L'actual sistema socioeconòmic és insostenible, no pot durar més, perque:
1: és físicament impossible. Els recursos estan boni exhaurits.
2: l'actual dinàmica està generant grans desigualtats, que comporten conflictivitat social en augment, així com tensions entre les grans potències econòmiques, amen de fluxes migratoris importants.
3: aquest model no implica més felicitat ni saviesa, és a dir, desenvolupamnt, progrés i evolució. Ans els contrari, ens fa més esclaus i infeliços, insatisfets en definitiva.
Un exemple: la Xina, el país amb el creixement més desmesurat avui per avui (en termes de PIB). És la primera o la segona economia mundial. Un informe de Greenpeace alerta que a les 4 ciutats més grans del país s'haurien produit 8500 morts prematures per mor de les micropartícules contaminants de l'aire.
viernes, 21 de diciembre de 2012
jueves, 13 de diciembre de 2012
12-12-12
Me sap greu. El món no s'ha acabat. Tampoc la crisi. Tampoc el dolor que reparteix a tort i a dret el ministre Gallardón. Hi ha món i crisi per estona.
I és que els dotze ministres de l'apocalipsi no poden completar el seu programa amb restriccions maies de tipus apocaliptic. Necessiten el seu temps per acabar d'enfonsar el país. Ells ho farien més deveres, però tota aquesta gent que surt al carrer cada dia i els contesta els hi fa un poc la guitza.
No sé com s'ho han fet, però han aconseguit quelcom impossible. A saber, que tot el país estigui d'acord amb una cosa: que està tothom en contra seva.
Perque, malgrat el designi diví (també conegut com majoria absoluta), que ells creuen els legitima a actuar sense frens, apareixen oposicions arreu (també degut a l'absència d'oposició en la oposició).
Perque, per què no dir-ho, ells van bé. Ells saben el que és bo, ells saben allò que hi ha que fer, el que ens convé.
I què passa quan un és estudiant, treballador públic, sanitari, usuari de la fins ara excel.lent sanitat pública, consumidor (d'energia, d'aliments, d'informació, de transport públic), telespectador, votant, llogater, i ciutadà??? Doncs que un està molt emprenyat, molt cansat, molt fart d'haver de treure la pancarta cada dia perque a un li respectin els drets bàsics.
Els maies es van equivocar. Van errar el dia. Però els maies no coneixien el PP. Nosaltres sí, i si no hi posam remei, la fi del món, del món dels drets civils bàsics i del món de l'estat del benestar, és molt proper. N'hi ha que ja han preparat l'obituari. No deixem que s'ho carreguin tot.
I és que els dotze ministres de l'apocalipsi no poden completar el seu programa amb restriccions maies de tipus apocaliptic. Necessiten el seu temps per acabar d'enfonsar el país. Ells ho farien més deveres, però tota aquesta gent que surt al carrer cada dia i els contesta els hi fa un poc la guitza.
No sé com s'ho han fet, però han aconseguit quelcom impossible. A saber, que tot el país estigui d'acord amb una cosa: que està tothom en contra seva.
Perque, malgrat el designi diví (també conegut com majoria absoluta), que ells creuen els legitima a actuar sense frens, apareixen oposicions arreu (també degut a l'absència d'oposició en la oposició).
Perque, per què no dir-ho, ells van bé. Ells saben el que és bo, ells saben allò que hi ha que fer, el que ens convé.
I què passa quan un és estudiant, treballador públic, sanitari, usuari de la fins ara excel.lent sanitat pública, consumidor (d'energia, d'aliments, d'informació, de transport públic), telespectador, votant, llogater, i ciutadà??? Doncs que un està molt emprenyat, molt cansat, molt fart d'haver de treure la pancarta cada dia perque a un li respectin els drets bàsics.
Els maies es van equivocar. Van errar el dia. Però els maies no coneixien el PP. Nosaltres sí, i si no hi posam remei, la fi del món, del món dels drets civils bàsics i del món de l'estat del benestar, és molt proper. N'hi ha que ja han preparat l'obituari. No deixem que s'ho carreguin tot.
martes, 27 de noviembre de 2012
Ressaca electoral
Abans d'ahir es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya. Alguns dels resultas devien sorprendre a més d'un; d'altres eren més que previsibles.
Heus aquí alguns dels sondejos publicats i els resultats d'aquestes eleccions comparant-les amb les del 2010.
Aquí us deixo algunes preguntes que em vaig fer a mi mateix aquella nit.
- Valia la pena gastar-se tota aquesta doblerada per acabar així? Ha estat una irresponsablitat per part d'el President de la Generalitat?
- Estan més clares ara les coses que fa una setmana? O estan més embullades?
- Representa ara el Parlament de manera més fidedigna la pluralitat del poble català?
- Ha guanyat l'independentisme?
- Han castigat els catalans les retallades?
- Funciona la tàctica de la por?
- Es recuperarà algun dia el PSC? (Ah, i qui no és consola és pq no vol).
- Els independentistes que haurien d'haver confiat en Mas han preferit a ERC?
- Ha influit la campanya de El Mundo?
- Qui ha rebut els vots de SI?
I la més important de totes: I demà què?
Perque el dret a decidir és fonamental. Em refereixo al dret a decidir sobre el manteniment de la sanitat i l'educació públiques, el dret a decidir sobre la qualitat democràtica, el dret a decidir sobre l'estat de benestar social, etc.
No voldria acomiadar-me sense comentar una expressió que vaig escoltar al pograma d'Intereconomia "El moix a l'aigua" durant la nit electoral. El presentador del programa (que no sé com es diu, ni m'importa) seia devora una de les ments més preclares, obertes i democràtiques d'aquest país. Em refeixo a Aleix Vidal-Quadras (perdó, coronel de brigada Vidal-Quadras). En aquestes, que el presentador li espeta: "Pero, a ver, qué podemos hacer para parar a este tío?"
Senyor del moix mullat: "este tío" és, tant si li agrada com si no, el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, elegit per sufragi universal per la majoria de ciutadans de Catalunya. Un respecte.
jueves, 8 de noviembre de 2012
Dimisió o detenció?
La vida política de Madrid s'ha vist revolucionada per un fet tràgic que alguns intenten rentabilitzar politicament. La mort de quatre noies la passada nit de Halloween al recinte Madrid Arena està sent emprada com arma política per part de socialistes i periodistes sextanians.
És cert que caldrà depurar responsabilitats polítiques i esbrinar si hi havia un tracte de favor entre menbres del consistori de la "villa y corte" i l'empresa organitzadora de l'esdeveniment, així com la idoneïtat de l'espai per dur-se a terme l'esmentada festa.
Però més enllà de la dimensió política, de les dimisions que s'exigeixen o de la capacitat de la batllessa per pensar en les víctimes sumergida en un spa, allò realment important i que hauria de captar l'atenció dels mitjans de comunicació és l'actuació de l'empresa responsable, a saber: si es van vendre més entrades de les permeses, si se'n van vendre de falses, si es comprovava l'autenticitat de les entrades, si es vetava o no el pas a menors d'edat, si es revisaven bosses i motxilles (com ha quedat pal.lès que no era així), etc. I el més important, si l'empresa encarregada de la seguretat comptava amb els mitjans i els protocols adients per un cas d'emergència. Faltarà saber també què va passar amb l'informe que assegurava que el Madrid Arena no complia amb les mesures de seguretat i que, Oh casualitat, va quedar arraconat dins un calaix.
Així que abans de cercar dimisions expres, caldran detencions en massa i judicis perque no tornin a succeir tragèdies com aquesta.
És cert que caldrà depurar responsabilitats polítiques i esbrinar si hi havia un tracte de favor entre menbres del consistori de la "villa y corte" i l'empresa organitzadora de l'esdeveniment, així com la idoneïtat de l'espai per dur-se a terme l'esmentada festa.
Però més enllà de la dimensió política, de les dimisions que s'exigeixen o de la capacitat de la batllessa per pensar en les víctimes sumergida en un spa, allò realment important i que hauria de captar l'atenció dels mitjans de comunicació és l'actuació de l'empresa responsable, a saber: si es van vendre més entrades de les permeses, si se'n van vendre de falses, si es comprovava l'autenticitat de les entrades, si es vetava o no el pas a menors d'edat, si es revisaven bosses i motxilles (com ha quedat pal.lès que no era així), etc. I el més important, si l'empresa encarregada de la seguretat comptava amb els mitjans i els protocols adients per un cas d'emergència. Faltarà saber també què va passar amb l'informe que assegurava que el Madrid Arena no complia amb les mesures de seguretat i que, Oh casualitat, va quedar arraconat dins un calaix.
Així que abans de cercar dimisions expres, caldran detencions en massa i judicis perque no tornin a succeir tragèdies com aquesta.
martes, 6 de noviembre de 2012
miércoles, 10 de octubre de 2012
miércoles, 26 de septiembre de 2012
Allò de sempre
Ahir vaig tornar a anar a una concentració per demanar més i millor democràcia (ara mateix me sembla mentida que 2500 anys després de Pericles encara estem així, i que en lloc d'anar cap envant, anem cap enrere).
També hi va haver una gran manifestació a Madrid de gent reclamant més democràcia, un canvi en el funcionament de la política, una millor redistribució de la riquesa o una nova constitució. Però per desgràcia els titulars d'avui s'allunyen d'aquest fet per centrar-se en les càrregues policials, ja sigui criticant l'actuació de ls antidisturbis o condemnant els manifestants i menyspreant-los per culpa de quatre salvatges.
Estarem tots d'acord en que l'actuació dels policies d'ahir a Madrid va ser desmesurada. Un col.lectiu emprenyat i acosat que està programat per obeir ordres i que envesteix com un brau sense miraments li fot xaloc en calan i fer al que fer. Seria bo que s'ho fessin mirar, perque per desgràcia seva, les càmeres (tot i ser non grates), revelen l'agressivitat i l'arbitrarietat de la seva actuació.
Però també haurem de convenir en que sempre, per desgràcia, un grup reduit i constant de salvatges, provocadors, ignorants, esvalotadors, etc no poden sortir al carrer sense rompre qualque cosa o sense encendre els ànims (o una paperera en el seu defecte), i com sempre, van fer acte de presència per espanyar una manifestació pacífica. A aquests dir-los que també s'ho facin mirar, que es prenguin una til.la abans de sortir de casa i que es treguin la caputxa, si és que no tenen res a amagar.
Voler entorpir la feina dels diputats i coaccionar la seva actuació és un delicte. Viure d'esquena a les reivindicacions ciutadanes extra-electorals, no escoltar, i menystenir la indignació popular no és delicte, però és moralment censurable.
A Maó, una concentració pacífica de ciutadans (com ho era la de Madrid fins que arribaren les invasions bàrbares) es va congregar davant l'ajuntament amb una sèrie de demandes molt clares, que resumeixo tot seguit:
També hi va haver una gran manifestació a Madrid de gent reclamant més democràcia, un canvi en el funcionament de la política, una millor redistribució de la riquesa o una nova constitució. Però per desgràcia els titulars d'avui s'allunyen d'aquest fet per centrar-se en les càrregues policials, ja sigui criticant l'actuació de ls antidisturbis o condemnant els manifestants i menyspreant-los per culpa de quatre salvatges.
Estarem tots d'acord en que l'actuació dels policies d'ahir a Madrid va ser desmesurada. Un col.lectiu emprenyat i acosat que està programat per obeir ordres i que envesteix com un brau sense miraments li fot xaloc en calan i fer al que fer. Seria bo que s'ho fessin mirar, perque per desgràcia seva, les càmeres (tot i ser non grates), revelen l'agressivitat i l'arbitrarietat de la seva actuació.
Però també haurem de convenir en que sempre, per desgràcia, un grup reduit i constant de salvatges, provocadors, ignorants, esvalotadors, etc no poden sortir al carrer sense rompre qualque cosa o sense encendre els ànims (o una paperera en el seu defecte), i com sempre, van fer acte de presència per espanyar una manifestació pacífica. A aquests dir-los que també s'ho facin mirar, que es prenguin una til.la abans de sortir de casa i que es treguin la caputxa, si és que no tenen res a amagar.
