Prioritats periodístiques

Avui en Coco us vol explicar la diferència entre "el que és noticia" i "el que és una noticia". O dit en pla, la diferència entre "allò que sembla important" i "allò que és important".
Allò que avui sembla important és que el president de la Generalitat anuncià ahir la data i pregunta per a una hipotètica consulta.
Però allò important és que un diari publicava abans d'ahir que el que fou president de Caja Madrid reconeixia i s'enfotia d'haver enganyat els seus clients de participacions preferents. Cal recordar que Caja Madrid va ser la mare del forat negre del sector financer més gran vist mai, que va suposar que TOTS els espanyolets haguessim de desembutxacar uns 20.000.000.000 € (que no tornarem a veure) i que a més,  va estafar de manera indiscriminada i abjecta a milers de petits estalviadors, la majoria d'ells, persones majors, així com invidents, lactants, i altres especialistes en productes financers.

Segur que aquests dies apareixeran molts editorials sobre el "desafiament" independentista català. M'agradarà veure quants n'apareixen sobre l'expoli més sagnant que ha patit la ciutadania espanyola en la seva història i que està passant de forma quasi desapercebuda pels mitjans de comunicació i que no sembla causar ni la més mínima impressió en aquells que s'erigeixen com a defensors de la legalitat i de la pàtria.

Carta de Verdi a Piave (21/04/1848)

A FRANCESCO MARIA PIAVE, VENEZIA
(Milano, venerdí 21 aprile 1848)

Caro Am
Figurati s'io voleva restare a Parigi sentendo una rivoluzione a Milano. Sono di la partito immediatamente sentita la notizia, ma io non ho potuto vedere che queste stupende barricate. - Onore a questi prodi! onore a tutta l'Italia che in questo momento è veramente grande! L'ora è suonata, siine pur persuaso, della sua liberazione. E il popolo che la vuole: e quando il popolo vuole non avvi potere assoluto che le possa resistere.

Potranno fare, potranno brigare finché vorranno quelli che vogliono essere a viva forza necessari ma non riesciranno a defraudare i diritti del popolo. Sí sí ancora pochi anni forse pochi mesi e l'Italia sarà libera, Una, reppublicana. Cosa dovrebbe essere?

Tu mi parli di musica!! Cosa ti salta in capo?... Tu credi che io voglia ora occuparmi di note, di suoni?... Non c'è né ci deve essere che una musica grata alle orecchie delli Italiani del 1848 la musica del cannone!... Io non scriverei una nota per tutto l'oro del mondo: ne avrei un rimorso immenso co[n]sumare del carta da musica, che è sí buona da far cartatuccie. Bravo mio Piave, bravi tutti veneziani bandite ogni idea municipale, doniamoci tutti una mano fraterna e l'Italia diventerà ancora la prima nazione del mondo!

Tu sei guardia nazionale? Mi piace che tu non sia che soldato semplice. Che bel soldato! Povero Piave! Come dormi? come mangi?... Io pure, se avessi potuto arruolarmi, non vorrei essere che soldato, ma ora non posso essere che tribuno ed un miserabile tribuno perché non sono eloquente che a sbalzi.

Bisogna che torni in Francia per impegni e per affari. Immaginati che  oltre la seccatura di dover scrivere due opere, io ho là diversi denari da esigere, e tanti altri in biglietti di Banca da realizzare.

Io ho abbandonato là tutto ma non posso trascurare una somma per me forte, e  bisognerà la mia presenza per salvarne almeno nella attuale crisi a parte. Del resto succeda quel che si vuole io non m’inquieto per questo. Se tu mi vedessi ora non mi riconosceresti più. Non ho piú quel muso che ti faceva spavento! Io sono ebbro di gioia! immaginati non vi son piú Tedeschi!! Tu sai che razza di simpatia io aveva per loro! Addio Addio saluta tutti. Mille cose a Venturi a Fontana. Scrivimi subito perché s'io partirò, non sarà sí presto. Ben inteso che io ritornerò!... Add. Ad. scrivimi sempre

Ups!

