompletes sobre la Llei Sinde
Una pel.lícula no és pel.lícula fins que algú se la mira. Una peli molt bona, si ningú se la mira mai, tot i ser molt bona, no és bona?
Van Gohg era un artista? Si en vida ningú va apreciar el seu art, era art el que feia? O és art a partir del moment en que algú repara en ell? Si una obra d'art no agrada a la majoria, deixa de ser art?
La Llei "Sinde" protegeix a la cultura, als artistes o a la indústria? Internet és la fi de la cultura o la fi de la indústria? La indústria s'ha acomodat? Han de protegir les lleis a la indústria?
Realment costa menys avui per avui produir un producte cultural?
Si un llibre de Manganito de Tal val 25 euros, i la indústria es queda amb 24, el comprarieu?
Si pel mateix llibre, l'autor rebés 24 euros, i la indústria 1, el comprarieu?
Què és un preu abussiu per una obra d'art? Producte cultural és igual a obra d'art?
S'ha acostumat la gent a la facilitat que suposa disposar de productes culturals a la xarxa a cost zero?
Què hauria de valer una entrada de cine, un llibre o un CD?
Com es poden combatre els abusos dels intermediaris?
Reconèixer la feina de l'artista, divulgar l'obra i fer-la accessible al gran públic, alhora que es comercialitza a un preu raonable. Alguna idea?
És la feina de l'artista una feina qualsevol? Un altre problema: qui/què és un/una artista? És l'objecte artístic un producte com un altre?
Quin paper juga/hauria de jugar l'SGAE? És legítima la seva intervenció? (Lope de Vega cobra encara drets d'autor?)
Van Gohg era un artista? Si en vida ningú va apreciar el seu art, era art el que feia? O és art a partir del moment en que algú repara en ell? Si una obra d'art no agrada a la majoria, deixa de ser art?
La Llei "Sinde" protegeix a la cultura, als artistes o a la indústria? Internet és la fi de la cultura o la fi de la indústria? La indústria s'ha acomodat? Han de protegir les lleis a la indústria?
Realment costa menys avui per avui produir un producte cultural?
Si un llibre de Manganito de Tal val 25 euros, i la indústria es queda amb 24, el comprarieu?
Si pel mateix llibre, l'autor rebés 24 euros, i la indústria 1, el comprarieu?
Què és un preu abussiu per una obra d'art? Producte cultural és igual a obra d'art?
S'ha acostumat la gent a la facilitat que suposa disposar de productes culturals a la xarxa a cost zero?
Què hauria de valer una entrada de cine, un llibre o un CD?
Com es poden combatre els abusos dels intermediaris?
Reconèixer la feina de l'artista, divulgar l'obra i fer-la accessible al gran públic, alhora que es comercialitza a un preu raonable. Alguna idea?
És la feina de l'artista una feina qualsevol? Un altre problema: qui/què és un/una artista? És l'objecte artístic un producte com un altre?
Quin paper juga/hauria de jugar l'SGAE? És legítima la seva intervenció? (Lope de Vega cobra encara drets d'autor?)
viernes, 18 de febrero de 2011
Pregunta
Una imatge val més que mil paraules?
Una paraula val més que mil imatges?
Quantes imatges hi caben en una paraula?
Quantes paraules en una imatge?
Com podriem descriure en paraules el color vermell?
Com podem descriure un adagio?
miércoles, 16 de febrero de 2011
No te posis nerviós, Oscar!!!
Que a Berlusconi el reclami la justicia no m'hauria de sorprendre. És més, me n'alegro (avam si acabam amb ell d'aquesta). Però que un primer ministre acusat d'abús d'autoritat no tengui la decència de dimitir, és molt greu.
Tampoc puc entendre com un individu pugui penjar al seu blog ("Asesino knino")com tortura cadells i es quedi tan ample. Un perturbat/fill de la gran ---- així hauria d'estar tancat ja i el seu blog clausurat. (no us recomano entrar-hi; les imatges són esgarrifoses). Què se li pot passar pel cap a un individu com aquest mentre comet tal atrocitat?
