Jo no dic mentides quan dic que no dic mentides

Són quasi les 8 i truquen a la porta. Els primer convidats. La porta no para d'obrir-se per deixar passar a més i més gent, tots coneguts que es saluden els uns als altres. Tot està boni a punt per passar cap el menjador.

No, no és el relat del sopar de Nadal. És el que es va viure ahir en una cèntrica casa de Maó, on estava a punt de dur-se a terme una experiència novedosa i excitant que el públic menorquí esperava amb ànsia. Pitus Fernández s'arriscava de nou i portava a escena tres monòlegs de Jean Cocteau a l'interior d'una casa particular. El teatre al teu menjador. Ara ja no hi ha excuses per no veure teatre. Te'l porten a casa.

Tot estava a punt. En Lluís i na Guedi feien d'amfitrions, acomodadors, tècnics de il.luminació, cambrers, i més n'hi hagi. Un públic reduit (no més de trenta assistents). Dues taules, quatre cadires i sis actorassos dispostos a feer-nos passar una hora intensa.

"El fantasma de Marsella". Enka Alonso dóna vida a una dona atormentada que ens relata el seu crim. A "El bell indiferent", Laura Cubas discutia, debades, amb un diari aferrat a un home, causant de la seva neurosi i desesperació. "El mentider" és un joc de paraules entrentigut i que et pot arribar a embullar on tres germans i la seva mare exposen la seva relació amb el binomi veritat-mentida.

Enka Alonso, Laura Cubas, Jaume Gomila, Josep Orfila, Laura Pons i Lluís Vinent van donar vida a aquest personatges, dirigits amb la veu experimentada de Pitus Fernández.

Uns tèxtos bellíssims que van omplir aquell menjador, ple de ulls que escrutaven de ben aprop cada moviment dels actors, vertadera prova de foc per a un intèrpret. Però alhora una experiència excitant tant per als actors, com també per al públic.

La pregunta que em faig és quin deu ser el proper repte d'en Pitus. Cada cop la cosa s'estreny més? Què serà el següent?

Gràcies, per renovar l'escena menrquina, per portar a termes propostes agosarades i trencadores, per, en difinitiva, animar el teatre que es fa a Menorca.

Jessye Norman Samson and Delilah

"Entonces, descubriéndole la verdad, la dijo: Nunca subió hierro sobre mi cabeza, porque soy Nazareo, esto es, consagrado a Diós, desde el vientre de mi madre: si fuere rapada mi cabeza, mi fuerza se apartará de mí, y desfalleceré, y seré como los otros hombres." (Jueces, XVI, 17).

Tosca

;)

Jaume I

http://www.tv3.cat/videos/3082191

Coses que no entenc i que, a més, m'emprenyen

Aquestes dates són propicies per estimular la solidaritat. Un té el cor reblanit i és més bo de fer que amolli la pasta. I són molts els que aprofiten per treure el seu cas i demanar. I me sembla molt bé.

Un cas que em va commoure fou el d'una noia amb sensibilitat química múltiple, una malaltia rara que li impedeix de fer una vida normal i de relacionar-se, ni tan sols, amb la seva familia.

I com és natural, per investigar aquestes coses no hi ha pressupost. Clar. Però si que n'hi ha per enviar un tros de ferro amb quatre botons fins el cul de l'univers avam si hi ha aigua. Que venguin a casa, que ja els convido jo a un got d'aigua, i gastin els diners en salvar els habitants d'aquest planeta, en lloc d'anar-ne a buscar a l'altra cap de la galaxia!!!

L'art al s. XIII

"De arte venandi cum avibus", tractar d'ornitologia i cetreria escrit el 1240 per Frederic II Hohenstaufen, emperador del sacre imperi romano germànic.

Concert del grup filharmònic de l'Ateneu de Maó

Dissabte a la nit varem poder gaudir d'un excel.lent concert a càrrec del Grup Filharmònic de l'Ateneu de Maó dirigit per Lola Mir.
Per obri boca, Oliver Vinent va presentar el seu "Adagio per a cordes", una peça de gran lirisme, que a mí, personalment, se m'antullava piccinià. Entestats a emocionar-nos, varen proseguir amb el tema de "La llista de Schindler", amb l'actuació solista d'Esther Pons Barro, on la violinista va demostrar les seves excel.lents qualitats. Per acabar la primera part, ens vam oferir la simfonia nº 53 de Haydn, en un exercisi impecable.
A la segona part, Kiev Portella acompanyat de l'orquestra ens van delectar amb el concert per a piano i orquestra en la menor de Schumann, en que el piano va brillar d'una manera especial, amb gran expressivitat, d'una manera vibrant, fet que provocà l'ovació del públic i la reaparició del solista per interpretar un emocionant "Somni d'amor" de Litz.
Malgrat una pàgina que no estava en el programa (el triple concert per a tos, porta i caramel), la vetllada fou memorable.

Cap on anem?

Un home es presenta a una junta escolar pistola en ma per recriminar als presents l'acomiadament de la seva dona. Un altre entra en un bar i mata a trets d'escopeta a un home que li devia diners i al seu fill, a més de dos treballadors d'una caixa d'estalvis. A Roma es produeixen disturbis que ocasionen destrosses per valor de 1000000 d'euros. A Grècia es agredit un ex-diputat conservador en mig d'un aldarull al carrer. Silvio Berlusconi surt victoriós de dues mocions de censura.  

Lokus

Una sala de psiquiàtric i Jakes Brel de fons. Un home es dirigeix al públic. Així comença la primera obra teatral escrita per Ponç Pons que Kimera Teatre porta a escena sota la direcció de Jordi Odri.

Una comèdia plena de tendresa i de moments en que el públic reia pels descosits. Moments de profunda reflexió sobre com orientar la nostra existència i moments de forta crítica social en clau d'humor, especialment intensa cap a l'Església.

Toni Cantamisa i Jordi Odri, els dos personatges principals, ens varen fer replantejar el significat de la bogeria, fins el punt de no saber qui estava realment foll, que entenem per follia o si nosaltres també estem bojos. Potser jo també ho estic i no me n'adono. Ara mateix els hi estic parlant a vostés, sense saber si hi ha algú a l'altra banda que m'ascolti. Avam si serà ver que parlo sol.

És destacable la quantitat de temes que plantejà Pons en aquesta obra, com la necessitat de la il.lusió per sobreviure, el lliure albir, l'amor i el desamor, etc. Sense deixar de banda una caricatura als mètodes de la psiqiatria moderna. I tot acompanyat amb grans dosis d'humor i humanisme, així com referències a dos grans de la dramaturgia, com Shakespeare o Becket.

Una prposta realment interessant i exquisidament interpretada per un elenc menorquí de primera línia.

Menjar i sostre

És tot el que es necessita. Així ho creu Ding Xiaowen, subdirector del Departament de les Amèriques del Ministeri d'Exteriors de la Xina. Ningú diu que la llibertat d'expressió sigui necessària. I així, es deu justificar també, suposo, la censura als mitjans de comunicació internacionals o l'empresonament de Liu Xiaobo.

Avui cap mitjà de comunicació xinès se'n fa ressò. Tampoc ha permès a la muller del premiat sortir de casa seva per conprovar si, com diu el govern, la visió del dissident no reflexa el sentiment majoritari de la població. Tampoc podem saber a hores d'ara la opinió de l'advocat de Xiaobo, ja que estava atenent a la policia en el seu bufet quan ha estat interpelat pels periodistes.

Sincerament, avui, des d'aquest blog, tinc la sensació de desaprofitar aquest privilegi del que gaudim. Tant de bo pogués cedir la meva llibertat d'expressió a Liu Xiaobo. Per aquest motiu, avui vull ser, com tants altres arreu del món, la veu dels que han estat obligats a callar i denunciar la manca de llibertats fonamentals a la Xina i a molts altres indrets del món.