-"Esta sentencia (la que anul.la la doctrina Parot) es una amnistía encubierta de etarras".
-"Que cierren ya la Audiencia Nacional! Si ya no hay terrorismo...Y así nos ahorramos Garzones".
-"Don Chubascos (referint-se a M. Rajoy): éste se carga el partido antes de dejar el gobierno".

  F. J. Losantos (periodista, quan dorm)

Sorprèn i no sorprèn

Que el Banc Sabadell, el Santander i el Bankinter hagin ontingut beneficis per valor de 186.000.000 €, 3.310.000.000 € i 155.800.000€ respectivament.
Que els serveis d'espionatge dels EEUU espiassin el telèfon mòvil de Angela Merkel.

Misèria en prime time

Un país no va bé quan una dona a les 4 de la tarda apareix a la televisió dient que no ha dinat perquè guarda els menus que li porta la Creu Rotja perquè els seus cinc fills puguin sopar aquesta nit.

L'existència d'un programa com "Entre todos" a la televisió pública  és un mal simptoma. Vol dir que hi ha moltes coses que no funcionen i que no s'estan fent bé. Vol dir que hi ha tanta gent necessitada i desesperada que en podem fer un programa diari de dues o tres hores i encara no ens acabariem els casos.

Jo sóc molt mal pensat, i crec que en el fons, als dirigents ja els hi va bé. Perque disfrassam la desgràcia que tristament s'escampa per tota la geografia de solidaritat. Però jo voldria que aquest programa fos una nosa per als governants. Fos una vergonya, un mirall on veure la ineptitut, la indiferència, l'estulticia, o pitjor encara, la mala fe amb que operen.

Però també deixa al descobert la solidaritat dels espanyols, la solidaritat dels petits Grans solidaris, personatges anònims que, treint-s'ho de la seva pagueta, o de la seva minsa i dolorosament abreujada i raquítica pensió, fan un gran acte de misericòrdia amb aquells que ho passen pitjor que ells. I que quedi clar que considero la solidaritat quelcom molt bell. Però açò són pegats, Si no capgiram la situació, en caldrà molta de solidaritat. És més, dubto que sigui suficient.

Però jo no vull ni solidaritat, ni misericòrdia, ni caritat, ni pena, ni compasió. Vull un Estat de justicia social. 

Fa uns dies, el president del govern deia que la recuperació econòmica era a les portes. Que ja es veu la llum al final del túnel. Per a quí? Em digui per a qui s'ha acabat la crisi. Què en feim de tota la gent que encara és a dins el túnel a les fosques, i que no veu la sortida per enlloc? Quants no en sortiran d'aquesta? Quantes families hi quedaran pel camí?

Fem de la ràbia, de la desesperació, de la indignació el motor del canvi perque prest poguem treure de la graella televisiva "Entre todos"

Sorprèn i no sorprèn

Que un socialista sigui conseller d'una entitat financera mig quebrada i es pugi el sou, mentres jubilats/estalviadors demanen a les portes de les oficines els seus estalvis.
Que la recuperació econòmica "esté ahí".
Que la reforma laboral funcioni. Menys per a Pescanova, ni per a Fagor, ni per a Iberia, ni per a Panrico...
Que la doctrina Parot hagi ajudat a combatre el terrorisme.
Que la seva anulació sigui un pas per a la pau.

Sorprèn i no sorprèn

Que Cáritas alerti de l'existència de 3.000.000 persones que viuen amb menys de 307 euros al mes.
Que l'arquebisbat de Tarragona hagi invertit 800.000 euros en una macro ceremònia de beatificació massiva.
Que els sous creixin moderadament, segons el ministre d'Hacienda.
Que ho facin malgrat les recomanacions del FMI, que sugereixen una rebaixa d'un 10%.
Que la presidenta del mateix organisme, Christine Lagarde, no hagi trobat un moment per aplicar-se dita rebaixa, i en un descuit, se l'hagi augmentat un 11%, fins arribar als 381.508 euros.
Que tot macaco gibraltareny que es presti pugui arribar a ministre del Peñón.

