Jo no dic mentides quan dic que no dic mentides

Són quasi les 8 i truquen a la porta. Els primer convidats. La porta no para d'obrir-se per deixar passar a més i més gent, tots coneguts que es saluden els uns als altres. Tot està boni a punt per passar cap el menjador.

No, no és el relat del sopar de Nadal. És el que es va viure ahir en una cèntrica casa de Maó, on estava a punt de dur-se a terme una experiència novedosa i excitant que el públic menorquí esperava amb ànsia. Pitus Fernández s'arriscava de nou i portava a escena tres monòlegs de Jean Cocteau a l'interior d'una casa particular. El teatre al teu menjador. Ara ja no hi ha excuses per no veure teatre. Te'l porten a casa.

Tot estava a punt. En Lluís i na Guedi feien d'amfitrions, acomodadors, tècnics de il.luminació, cambrers, i més n'hi hagi. Un públic reduit (no més de trenta assistents). Dues taules, quatre cadires i sis actorassos dispostos a feer-nos passar una hora intensa.

"El fantasma de Marsella". Enka Alonso dóna vida a una dona atormentada que ens relata el seu crim. A "El bell indiferent", Laura Cubas discutia, debades, amb un diari aferrat a un home, causant de la seva neurosi i desesperació. "El mentider" és un joc de paraules entrentigut i que et pot arribar a embullar on tres germans i la seva mare exposen la seva relació amb el binomi veritat-mentida.

Enka Alonso, Laura Cubas, Jaume Gomila, Josep Orfila, Laura Pons i Lluís Vinent van donar vida a aquest personatges, dirigits amb la veu experimentada de Pitus Fernández.

Uns tèxtos bellíssims que van omplir aquell menjador, ple de ulls que escrutaven de ben aprop cada moviment dels actors, vertadera prova de foc per a un intèrpret. Però alhora una experiència excitant tant per als actors, com també per al públic.

La pregunta que em faig és quin deu ser el proper repte d'en Pitus. Cada cop la cosa s'estreny més? Què serà el següent?

Gràcies, per renovar l'escena menrquina, per portar a termes propostes agosarades i trencadores, per, en difinitiva, animar el teatre que es fa a Menorca.

Jessye Norman Samson and Delilah

"Entonces, descubriéndole la verdad, la dijo: Nunca subió hierro sobre mi cabeza, porque soy Nazareo, esto es, consagrado a Diós, desde el vientre de mi madre: si fuere rapada mi cabeza, mi fuerza se apartará de mí, y desfalleceré, y seré como los otros hombres." (Jueces, XVI, 17).

Tosca

;)

Jaume I

http://www.tv3.cat/videos/3082191

Coses que no entenc i que, a més, m'emprenyen

Aquestes dates són propicies per estimular la solidaritat. Un té el cor reblanit i és més bo de fer que amolli la pasta. I són molts els que aprofiten per treure el seu cas i demanar. I me sembla molt bé.

Un cas que em va commoure fou el d'una noia amb sensibilitat química múltiple, una malaltia rara que li impedeix de fer una vida normal i de relacionar-se, ni tan sols, amb la seva familia.

I com és natural, per investigar aquestes coses no hi ha pressupost. Clar. Però si que n'hi ha per enviar un tros de ferro amb quatre botons fins el cul de l'univers avam si hi ha aigua. Que venguin a casa, que ja els convido jo a un got d'aigua, i gastin els diners en salvar els habitants d'aquest planeta, en lloc d'anar-ne a buscar a l'altra cap de la galaxia!!!

L'art al s. XIII

"De arte venandi cum avibus", tractar d'ornitologia i cetreria escrit el 1240 per Frederic II Hohenstaufen, emperador del sacre imperi romano germànic.