Voler entorpir la feina dels diputats i coaccionar la seva actuació és un delicte. Viure d'esquena a les reivindicacions ciutadanes extra-electorals, no escoltar, i menystenir la indignació popular no és delicte, però és moralment censurable.
A Maó, una concentració pacífica de ciutadans (com ho era la de Madrid fins que arribaren les invasions bàrbares) es va congregar davant l'ajuntament amb una sèrie de demandes molt clares, que resumeixo tot seguit:
- Una legalitat que ens representi i ens defensi.
- Reforma electoral
- Dimissió en ple del parlament i convocatòria d'eleccions constituents.
- Nova constitució (amb minúscula, perque es pugui modificar quan calgui).
- Major representativitat
- Eliminar el nepotisme, l'amiguisme i l'endollisme.
- Eliminació de les ajudes als bancs en detriment de les condicions de vida dels ciutadans
A Maó fiets i avis, mestres i metges, jubilats i aturats ens varem reunir per demanar que se'ns escolti, que la democràcia no sigui només una butlleta cada 4 anys, que una manifestació sigui quelcom a tenir en compte, en definitiva, que la sobirania deixi els bancs i els partits polítics i torni al poble, que és on hauria de ser.
domingo, 23 de septiembre de 2012
jueves, 20 de septiembre de 2012
Una senyera per cobrellit
Què bé els hi ha anat a alguns la massiva manifestació de l'11 de setembre!!
Una població predisposada, una munió maleita per mor de la crisi i quatre estelades foren suficients per congregar als carrers de Barcelona una multitud ("número respetable" dirien els mitjans de la meseta) que demana la independència de Catalunya. Acompanyant-los, les aspiracions del govern del país i els periodistes catalans, que tenen tema de debat per unes quantes setmanes.
Però amb tots els meus respectes, una cortina de fum molt propicia. Tot i que sóc el primer en reconèixer el dèficit fiscal català i la necessitat de solucionar-lo pel bé de l'economia catalana, i per tal, de l'espanyola, així com els greuges històrics i el malestar d'una part molt important de la població catalana, crec també que, per una banda, la independència no compta ni amb el suport ni amb la maduresa de la població per dur-se a terme, i per altra, crea una pantalla que oculta els veritables drames dels catalans: una sanitat, educació i serveis socials reduits a la mínima expressió, per voluntat dels mercats, amb la vènia dels governants.
No voldria que el meu discurs s'apropàs al del govern central, però si que crec que de la mateixa manera que Rajoy ha triat fer aquestes retallades i no unes altres, Mas ha fet el mateix. I potser abans de reclamar un pacte fiscal ens hauriem de plantejar si no es pot reduir el dèficit suprimit organismes i institucions, campanyes i programes que ningú sap per a què serveixen i que suposen milions d'euros al cap de l'any.
Perque si un dia una altra dona torna a pasar més de 40 hores fins a ser operada d'un ictus, només podrà emprar la senyera per cobrellit
Una població predisposada, una munió maleita per mor de la crisi i quatre estelades foren suficients per congregar als carrers de Barcelona una multitud ("número respetable" dirien els mitjans de la meseta) que demana la independència de Catalunya. Acompanyant-los, les aspiracions del govern del país i els periodistes catalans, que tenen tema de debat per unes quantes setmanes.
Però amb tots els meus respectes, una cortina de fum molt propicia. Tot i que sóc el primer en reconèixer el dèficit fiscal català i la necessitat de solucionar-lo pel bé de l'economia catalana, i per tal, de l'espanyola, així com els greuges històrics i el malestar d'una part molt important de la població catalana, crec també que, per una banda, la independència no compta ni amb el suport ni amb la maduresa de la població per dur-se a terme, i per altra, crea una pantalla que oculta els veritables drames dels catalans: una sanitat, educació i serveis socials reduits a la mínima expressió, per voluntat dels mercats, amb la vènia dels governants.
No voldria que el meu discurs s'apropàs al del govern central, però si que crec que de la mateixa manera que Rajoy ha triat fer aquestes retallades i no unes altres, Mas ha fet el mateix. I potser abans de reclamar un pacte fiscal ens hauriem de plantejar si no es pot reduir el dèficit suprimit organismes i institucions, campanyes i programes que ningú sap per a què serveixen i que suposen milions d'euros al cap de l'any.
Perque si un dia una altra dona torna a pasar més de 40 hores fins a ser operada d'un ictus, només podrà emprar la senyera per cobrellit
miércoles, 29 de agosto de 2012
jueves, 23 de agosto de 2012
Disciplina de vot
En les darreres hores hem pogut presenciar un altre edificant exemple de com funciona la democràcia "a l'espanyola". L'expulsió d'Antoni Pastor del grup parlamentari popular de les Illes és una mostra més de com s'enten el funcionament de la democràcia en aquest país. El pensament monolític, l'obediència cega, la disciplina de partit, la manca de diàleg/discrepància interna són els elements més característics i alhora, més preocupants, dels partits espanyols.
Segons els seus integrants, aquest fet dóna coherència al seu discurs i cohesió al partit. Però més d'un creiem que el que mostra és la falta de diàleg, d'idees fins i tot, cosa que sovint els allunya dels seus votants.
I per desgràcia, afecta a la majoria de partits polítics. Ho varem poder comprovar també quan en el si del partit socialista es debatia entre primàries o congrés. Com bé va dir Patxi López, primer s'havia de decidir el "què" per decidir després el "qui". Però la seva opinió no era la majoritària, i el debat sobre qui ha de ser el candidat i tot allò relatiu a la seva figura pren molta més força que no pas el contingut del seu discurs o la qualitat democràtica interna del partit.
En un partit polític s'han d'unir persones amb interessos semblants que comparteixin un projecte comú, però no es pot pretendre que opinin tots de la mateixa manera sobre tots els temes. es farien un gran favor si s'ho replantejassin i dialogassin una mica més entre ells.
Segons els seus integrants, aquest fet dóna coherència al seu discurs i cohesió al partit. Però més d'un creiem que el que mostra és la falta de diàleg, d'idees fins i tot, cosa que sovint els allunya dels seus votants.
I per desgràcia, afecta a la majoria de partits polítics. Ho varem poder comprovar també quan en el si del partit socialista es debatia entre primàries o congrés. Com bé va dir Patxi López, primer s'havia de decidir el "què" per decidir després el "qui". Però la seva opinió no era la majoritària, i el debat sobre qui ha de ser el candidat i tot allò relatiu a la seva figura pren molta més força que no pas el contingut del seu discurs o la qualitat democràtica interna del partit.
En un partit polític s'han d'unir persones amb interessos semblants que comparteixin un projecte comú, però no es pot pretendre que opinin tots de la mateixa manera sobre tots els temes. es farien un gran favor si s'ho replantejassin i dialogassin una mica més entre ells.
viernes, 10 de agosto de 2012
domingo, 5 de agosto de 2012
Tumblr
http://www.tumblr.com/blog/oscar1985
Aquest és el meu tumblr, on hi ha coses que he vist, que he trobat, que he escoltat, i que tenen en comú que m'han agradat.
Aquest és el meu tumblr, on hi ha coses que he vist, que he trobat, que he escoltat, i que tenen en comú que m'han agradat.
miércoles, 25 de julio de 2012
Preguntes
Algú es creu que les notícies sobre les actuacions del BCE tenen cap efecte sobre els "Mercats"?
En tenen les notícies sobre els no-rescats de les CCAA?
Hi ha, com deia Soraya Rodríguez, una correlació entre les mesures de Rajoy i l'augment de la prima de risc?
Quin paper estan jugant els mitjans de comunicació d'arreu d'Europa? I els d'Espanya?
Ajuden missatges com el del ministre Montoro (a saber: No hi ha diners)?
En tenen les notícies sobre els no-rescats de les CCAA?
Hi ha, com deia Soraya Rodríguez, una correlació entre les mesures de Rajoy i l'augment de la prima de risc?
Quin paper estan jugant els mitjans de comunicació d'arreu d'Europa? I els d'Espanya?
Ajuden missatges com el del ministre Montoro (a saber: No hi ha diners)?
lunes, 23 de julio de 2012
BCE
Avam si ho entès bé. Cada país de la Unió Europea aporta al Banc Central Europeu (organisme públic no democràtic) fons en funció del seu PIB. Aquests calerons es deixen als bancs europeus (empreses privades no regulades per l'Estat l'objectiu de les quals és l'obtenció de quants més beneficis millor) a un interés de l'1%. Més tard, aquestes entitats privades compren deute sobirà (en el cas d'Espanya, aquesta setmana a un interés del 7%). Negoci rodó, no?
I llavò són els Estats "sureños" els que no són de fiar???
I llavò són els Estats "sureños" els que no són de fiar???
domingo, 8 de julio de 2012
L'exemple de la marxa negra
Les columnes de miners arribaran dimecres a Madrid. La colapsaran? Què diran els mitjans de comunicació? Farà un fotomuntatge "La Razón"? "Al rojo vivo" li dedicarà un especial?
Allò segur és la lliçó que ens donen els miners: davant les tisorades del govern central, davant la perspectiva de la desaparició de milers de llocs de treball i d'empobriment de les zones mineres (en que la mina és la font de riquesa tant dels miners com dels seus veïns), han decidit posar-se les botes i fer camí cap el Ministeri.
Estic totalment en contra de les mostres de violència esporàdiques que s'han produit al llarg del camí. Però més enllà de disturbis puntuals, els miners ens estan donat una lliçó de lluita i esforç. Tots nosaltres veiem com sectors fonamentals estan amenaçats, però ells s'enfronten i no es rendeixen. Potser ells seran la punta d'un iceberg de protestes que poden fer canviar de parer l'executiu central. Per aquest motiu tenen tot el meu suport.
És rentable el carbó? No. Ni ho és la pesca, ni l'agricultura, ni la indústria naval, ni tants altres sectors subvencionats. Però ara faré demagògia (que és allò que feim tots quan intentam donar una expliació lògica a una economia que no ho és). És rentable Bankia? Perque per Bankia hi ha diners, però per mantenir una industria durant uns anys i cercar una manera de reconvertir el sector, per açò no n'hi ha. Tots, fins i tot els miners, sabem que la mineria s'acaba, però cal cercar una solució pactada que permeti a miners i totes aquestes regions trobar noves fonts de riquesa.
Allò segur és la lliçó que ens donen els miners: davant les tisorades del govern central, davant la perspectiva de la desaparició de milers de llocs de treball i d'empobriment de les zones mineres (en que la mina és la font de riquesa tant dels miners com dels seus veïns), han decidit posar-se les botes i fer camí cap el Ministeri.
Estic totalment en contra de les mostres de violència esporàdiques que s'han produit al llarg del camí. Però més enllà de disturbis puntuals, els miners ens estan donat una lliçó de lluita i esforç. Tots nosaltres veiem com sectors fonamentals estan amenaçats, però ells s'enfronten i no es rendeixen. Potser ells seran la punta d'un iceberg de protestes que poden fer canviar de parer l'executiu central. Per aquest motiu tenen tot el meu suport.
És rentable el carbó? No. Ni ho és la pesca, ni l'agricultura, ni la indústria naval, ni tants altres sectors subvencionats. Però ara faré demagògia (que és allò que feim tots quan intentam donar una expliació lògica a una economia que no ho és). És rentable Bankia? Perque per Bankia hi ha diners, però per mantenir una industria durant uns anys i cercar una manera de reconvertir el sector, per açò no n'hi ha. Tots, fins i tot els miners, sabem que la mineria s'acaba, però cal cercar una solució pactada que permeti a miners i totes aquestes regions trobar noves fonts de riquesa.
sábado, 30 de junio de 2012
martes, 12 de junio de 2012
Calzados Pepe
El Pepe és un espanyolet d'una provincia indeterminada d'una Espanya indeterminada. El Pepe té 55 anys i és repartidor. Repartidor de currículums. Perque aquí ón el veis, el Pepe tenia fins no fa massa una sabateria. Una preciosa sabateria: "Calzados Pepe". El Pepe, però, es va topar amb la Fortuna (la dolenta, una germana lletja i fadrinota de la del 6 de Gener). El Pepe es va arriscar i comprà un exedent de stock que no va poder vendre. El Pepe es va arriscar i va perdre. Ara el Pepe engreixa les llistes de l'Atur i se'n veu amb feines per sobreviure. No cal ni dir que ja no fa comptes tornar a trobar una feina. És un vell a la força, una nosa administrativa.
Però deixem el Pepe un moment i reflexionem.
Com hem dit, el Pepe es va arriscar i va perdre. Avui, en aquesta Espanya, hi ha gent que es va arriscar, però qui perdem som tots. Uns senyors decidirem comprar pisos, o comprar terrenys per fer pisos, o comprar terrenys no edificables que qualque dia servirien per fer pisos, i es van equivocar. Però a diferència del Pepe, ells no han perdut ni un cèntim. Senyores i senyors, els presento els Bancs sistèmics.
Què és un banc sistèmic? Doncs es tracta d'un pegote fet a partir de diverses caixes d'estalvis amb deutes i forats fins als mitjons, que sargides amb diner públic es converteixen en màquines aspiradores de cabdals públics, enlloc de ser expendedores de crèdit.
La cosa té encara més guasa. Quan el Pepe va tancar la seva preciosa sabateria, endeutat fins a les orelles, es va quedar sense sabateria, sense cotxe i amb deutes milionaris. En canvi, els senyors directius dels bancs sistèmics se n'han anat a casa, amb cotxe, sense deutes i amb unes pensions que ni un general. L'amic Rodrigo, exministre d'economia i cap de l'FMI podrà posar al seu curriculum que no va veure venir l'ensopegada i que té el privilegi d'haver causat la "nacionalització" del 4t banc més gran del país. Segur que encara ni haurà que el contractaran.
Vivim l'apoteosi del neoliberalisme i la seva paradoxa màxima. Perque aquells que proclamaven als quatre vents la llei de la oferta i la demanda, allò de que el mercat s'autoregula, els enemics de l'intervencionisme, resulta que ara han vist convenient que siguin els Estats, amb els diners de tots els contribuents, els que els treguin les castanyes del foc.
Fa dies que escoltam el mantra que si cau un banc sistèmic, els altres hi aniran al darrera i significarà la caiguda del país. Ho han comprovat? Per que no ho provam? Deixem-ne caure un, i avam que passa.
El més trist de tot és que el país ja ha caigut. Han caigut 1000000 de families, les quals tenen tots els seus membres a l'atur. Han caigut molts joves que no troben la seva primera feina. Han caigut mestres, metges i investigadors. Ha caigut gent com el Pepe, de qui ni els mercats, ni la borsa, ni els parlaments se'n recorden.
Però deixem el Pepe un moment i reflexionem.
Com hem dit, el Pepe es va arriscar i va perdre. Avui, en aquesta Espanya, hi ha gent que es va arriscar, però qui perdem som tots. Uns senyors decidirem comprar pisos, o comprar terrenys per fer pisos, o comprar terrenys no edificables que qualque dia servirien per fer pisos, i es van equivocar. Però a diferència del Pepe, ells no han perdut ni un cèntim. Senyores i senyors, els presento els Bancs sistèmics.
Què és un banc sistèmic? Doncs es tracta d'un pegote fet a partir de diverses caixes d'estalvis amb deutes i forats fins als mitjons, que sargides amb diner públic es converteixen en màquines aspiradores de cabdals públics, enlloc de ser expendedores de crèdit.
La cosa té encara més guasa. Quan el Pepe va tancar la seva preciosa sabateria, endeutat fins a les orelles, es va quedar sense sabateria, sense cotxe i amb deutes milionaris. En canvi, els senyors directius dels bancs sistèmics se n'han anat a casa, amb cotxe, sense deutes i amb unes pensions que ni un general. L'amic Rodrigo, exministre d'economia i cap de l'FMI podrà posar al seu curriculum que no va veure venir l'ensopegada i que té el privilegi d'haver causat la "nacionalització" del 4t banc més gran del país. Segur que encara ni haurà que el contractaran.
Vivim l'apoteosi del neoliberalisme i la seva paradoxa màxima. Perque aquells que proclamaven als quatre vents la llei de la oferta i la demanda, allò de que el mercat s'autoregula, els enemics de l'intervencionisme, resulta que ara han vist convenient que siguin els Estats, amb els diners de tots els contribuents, els que els treguin les castanyes del foc.
Fa dies que escoltam el mantra que si cau un banc sistèmic, els altres hi aniran al darrera i significarà la caiguda del país. Ho han comprovat? Per que no ho provam? Deixem-ne caure un, i avam que passa.
El més trist de tot és que el país ja ha caigut. Han caigut 1000000 de families, les quals tenen tots els seus membres a l'atur. Han caigut molts joves que no troben la seva primera feina. Han caigut mestres, metges i investigadors. Ha caigut gent com el Pepe, de qui ni els mercats, ni la borsa, ni els parlaments se'n recorden.
domingo, 6 de mayo de 2012
La cosa pública
La cosa pública està a l'ull de l'huracà. Els governs de dretes, obsessionats amb allò públic, veuen ara el camí obert per fotre ma. La cosa pública fa nosa. La cosa pública és la causa de tots els mals, i la seva aniquilació, única via per ensortir-se'n.
La crisi els hi ho ha posat en safata. Retallar. Però, retallar per on? Per la cosa pública, que com tots sabem és un pou sense fons. Ja deixarem per un altre moment la reforma financera, el tallar l'aixeta als bancs, trencar el concordat amb la Santa Seu o reduir la despesa militar. Ara toca ofegar el poble i fer-ho per allà on fa més mal: la sanitat i l'educació públiques.
Però jo em demano: si en sortim vius d'aquesta (cosa que encara no és segur), com ho farem? Fàcil: com un país extremadament empobrit, en que els seus ciutadans no tindran cap cobertura, com un país malalt (o més ben dit, un país de pobres malalts), com un país d'illetrats, bestiar facilment convertible en esclaus d'un sistema econòmic basat en la ma d'obra no qualificada, condemnada a tornar a caure en una crisi com la que vivim.