Cadells i ocellots

Des de fa dies venen essent noticia fotografies de joves membres del PP posant davant banderes franquistes (amb àliga negra inclosa, (un auguri?)) o davant l'excessiva creu del Valle de los caídos (sempre m'he demanat si tenia cap  relació el tamany de la creu amb la talla del dictador, qualque complexe,...). Alguns fins i tot tenen la deferència de saludar a càmara braç en alt, mode feixista.

La noticia no és la "gràcia" ("chiquillada" en diuen alguns) de certs membres de noves generacions. Tampoc ho és que ho pengin a facebook o twitter. Molt menys que no dimiteixin per aquests fets, ni tans sols que els seus superiors dins el partit els amonestin o expulsin.

La noticia, que alguns pretenen disfressar com una qüestió d'imatge o de idoneitat, és que aquests nanos siguin admesos dins un partit que, encara que amb esforços, intenta desmarcar-se (no sé si ho aconsegueix) del franquisme i dels seus tics (últimament, amb açò de la crisi, ho ha deixat estar per més envant, i no s'hi esmiren tant).

Tots sabem que dins el PP hi ha un gruix important de l'extrema dreta espanyola, però o bé es moderen i arriben a ministres de justicia o educació, o bé haurien d'optar per afiliar-se a partits més flexibles amb les seves visions del món, d'Espanya i de la història.

PD: Recordar que la guerra civil (sí, aquella que va deixar milers de morts, desapareguts, exiliats i que va destruir el país) no la va provocar només la II república. Em fa l'efecte que l'alçament militar en contra del govern elegit democraticament hi devia tenir alguna cosa a veure. (Si no ho dic, rebento).

Tres ànecs morts

Jo els podia haver salvat la vida. O no. Potser podria haver-los atret cap a mi. O fer senyals als cotxes que passaven. Però vaig seguir caminant. Anava almeu ritme, deveres, seguint el meu rumb prefixat. Fiava que el destí se n'encuidaria de salvar-los. Però el destí no estava per la labor. Eren tres ànecs. Però porto el renou del xoc que se'ls emportà l'alè clavat al cap. Frisava. Frisam. Pensam que si no ho feim noltros, un altre vindrà al darrere i se'n preocuparà. Què hauria passat si en tos d'un ànec hagués estat un ésser humà? Un home cau al terra davant nostre, i què feim? Passam deveres perque frisam. Potser és un apestat. Potser és perillós. Potser només fa comèdia. Potser va begut. O potser ens necessita, i nosaltres ens esteim rumiant si deixar actuar al destí. Però el destí avui tampoc està gaire col.laboratiu.

Veim homes que cauen als carrers de Siria, en places egipcies, en diluïdes i cambiants fronteres palestines, i canviam de canal. La tele ens inmunitza, però no és capaç d'anular quelcom inherent a la nostra humanitat: sentir una esgarrifança, un sotrac, un espasme quan veiem el patiment dels altres.

La llibertat, la pau, la democràcia, la dignitat, la vida de les persones ens demanen, em demanen, un combat actiu per defensar-les. De vegades caldrà llençar-se al buit, arriscar-se a ser atropellat per salvar la vida a un ànec.

