domingo, 31 de octubre de 2010

Miguel Hernández

Orihuela, 30 d'Octubre de 1910-Alacant, 28 de Març de 1942


Hombres veo que de hombres
sólo tienen, sólo gastan
el parecer y el cigarro,
el pantalón y la barba.

En el corazón son liebres,
gallinas en las entrañas,
galgos de rápido vientre,
que en épocas de paz ladran
y en épocas de cañones
desaparecen del mapa.

                                                                 "Los cobardes" (fragment).

sábado, 30 de octubre de 2010

Tenia 24 anys

Crec que ni em vaig treure les ulleres de sol el dia que me'l varen presentar. Vam encaixar les mans, i mentres les nostres respectives mares ens presentaven, tot just varem creuar la mirada. I allà quedà tot.
Tenia 24 anys, i avui la carretera l'ha portat allà d'on ningú pot tornar. Tenia 24 anys i no era culpable de res. En Jesus tenia 24 anys i no havia decidit marxar un capvespre de pluja i fred.

Descansa en pau. 

miércoles, 27 de octubre de 2010

Bé anam

Avui voldria dedicar aquesta entrada a qui probablement és l'escriptor més sensible i lliberal d'aquest país: el meu estimadíssim Arturo Pérez-Reverte, i tota la seva cort d'admiradors, alhora que els animo a seguir mostrant-se tal com són. Com uns fatxes. Amb gent com aquesta el país avança cap a la tolerància.

I com que no val la pena perdre el temps amb gent així, parlarem de coses importants. De, per exemple, Wikileaks. S'ha parlat molt de les conseqüències de la divulgació de documents secrets  pel que fa a seguretat nacional. No sé quines podrien ser. Però del que estic segur és de la vital importància que per a la llibertat i la democràcia té mostrar els excessos comesos per l'exèrcit americà i anglès a Irak, i de com els alts càrrecs n'estaven assabentats. Tot això s'ha de conèixer. El que em preocupa és saber si tota aquesta quantitat d'informació arribarà a la majoria d'americans i com l'assimilaran. Perque un país on és més important per a un polític portar una vida familiar intatxable que no pas tenir la conciència política neta, no se si el que explica Wikileaks produirà l'efecte desitjable.

Ara un cas no apte per a estómags sensibles. Una carretera. Un camíó. Un jove es atropellat. La ambulància tarda 20 min. en arribar. El jove mor. Aquest jove havia de donar el seu moll d'òs al seu germà malalt. El germà mor. Ara, l'empresa reclama als familiars que els paguin les despeses de reparar el camió. Sense comentaris.

I com que no vull acabar amb mal gust de boca, una història simpàtica. Ojalà els narcos mexicans n'aprenguessin. Em refereixo al "lumbreras" de Morón de la Frontera, o com ell mateix es feia anomenar, "el arrebato de Morón". El cas és que aquest bon home, traficant a petita escala de cocaïna,  es promocionava repartint octavilles per la ciutat, on indicava les seves tarifes, potencials descomptes i fins i tot la seva adreça. Amb delinqüents com aquest, jo també em faig policia.

lunes, 25 de octubre de 2010

Tanca la boca

Rússia, Cuba, Xina... són alguns dels noms que se'ns ocorren quan pensem en manca de llibertat d'expressió. I no ens mancaria raó. però apuntau aquest altre, perque cada dia fa més punts: el Marroc. Que li ho diguin als periodistes espanyols que no han pogut volar fins al Sahara occidental per cobrir la noticia de la mort d'un menor a mans de l'exèrcit marroquí.

més fotos




algunes fotografies




Home amb experiència s'ofereix per...

Aquest matí estava assegut a l'INEM. (Hi nem tots, prest o tard. Perdó, acudit fàcil). Mentre esperava que algú tancàs la porta per impedir el pas a la tramuntana, m'anava fixant en la gent que anava i venia. Gent de totes les edats, homes i dones, petits i grans, d'aquí i de més enllà, alguns entusiastes encara, d'altres més resignats. Barata molt la visió de qui ho observa des de la talaia del contracte de sis mesos. El sotasignant intenta imginar com deu ser el dia a dia d'aquesta gent i com es deuen sentir després d'haver recorregut tant, després d'haver tocat totes les portes. La d'avui no era la típica postal de la cua de l'atur, però no per això deixava de ser desalentadora.

