Ahir feia comptes. Crec que fa uns vuit o nou anys que vaig a l'òpera amb asiduitat. He vist molt bones produccions i d'altres no tant bones. He sentit cantants fabulosos i altres, no tant fabulosos. Però començo a patir els primers símptomes del que jo anomeno "la síndrome del Ja-no-em-sorprens".
I és que els melòmens com jo que ens passam el dia escoltant música ens tornam uns llepamiques, i arriba un moment en que tot te sembla poc. Tant és així, que ahir, amb el primer quadre de l'òpera en vaig tenir prou per fer.li la creu al tenor i al baríton. I el que més em preocupa. Una pregunta que sempre em ve al cap: aquests cantants, si canten al MET o a L'Scala com ho fan aquí, deu ser un fiasco, no?
Il barbiere di Siviglia és una òpera agraida. Si salves el teu paper amb bones dots d'actor còmic, encara et salves de les flames. I val a dir que tant Giorgio Caoduro com José Manuel Zapata demostraren aptituds còmiques a dalt l'escenari. Però hi vaig notar dèficits inportants en la zona alta de la tesitura, així com una manca de potència en el cas de Caoduro.
Silvia Tro Santafé fou la que si em va sorprendre ahir. Després de la seva actuació en el paper d'Isabella a La italiana in Algeri, en aquest mateix teatre, m'havia deixat amb dubtes sobre la seva qualitat vocal. Però ahir a la nit va demostrar unes dots notables tant en el terreny vocal com interpretatiu, amb una "una voce poco fa " realment convincent, que compaginava virtuosisme i potència.
La resta d'integrants de l'elenc executaren correctament el seu rol, arrodonint el conjunt de veus.
Val la pena remarcar la intenció cómica que demostraren tots els cantants, fet que va arrencar les rialles del públic en més d'una ocasió.
Per això, malgrat que no aconseguiren de mi cap "Bravo", un te la sensació d'haver xalat després de presenciar un espectacle tant complert com és l'òpera de Rossini, que per cert, es porta representant a Menorca des de 1822. Per alguna cosa serà, dic jo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario