domingo, 26 de mayo de 2013

Guardami, Guardami!!!

La tragèdia s'ha consumat. Madama Butterfly cau a terra després de fer-se l'harakiri.  Els llums s'apaguen. El teatre esclata en aplaudiments i bravos sense aturall.

Els Amics de s'òpera de Maó portaven de nou a l'escenari del Teatre Principal el drama puccinià deu anys més tard de l´'ultima ocasió. Madama Butterfly, la fusió de la música japonesa amb el lirisme verista (potser és lòpera més lírica de Puccini), unit a l'ús magistral del leit-motiv com elemement cohesionador. Una ópera en que tot el pes dramàtic i musical cau sobre les espatlles de la soprano protagonista. Si la soprano falla, falla tot. Si la soprano triomfa, l'èxit està assegurat.

Hui He va triomfar. Hui He fou una Cio-Cio-San creïble, apassionada, que s'enfrontà als tremends contrastos escènics i vocals que exigeix el seu paper amb magestria. Perque Butterfly és una dona que riu i plora, que balla i s'agenolla, que lluita i besa al ritme de la música. La soprano xinesa posseix una veu rodona i rotunda, amb la que podia afrontar el dramatisme (fins i tot patetisme) de l'obra, alhora que feu gala d'uns aguts delicats i mesurats, així com d'unes dinàmiques delicioses. Tot açò acompanyà una interpretació exquisida que el públic va saber recompensar amb forts crits de "Bravo", més que merescuts, especialment per l'extraordinària, superlativa interpretació del final de l'òpera, moment d'una intensitat tal, en que la soprano es mostrà tant convincent que un servidor va veure com li faltava l'aire i el cor li bategava amb furia.

Jorge de Léon, que va haver de substituir a l'últim moment a Massimiliano Pisapia, encarnà un Pinkerton més que correcte, endevinat en l'aspecte escènic i acurat en la part vocal, mostrant una gran potència i timbre decidit i brillant, especialment en el duet "Addio, fiorito asil" de l'acte tercer. Juntament amb He, la parella protagonista ens delectaren en l'exquisit duet de l'acte primer, " Bimba dagli occhi pieni di malia", que no per conegut va deixar d'emocionar al públic, inclòs el sotasignant.

Per a Joan Pons aquesta era una nit molt especial. La seva (sembla) definitiva retirada de l'escena es produia a Maó, a ca seva, i tampoc en el seu comiat decepcionà. Gràcies a la seva dilatada experiència, les seves frases es podien paladejar, i eren carregades de matissos. Pons, com sempre, convencia tans sols amb una síl.laba, fent ressonar les seves paraules amb una dolçor que, a ulls d'aquest aficionat, va fer de Sharpless un Giorgio Germont a l'americana, paternal i tendre.

La resta de membres de l'elenc també van estar a l'alçada de les primeres figures, en especial la mezzo italiana Rossana Rinaldi, que interpretà a una abnegada i dramàtica Suzuki.

Una excel.lent orquestra els acompanyava, i una escenografia sòbria (com a mi m'agrada), que destacava allò important, els cantants i els seu esforç. Gasparon, que ja podem dir que s'ha convertit en l'escenògraf de capçalera del Principal, va endevinar el tret i creà un ambient subtil i efectiu, que si de cas, podria haver-se estalviat els extres durant el cor a "bocca chiusa". I és que el cor dels Amics de s'Òpera va estar especialment acertats, sobretot en el popular cor del segon acte.

En definitiva, la de divendres passat fou una vetllada que quedarà gravada en la memòria dels amants de l'òpera per sempre, i el record d'una gran veu i una gran sensibilitat hi anirà unida de forma indeleble.

1 comentario:

  1. tenim un somni,
    si tambe es el vostre...
    us convidem a participar a aquest blog:

    http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

    us hi esperem !!

    ResponderEliminar