Egipte (i II)

" (...) a todos los que aún creen que es posible que se produzca el renacimiento en nuestro país sin la reforma política. Algunas buenas personas siguen imaginando que si cada egipcio trabaja duro, entonces el país avanzará sin necesidad de reforma democrática. Es un planteamiento bienintencionado pero extremadamente ingenuo, porque consideran que los efectos del autoritarismo sólo se limitan al Parlamento y al Gobierno. Lo cierto es que el autoritarismo, al igual que el cáncer, surge en el sistema político para luego extenderse rápidamente por todas las instituciones del Estado, dañándolas y atrofiándolas. El autoritarismo lleva inevitablemente a la corrupción del Estado, lo que provoca de inmediato la aparición de camarillas dentro del régimen que acumulan enormes fortunas mediante la corrupción, de manera que están dispuestas a luchar ferozmente y a destruir a cualquier persona, idea o proyecto con el fin de preservar sus ganancias. A eso hay que añadir el hecho de que el régimen autoritario antepone la lealtad a la competencia, y por consiguiente, nombra a sus fieles seguidores para cargos que, en términos objetivos, no suelen valer para desempeñarlos. Eso les causa el pánico de que aparezca alguien realmente competente que pudiera desplazarlos. De esa forma el autoritarismo se convierte en una máquina infernal que elimina, combate y persigue a las personas con talento de forma sistemática, al mismo tiempo que atrae a los fracasados e incompetentes siempre que aplaudan y coreen al presidente y alaben su ingenio y sus magníficos logros."

Alaa Al Aswany "Egipto: las claves de una revolución inevitable" Galaxia Gutenberg.

Egipte

"Los pueblos progresan sólo en dos casos: o bien cuando entienden la religión de una forma correcta, considerándola ante todo una defensa de los valores humanos como la  verdad, la justicia y la libertad; o cuando parten de una idea ética que sitúa la conciencia humana como el árbitro que establece los criterios de virtud y honestidad. Pero los pueblos en los que la religión se entiende como algo alejado de los valores humanos, sus capacidades se atrofian y es inevitable que pierdan el tren de la civilización. Una comprensión limitada que ignore el espíritu de la religión, reduciéndola a una serie de procedimientos, lleva al ser humano a una falsa religiosidad aparente y atrofia el sentido de la conciencia natural. Incluso puede empujar a las personas a incurrir en los peores comportamientos mientras está tranquila por su religiosidad, a la que considera limitada a rituales obligatorios."

Alaa Al Aswany "Egipto: las claves de una revolución inevitable" Galaxia Gutemberg

Guardami, Guardami!!!

La tragèdia s'ha consumat. Madama Butterfly cau a terra després de fer-se l'harakiri.  Els llums s'apaguen. El teatre esclata en aplaudiments i bravos sense aturall.

Els Amics de s'òpera de Maó portaven de nou a l'escenari del Teatre Principal el drama puccinià deu anys més tard de l´'ultima ocasió. Madama Butterfly, la fusió de la música japonesa amb el lirisme verista (potser és lòpera més lírica de Puccini), unit a l'ús magistral del leit-motiv com elemement cohesionador. Una ópera en que tot el pes dramàtic i musical cau sobre les espatlles de la soprano protagonista. Si la soprano falla, falla tot. Si la soprano triomfa, l'èxit està assegurat.

Hui He va triomfar. Hui He fou una Cio-Cio-San creïble, apassionada, que s'enfrontà als tremends contrastos escènics i vocals que exigeix el seu paper amb magestria. Perque Butterfly és una dona que riu i plora, que balla i s'agenolla, que lluita i besa al ritme de la música. La soprano xinesa posseix una veu rodona i rotunda, amb la que podia afrontar el dramatisme (fins i tot patetisme) de l'obra, alhora que feu gala d'uns aguts delicats i mesurats, així com d'unes dinàmiques delicioses. Tot açò acompanyà una interpretació exquisida que el públic va saber recompensar amb forts crits de "Bravo", més que merescuts, especialment per l'extraordinària, superlativa interpretació del final de l'òpera, moment d'una intensitat tal, en que la soprano es mostrà tant convincent que un servidor va veure com li faltava l'aire i el cor li bategava amb furia.

Jorge de Léon, que va haver de substituir a l'últim moment a Massimiliano Pisapia, encarnà un Pinkerton més que correcte, endevinat en l'aspecte escènic i acurat en la part vocal, mostrant una gran potència i timbre decidit i brillant, especialment en el duet "Addio, fiorito asil" de l'acte tercer. Juntament amb He, la parella protagonista ens delectaren en l'exquisit duet de l'acte primer, " Bimba dagli occhi pieni di malia", que no per conegut va deixar d'emocionar al públic, inclòs el sotasignant.

Per a Joan Pons aquesta era una nit molt especial. La seva (sembla) definitiva retirada de l'escena es produia a Maó, a ca seva, i tampoc en el seu comiat decepcionà. Gràcies a la seva dilatada experiència, les seves frases es podien paladejar, i eren carregades de matissos. Pons, com sempre, convencia tans sols amb una síl.laba, fent ressonar les seves paraules amb una dolçor que, a ulls d'aquest aficionat, va fer de Sharpless un Giorgio Germont a l'americana, paternal i tendre.

La resta de membres de l'elenc també van estar a l'alçada de les primeres figures, en especial la mezzo italiana Rossana Rinaldi, que interpretà a una abnegada i dramàtica Suzuki.

Una excel.lent orquestra els acompanyava, i una escenografia sòbria (com a mi m'agrada), que destacava allò important, els cantants i els seu esforç. Gasparon, que ja podem dir que s'ha convertit en l'escenògraf de capçalera del Principal, va endevinar el tret i creà un ambient subtil i efectiu, que si de cas, podria haver-se estalviat els extres durant el cor a "bocca chiusa". I és que el cor dels Amics de s'Òpera va estar especialment acertats, sobretot en el popular cor del segon acte.

En definitiva, la de divendres passat fou una vetllada que quedarà gravada en la memòria dels amants de l'òpera per sempre, i el record d'una gran veu i una gran sensibilitat hi anirà unida de forma indeleble.

Vargas Llosa

"Hoy en día, en todas las encuestas que se hacen sobre la política una mayoría significativa de ciudadanos opina que se trata de una actividad mediocre y sucia, que repele a los más honestos y capaces, y recluta sobre todo a nulidades y pícaros que ven en ella una manera rápida de enriquecerse. No ocurre sólo en el Tercer Mundo. El desprestigio de la política en nuestros días no conoce fronteras y ello obedece a una realidad incontestable: con variantes y matices propios de cada país, en casi todo el mundo, el avanzado como el subdesarrollado, el nivel intelectual, profesional y sin duda también moral de la clase política ha decaído. (...). Probablemente ya no queden sociedades en las que el quehacer cívico atraiga a los mejores."

Vargas Llosa, Mario. La civilización del espectáculo. Ed. Alfaguara.

1 camiseta, 1 mort (reflexió sobre el consum responsable I)

Bangladesh segueix avui tant pobre com ahir. Avui, a més, plora a més de 370 morts i encara cerca a prop de 900 desapareguts. Víctimes innocents de la cobdicia local. Sacrificis humans per al déu de la cobdicia internacional i globalitzada.

Les autoritats locals es beneficiaven d'un negoci pròsper en un país sense legislació en termes de seguretat laboral. Els empresaris, així com les autoritats, no vetllaren per la seguretat d'aquells treballadors, i són els primers responsables de les morts injustificables que s'han produit, més encara quan, no escoltant les veus d'alarma que avisaven d'un ensorrament inminent, van obligar a les víctimes a tornar al seu lloc de feina.

Però hi ha un responsable últim, invisible. Les grans companyies europees i nordamericanes importadores de productes manofacturats a Bangladesh (totes elles ben conegudes pels consumidors) són plenament conscients de les condicions laborals d'aquells explotats, ja que això els reporta grans beneficis en els països consumidors. Horaris extrems, mesures de seguretat inexistents, absència de contractes, respecte nul al medi ambient, explotació infantil, etc són permesos amb el beneplàcit de les empreses occidentals a canvi de ingents beneficis empresarials.

La pregunta és: quina responsabilitat tenim els consumidors d'aquests productes. Sota el meu punt de vista, la resposta és clara: tota.  

El consumidor ha de ser crític. En comprar un producte, ja no basta amb fixar-se amb el preu. Hem de veure quí ha fabricat aquell producte, d´on ve, amb quines condicions ha treballat el productor, quin cost ecològic té, quanta energia ha estat necessària per produirlo i transportar-lo.

El consumidor europeu té unes responsabilitats a assumir. Ha d'identificar aquelles empreses que cometen frau, que l'enganyen, que dient que el producte A és fet a villaarriba,  és fet a villaabajo, amb tot el que això comporta.

Com a consumidors no podem evitar que una empresa deslocalitzi la seva producció a un país en vies de desenvolupament on règims pseudodemocràtics amparen les situacions laborals i industrials aberrants. Però si que podem, per començar, deixar de consumir els seus productes, que són més barats, però, costen menys? Si a més, podem denunciar aquestes pràctiques, podem fer molt, no només pels drets laborals d'aquells treballadors, si no també per la seva i per la nostra economia, fent-la més justa, sostenible i social.

No es tracta de privar aquests països del progrés industrial i el creixement econòmic (un altre tema discutible). Es tracta d'analitzar si la competitivitat està renyida amb el respecte als drets humans i laborals. No crec agossarat dir que aquests països viuen un creixement industrial descontrolat com el que va experimentar Europa fa 150 anys, amb tots els vicis d'aquell desgavell multiplicats avui a l'era de la globalització. Però una cosa està clara: la capacitat de capgirar aquesta situació és a les nostres mans com a consumidors.

Així, la pròxima vegada que us compreu una camiseta a un bon preu penseu en el benefici de l'empresari (que de ben segur no hi perd ni un duro (un no arriba a ser l'home més ric d'Espanya pagant tots els imposts i respectant els drets dels treballadors)) i sobretot, penseu en aquells que l'han fabricat. No fos cosa que portasseu una camiseta posada i un mort a les espatlles.

Espanya 2- Consulta 0

Que a l'exèrcit li provoqui urticària qualsevol referència a l'esperit democràtic a l'hora de solucionar problemes de convivència no és nou ni m'extranya. No en parlem si qüestionam la unitat territorial de l'Estat.
Allò que resulta sumament preocupant és que sigui la Fiscalia General la que reprengui un dels seus subordinats quan aquest, crec jo, només intentava demostrar la legitimitat i legalitat d'una consulta democràtica (en teoria, expressió màxima de la democràcia).

El que passa en aquest món és que la democràcia és molt polida, però si ens beneficia. Si no, convé tenir-la ben fermada, no fos cosa que ens desbaratas els plans.

Després de "No hi ha diners als ajuntaments" arriba "No hi ha ajuntament"

Què preten aconseguir el ministre Montoro amb la reforma de l'administració local? Que ser regidor esdevengui un divertiment, un hobby per a les hores buides? Que en sortir de la feina els edils es passin una estoneta per l'ajuntament per si han de menester res? O que només puguin ser regidors aquells afortunats que tenen les espatlles cobertes i disposin d'un bon matalàs al banc? Quina qualitat podem esperar d'una gestió feta a desgana o amb pocs recursos??

L'estratègia de la dreta em sembla clara: en un moment en que la classe política i la política en si mateix estan desprestigiades, pretenen aconseguir desprestigiar la labor de servei públic que fan aquells que están més aprop dels ciutadans, massa sovint en condicions deplorables i molt mal remunerats.

Crec, a més,  molt equivocada la tendència que propugnen. Treure competències i recursos als ajuntaments, que són els que coneixen millor les necessitats dels ciutadans i que assumeixen més competències de les que els hi són otorgades, i cedir-les a l'administració intermitja (mancomunitats, consells insulars, CCAA). Sóc del parer que seria molt més eficaç, útil i beneficiós per als veïns, treure competències (bé, burocràcia i tràmits superflus, així com molts de càrrecs) a les administracions intermitges i cedir-les, acompanyades de pressuposts dignes i adients, als ajuntaments, l'administració que tot ciutadà hauria de veure com a propera i amb capacitat suficient de gestió.