El meu reconeixement a tots aquells que han estat víctimes de la censura, de la represió i l'autoritarisme mentre defensaven els drets humans. I el meu agraïment a l'acadèmia sueca per haver fet justicia a Liu Xiaobo, entregant-li el Premi Nobel de la Pau.

http://www.politica-china.org/imxd/noticias/doc/1231491522Texto_integro_de_la_Carta_08_Manifiesto_de_la_disidencia_china.pdf

Reaccions a la crisi dels controladors.

http://www.tv3.cat/videos/3253910  Entrevista a Germà Bel, catedratic d'economia aplicada de la UB.

http://www.tv3.cat/videos/3254150 Tertúlia (1a part)

http://www.tv3.cat/videos/3254311 Tertúlia (2a part)

Es Grau (II)

Es Grau (I)

Trabajen, coño!!!!

 Un episodi lamentable per a la història. Una grupet de pocavergonyes han aconseguit bloquejar tots els aeroports espanyols i colapsar el pais. Tot això a les portes d'un macropont de cinc dies.

I vostés diran: I com és possible això? Doncs perque ells/elles són....Controladors aeris!!!!! Una professió amb innumerables privilegis, entre d'altres, capacitat ilimitada per fer vagues sense convocar-les, no respectar els serveis mínims i dret a passar-se per l'arc del triomf els drets dels altres. Per altra banda, es tracta d'un col.lectiu amb unes condicions laborals pèsimes, fet que justifica les seves reivindicacions.

Un col.lecitiu capaç d'afectar amb les seves decisions a milers de ciutadans i que ha generat milions d'euros en pèrdues a molts diversos sectors econòmics, així com una nefasta propaganda d'Espanya arreu del món, ha de ser sotmesa a tot el rigor de la justicia per fer-li pagar tot el que ha provocat.

Aplaudeixo la decisió del govern de decretar l'estat d'alarma, i de mantenir-lo (no fos cas...). I també l'actuació de l'exèrcit, que segons relatava una desconsolada i estressada controladora aèria, entrà a la torre de control a punta de pistola, imagino que parafrasejant a un il.lustyre picoleto, dient allò de : Trabajen, coño!!!!


Per si voleu conèixer la versió dels xantatgistes, aquí vos deixo aquest link (la qualitat literària és nul.la, però..): http://controladoresareosyotrashierbas.blogspot.com/2010/12/ver-si-nos-entendemos.html

Un ballo in maschera

Ahir a la nit varem deixar defora la pluja i el fred, així com la vaga de controladors, per sumergir-nos en la màgia de l'òpera de Verdi. La d'ahir va ser una vetllada esplèndida, en la que tots els integrants de l'espectacle varen unir els seus esforços per oferir un resultat òptim.

La primera de les meves felicitacions va dirigida a Stefano Ranzani, director musical de l'obra, que va saber conduir amb encert l'Orquetra Simfònica de les Illes Balears, en el que, imagino, és una de les òperes més exigents de l'autor de Busseto.
El segon dels meus aplaudiments és per al Cor dels Amics de s'òpera de Maó, dirigits per Cristina Álvarez, magnífics en totes les seves intervencions, i en especial, al final del tercer acte, en el que van saber transmetre la tensió i el dramatisme necessari.

Com no podia ser d'altra manera, un comentari especial, avui per avui, se l'ha d'emportar el director d'escena, ja sigui per bé o per mal. I en aquest cas, és per bé. Per molt bé, perque Massimo Gasparon comparteix amb un servidor la mateixa, o quasi la mateixa concepció del que ha de ser la direcció d'escena. Com ja va essent habitual,  va ser capaç de crear quatre espais diferenciats aprofitant elements comuns en una lliçó de economia de recursos i de bon gust. Per altra banda, la seva proposta s'adecuava a la perfecció a la trama i a la ubicació que planteja el llibret. Sobrietat en l'atrezzo, interessant joc de llums (si de cas, es va trobar a faltar en alguns moments un poc més de llum incident en els protagonistes), i un vestuari ben contextualitzat, tot i que de vegades un poc massa exigerat, ja que dificultava el moviment dels actors a damunt de l'escenari. Voldria destacar també la intel.ligència de Gasparon a l'hora de diferenciar mitjançant el vestuari als conspiradors, i també, el que a mi em va semblar una clara referència al despatx oval en l'escenografia del primer quadre de l'acte primer.