Allò públic és el que ens fa a tots iguals. Els serveis públics són quelcom intrinsec a la democràcia. Un Estat democràtic ha de vetllar pel manteniment dels serveis públics universals i de qualitat. L'Estat existeix en tant que té una responsiblitat envers els seus ciutadans.
Però la cosa pública es vista massa sovint com una font de despeses, en lloc de com una font de garanties i possiblitats. És cert que és molt facilment corruptible, com també ho és qualsevol empresa privada. No és cert que les empreses privades siguin més eficients que les públiques. El que si és cert és que l'empresa privada rebutja invertir en tot allò que no és rentable.
Allò públic no és rentable. N'hi ho ha de ser. La salut i l'educació és poden mesurar en termes de rentabilitat. S'ha de procurar ser eficient, això sí. Cal invertir bé els diners públics. L'empresa pública, o millor dit, el servei públic, no genera dividends, genera qualitat de vida, genera progrés, genera futur.
Què li demana la pobació a la cosa pública? Que sigui eficient? O que sigui propera, ràpida, competent, i de qualitat?
Jo us demano que defensem entre tots els serveis públics més bàsics, que tants anys i esforços han costat, i que ens faran una societat millor i capaç d'afrontar el futur amb esperança.
La crisi els hi ho ha posat en safata. Retallar. Però, retallar per on? Per la cosa pública, que com tots sabem és un pou sense fons. Ja deixarem per un altre moment la reforma financera, el tallar l'aixeta als bancs, trencar el concordat amb la Santa Seu o reduir la despesa militar. Ara toca ofegar el poble i fer-ho per allà on fa més mal: la sanitat i l'educació públiques.
Però jo em demano: si en sortim vius d'aquesta (cosa que encara no és segur), com ho farem? Fàcil: com un país extremadament empobrit, en que els seus ciutadans no tindran cap cobertura, com un país malalt (o més ben dit, un país de pobres malalts), com un país d'illetrats, bestiar facilment convertible en esclaus d'un sistema econòmic basat en la ma d'obra no qualificada, condemnada a tornar a caure en una crisi com la que vivim.
Allò públic és el que ens fa a tots iguals. Els serveis públics són quelcom intrinsec a la democràcia. Un Estat democràtic ha de vetllar pel manteniment dels serveis públics universals i de qualitat. L'Estat existeix en tant que té una responsiblitat envers els seus ciutadans.
Però la cosa pública es vista massa sovint com una font de despeses, en lloc de com una font de garanties i possiblitats. És cert que és molt facilment corruptible, com també ho és qualsevol empresa privada. No és cert que les empreses privades siguin més eficients que les públiques. El que si és cert és que l'empresa privada rebutja invertir en tot allò que no és rentable.
Allò públic no és rentable. N'hi ho ha de ser. La salut i l'educació és poden mesurar en termes de rentabilitat. S'ha de procurar ser eficient, això sí. Cal invertir bé els diners públics. L'empresa pública, o millor dit, el servei públic, no genera dividends, genera qualitat de vida, genera progrés, genera futur.
Què li demana la pobació a la cosa pública? Que sigui eficient? O que sigui propera, ràpida, competent, i de qualitat?
Jo us demano que defensem entre tots els serveis públics més bàsics, que tants anys i esforços han costat, i que ens faran una societat millor i capaç d'afrontar el futur amb esperança.
lunes, 16 de abril de 2012
domingo, 8 de abril de 2012
miércoles, 4 de abril de 2012
De cul de cul i costa avall
Diuen que cada poble té les governants que es mereix. Abans no m'ho creia. Me semblava que un poble pogués mereixer un Hitler, un Stalin, Un mussolini, un Franco, etc. Però ara veig que potser si que és ver. Que un poble, al s. XXi, que té els mitjans per estar informats, per decidir el seu futur, no ho fa, es mereix els governants que té. N'hi haurà molts que no els mereixin, però el gruix del poble si. Quan veig que els diaris esportius són els més venuts, que Sálvame té més audiència cada dia o que l'apliació de facebook més emprada és Farmville, estic convençut de que tota aquesta gent és mereixen els dirigents que els hi han tocat (o que fins i tot han triat). La qualitat democràtica d'un pais depen molt de la participació dels seus ciutadans. Però en aquest país, com en molts, pensar costa. Com va dir Ortega, "que piensen ellos". Pensar no agrada. I com que no pensam, no podem ser crítics. I sino som crítics, ens encolomen el que volen. N'hi ha qualcun de crític, però ni són la majoria, ni són capaços de convèncer a la majoria.
Estava cercant una frase per concloure, optimiste, amb qualque solució o idea, però no la trobo. Si qualcú té cap sugerència, serà ben arribada.
Estava cercant una frase per concloure, optimiste, amb qualque solució o idea, però no la trobo. Si qualcú té cap sugerència, serà ben arribada.
domingo, 25 de marzo de 2012
Demodé
A les Illes Canàries hi fa sol. Molt de sol. No és bo dir. En fa quasi tot l'any. I també fa vent. Però Repsol troba que, en lloc d'aprofitar els recursos naturals per obtenir una energia neta, val més fer prospeccions a la recerca de petroli. Açò de ses renovables està demodé (el mateix devia pensar el govern central quan va eliminar les ajudes per aquest sector).
El que també està demodé és el marxisme. ja no es porta (que li ho preguntin als xinesos). Així ho pensa el summe sacerdot de Roma, en visita a Mèxic. Mlts esperem que hi porti la pau, to i que si no s'emporta les armes, ho veig difícil.
El que també està demodé és el marxisme. ja no es porta (que li ho preguntin als xinesos). Així ho pensa el summe sacerdot de Roma, en visita a Mèxic. Mlts esperem que hi porti la pau, to i que si no s'emporta les armes, ho veig difícil.
viernes, 2 de marzo de 2012
7627
Dimecres vaig experimentar moltes sensacions, però d'entre elles, la que més perdura, la que deixa el gust més amarg és la de la tristesa. La ràbia, la frustració, l'orgull, la ira de vegades, les puc controlar. Però la tristesa, unida a la incomprensió se m'han ficat a dins i no van a ma de sortir-ne.
