Tres ànecs morts

Jo els podia haver salvat la vida. O no. Potser podria haver-los atret cap a mi. O fer senyals als cotxes que passaven. Però vaig seguir caminant. Anava almeu ritme, deveres, seguint el meu rumb prefixat. Fiava que el destí se n'encuidaria de salvar-los. Però el destí no estava per la labor. Eren tres ànecs. Però porto el renou del xoc que se'ls emportà l'alè clavat al cap. Frisava. Frisam. Pensam que si no ho feim noltros, un altre vindrà al darrere i se'n preocuparà. Què hauria passat si en tos d'un ànec hagués estat un ésser humà? Un home cau al terra davant nostre, i què feim? Passam deveres perque frisam. Potser és un apestat. Potser és perillós. Potser només fa comèdia. Potser va begut. O potser ens necessita, i nosaltres ens esteim rumiant si deixar actuar al destí. Però el destí avui tampoc està gaire col.laboratiu.

Veim homes que cauen als carrers de Siria, en places egipcies, en diluïdes i cambiants fronteres palestines, i canviam de canal. La tele ens inmunitza, però no és capaç d'anular quelcom inherent a la nostra humanitat: sentir una esgarrifança, un sotrac, un espasme quan veiem el patiment dels altres.

La llibertat, la pau, la democràcia, la dignitat, la vida de les persones ens demanen, em demanen, un combat actiu per defensar-les. De vegades caldrà llençar-se al buit, arriscar-se a ser atropellat per salvar la vida a un ànec.