I tampoc et pots enfadar si el govern practica aquella màxima, ja clàssica i massa gastada pels governants, del "donde dije digo, digo Diego". Primer van dir que les centrals nuclears s'utilitzarien fins els 40 anys; ara, fins que Déu vulgui. Clar, com que la cosa per Orient Mitjà es posa xunga i ves a saber si arribarà el petroli...
I què dir de la hipocresia dels paisos europeus? 30 anys possant-li bona cara a Mubàrak, perque erem tan amics, i ara, li embargam els comptes corrents perque ara és un dictador. Però fa dues setmanes no ho era, eh que no?
I segueixo escoltant les notícies per exaltar-me encara una mica més, fins que escolto que s'ha fet públic un informe al Regne Unit, on es denuncia el tracte inhumà i cruel que han rebut pacients de certs geriàtrics del país per part dels treballadors del centre. (Respira Oscar).
No em calia més que sentir la llibertat amb la que es poden expressar els dissidents a Iran i les traves que es troben els periodistes per poder fer la seva feina arreu del món, per agafar i apagar la tele.
No en vull sentir més.
Tampoc puc entendre com un individu pugui penjar al seu blog ("Asesino knino")com tortura cadells i es quedi tan ample. Un perturbat/fill de la gran ---- així hauria d'estar tancat ja i el seu blog clausurat. (no us recomano entrar-hi; les imatges són esgarrifoses). Què se li pot passar pel cap a un individu com aquest mentre comet tal atrocitat?
I tampoc et pots enfadar si el govern practica aquella màxima, ja clàssica i massa gastada pels governants, del "donde dije digo, digo Diego". Primer van dir que les centrals nuclears s'utilitzarien fins els 40 anys; ara, fins que Déu vulgui. Clar, com que la cosa per Orient Mitjà es posa xunga i ves a saber si arribarà el petroli...
I què dir de la hipocresia dels paisos europeus? 30 anys possant-li bona cara a Mubàrak, perque erem tan amics, i ara, li embargam els comptes corrents perque ara és un dictador. Però fa dues setmanes no ho era, eh que no?
I segueixo escoltant les notícies per exaltar-me encara una mica més, fins que escolto que s'ha fet públic un informe al Regne Unit, on es denuncia el tracte inhumà i cruel que han rebut pacients de certs geriàtrics del país per part dels treballadors del centre. (Respira Oscar).
No em calia més que sentir la llibertat amb la que es poden expressar els dissidents a Iran i les traves que es troben els periodistes per poder fer la seva feina arreu del món, per agafar i apagar la tele.
No en vull sentir més.
lunes, 14 de febrero de 2011
El bon Govern
Mariano Rajoy ho té ben clar. Allò que cal és un govern seriós. No cal que qui el conforma t'agradi. Tampoc que tengui bones idees o que prengui bones decissions. Ni tans sols que sigui competent. Allò important és que sigui seriós. Afortunadament, dins el PP hi ha prou gent que es pren molt seriosament la tasca de fer les coses malament.
jueves, 10 de febrero de 2011
La Boira
Me cuesta como nunca
nombrar los árboles y las ventanas
y también el futuro y el dolor
el campanario está invisible y mudo
pero si se expresara
sus tañidos
serían de un fantasma melancólico
la esquina pierde su ángulo filoso
nadie diría que la crueldad existe
la sangre mártir es apenas
una pálida mancha de rencor
cómo cambian las cosas
en la niebla
los voraces no son
más que pobres seguros de sí mismos
los sádicos son colmos de ironía
los soberbios son proas
de algún coraje ajeno
los humildes en cambio no se ven
pero yo sé quién es quién
detrás de ese telón de incertidumbre
sé dónde está el abismo
sé dónde no está dios
sé dónde está la muerte
sé dónde no estás tú
la niebla no es olvido
sino postergación anticipada
ojalá que la espera
no desgaste mis sueños
ojalá que la niebla
no llegue a mis pulmones
y que vos muchachita
emerjas de ella
como un lindo recuerdo
que se convierte en rostro
y yo sepa por fin
que dejas para siempre
la espesura de ese aire maldito
cuando tus ojos encuentren y celebren
mi bienvenida que no tiene pausas
"Hombre que mira a través de la niebla" Mario Benedetti
miércoles, 9 de febrero de 2011
martes, 8 de febrero de 2011
Sa mateixa notícia?
