Tres ànecs morts

Jo els podia haver salvat la vida. O no. Potser podria haver-los atret cap a mi. O fer senyals als cotxes que passaven. Però vaig seguir caminant. Anava almeu ritme, deveres, seguint el meu rumb prefixat. Fiava que el destí se n'encuidaria de salvar-los. Però el destí no estava per la labor. Eren tres ànecs. Però porto el renou del xoc que se'ls emportà l'alè clavat al cap. Frisava. Frisam. Pensam que si no ho feim noltros, un altre vindrà al darrere i se'n preocuparà. Què hauria passat si en tos d'un ànec hagués estat un ésser humà? Un home cau al terra davant nostre, i què feim? Passam deveres perque frisam. Potser és un apestat. Potser és perillós. Potser només fa comèdia. Potser va begut. O potser ens necessita, i nosaltres ens esteim rumiant si deixar actuar al destí. Però el destí avui tampoc està gaire col.laboratiu.

Veim homes que cauen als carrers de Siria, en places egipcies, en diluïdes i cambiants fronteres palestines, i canviam de canal. La tele ens inmunitza, però no és capaç d'anular quelcom inherent a la nostra humanitat: sentir una esgarrifança, un sotrac, un espasme quan veiem el patiment dels altres.

La llibertat, la pau, la democràcia, la dignitat, la vida de les persones ens demanen, em demanen, un combat actiu per defensar-les. De vegades caldrà llençar-se al buit, arriscar-se a ser atropellat per salvar la vida a un ànec.

Obri's un compte a Suïssa

Tristament, s'ha convertit en un fet habitual encapçalar diaris, noticiaris i tertulies amb un o altre escàndol de corrupció. Els espectadors/lectors ens hem fet quasi inmunes a l'allau d'informacions que relacionen polítics, politicutxos, empresaris, mafiosos o banquers amb trames de corrupció, soborn, malbaratament de cabdals públics i d'altres "lindezas". Això els que no hem acabat amb una llaga de ventrell o la tensió arterial disparada.

Els mitjans de comunicació també han fet molt de mal. És costum fer-ho gros, gros, gros ...  Massa sovint passen de donar la noticia, incloent un prescriptiu "pressumpte" per imperatiu deontològic, a donar com a certa la implicació del "pressumpte corrupte" en les informacions successives molt abans que es pronunciÏ el jutge de torn. Tot plegat, contribuint a reafirmar als ciutadans la impressió de que "tots són iguals" o "no n'hi ha un pam de net".

D'altre banda, és ben cert el caràcter pillo, corrupte, o corruptible almenys, de l'espanyolet base, i això es fa pal.lès en la seva classe política. El ciutadà acostuma a flastomar, normalment als bars, però no reclama per part de les autoritats més transparència, rigor, control, així com penes més dures per als corruptes. Es donen casos, fins i tot, de majories absolutes de lladres confesos. Lladres molt ben trajejats, per cert.

Aquesta CRISI amb majúscules que ho ha desbaratat tot i que treu a la llum les imperfeccions del model social en que vivim posa de relleu la crisi moral en que hem viscut i que hem consentit durant tant de temps. Potser és un bon moment per posar les bases d'un nou sistema, en que el ciutadà sigui més responsable, més crític, prengui desicions i tengui responsabilitats, alhora que estigui més subjecte al control de les institucions i de la justicia. Els ciutadans hem d'exercir un control ferri sobre la classe dirigent i sobre les seves decissions, especialment, sobre aquells ciutadans amb les mans llargues. Per això cal un canvi de mentalitat, assumir que som els ciutadans els que governam (a través dels nostres representants) i no a l'inrevés, i per damunt de tot, cal una nova conciència de la cosa pública, del diner públic, així com de la fiscalitat i l'hisenda.

Esperem que ben aviat en parlar de Suïssa pensem en muntanyes, llacs i formatges, i no amb comptes bancaris exempts d'impostos.

Si cada dia fos Nadal...

Que polit seria si cada dia fos Nadal. Seriem tremendament solidaris i ens recordariem dels negrets de l'Àfrica que es moren de fam. I suportaríem la sogra i el cunyat que ho sap tot. Portariem a casa a l'avi i fariem com si fos un més de la familia. Riuriem amb els companys de feina i amb el cap i tot. Ens oblidariem de la hipertensió i del colesterol.

El Rei sortiria cada dia per sa tele fent un discurs i justificaria el seu sou. I els polítics no i es quedarien a casa (que seria d'agrair). Els carrers estarien atapeïts de gent mirant aparadors i els botiguers no sabrien a qui culpar de que la gent no gasti.

Els mestres d'escola deixarien de tenir úlceres gastroduodenals. I els metges, infermers, bombers, policies, fematers, ...ferien feina, com ho fan cada dia de l'any.

Però, per sort o per desgràcia, cada dia no és Nadal. I no som solidaris (ens feren la conciència i ens sentim culpables). La sogra és insoportable, i el cunyat, encara més. I l'avi que mengi, que a l'asil no n'hi tocarà tant. Els companys, si no te l'han feta, te la farán, i el cap, ..bé, deixe-m'ho còrrer. La hipertensió i el coloesterol segueixen allà (així que cuidis). El Rei seguirà fent de figurete de Lladó, que és molt maco però no serveix per res. I els polítics, ay els polítics!!, seguiran obrint la boca (i això no te remei).

Els botiguer tornaran al seu estat natural, queixant-se de lo malament que viven. Els mestres tornaran a les classes, amb les feres i amb la úlcera. I els metges, infermers, bombers,.. seguiran fent feina com ho fan sempre (si un ERE o un "reajustament de plantilla d'acord amb una racionalització dels recursos" no els porta a l'atur).

Així que si no teniu ni sogra, ni cunyat, ni hipertensió, aprofitau i bebeu-vos una copeta de cava. Jo convido!!

Bon Nadal a tots i a totes!!

Basses dins sa cuina

Sa normalitat reconforta. Veure que ses coses no baraten ens dóna seguretat. Veure com després de l'estiu arriba la tardor. Com amb la tardor arriba la pluja. I com amb la pluja arriben les basses. Bé, arriben les basses, els bassals, els bassiots, i en general, les inundacions urbanes pròpies de les excel.lentíssimes infraestructures generosament repartides per tot el territori.

Està bé, ho reconeg. Ha plogut molt. Però una cosa és certa. No fa falta haver estudiat massa per saber que les pluges al Mediterrani son en forma de ruixat breu i intens. Tampoc hi ha que ser massa llest per saber que una riera és un lloc per on fa 50 anys que no passa l'aigua. Fins que hi torna a passar!!!!

I veure polígons, rodones, aparcaments i demés equipaments anegats és, crec jo, fruit d'una mala urbanització i manca de previsió.

Sempre pot haver-hi casos excepcionals, i que portin amb la riuada la desgràcia, però el que veim cada tardor a les nostres ciutats és de vergonya.

Per cert, coneixeu qualque enginyer o urbanista que hagi anat a la presó?

Gavines i roses

(Malgrat pugui semblar el títol d'una cançó de Marina Rossell, no ho és).

Estava jo l'altre dia ben meravellat. Pensava que després dels casos d'un regidor que atropella els seus veïns, d'un director d'oficina bancària que entra a robar (pistola en ma, lo altre se li suposa) en la seva pròpia sucursal i d'un president de parlament autonòmic que contracta el seu cosí, m'hauria quedat sense temes sucosos que exprèmer, que la inspiració se m'hauria esgotat.

Il.lús!! Pobre de mí!! Ben cert és que la raça política no deixa de sorprendre'm i donar-me titulars i posts. He d'agraïr publicament als senyors Rubalcaba i Rajoy (les meves Melpómene i Talia a mitja jornada), el seu incansable esforç per donar-me de manera tan gratuïta i desinteresada, així com en quantitats ingents, temes per escriure.

I és que la cosa avui va de debats. Bé, de debats o "algo" així. Debats entre gavines i roses. Les primeres fan mala olor i se't caguen a sobre. Les segones tenen molt bona pinta, però cal anar amb compte de no punxar-se. Però no tot són gavines i roses en aquesta vida, oi?

El senyors Rajoy i Rubalcaba han pactat un "debat" televisat per al proper dia 7 de Novembre. Un debat d'idees. Eh que si?
Val a dir que els representants de les altres formacions, malgrat les enquestes, són igualment candidats a la presidència del govern. I també deuen tenir idees, crec jo. I bastant diferents de les que tenen Rubalcaba i Rajoy. I potser no són tan conegudes com la dels anteriors, perque de la mateixa manera que són despreciats en els debats, també ho són a tots els altres mitjans de comunicació. Un debat estèril com el que presenciarem posa de manifest en quin model de democràcia vivim. En la ficció, hom pot triar entre multitud d'opcions (bé, ara no tantes gràcies als avals), però en la pràctica, es posen a l'aparador els dos únics productes que es volen vendre. I sincerament, me sembla que ambdós estàn en mal estat.

Només espero que aquestes eleccions, on tots saben qui guanyarà (malauradament), serveixi perque es canviïn algunes actituds i s'arribi a un canvi en aquesta democràcia corrompuda.

La crisi i jo (II)

Ahir, reflexionant amb les meves amigues sobre la crisi, vam esbossar algunes de les causes més sentides, probables i obvies, potser, d'aquesta, la nostra crisi.
La Sandra va proposar en primer lloc la cultura de "pandereta", (typical Spanish), o també, la "cultura pirata", que ve a dir que si pots accedir a un producte sense pagar, per què pagar? Si ens podem baixar la música de franc, no comprarem pas els CDs, oi? I si les grans companyies estafen a hisenda, no ho puc fer jo també?

-"Senyora, vol que li faci la factura sense IVA?"

Ay, quanta doble comptabilitat hi ha en aquest país!!! Només un dia en que, des del més gran fins el més petit, ho declarassin tot al fisc, les coses rutllaien molt millor.

També va esmentar els reiteratius casos de duplicitats de càrrecs públics o semipúblics o bé de projectes promoguts pels anteriors que venen a suposar pagar dues vegades pel mateix. Sense parlar dels càrrecs i projectes que no serveixen per res (però açò ja és una altra història. O no?).

En tercer lloc va aparèixer un tema que no sé ben bé si catalogar-lo com a causa o conseqüència. I és la creixent descompensació entre sous i preus, que avui per avui afecta a tots els productes, ja siguin tomàtics o apartaments.

Jo vaig voler afegir-hi dues causes més. La primera, la que podria ser la mare de la crisi espanyola o bé, la que la va amparar i magnificar. Em refereixo a la típica crisi de superproducció pronosticada per Marx que prengué la forma de bombolla inmobiliària. El monocultiu del sector de la construcció unit a una especulació desorbitada, que tingueren com a resultat un parc inmobiliari saturat que a nivell estatal té un stock per més de 17 anys (tenint el compte el ritme actual de vendes).

I per altra banda, hi hem d'afegir un fet del que bona part de la població és culpable, o culpable en part. En refereixo a l'endeutament per sistema. Aquí també hi hem de fer partícips les administracions públiques, que no varen saber gestionar el capital degudament. Però les families, amb una ànsia d'adquisició d'inmobles que no puc acabar d'entendre, van contribuir a crear un clima de crèdit impossible i inasumnible, on rau bona part de les conseqüències que veim actualment.   

Açò és una anàlisi feta deveres, a mitja tarda, i resumida, molt resumida, però és el que hi ha. Per no haver estudiat economia, no està malament, no?