Dimecres vaig participar a la manifestació, convocada arreu d'Europa, per el manteniment de l'estat de benestar i en contra de les retallades (econòmiques i de drets). Aquest cop va tenir lloc a Ciutadella. Ahir era dimecres. La manifestació era a les 19:30. El ball de xifres és cosa habitual i ja no ve d'aquí. Segons els organitzadors, ens reunirem unes 1200 persones. Segons les autoritats, 600.
Però vet aquí unes altres xifres. Menorca té una població d'uns 92000 habitants. Segons el darrer reconte, també té 7627 persones sense feina. I aquí és quan un servidor, després de fer-se unes qunates preguntes, es comença a consumir per la tristesa i la decepció.
El primer que un pensa és si un està equivocat. Si tot allò en que creu és mentida o que l'han enganat. Ho creu també quan veu que la gent el mira passar des dels balcons com si fos un mico de fira o un pallaso. O en veure que la gent segueix passejant mentres veuen passar els manifestants, i segueixen dins la seva bombolla.
Però quan un es convenç, veient com no és l'únic que creu que la reforma laboral destruirà llocs de feina, veu el que ha suposat en altres països i no albira cap alternativa en el text que no sigui l'acomiadament, pensa. I pensa que potser la gent no sap de què va la reforma laboral. I es demana si no s'ha explicat bé. O no es pot llegir enlloc. Un es troba amb una doble resposta negativa.
Un continua pensant i es demana si, per ventura, la gent no es vol informar. I aquí comença a trobar més consol. La gent, deduiexo, no vol saber què redimonis és la reforma laboral. La gent vol saber què va fer ahir el Barça, o qui és el pròxim expulsat de Gran Hermano. Però no vol saber què és la reforma laboral. Però també se n'adona que no només no hi ha interés en la reforma, si no que la gran majoria pensa que això no va amb ells. "A mi això no m'afecta. Jo sóc jubilat. O jo sóc funcionari amb plaça fixa." Són comentaris recurrents. Desgraciadament, crec que aquesta reforma ens afecta a tots.
Però allò que més desanima és aquell que amb cara de infinit despreci et diu al bell mig del carrer: "Tanmateix no aclarireu res. Fan lo que volen. Són ganes".
Espanya situa malament les oficines de reclamació. Haurien d'estar als bars, on majoritariament la gent flastoma i es queixa. Llàstima que no puguin canalitzar aquest desencís, aquesta decepció envers la política, aquesta resignació, que desemboca en submissió, de manera més productiva. Tan debó qualque dia tot aquest malestar es pugui traduir en accions contundents que tornin al poble el poder que li manca i al qual el mateix poble renuncia.
Dimecres vaig participar a la manifestació, convocada arreu d'Europa, per el manteniment de l'estat de benestar i en contra de les retallades (econòmiques i de drets). Aquest cop va tenir lloc a Ciutadella. Ahir era dimecres. La manifestació era a les 19:30. El ball de xifres és cosa habitual i ja no ve d'aquí. Segons els organitzadors, ens reunirem unes 1200 persones. Segons les autoritats, 600.
Però vet aquí unes altres xifres. Menorca té una població d'uns 92000 habitants. Segons el darrer reconte, també té 7627 persones sense feina. I aquí és quan un servidor, després de fer-se unes qunates preguntes, es comença a consumir per la tristesa i la decepció.
El primer que un pensa és si un està equivocat. Si tot allò en que creu és mentida o que l'han enganat. Ho creu també quan veu que la gent el mira passar des dels balcons com si fos un mico de fira o un pallaso. O en veure que la gent segueix passejant mentres veuen passar els manifestants, i segueixen dins la seva bombolla.
Però quan un es convenç, veient com no és l'únic que creu que la reforma laboral destruirà llocs de feina, veu el que ha suposat en altres països i no albira cap alternativa en el text que no sigui l'acomiadament, pensa. I pensa que potser la gent no sap de què va la reforma laboral. I es demana si no s'ha explicat bé. O no es pot llegir enlloc. Un es troba amb una doble resposta negativa.
Un continua pensant i es demana si, per ventura, la gent no es vol informar. I aquí comença a trobar més consol. La gent, deduiexo, no vol saber què redimonis és la reforma laboral. La gent vol saber què va fer ahir el Barça, o qui és el pròxim expulsat de Gran Hermano. Però no vol saber què és la reforma laboral. Però també se n'adona que no només no hi ha interés en la reforma, si no que la gran majoria pensa que això no va amb ells. "A mi això no m'afecta. Jo sóc jubilat. O jo sóc funcionari amb plaça fixa." Són comentaris recurrents. Desgraciadament, crec que aquesta reforma ens afecta a tots.
Però allò que més desanima és aquell que amb cara de infinit despreci et diu al bell mig del carrer: "Tanmateix no aclarireu res. Fan lo que volen. Són ganes".
Espanya situa malament les oficines de reclamació. Haurien d'estar als bars, on majoritariament la gent flastoma i es queixa. Llàstima que no puguin canalitzar aquest desencís, aquesta decepció envers la política, aquesta resignació, que desemboca en submissió, de manera més productiva. Tan debó qualque dia tot aquest malestar es pugui traduir en accions contundents que tornin al poble el poder que li manca i al qual el mateix poble renuncia.
sábado, 25 de febrero de 2012
Night and Day - Cole Porter
ike the beat, beat, beat of the tom tom
when the jungle shadows fall
like the tick,tick, tock of the stately clock
as it stands against the wall
like the drip, drip drip of the rain drops
when the summer showers through
a voice within me keeps repeating
you, you, you
Night and day you are the one
only you beneath the moon or under the sun
wheather near to me or far it's no matter darling
where you are
I think of you
day and night, night and day
why is it so that this longing for you
follows where ever I go
in the roaring traffics boom, in the silence of my lonely room
I think of you
night and day, day and night
under the hyde of me , theres an oh such a hungry yearning burning
inside of me
and this torment wont be through
till you let me spend my life making love to you
day and night, night and day
when the jungle shadows fall
like the tick,tick, tock of the stately clock
as it stands against the wall
like the drip, drip drip of the rain drops
when the summer showers through
a voice within me keeps repeating
you, you, you
Night and day you are the one
only you beneath the moon or under the sun
wheather near to me or far it's no matter darling
where you are
I think of you
day and night, night and day
why is it so that this longing for you
follows where ever I go
in the roaring traffics boom, in the silence of my lonely room
I think of you
night and day, day and night
under the hyde of me , theres an oh such a hungry yearning burning
inside of me
and this torment wont be through
till you let me spend my life making love to you
day and night, night and day
miércoles, 22 de febrero de 2012
Lliçons d'història (i de la Història)
"Espanya, en efecte, ha viscut un segle sota l'aparença d'un règim constitucional democràtic, sense que el poble hagi tingut, ni directament ni indirectament, cap participació en el govern".