Concert del grup filharmònic de l'Ateneu de Maó

Dissabte a la nit varem poder gaudir d'un excel.lent concert a càrrec del Grup Filharmònic de l'Ateneu de Maó dirigit per Lola Mir.
Per obri boca, Oliver Vinent va presentar el seu "Adagio per a cordes", una peça de gran lirisme, que a mí, personalment, se m'antullava piccinià. Entestats a emocionar-nos, varen proseguir amb el tema de "La llista de Schindler", amb l'actuació solista d'Esther Pons Barro, on la violinista va demostrar les seves excel.lents qualitats. Per acabar la primera part, ens vam oferir la simfonia nº 53 de Haydn, en un exercisi impecable.
A la segona part, Kiev Portella acompanyat de l'orquestra ens van delectar amb el concert per a piano i orquestra en la menor de Schumann, en que el piano va brillar d'una manera especial, amb gran expressivitat, d'una manera vibrant, fet que provocà l'ovació del públic i la reaparició del solista per interpretar un emocionant "Somni d'amor" de Litz.
Malgrat una pàgina que no estava en el programa (el triple concert per a tos, porta i caramel), la vetllada fou memorable.

Cap on anem?

Un home es presenta a una junta escolar pistola en ma per recriminar als presents l'acomiadament de la seva dona. Un altre entra en un bar i mata a trets d'escopeta a un home que li devia diners i al seu fill, a més de dos treballadors d'una caixa d'estalvis. A Roma es produeixen disturbis que ocasionen destrosses per valor de 1000000 d'euros. A Grècia es agredit un ex-diputat conservador en mig d'un aldarull al carrer. Silvio Berlusconi surt victoriós de dues mocions de censura.  

Lokus

Una sala de psiquiàtric i Jakes Brel de fons. Un home es dirigeix al públic. Així comença la primera obra teatral escrita per Ponç Pons que Kimera Teatre porta a escena sota la direcció de Jordi Odri.

Una comèdia plena de tendresa i de moments en que el públic reia pels descosits. Moments de profunda reflexió sobre com orientar la nostra existència i moments de forta crítica social en clau d'humor, especialment intensa cap a l'Església.

Toni Cantamisa i Jordi Odri, els dos personatges principals, ens varen fer replantejar el significat de la bogeria, fins el punt de no saber qui estava realment foll, que entenem per follia o si nosaltres també estem bojos. Potser jo també ho estic i no me n'adono. Ara mateix els hi estic parlant a vostés, sense saber si hi ha algú a l'altra banda que m'ascolti. Avam si serà ver que parlo sol.

És destacable la quantitat de temes que plantejà Pons en aquesta obra, com la necessitat de la il.lusió per sobreviure, el lliure albir, l'amor i el desamor, etc. Sense deixar de banda una caricatura als mètodes de la psiqiatria moderna. I tot acompanyat amb grans dosis d'humor i humanisme, així com referències a dos grans de la dramaturgia, com Shakespeare o Becket.

Una prposta realment interessant i exquisidament interpretada per un elenc menorquí de primera línia.

Menjar i sostre

És tot el que es necessita. Així ho creu Ding Xiaowen, subdirector del Departament de les Amèriques del Ministeri d'Exteriors de la Xina. Ningú diu que la llibertat d'expressió sigui necessària. I així, es deu justificar també, suposo, la censura als mitjans de comunicació internacionals o l'empresonament de Liu Xiaobo.

Avui cap mitjà de comunicació xinès se'n fa ressò. Tampoc ha permès a la muller del premiat sortir de casa seva per conprovar si, com diu el govern, la visió del dissident no reflexa el sentiment majoritari de la població. Tampoc podem saber a hores d'ara la opinió de l'advocat de Xiaobo, ja que estava atenent a la policia en el seu bufet quan ha estat interpelat pels periodistes.

Sincerament, avui, des d'aquest blog, tinc la sensació de desaprofitar aquest privilegi del que gaudim. Tant de bo pogués cedir la meva llibertat d'expressió a Liu Xiaobo. Per aquest motiu, avui vull ser, com tants altres arreu del món, la veu dels que han estat obligats a callar i denunciar la manca de llibertats fonamentals a la Xina i a molts altres indrets del món.