La crisi i jo (I)

En una tertulia he escoltat una bona reflexió. S'estan fent retallades (bonu, n'hi ha que les anomena "reajust de la despesa pública"), però, quin objectiu es vol assolir? quina és la línia vermella? Van tantejant fins que la furia popular es desborda? Sabem fins quan duraran?

Post-comentari (gentilesa del Sr. Tinc)

Bon any Sr. Tinc: estic completament d'acord amb vosté. Comparteixo amb vosté la idea de que l'any comença el setembre, de totes, totes. Un nou curs per endavant, nous resptes, quioscos atapeïts de nous col.leccionables, llistes de gimnàs sobredimensionades, etc..

Però per sobre de tot, i parlo des de l'experiència personal, el convenciment de que l'estiu està finiquitat i encetam una cursa de tres mesos cap als torrons ("no m'ho n'adonarem compte i serà Nadal"), seguit d'un "tancat per tardor" a la porta de la platja.

Si hi afegim les festes patronals de la ciutat natal, que com aquell qui diu, venen a posar punt i final a les de l'illa, la cosa està més que sentenciada.

Amb el seu permís, acabo de compondre el post del dia.

Coses en comú?

Companyies de telefonia mòvil i el matrimoni: compromís de permanència.
El dia de Nadal i un picnic al camp: convidats sorpresa.
Una peli de Tarantino i un nematòcer havent dinat: sang, molta sang.

Coses que no entenc

Que després de col.locar-se amb speed i alcohol, un es remati amb un brevatge a base de estramoni.
(...)
Que l'aeroport de Huesca tengui 25 treballadors. I 20 passatgers per mes.
(...)
Que s'hagi intervingut militarment a Libia (vull dir, que s'hagi fet un "bloqueig aeri"), i no s'hagi fet a Siria.
(...)

Mama, de major vull ser hostessa!!!

És clar!!! Què millor? Poder aguntar el paraigües als motociclistes, lluint un pentinat impecable, en un gran campionat de Moto GP, o poder abraçar somrient a un ciclista al final del tour, mentres li fan una foto amb un gran peluix i un ram de flors, o millor encara, posar-me al costat d'un cotxe d'alta gama, per confondre els clients, a veure qui sap qui dels dos té més prestacions.

Bravo, feministes!!! Si dic jutge enlloc de jutgessa, m'apedregarieu, però això ho consentiu. Que us compri qui us entengui.

Pensament negatiu

La becada és un fenòmen anticomercial. Si no és així, no m'explico perquè sempre et truquen per fer-te ofertes havent dinat. Però això no és el tema.

Ahir em varen oferir una mena d'assegurança destinada a casos d'accident o ingrés hospitalari. La jove que me la oferia em va anar enumerant les virtuts de la dita assegurança. Però quan vaig creure haver entès el missatge, li vaig demanar: - Així doncs, jo pago cada mes per si qualque dia m'han d'ingressar a l'hospital. Ho he entès bé? -Sí, així és. - No podia dissimular un conat de rialla. Després de consultar-ho amb la meva assessora financera (altrament dit mare), vaig renunciar a la suculenta oferta, no sense que abans la amable telefonista em comentas l'èxit que havia tingut l'oferiment entre els seus clients. -Pensi que tan sols amb tres dies d'ingrés li treu doblers a l'empresa asseguradora. - Però he de preveure estar ingressat, senyoreta, i en aquest moment, no en faig cap comptes!

I això em va donar que pensar. Tinc 25 anys i pretenen que pagui (o sigui, posar diners dins un pou molt fons d'on potser mai els treuré), en vistes a un hipotètic accident. Molts pensaran que soc molt optimista, o que no considero els possibles esdeveniments futurs, però no vaig pensat en que pugui passar-me una setmana ingressat. I si passa, doncs ja ho vorem.

Però em va sorprendre l'èxit de les assegurances. Un fenòmen que es nodreix del pensament negatiu, de pensar que sempre et pot passar quelcom dolent i que val més estar preparat. I no se si això denota una societat prudent o una societat que mira cap el futur amb por.