Si ens centram en els cantants, la primera referència ha de ser per als dos baixos, Fernando Javier Radó y Alexey Yakimov, que amb unes veus  potents i molt belles van transmetre la obscuritat dels seus personatges.  Serena Gamberoni va ser un simpatiquíssim Oscar, àgil tant pel que fa a moviments com a cant, amb una veu dolça i acurada, que va entusiasmar al públic assistent.
 Marianne Cornetti, que amb una veu poderosa i un timbre fosc, (potser per al meu gust mancada en algun moment de potència), ens va seduir en el seu paper de Ulrica, que molt endevinadament, deixava de ser una bruixa esparracada per convertir-se en una pitonisa elegant i misteriosa.

I arribam als tres protagonistes. El primer d'ells, Renato, fou interpretat pel baríton georgià Lado Ataneli, que amb una veu molt bella, ponderada, de timbre especialment verdià, es va ajustar a la perfecció al paper requerit. Tot i així, val a dir que va mostar certes dificultats en la zona aguda, especialment en la segona ària, fet que el públic no va saber perdonar. La meva opinió personal és que, malgrat aquestes petites deficiències tècniques, l'elecció de Lado Ataneli per aquest paper va ser endevinada, donat la calidesa de la seva veu i la seva interpretació en conjunt.

En el paper de Ricardo trobam a una exquisida veu de tenor lírico-spinto. La del tenor italià Roberto Aronica, que malgrat la opinió d'alguns, que consideraren que cantava a mitja potència, va defensar d'una manera impecable el rol de comte de Warwick. Una veu, en la meva opinió, poderosa, rodona, fantàstica en la zona central i molt ben emprada en la zona alta, que només en alguns aguts va mostrar certa debilitat. Sincerament, feia temps que no trobavem en aquest teatre una veu de tenor tant bonica i interessant.

I com no podia ser d'altra manera, he deixat perl final el millor. I és que, en la meva humil opinió, Tamara Wilson fou un sol que brillà en la nit i que ens enlluernà. La seva tècnica, unit a un tmbre bellíssim, la varen fer idònia per interpretar el paper d'Amelia. Potència, una zona central exquisida, uns greus deliciosos y un agut colosal foren les seves eines a l'hora d'abordar el seu personatge, el punt àlgid del cual fou l'ària "Morró ma prima in grazia", que va fer enmudir a tot l'auditori. La contenció i la perfecció técnica no varen deixar de banda la impomta dramàtica que requereix el fragment, que va ser abordat amb magestria, i que va ser recompensat ampliament per part del públic.

I com ja ve essent habitual, també he de fer la crítica del públic. Val a dir que en general, va ser un públic considerat i que no va destacar ni per tossides ni obertura de caramels. (Passaré per alt una amable senyora extrangera que va gaudir tant de l'oèra com de les galletetes que consumia durant la representaió). La meva crítica avui és en forma de pregunta : on el públic deixa de ser exigent per convertir-se en quisquillós? D'acord que tant el tenor com el baríton varen cometre alguns falls. Però, no és important reconèixer el treball ingent que hi ha darrera d'una obra com aquesta, i la actuació en conjunt dels cantants? Els comentaris perfectament audibles del públic del 4t pis no devien ser més reprobatoris que els que els propis cantants es devien fer "para sus adentros", i que no van impedir que continuassin amb la funció. Per això, i donada la manca de reconeixemnt al final de la representació al dos protagonistes masculins en fa pensar en quina mena de públic s'ha convertit el de Maó.