"Per la concòrdia". Francesc Cambó. Octubre de 1927.
"Per la concòrdia". Francesc Cambó. Octubre de 1927.
lunes, 6 de febrero de 2012
viernes, 3 de febrero de 2012
jueves, 2 de febrero de 2012
martes, 17 de enero de 2012
Feina o no feina, aquesta és...
Una de les contradiccions que afecten al capitalisme, als governs europeus (entre ells, l'espanyol) i al rumb actual de l'economia és el referent al mercat laboral.
Resulta sorprenent veure com la patronal, en un moment en que des de totes les institucions s'insta a la creació de llocs de feina, només té en ment reformes que el spermetin acomiadar més facilment als treballadors. És a dir, quan parlam de fer, ells parlen de desfer. I jo em pregunto, com ajudaria una normativa més flexible a l'hora d'acomiadar a l'objectiu de crear llocs de feina?
Tampoc és pot dir que els sindicats estiguin mantenint una postura massa ferma ni aportant solucions, però bonu.
També resulta curiós que es parli molt de crear llocs de feina, però no pas de mantenir els existents. En la ma dels governs hi ha també la possibilitat de frenar la sangria de funcionaris i altres treballadors de l'Estat que estàn essent acomiadats, amb l'excusa de reduir despeses.
Senyors que manen, els ho diré ben clar: fotre al carrer funcionaris equival a més gent engreixant les estadístiques de l'atur, menys gent pagant imposts, menys PIB, menys qualitat en el serveis, més malestar en el que romanen (car han d'assumir la feina dels que han estat acomiadats). I si a tot això hi afegim que molts d'aquests funcionaris són treballadors de la sanitat i l'educació públiques, hem d'afegir una població amb més fracàs escolar, més inculta, més malalta.
Els comptes surten, però cal veure per a qui volem que surtin. Si es decideixen a pensar, com vostés diuen, amb la població, em truquin, que jo m'en vaig a Islàndia. Em pelaré de fred, però almenys no m'enganyaran com vostés.
Atte. Un empreyat.
Resulta sorprenent veure com la patronal, en un moment en que des de totes les institucions s'insta a la creació de llocs de feina, només té en ment reformes que el spermetin acomiadar més facilment als treballadors. És a dir, quan parlam de fer, ells parlen de desfer. I jo em pregunto, com ajudaria una normativa més flexible a l'hora d'acomiadar a l'objectiu de crear llocs de feina?
Tampoc és pot dir que els sindicats estiguin mantenint una postura massa ferma ni aportant solucions, però bonu.
També resulta curiós que es parli molt de crear llocs de feina, però no pas de mantenir els existents. En la ma dels governs hi ha també la possibilitat de frenar la sangria de funcionaris i altres treballadors de l'Estat que estàn essent acomiadats, amb l'excusa de reduir despeses.
Senyors que manen, els ho diré ben clar: fotre al carrer funcionaris equival a més gent engreixant les estadístiques de l'atur, menys gent pagant imposts, menys PIB, menys qualitat en el serveis, més malestar en el que romanen (car han d'assumir la feina dels que han estat acomiadats). I si a tot això hi afegim que molts d'aquests funcionaris són treballadors de la sanitat i l'educació públiques, hem d'afegir una població amb més fracàs escolar, més inculta, més malalta.
Els comptes surten, però cal veure per a qui volem que surtin. Si es decideixen a pensar, com vostés diuen, amb la població, em truquin, que jo m'en vaig a Islàndia. Em pelaré de fred, però almenys no m'enganyaran com vostés.
Atte. Un empreyat.
sábado, 7 de enero de 2012
viernes, 6 de enero de 2012
Senyors, tenim un problema
No volem energia nuclear (jo, almenys). Volem energies renovables, com ara la solar o eòlica. Però resulta que tant Europa com EEUU depenen per poder-la generar certs materials, concretament les anomenades "terres rares", un grup d'elements químics presenents en molt petites quantitas a la Terra, i curiosament, bona part dels jaciments es troben a la Xina, que és també qui els extreu, transforma i exporta.
Deixant de banda el fet que són materials extremandament escasos i difícils d'obtenir, i que un dia o altre s'acabaran, el fet que es trobin en mans de la Xina compromet en certa manera l'accés a ells per part de les indústries europees.
Per aquest motiu, em sembla imprescindible investigar nous materials que ens permetin poder seguir obtenint energia neta sense dependre d'aquests elements (que per altra banda, deu ser bastant contaminant la seva extracció i processament). Però per poder investigar calen recursos, o sigui, calerons, els que el govern de Rajoy retalla en tots els àmbits de la ciència i investigació, sectors que ens han de permetre sobreviure, i llavors, viure bé. Però segur que no hi han anat a caure.Clar.
Deixant de banda el fet que són materials extremandament escasos i difícils d'obtenir, i que un dia o altre s'acabaran, el fet que es trobin en mans de la Xina compromet en certa manera l'accés a ells per part de les indústries europees.
Per aquest motiu, em sembla imprescindible investigar nous materials que ens permetin poder seguir obtenint energia neta sense dependre d'aquests elements (que per altra banda, deu ser bastant contaminant la seva extracció i processament). Però per poder investigar calen recursos, o sigui, calerons, els que el govern de Rajoy retalla en tots els àmbits de la ciència i investigació, sectors que ens han de permetre sobreviure, i llavors, viure bé. Però segur que no hi han anat a caure.Clar.
martes, 3 de enero de 2012
Suscribirse a:
Entradas (Atom)