viernes, 24 de julio de 2015

El bust o les coses que no tenen importància

La corporació municipal de BCN ha retirat el bust de Joan Carles de Borbó i Borbó del saló de plens alegant que ja no és el Cap de l'Estat. Ho ha fet amb la pertinent repercussió mediàtica planificada. Fins aquí la noticia (bé, aquí, perque hi ha mitjans que en rallaran durant dies).

Fets:

  1. Joan Carles de Borbó no és ja cap d'Estat. Cert, ni Alfons XIII ni Maria Cristina d'Habsburg, que hi són al darrera.
  2. A la ciutat hi ha excessives referències monàrquiques. Cert, però BCN ha format part durant més segles d'una monarquia que no pas d'una república.
  3. Era una anomalía. Si, i també veure a la segona capital del país gent cercant qualque cosa per menjar dins els fems.
  4. És un insult a la corona. Avam, que han possat un tros de coure dins una capsa...
  5. Ha estat una provocació. I que ha funcionat, perque almenys tres diaris de tirada nacional n'han fet esment a primera plana i és motiu de tertulia a totes les televisions. 
  6. La llei ho diu. Saps que n'hi ha de coses que diu sa llei... No dic que no s'acatin les lleis, però si que s'acatin totes.



Senyora batllesa, un consell: trob que hi ha motius molt més seriosos pels que obrir polèmiques i centrar l'atenció dels mitjans de comunicació. 
També és cert que si ho haguessin fet de nit ningú se n'hauria adonat, i se l'haguessin intercanviat amb un de Pi i Margall o Alcalà Zamora, no s'hauria notat. Francament, caure en aquests jocs/novatades i donar ales a la dreta, no és propi de gent amb carrera. Hi ha que ser més vius. 

martes, 14 de abril de 2015

Notícies i Notícies

Notícia: en un cap de setmana arriben a les costes meridionals italianes uns 2000 inmigrants, la majoria d'ells kurds, sirians i etíops. Els serveis d'emergències i els centres d'inmigrants estan desbordats.

Traducció de la noticia: aprofitant una mínima esperança oferida per la bonança meteorològica, 2000 persones desesperades, fugint de la fam, la misèria i una guerra que Europa no vol i no vol saber com aturar, s'ofereixen com a sacrifici al déu del mar, que amb un poc de sort els permetrà arribar a una Europa que, sino els expulsa, els pot brindar una mínima vida digna que legitima i proporcionalment els correspon com a éssers humans. Afortunants ells, que perdonats per les aigues, deixen enrrera l'horror de les bombes i a familiars i a amics que no tenen ni per subornar les màfies que els poden encabir en una barqueta per fugir d'una mort segura.