No puc deixar de fer una menció especial al personal d'aquest servei públic, que amb paciència (no sempre amb tota la necessària) s'escarrassen per ajudar a tots aquells que es presenten davant ells, que optimitzen els recursos que l'administració posa al seu abast i que s'adapten a les necessitats variables per poder un servei ràpid i eficient, sempre amb un somriure als llavis. 

sábado, 23 de octubre de 2010

Per pensar-hi

El sud d'Itàlia està ple de mafiosos i de bosses de fems.
Els francesos varen fer una Revolució i ara ...hi tornen.
A Haití un pot morir de fam, a causa d'un terratràmol o per mor del còlera.
Un estudiant de belles arts causa d'anys a una pintura del s. XVII amb una arma blanca.
Per mor de la crisi tanquen comerços, inmobiliaries, empreses de la construcció; els bancs es fusionen; s'obre el prostíbul més gran d'Europa.

lunes, 18 de octubre de 2010

Coses que m'empipen

Avui us vull explicar la diferència entre el Públic i "el Públic". El primer el conformen un conjunt d'individus que, desitjosos de ser sorpresos, conmoguts o entretinguts, acudeixen a un cinema, a una sala de concerts o a un teatre, i en silenci, contemplen l'espectacle fins que, arribat el final de l'acte, es desborda l'emoció i l'agraïment en un aplaudiment. "El Públic", en canvi, està compost per uns èssers mancants de sensibilitat i escrúpols, que més que assistir a l'espectacle, hi van a escalfar la cadira (i els ànims dels membres de l'altre grup). Són també mancats del sentit de l'oïde, donat que no perceben com d'incomode i sonor pot arribar a ser un telèfon mòvil, unes claus que cauen, un embolcall de caramel que es resisteix a ser separat del seu hoste, o una cadira de fusta. Un teatre és un espai pensat perque la sonoritat sigui òptima, no només la que exploten els artistes. Qui no és capaç d'entendre això, més valdria que es quedàs a casa mirant "Sálvame".

El dissabte erem quatre gats al pati de butaques. Ahir erem uns quants més. Sincerament, prefereixo un teatre poc ple que un teatre atapaït d'aquesta mena d'organismes pluricel.lulars.

Un gran esforç devien haver de fer Kiev Portella, Auba Saura i Beatriz Navarro per mantenir l'atenció davant unpúblic tant poc considerat. Malgrat aquests contratemps, varen presentar un espectacle que combinava la música, la dança i les arts audiovisuals, carregat de sensibilitat, intimisme, en el que s'aconseguiren imatges amb una gran força expressiva.

domingo, 17 de octubre de 2010

Camarada K

El Teatre Principal de Maó ja no sap com ho ha de fer per engrescar el públic de la ciutat. En aquesta ocasió obria les portes a un excel.lent treball dirigit per Joan Carles Bellviure que combinava la capacitat de conmoure i encongir-nos el cor amb la possibilitat de riure de valent.

Sergi Baos, Margalida Grimalt i Joan Manel Vadell van suar d'allò més corrent amunt i avall, en una interpretació esgotadora que passava de la introspecció i l'anàlisi del pensament de Daniïl Kharms (transfigurat per unes hores en una titella), a la representació més esbojarrada dels seus textos, plens de ironia i humor irreverent, però alhora amb una tremenda càrrega de crítica al poder estalinista. Uns textos  propis del surrealisme deixaven entreveure una crítica als grans discursos, als grans conceptes buits, a la repressió. Kharms relativitza la vida i la mort mentre denuncia la manca de llibertat d'expressió de la Rússia de Stalin.

Un decorat sobri i una posada en escena que no deixava indiferent varen ser l'embolcall d'uns textos aguts i penetrants escrits per un reclòs que batalla amb la mort a cada mot.


Aquesta és la meva primera anotació i el primer cop que escric una crítica teatral. Sigueu clements amb aquest humil blogger.