El meu reconeixement a tots aquells que han estat víctimes de la censura, de la represió i l'autoritarisme mentre defensaven els drets humans. I el meu agraïment a l'acadèmia sueca per haver fet justicia a Liu Xiaobo, entregant-li el Premi Nobel de la Pau.

http://www.politica-china.org/imxd/noticias/doc/1231491522Texto_integro_de_la_Carta_08_Manifiesto_de_la_disidencia_china.pdf

Reaccions a la crisi dels controladors.

http://www.tv3.cat/videos/3253910  Entrevista a Germà Bel, catedratic d'economia aplicada de la UB.

http://www.tv3.cat/videos/3254150 Tertúlia (1a part)

http://www.tv3.cat/videos/3254311 Tertúlia (2a part)

Es Grau (II)

Es Grau (I)

Trabajen, coño!!!!

 Un episodi lamentable per a la història. Una grupet de pocavergonyes han aconseguit bloquejar tots els aeroports espanyols i colapsar el pais. Tot això a les portes d'un macropont de cinc dies.

I vostés diran: I com és possible això? Doncs perque ells/elles són....Controladors aeris!!!!! Una professió amb innumerables privilegis, entre d'altres, capacitat ilimitada per fer vagues sense convocar-les, no respectar els serveis mínims i dret a passar-se per l'arc del triomf els drets dels altres. Per altra banda, es tracta d'un col.lectiu amb unes condicions laborals pèsimes, fet que justifica les seves reivindicacions.

Un col.lecitiu capaç d'afectar amb les seves decisions a milers de ciutadans i que ha generat milions d'euros en pèrdues a molts diversos sectors econòmics, així com una nefasta propaganda d'Espanya arreu del món, ha de ser sotmesa a tot el rigor de la justicia per fer-li pagar tot el que ha provocat.

Aplaudeixo la decisió del govern de decretar l'estat d'alarma, i de mantenir-lo (no fos cas...). I també l'actuació de l'exèrcit, que segons relatava una desconsolada i estressada controladora aèria, entrà a la torre de control a punta de pistola, imagino que parafrasejant a un il.lustyre picoleto, dient allò de : Trabajen, coño!!!!


Per si voleu conèixer la versió dels xantatgistes, aquí vos deixo aquest link (la qualitat literària és nul.la, però..): http://controladoresareosyotrashierbas.blogspot.com/2010/12/ver-si-nos-entendemos.html

Un ballo in maschera

Ahir a la nit varem deixar defora la pluja i el fred, així com la vaga de controladors, per sumergir-nos en la màgia de l'òpera de Verdi. La d'ahir va ser una vetllada esplèndida, en la que tots els integrants de l'espectacle varen unir els seus esforços per oferir un resultat òptim.

La primera de les meves felicitacions va dirigida a Stefano Ranzani, director musical de l'obra, que va saber conduir amb encert l'Orquetra Simfònica de les Illes Balears, en el que, imagino, és una de les òperes més exigents de l'autor de Busseto.
El segon dels meus aplaudiments és per al Cor dels Amics de s'òpera de Maó, dirigits per Cristina Álvarez, magnífics en totes les seves intervencions, i en especial, al final del tercer acte, en el que van saber transmetre la tensió i el dramatisme necessari.

Com no podia ser d'altra manera, un comentari especial, avui per avui, se l'ha d'emportar el director d'escena, ja sigui per bé o per mal. I en aquest cas, és per bé. Per molt bé, perque Massimo Gasparon comparteix amb un servidor la mateixa, o quasi la mateixa concepció del que ha de ser la direcció d'escena. Com ja va essent habitual,  va ser capaç de crear quatre espais diferenciats aprofitant elements comuns en una lliçó de economia de recursos i de bon gust. Per altra banda, la seva proposta s'adecuava a la perfecció a la trama i a la ubicació que planteja el llibret. Sobrietat en l'atrezzo, interessant joc de llums (si de cas, es va trobar a faltar en alguns moments un poc més de llum incident en els protagonistes), i un vestuari ben contextualitzat, tot i que de vegades un poc massa exigerat, ja que dificultava el moviment dels actors a damunt de l'escenari. Voldria destacar també la intel.ligència de Gasparon a l'hora de diferenciar mitjançant el vestuari als conspiradors, i també, el que a mi em va semblar una clara referència al despatx oval en l'escenografia del primer quadre de l'acte primer.