Obri's un compte a Suïssa

Tristament, s'ha convertit en un fet habitual encapçalar diaris, noticiaris i tertulies amb un o altre escàndol de corrupció. Els espectadors/lectors ens hem fet quasi inmunes a l'allau d'informacions que relacionen polítics, politicutxos, empresaris, mafiosos o banquers amb trames de corrupció, soborn, malbaratament de cabdals públics i d'altres "lindezas". Això els que no hem acabat amb una llaga de ventrell o la tensió arterial disparada.

Els mitjans de comunicació també han fet molt de mal. És costum fer-ho gros, gros, gros ...  Massa sovint passen de donar la noticia, incloent un prescriptiu "pressumpte" per imperatiu deontològic, a donar com a certa la implicació del "pressumpte corrupte" en les informacions successives molt abans que es pronunciÏ el jutge de torn. Tot plegat, contribuint a reafirmar als ciutadans la impressió de que "tots són iguals" o "no n'hi ha un pam de net".

D'altre banda, és ben cert el caràcter pillo, corrupte, o corruptible almenys, de l'espanyolet base, i això es fa pal.lès en la seva classe política. El ciutadà acostuma a flastomar, normalment als bars, però no reclama per part de les autoritats més transparència, rigor, control, així com penes més dures per als corruptes. Es donen casos, fins i tot, de majories absolutes de lladres confesos. Lladres molt ben trajejats, per cert.

Aquesta CRISI amb majúscules que ho ha desbaratat tot i que treu a la llum les imperfeccions del model social en que vivim posa de relleu la crisi moral en que hem viscut i que hem consentit durant tant de temps. Potser és un bon moment per posar les bases d'un nou sistema, en que el ciutadà sigui més responsable, més crític, prengui desicions i tengui responsabilitats, alhora que estigui més subjecte al control de les institucions i de la justicia. Els ciutadans hem d'exercir un control ferri sobre la classe dirigent i sobre les seves decissions, especialment, sobre aquells ciutadans amb les mans llargues. Per això cal un canvi de mentalitat, assumir que som els ciutadans els que governam (a través dels nostres representants) i no a l'inrevés, i per damunt de tot, cal una nova conciència de la cosa pública, del diner públic, així com de la fiscalitat i l'hisenda.

Esperem que ben aviat en parlar de Suïssa pensem en muntanyes, llacs i formatges, i no amb comptes bancaris exempts d'impostos.

Lectura

"Algún día todos tenemos que enfrentarnos a la terrible pregunta que le hace la Oruga a Alicia en el País de las Maravillas: "¿Quién eres tú?". En efecto: ¿Quiénes somos? Las respuestas que tratamos de dar conforme se va desenvolviendo nuestra vida nunca acaban de ser completamente convincentes. Somos la cara en el espejo, el nombre y nacionalidad que nos fueron dados, el sexo que nuestras culturas definen firmemente, el reflejo en los ojos de quien miramos, la fantasía de quien nos ama y la pesadilla de quien nos odia, el cuerpo incipiente en la cuna y el cuerpo inerte en la mortaja. Somos todas estas cosas y también sus opuestos, nuestro ser en las sombras. Somos los rasgos secretos que faltan en nuestro supuesto retrato fiel, en la descripción de nosotros que pretendía ser exacta. Somos alguien a punto de ser y también alguien que ha sido hace mucho. Nuestra identidad, y la hora y lugar en que existimos, son fluidos y pasajeros, como el agua."


Manguel, Alberto. El sueño del Rey Rojo. Lecturas y relecturas sobre las palabras y el mundo. Alianza Editorial, 2012.