Conversa telefònica postelectoral

Mariano (M): Eshto..., Pedro,.. tu me apoyarías?
Pedro (P): No. Busca entre tus afines ideológicos.

M: Albert, me apoyas?
Albert (A): Te vas a tu casa?
M: No. ¿Te doy la presindencia del congreso?
A: Hecho. Ah, y a los indepes, ni agua!!

Telf. de Francesc: ring, ring, ring
M: No hay nadie.

M: Aitor, me apoyas?
Aitor (Ai): jajajajajajajajaja

M: Pedro, te abstienes?
P: Faltaría más, hombre. Hablas tu con Hernando, es que...

El bust o les coses que no tenen importància

La corporació municipal de BCN ha retirat el bust de Joan Carles de Borbó i Borbó del saló de plens alegant que ja no és el Cap de l'Estat. Ho ha fet amb la pertinent repercussió mediàtica planificada. Fins aquí la noticia (bé, aquí, perque hi ha mitjans que en rallaran durant dies).

Fets:

1. Joan Carles de Borbó no és ja cap d'Estat. Cert, ni Alfons XIII ni Maria Cristina d'Habsburg, que hi són al darrera.
2. A la ciutat hi ha excessives referències monàrquiques. Cert, però BCN ha format part durant més segles d'una monarquia que no pas d'una república.
3. Era una anomalía. Si, i també veure a la segona capital del país gent cercant qualque cosa per menjar dins els fems.
4. És un insult a la corona. Avam, que han possat un tros de coure dins una capsa...
5. Ha estat una provocació. I que ha funcionat, perque almenys tres diaris de tirada nacional n'han fet esment a primera plana i és motiu de tertulia a totes les televisions. 
6. La llei ho diu. Saps que n'hi ha de coses que diu sa llei... No dic que no s'acatin les lleis, però si que s'acatin totes.

Senyora batllesa, un consell: trob que hi ha motius molt més seriosos pels que obrir polèmiques i centrar l'atenció dels mitjans de comunicació. 

També és cert que si ho haguessin fet de nit ningú se n'hauria adonat, i se l'haguessin intercanviat amb un de Pi i Margall o Alcalà Zamora, no s'hauria notat. Francament, caure en aquests jocs/novatades i donar ales a la dreta, no és propi de gent amb carrera. Hi ha que ser més vius. 

Notícies i Notícies

Notícia: en un cap de setmana arriben a les costes meridionals italianes uns 2000 inmigrants, la majoria d'ells kurds, sirians i etíops. Els serveis d'emergències i els centres d'inmigrants estan desbordats.

Traducció de la noticia: aprofitant una mínima esperança oferida per la bonança meteorològica, 2000 persones desesperades, fugint de la fam, la misèria i una guerra que Europa no vol i no vol saber com aturar, s'ofereixen com a sacrifici al déu del mar, que amb un poc de sort els permetrà arribar a una Europa que, sino els expulsa, els pot brindar una mínima vida digna que legitima i proporcionalment els correspon com a éssers humans. Afortunants ells, que perdonats per les aigues, deixen enrrera l'horror de les bombes i a familiars i a amics que no tenen ni per subornar les màfies que els poden encabir en una barqueta per fugir d'una mort segura.

9N. I ara què?

Catalunya serà un país independent. No serà enguany, ni el que ve. Però si en deu o quinze anys. No en tinc cap dubte. I no es morirà ningú. I els castellans seguiran comprant cava català, i els catalans pernil de Jabugo. Però abans de que açò passi haurem de fer-nos algunes preguntes i reflexions.

La primera és inevitable. Sap la gent, saben els catalans qui els governa? CiU? Noooo. Que va! Als catalans els governen els mateixos que als balears, als murcians, als riojanos i als madrilenys. Els governa la gran banca, Standars & Poors, Moody's, Sacyr Vallehermoso, Bankia, La Caixa, etc. Jo també vull ser independent, però no de Madrid, sino d'aquesta gent, vertaders amos de la nostra economia, i el que és pitjor, de la nostra tendra democràcia.

Quin dia coneixerem les vertaderes xifres? Les bones, no les que diuen uns, ni les que diuen els altres. Els comptes clars. Les balances fiscals de debò, per poder veure què convé a uns i altres.

Des de la caverna diuen que allò que afecta a tots els espanyols, ho hem de decidir entre tots els espanyols. D'acord, però en sèrio. Si es fa fracking a Galícia, jo també vull poder opinar. Si es fan prospeccions a les Canàries, també. Si es construeixen obres faraòniques a València per esperar a que caiguin a trossos, també. Ah, i no em basta opinar cada 4 anys, perque amb 4 anys n'hi ha que són capaços de fer destrossa. Destrossa ecològica, econòmica i democràtica. Vull una democràcia amb opció de rèplica.