"Batasuna anuncia que rompe con ETA" - Público.
"Sortu defiende su legalidad tras rechazar la violencia de ETA" - El Periódico de Cataluña.
"Batasuna se reinventa con el rechazo a la violencia de ETA" - El País.
"Sortu, la nueva marca de Batasuna" - ABC.
"ETA presenta su nuevo partido" - La Razón.
"Los proetarras dicen ahora que rechazarán la violencia de ETA" - El Mundo.
"Sortu defiende su legalidad tras rechazar la violencia de ETA" - El Periódico de Cataluña.
"Batasuna se reinventa con el rechazo a la violencia de ETA" - El País.
"Sortu, la nueva marca de Batasuna" - ABC.
"ETA presenta su nuevo partido" - La Razón.
"Los proetarras dicen ahora que rechazarán la violencia de ETA" - El Mundo.
sábado, 5 de febrero de 2011
* Tramontana air-lines *
Lo pi de Formentor ha tombat.
N'Espinete és, definitivament, un frígid. (Don Pin Pon sortí a per tabac, i mentre se'l fumava a 100 metres de l'escola, reparà en la presència de la gallina Caponata).
-La humitat està neta? - No ho sé, Wilhelm. - L'aire és irrespirable.
-Tramontana air-lines els informa de la desaparició de dues-centes maletes. Posam a la seva disposició un catàleg de fotografies. La companyia agrairà als senyors passatgers acudeixin per identificar la seva maleta i el comandant de la nau.
- Passengers from flight HP343 to Torremolinos, get gate RS99999 (over there, you know, where airport finishes and starts Cala Blanca).
-Si, mama, el vol un èxit, llevat de les turbulències pròpies d'aquesta illa. Envia'm més crespells d'aquells quan puguis.
Última hora: Maó és víctima d'una banda de narcotraficants. Les autoritats començaren a sospitar en veure es Carrer Nou ple de gom-a-gom diumenge passat a les 9 de la nit. Segons han informat des de la comandància de la guàrdia civil, el contingut d'una maleta extraviada amb destí Torremolinos va ser posat en circulació. La maleta contenia 2000 crespells farcits amb cocaïna. L'eufòria dels mahonesos ha estat controlada i no es pateix per la seva vida. El jutjat d'instrucció nº 1 de Maó obrirà diligències contra Tramontana air-lines en quant puguin treure al senyor jutge de Peoples. Els ha informat Lolailo Nius.
N'Espinete és, definitivament, un frígid. (Don Pin Pon sortí a per tabac, i mentre se'l fumava a 100 metres de l'escola, reparà en la presència de la gallina Caponata).
-La humitat està neta? - No ho sé, Wilhelm. - L'aire és irrespirable.
-Tramontana air-lines els informa de la desaparició de dues-centes maletes. Posam a la seva disposició un catàleg de fotografies. La companyia agrairà als senyors passatgers acudeixin per identificar la seva maleta i el comandant de la nau.
- Passengers from flight HP343 to Torremolinos, get gate RS99999 (over there, you know, where airport finishes and starts Cala Blanca).
-Si, mama, el vol un èxit, llevat de les turbulències pròpies d'aquesta illa. Envia'm més crespells d'aquells quan puguis.
Última hora: Maó és víctima d'una banda de narcotraficants. Les autoritats començaren a sospitar en veure es Carrer Nou ple de gom-a-gom diumenge passat a les 9 de la nit. Segons han informat des de la comandància de la guàrdia civil, el contingut d'una maleta extraviada amb destí Torremolinos va ser posat en circulació. La maleta contenia 2000 crespells farcits amb cocaïna. L'eufòria dels mahonesos ha estat controlada i no es pateix per la seva vida. El jutjat d'instrucció nº 1 de Maó obrirà diligències contra Tramontana air-lines en quant puguin treure al senyor jutge de Peoples. Els ha informat Lolailo Nius.
viernes, 4 de febrero de 2011
Gràcies
Avui havia amenaçat amb publicar el meu primer relat, però els esdeveniments ens han superat i no podia deixar d'escriure aquest article. Un article que valdria per a qualsevol dia de l'any, i desgraciadament, per a molts de dies, i molts d'anys.