Ser o no ser, al facebook

Partim d'una obvietat: si no tens facebook, no existeixes. Si fas qualque cosa i no ho poses al facebook, és com si no ho haguessis fet. Si poso al facebook que he menjat llagosta, la gent pensa que has menjat llagosta (malgrat hagis menjat bleda bullida). En definitiva, ets allò que el facebook diu que ets.

Així doncs, un obre el facebook, i com de costum, no veu res remarcable. Que si un ha anat a Benidorm, que si l'altre es de compres, que si m'he apuntat a un joc de llençar pilotetes contra una paret plena d'imbècils a veure quants en deixo estemordits, que si m'he fet amic del cunyat de la meva neboda que viu a Sudàfrica...I un es demana si la gent que escriu coses interessants ha desaparescut. I veu pel xat que segueix respirant (o bé segueix conectada, que pel cas ve a ser el mateix). La pregunta doncs esdevé la seguent: la gent interessant no té res a dir? No llegeix, escolta, sent, o pensa res interessant? Potser ja no tenen res a dir? Si la gent interessant que escrivia coses interessants ja no ho fa, segueix essent interessant?

La màxima del facebook s'imposa. Si no poses res interessant, no fas res interessant, ja no ets interessant. Ets un mort social.

Només em queden dues alternatives. Facebook és mort, ja no està de moda, ara la moda es Twuiter (NO, per favor!!) , o la gent ha estat engolida per facebook i s'han convertit en imbècils, com tots els altes.

Tenc por...

No te posis nerviós, Oscar!!!

Que a Berlusconi el reclami la justicia no m'hauria de sorprendre. És més, me n'alegro (avam si acabam amb ell d'aquesta). Però que un primer ministre acusat d'abús d'autoritat no tengui la decència de dimitir, és molt greu.

Tampoc puc entendre com un individu pugui penjar al seu blog ("Asesino knino")com tortura cadells i es quedi tan ample. Un perturbat/fill de la gran ---- així hauria d'estar tancat ja i el seu blog clausurat. (no us recomano entrar-hi; les imatges són esgarrifoses). Què se li pot passar pel cap a un individu com aquest mentre comet tal atrocitat?

I tampoc et pots enfadar si el govern practica aquella màxima, ja clàssica i massa gastada pels governants, del "donde dije digo, digo Diego". Primer van dir que les centrals nuclears s'utilitzarien fins els 40 anys; ara, fins que Déu vulgui. Clar, com que la cosa per Orient Mitjà es posa xunga i ves a saber si arribarà el petroli...

I què dir de la hipocresia dels paisos europeus? 30 anys possant-li bona cara a Mubàrak, perque erem tan  amics, i ara, li embargam els comptes corrents perque ara és un dictador. Però fa dues setmanes no ho era, eh que no?

I segueixo escoltant les notícies per exaltar-me encara una mica més, fins que escolto que s'ha fet públic un informe al Regne Unit, on es denuncia el tracte inhumà i cruel que han rebut pacients de certs geriàtrics del país per part dels treballadors del centre. (Respira Oscar).

No em calia més que sentir la llibertat amb la que es poden expressar els dissidents a Iran i les traves que es troben els periodistes per poder fer la seva feina arreu del món, per agafar i apagar la tele.

No en vull sentir més.

Sa mateixa notícia?

"Batasuna anuncia que rompe con ETA" - Público.
"Sortu defiende su legalidad tras rechazar la violencia de ETA" - El Periódico de Cataluña.
"Batasuna se reinventa con el rechazo a la violencia de ETA" - El País.
"Sortu, la nueva marca de Batasuna" - ABC.
"ETA presenta su nuevo partido" - La Razón.
"Los proetarras dicen ahora que rechazarán la violencia de ETA" - El Mundo.