Si ens centram en els cantants, la primera referència ha de ser per als dos baixos, Fernando Javier Radó y Alexey Yakimov, que amb unes veus  potents i molt belles van transmetre la obscuritat dels seus personatges.  Serena Gamberoni va ser un simpatiquíssim Oscar, àgil tant pel que fa a moviments com a cant, amb una veu dolça i acurada, que va entusiasmar al públic assistent.
 Marianne Cornetti, que amb una veu poderosa i un timbre fosc, (potser per al meu gust mancada en algun moment de potència), ens va seduir en el seu paper de Ulrica, que molt endevinadament, deixava de ser una bruixa esparracada per convertir-se en una pitonisa elegant i misteriosa.

I arribam als tres protagonistes. El primer d'ells, Renato, fou interpretat pel baríton georgià Lado Ataneli, que amb una veu molt bella, ponderada, de timbre especialment verdià, es va ajustar a la perfecció al paper requerit. Tot i així, val a dir que va mostar certes dificultats en la zona aguda, especialment en la segona ària, fet que el públic no va saber perdonar. La meva opinió personal és que, malgrat aquestes petites deficiències tècniques, l'elecció de Lado Ataneli per aquest paper va ser endevinada, donat la calidesa de la seva veu i la seva interpretació en conjunt.

En el paper de Ricardo trobam a una exquisida veu de tenor lírico-spinto. La del tenor italià Roberto Aronica, que malgrat la opinió d'alguns, que consideraren que cantava a mitja potència, va defensar d'una manera impecable el rol de comte de Warwick. Una veu, en la meva opinió, poderosa, rodona, fantàstica en la zona central i molt ben emprada en la zona alta, que només en alguns aguts va mostrar certa debilitat. Sincerament, feia temps que no trobavem en aquest teatre una veu de tenor tant bonica i interessant.

I com no podia ser d'altra manera, he deixat perl final el millor. I és que, en la meva humil opinió, Tamara Wilson fou un sol que brillà en la nit i que ens enlluernà. La seva tècnica, unit a un tmbre bellíssim, la varen fer idònia per interpretar el paper d'Amelia. Potència, una zona central exquisida, uns greus deliciosos y un agut colosal foren les seves eines a l'hora d'abordar el seu personatge, el punt àlgid del cual fou l'ària "Morró ma prima in grazia", que va fer enmudir a tot l'auditori. La contenció i la perfecció técnica no varen deixar de banda la impomta dramàtica que requereix el fragment, que va ser abordat amb magestria, i que va ser recompensat ampliament per part del públic.

I com ja ve essent habitual, també he de fer la crítica del públic. Val a dir que en general, va ser un públic considerat i que no va destacar ni per tossides ni obertura de caramels. (Passaré per alt una amable senyora extrangera que va gaudir tant de l'oèra com de les galletetes que consumia durant la representaió). La meva crítica avui és en forma de pregunta : on el públic deixa de ser exigent per convertir-se en quisquillós? D'acord que tant el tenor com el baríton varen cometre alguns falls. Però, no és important reconèixer el treball ingent que hi ha darrera d'una obra com aquesta, i la actuació en conjunt dels cantants? Els comentaris perfectament audibles del públic del 4t pis no devien ser més reprobatoris que els que els propis cantants es devien fer "para sus adentros", i que no van impedir que continuassin amb la funció. Per això, i donada la manca de reconeixemnt al final de la representació al dos protagonistes masculins en fa pensar en quina mena de públic s'ha convertit el de Maó.

Barça 5 - Madrid 0

Avui hauria de xerrar del partit d'ahir a la nit entre el Barça i el Madrid. Però no ho faré (segur que algú podrà omplir aquest buit informatiu). A més, per fer com els altres, sempre hi som a temps.

Ahir vespre, apart del partit, tenia lloc al Teatre Principal de Palma l'entrega dels Premis Escénica de teatre i dansa de les Illes Balears. Una cerimònia sobria que va possar de manifest l'afició creixent pel teatre a les Illes i la gran quantitat i qualitat de projectes que es porten a terme a les illes.