Perque aquest article vol ser un petit reconeixement a una de les feines que més admiro. Una feina que no tothom és capaç de dur a terme, que no tothom pot afrontar amb responsabilitat i valentia. Cal ser molt bo per ser un bon corresponsal extranger. Si, senyores i senyors, avui vull fer un gran homenatge a tos aquells periodistes que exposant la seva vida i moguts per l'afany de mantenir-nos informats, abandonen les seves families per còrrer món i contar allò que molts pretenen que no sigui contat.
Gràcies a ells i elles, professionals compromessos amb quelcom que va més enllà del dret a informar, més enllà de la necessitat de cobrir la noticia, podem assabentar-nos del que succeeix al nostre voltant. S'enfronten a perills perque el món conegui la veritat. El seu lema: "Algú ho ha d'explicar". I per aquest motiu tenen tot el meu reconeixement i admiració.
Quan en un conflicte es carrega contra els periodistes, bé sigui a través del poble eufòric que necessita un enemic, o bé ( i molt més freqüent), a través del poder, sempre temo que siguin silenciats. Perque sense ells ni el món pot conèixer el que està passant ni el poble pot cridar i mostrar a quins maltractaments estan sotmesos.
Els entenc quan decideixen fugir del conflicte, perque no val la pena fer-hi es pellet, però els admiro amb més força encara quan decideixen quedar-se i explicar-nos el que veuen.
Tristament aquest article ha vingut motivat per l'allau de detencions de periodistes que han tingut lloc en les darreres hores a El Caire i que des d'aquí denuncio com macabre mètode de l'Estat egipci per silenciar i ocultar tot el que està esdevenint. Molt típic dels estats autoritaris.
Per tot el que he dit, el meu suport i ànims a tots aquells periodistes que s'arrisquen cada dia perque sapiguem que es cou en aquest món. Gràcies.
Perque aquest article vol ser un petit reconeixement a una de les feines que més admiro. Una feina que no tothom és capaç de dur a terme, que no tothom pot afrontar amb responsabilitat i valentia. Cal ser molt bo per ser un bon corresponsal extranger. Si, senyores i senyors, avui vull fer un gran homenatge a tos aquells periodistes que exposant la seva vida i moguts per l'afany de mantenir-nos informats, abandonen les seves families per còrrer món i contar allò que molts pretenen que no sigui contat.
Gràcies a ells i elles, professionals compromessos amb quelcom que va més enllà del dret a informar, més enllà de la necessitat de cobrir la noticia, podem assabentar-nos del que succeeix al nostre voltant. S'enfronten a perills perque el món conegui la veritat. El seu lema: "Algú ho ha d'explicar". I per aquest motiu tenen tot el meu reconeixement i admiració.
Quan en un conflicte es carrega contra els periodistes, bé sigui a través del poble eufòric que necessita un enemic, o bé ( i molt més freqüent), a través del poder, sempre temo que siguin silenciats. Perque sense ells ni el món pot conèixer el que està passant ni el poble pot cridar i mostrar a quins maltractaments estan sotmesos.
Els entenc quan decideixen fugir del conflicte, perque no val la pena fer-hi es pellet, però els admiro amb més força encara quan decideixen quedar-se i explicar-nos el que veuen.
Tristament aquest article ha vingut motivat per l'allau de detencions de periodistes que han tingut lloc en les darreres hores a El Caire i que des d'aquí denuncio com macabre mètode de l'Estat egipci per silenciar i ocultar tot el que està esdevenint. Molt típic dels estats autoritaris.
Per tot el que he dit, el meu suport i ànims a tots aquells periodistes que s'arrisquen cada dia perque sapiguem que es cou en aquest món. Gràcies.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)