Júpiter conjunció Venus o les marees a la placenta

Quin efecte pot tenir que avui passi pel damunt del meu cap Júpiter o Venus? Si ahir era bessons i avui sóc taure, quin és el meu DNI?
Ara resulta que com que l'eix de la terra està un poc més tort (tot ho tenen que cau aquests de manteniment), resulta que hem de recalcular el nostre signe zoodiacal. Devia estar tort el dia que vaig nèixer?

No poso en dubte la influència que exerceixen les forces gravitatòries dels diferent planetes i especialment de la lluna, ara ...fins aquí hem arribat!!! No crec que el meu caràcter voluble o la meva inconstància venguin determinats per la presència a milions de kilòmetres d'un còdol de dimensions sobrehumanes.

Us posaré un exemple. Ma mare i mon pare varen nèixer el mateix dia, del mateix mes, del mateix any. Els separeven unes poques hores i menys de 2 Km. No he conegut dues persones més diferents. Si he de fer cas de la predicció dels horoscops, a totes aquelles persones que varen nèixer en dates pròximes els hi ha d'ocòrrer poc més o menys el mateix, no?

El que més gràcia em fa és quan tota aquesta gent aficionada al tarot, astrologia, pseudopsicologies, homeopaties i hòsties vàries et diuen que ets una ment tancada perque no et refies d'aquests mètodes. Val a dir que no n'hi ha cap que ostenti el títol de ciència.

I  malgrat l'eficàcia que pugui tenir en certs individus predisposats, prefereixo malviure gràcies a les disciplines cientificament demostrades que arribar al nirvana per camins poc ortodoxos.

No sé què en penseu, però jo ho veig així. 

Un país malalt

I ben malalt. És la única explicació que se m'ocorre. Perque censurar un perfil de facebook als EEUU perque l'usuaria te com a foto de perfil una instantània on apareix donant el pit al seu fill, no te altre nom. Un país que opina que la fotografia d'una dona embarassada mostrant la panxa és obcena, no és normal.

Tenir la bomba atòmica, ser la primera economia mundial o liderar el món tecnològic no implica ser el país més avançat. El puritanisme americà d'avui és el mateix que viatjava a bord del Mayflower el 1620.

Mentres un pit o un mugró siguin més perjudicials que un kalashnikov, no anem bé.

Avui és un gran dia

Si, senyors, avui és un gran dia. Avui és un gran dia per tots aquells que sou com jo. S'ha acabat de baixar cap i demanar perdó. A partir d'avui, s'ha acabat la discriminació. Ja n'hi ha prou. Ara podrem anar per tot arreu i podrem respirar tranquils. Ara podem dir orgullosos: Jo som no-fumador i he deixat de ser fumador passiu!!!!!!

Coses que no entenc i que, a més, m'emprenyen

Aquestes dates són propicies per estimular la solidaritat. Un té el cor reblanit i és més bo de fer que amolli la pasta. I són molts els que aprofiten per treure el seu cas i demanar. I me sembla molt bé.

Un cas que em va commoure fou el d'una noia amb sensibilitat química múltiple, una malaltia rara que li impedeix de fer una vida normal i de relacionar-se, ni tan sols, amb la seva familia.

I com és natural, per investigar aquestes coses no hi ha pressupost. Clar. Però si que n'hi ha per enviar un tros de ferro amb quatre botons fins el cul de l'univers avam si hi ha aigua. Que venguin a casa, que ja els convido jo a un got d'aigua, i gastin els diners en salvar els habitants d'aquest planeta, en lloc d'anar-ne a buscar a l'altra cap de la galaxia!!!

Cap on anem?

Un home es presenta a una junta escolar pistola en ma per recriminar als presents l'acomiadament de la seva dona. Un altre entra en un bar i mata a trets d'escopeta a un home que li devia diners i al seu fill, a més de dos treballadors d'una caixa d'estalvis. A Roma es produeixen disturbis que ocasionen destrosses per valor de 1000000 d'euros. A Grècia es agredit un ex-diputat conservador en mig d'un aldarull al carrer. Silvio Berlusconi surt victoriós de dues mocions de censura.