Jo em quedaré amb el guardó a millor projecte escènic, candidatura al la qual optaven "Camarada K", "Els convidats", "El solitari oest" i "Mort de dama".  He de dir que he pogut assistir a la representació de les tres primeres i puc afirmar que la qualitat dels treballs és enorme, pel que qualsevol d'elles hauria pogut obtenir el guardó. Però l'obra premiada fou "Mort de dama". Per cert, aprofitant la benentesa, i ho dic a qui correspongui, no estaria de més que aquesta obra fos portada a escena, també, al Teatre Principal de Maó.

Pastís dolç de pastanaga (nyam, nyam)

Ingredients: 3 ous, 1 iogurt (l'empram llavors com a mesura), 1'5 mesures de sucre, 2 mesures de farina, 1 mesura d'oli, 1/2 sobre de llevat en pols, 4 pastanagues.

Elaboració:

1.- Ratllam les pastanagues crues i després les trituram fins que quedin ben esmicolades. Ho barrejam amb l'oli.
2.- Afegim la resta d'ingredients fins obtenir una massa homogènia.
3.- Untam amb oli un motlle. Hi abocam la massa i ho enfornam a 180 ºC durant uns 40 min. aproximadament.
4.- Un cop cuit, deixam refredar i servim.

David Daniels sings Vivaldi

Rowan Atkinson in Hell - WITH SUBTITLES

Molt per fer

Anit no podia xerrar d'un altre tema que no fos la violència de gènere. I ho faig perque considero que hi ha molt per fer, però des de molts d'àmbits. En primer lloc, des de l'ensenyament, que ha de formar ciutadans lliures, concients i practicants de la igualtat entre homes i dones. Des de la societat civil, que ha de prendre conciència, si cal encara més, de la problemàtica, que és real, i que no hem de menystenir. I també per part de les autoritas i de la justícia. Pq no es poden produir casos com el següent, que hauria d'avergonyir a tota la magistratura. Una dona ha perdut la custòdia dels seus fills, que ha recaigut en el pare de les criatures. Aquest ha estat denunciat per maltractaments a la seva exparella. Però obté la custòdia perque te més temps per cuidar dels nens, ja que està de baixa per problemes mentals. Si algú ho enten, que  m'ho expliqui.

Perque no hi hagi cap més dona morta ni maltractada, perque la gent entengui que el maltractament comença molt abans de que un home alci la ma contra la seva parella, perque cap més dona suporti la tirania d'un montre a casa, avui alço la veu i dic prou a la violència de gènere.

Visita a l'església de Sant Francesc.

Clau de volta que mostra la data de finalització de les obres de construcció.

Vista de la rossasa central i del cor, sostingut per vuit columnes.

Una de les grisalles vora l'altar, que representen a St. Francesc, obra de Francesc d'Assis Pons Alzina.

Vista de l'altar des de dalt del cor.

Vista des del campanar.

El sant presidint el pla del monestir (després de pujar una claustrofòbica escala de cargol no apta per feligresos propensos al vertígen).

Capella octogonal de l'Altíssim.

Ves quina cosa!!!

Es la primera vez en la historia milenaria de la Iglesia que un Pontífice abre la puerta al uso del preservativo, aunque en circunstancias "singulares". Siempre en el contexto de la lucha contra la pandemia, el jefe de la Iglesia Católica pone como ejemplo de "caso justificado" el de la prostituta que "utiliza un preservativo y éste puede ser el primer paso hacia una moralización, un primer acto de responsabilidad para desarrollar otra vez la conciencia del hecho de que no todo está permitido y que no se puede hacer todo lo que se quiera. Sin embargo, añade el Papa alemán "esta no es la manera verdadera para ganar al VIH. De verdad es precisa una humanización de la sexualidad"
Ratzinger, en todo caso, arremente contra la "banalización de la sexualidad" que en su opinión acarrea el sexo con preservativos. "Centrarse sólo en el preservativo significa banalizar la sexualidad.esta banalización representa la peligrosa razón por la que muchas y muchas personas han dejado de ver en la sexualidad la expresión de su amor, sino sólo una suerte de droga, que asumen por si mismos. La lucha contra la banalización de la sexualidad forma parte del esfuerzo para que la sexualidad sea evaluada positivamente y pueda ejercer su efecto positivo en el ser humano en su totalidad".

El País. 20/11/10.

Federico Fellini - Amarcord

Testimonis

Inspiració menina

Las Meninas. Francisco Marín.

El recinte. Equipo crónica. 1971.

Coses que no entenc

Fins ón arriba l'estupidesa humana?....No! Arriba més lluny.
Aquesta nit, de camí a la feina, veig passar per les avingudes un cotxe teledirigit pel bell mig de la calçada. Devia anar a 50 o 60 km/h. La meva sorpresa quan veig que el cotxe (de tamany natural) que corre en paral.lel és el que el teledirigeix. A hores d'ara estic esperant que algú em digui que aquesta és una nova moda a Londres, NY o Japó, per saber si l'estupidesa, la temeritat, la irresponsabilitat i, en definitiva, la manca de matèria gris és un fenòmen local o pateix també l'efecte de la globalització.

Bones notícies

La Junta Militar de Birmània autoritza l'alliberament de Suu Kyi

La Junta Militar de Birmània ja ha firmat l'ordre de posada en llibertat de la líder opositora Aung San Suu Kyi, ja que la pena de 18 mesos d'arrest domiciliari venç demà dissabte.

Luis García Berlanga. In memorian.

Suma y sigue

El Marroc està violant la legalitat internacional, expulsant a periodistes espanyols de El Aaiún pel simple fet de informar. Quina serà la resposta de les autoritats espanyoles??

Sense títol

http://www.elpais.com/articulo/internacional/Manifestantes/acantonan/tejado/sede/londinense/Partido/Conservador/elpepuint/20101110elpepuint_17/Tes

El Papa

Per si algú no se n'havia entemut, el Papa va visitar el passat cap de setmana Santiago de Compostela i Barcelona. Encara no se sa gent que el va anar a veure. Hi ha un desgavell de xifres amb es que no se si treurem es net. El que si se es que no devien dur doblers fets, ja que es veu que no varen gastar massa.
Me deman si el Papa s'hi va fixar en la gent que l'esperava, com ara els homosexuals que es demostraven el seu amor fent-se un petó al mig del carrer, o les dones que reclamaven poder decidir sobre la seva vagina i úter. Del que es veu que no perd detall sa santedat es de l'actualitat legislativa espanyola i de les innovacions en equiparació de drets, cosa que , pel que em va semblar, no li havia caigut massa bé. I quins gests més macos va tenir. Va rebre el president de l'executiu abans de pujar a l'avió. Quin detall!!! Però amb la imatge amb la que em quedo es amb la de les monges que varen fregar l'altar, previament ungit. Ens va deixar molt clar quin era el paper que otorga l'Església a la dona.

Vaig escoltar una frase que em va agradar molt i que resumeix molt bé el que significa aquest senyor: "El Papa és un ancià que te respostes del s. XIX a preguntes del s. XXI".

Abstracte

Una nit especial la d'ahir al Principal. Una aposta arriscada, innovadora i sugerent la que presentava la companyia dosnoudosmil. Anselm Serra dirigia un projecte on es combinava la pintura abstracta, la dança contemporània, la música i el muntatge audiovisual.

Val a dir que, malgrat el teatre no es va omplir, hi havia bastanta gent i, el més important, es va congregar un públic molt divers. I això és d'agrair, atraure a grans i petits, a gent de tota mena, que es sentia encuriosida per aquesta posada en escena.

El meu primer comentari ha de ser per a les ballarines, que van realitzar un treball impeclabe i esgotador, passant des del minimalisme fins a una dança més agressiva, oferint imatges molt sugerents i visualment molt atractives, que s'unien a la música i a les difenrents obres pictòriques. Si hagués de destacar un moment on la coreografia fos especialment bell i impactant, elegiria la que interpretaren recolzades per la música de Lluís Llach i la pintura de Joan Miró.

Un altre moment visualment molt maco fou el que es combinava la pintura de Rothko, la música de Varese i la bellisisma coreografia on una única ballarina es fonia amb una tela, com si nedàs dins el quadre del pintor letó. L'ús dels diferents vestuaris, de la llum, i dels diversos llenguatges que proporciona la dança les ballarines s'anaven adaptant a les cambiants obres que les envoltaven.

Però també voldria destacar l'ingent i exquisit treball de Èrika Prüfert, que encarregada del muntatge audiovisual, va fer un treball increible, tant pel que fa a sincronitzar pinzellades i música, així com elaborar videos que suplien durant uns minuts el treball de les ballarines, com els de la composició nº 8 de Kandinsky

o la fantàstica interpretació de l'obra de Pollock, en la pell d'una dona nua, amb "All along the Watchtower" de J. Hendrix com a melodia de fons.

Si teniu la oportunitat d'anar a veure-ho aquesta nit as Mercadal, de segur que no us deixarà indiferents.

Estampes de Tots Sants

Miguel Hernández

Orihuela, 30 d'Octubre de 1910-Alacant, 28 de Març de 1942

Hombres veo que de hombres

sólo tienen, sólo gastan

el parecer y el cigarro,

el pantalón y la barba.

En el corazón son liebres,

gallinas en las entrañas,

galgos de rápido vientre,

que en épocas de paz ladran

y en épocas de cañones

desaparecen del mapa.

                                                                 "Los cobardes" (fragment).

Tenia 24 anys

Crec que ni em vaig treure les ulleres de sol el dia que me'l varen presentar. Vam encaixar les mans, i mentres les nostres respectives mares ens presentaven, tot just varem creuar la mirada. I allà quedà tot.
Tenia 24 anys, i avui la carretera l'ha portat allà d'on ningú pot tornar. Tenia 24 anys i no era culpable de res. En Jesus tenia 24 anys i no havia decidit marxar un capvespre de pluja i fred.

Descansa en pau. 

collage de divendres capvespre

Bé anam

Avui voldria dedicar aquesta entrada a qui probablement és l'escriptor més sensible i lliberal d'aquest país: el meu estimadíssim Arturo Pérez-Reverte, i tota la seva cort d'admiradors, alhora que els animo a seguir mostrant-se tal com són. Com uns fatxes. Amb gent com aquesta el país avança cap a la tolerància.

I com que no val la pena perdre el temps amb gent així, parlarem de coses importants. De, per exemple, Wikileaks. S'ha parlat molt de les conseqüències de la divulgació de documents secrets  pel que fa a seguretat nacional. No sé quines podrien ser. Però del que estic segur és de la vital importància que per a la llibertat i la democràcia té mostrar els excessos comesos per l'exèrcit americà i anglès a Irak, i de com els alts càrrecs n'estaven assabentats. Tot això s'ha de conèixer. El que em preocupa és saber si tota aquesta quantitat d'informació arribarà a la majoria d'americans i com l'assimilaran. Perque un país on és més important per a un polític portar una vida familiar intatxable que no pas tenir la conciència política neta, no se si el que explica Wikileaks produirà l'efecte desitjable.

Ara un cas no apte per a estómags sensibles. Una carretera. Un camíó. Un jove es atropellat. La ambulància tarda 20 min. en arribar. El jove mor. Aquest jove havia de donar el seu moll d'òs al seu germà malalt. El germà mor. Ara, l'empresa reclama als familiars que els paguin les despeses de reparar el camió. Sense comentaris.

I com que no vull acabar amb mal gust de boca, una història simpàtica. Ojalà els narcos mexicans n'aprenguessin. Em refereixo al "lumbreras" de Morón de la Frontera, o com ell mateix es feia anomenar, "el arrebato de Morón". El cas és que aquest bon home, traficant a petita escala de cocaïna,  es promocionava repartint octavilles per la ciutat, on indicava les seves tarifes, potencials descomptes i fins i tot la seva adreça. Amb delinqüents com aquest, jo també em faig policia.

Tanca la boca

Rússia, Cuba, Xina... són alguns dels noms que se'ns ocorren quan pensem en manca de llibertat d'expressió. I no ens mancaria raó. però apuntau aquest altre, perque cada dia fa més punts: el Marroc. Que li ho diguin als periodistes espanyols que no han pogut volar fins al Sahara occidental per cobrir la noticia de la mort d'un menor a mans de l'exèrcit marroquí.

més fotos

algunes fotografies