Com s'imaginen els catalans una Catalunya independent? Si Catalunya ha d'esdevenir un Estat, potser seria bo veure què n'ha de quedar d'allò que és ara. Si els mateixos individus que la condueixen ara són els que han de conduir el nou Estat. Jo crec que els actuals, en general, deixen bastant a desitjar. Per als que venguin, els demanaria pragmatisme, intel.ligència, seny i voluntat de servei públic. I sobretot, deixar-se de fer l'indi i  perdre el temps. I per als de Madrid, el mateix. Catalunya, Espanya, necessiten polítics amb altura de mires, i no visions i postures monolítiques.

Perque hi ha un parell de coses clares. Que molta gent a la meseta no entén que hi pugui haver gent que no es senti a gust dins Espanya. Hi haurà que esplicar'ls-ho. Que a Catalunya hi ha un sector de la població que vol la independència i als que hi haurà que donar respostes, tant des de Madrid com des de la Plaça de Sant Jaume. Que les coses s'han fet molt malament per les dues parts i que haurien d'haver aclarit ses coses molt abans. Hem perdut molt de temps i mols esforços, per a res. Que el revés a l'estatut va ser un error, i que la crisi ha fet molts independentistes. Que mentres alguns es miren la senyera, altres els hi foten la cartera.

I per últim, que aquest és, per damunt de tot, un problema polític. No és un problema legal. I per resoldre els problemes polítics cal política, bona política, i bons polítics, i xerrar, xerrar, xerrar i xerrar.

España va bién

Interpel.lat pel descens de les exportacions, el president Rajoy girava la truita, i contraatacava dient que les importacions havien augmentat, fet que significava un augment del consum intern. Si ell és feliç així... de fet, el que indica és que la balança comercial, que era de les poques coses que podia infondre un bri d'esperança en l'economia pàtria, és negativa. I això malgrat tots els esforços del govern per convertir el mercat laboral espanyol en un succedani del de Bangladesh (perdó, em diuen que d'açò en diuen devaluació interna).

I és que les coses, tot i les crítiques despietades d'economistes, oposició, organismes europeus i ciutadans en general, Rajoy sap que les està fent molt, molt bé, i que açò remunta. És més, l'economia creixerà un 1,5% l'any que ve.... que si, que si, palabrita de Montoro. Si és obvi: tots aquells aturats, quasi desnonats, escanyats, aquells que tenen un contracte temporal i per hores, i que guanyen 700€ mensuals, començaran a gastar com a "posesos" a partir del 2015, encara que sigui per no fer-li el lleig a De Guindos en any electoral.

I què dir de les PIMES, que han vist com el crèdit els arribava ....bonu....està en camí. Uns milions d'euros més de benefici per a la banca, i s'hi posen. De veres.

En fi , com diria aquell gran estadista, "España va bién"

Un Petit vot per a una Gran Europa

Bona gent, demà és dia de reflexió. Bé idò, aprofitem-ho. Reflexionem. Reflexionem sobre si val la pena anar a votar diumenge. Jo us dic que si. Que val la pena, i molt. Amb un petit gest (un gest gran alhora) podem fer grans coses, podem començar a canviar les coses. Si diumenge agafau la papereta que més us agradi, amb la que us sentiu més a gust, i anau a votar, estareu fent més forta la democràcia, estareu fent un país més lliure i una europa més humana i digne.

N'hi haurà que direu que el vostre vot, quan votau a un partit petit, val la meitat, o fins i tot menys, que el d'altres que voten als grans partits. És cert. Però d'allò que esteim segurs és que si no voteu, el vostre vot no val res. Zero. Niente. Nothing. Ningú us escolta, ningú us representa, ningú du la vostra veu on ha de ser escoltada. Si no voteu, els grans es reparteixen el pastís amb més facilitat.

També podria ser una bona cosa anar a votar per  no dir que aquests és un país de "catetos" més interessat en el futbol que en el futur del país. Espanya ha de tenir veu i vot a Europa, i dir-li als bancs alemanys i francesos, a la City, etc que no volem aquestes mesures d'austeritat i que es poden fer les coses d'altra manera.

Per últim, m'encantaria que diumenge les enquestes s'equivocassin, i una gran part de la població anés a votar. Si com diuen ara, potser més d'un 50% dels censats no anirà a votar, estem davant d'una molt mala noticia. Si tots aquells que no anau a votar, votau diumenge, es pot capgirar la truita. Us ho imaginau? Doncs  tots a votar, deixem d'imaginar i fem d'Europa el continent que ens mereixem.

Aturar l'atur

Tots els partits polítics, associacions empresarials, sindicats i més ni hagi estan d'acord en la necessitat de reduir les taxes d'atur.
Jo també.
Però, per a què? Perque podem reduir les taxes d'atur perque faci més guapo, i vagis a Brusel.les i te duguin: Hi ha que veure els espanyols, quines taxes d'atur tan raonables i polides!! O potser perque en l'haver d'un partit polític conti com a mèrit haver reduit les taxes d'aur. O les podem reduir per no haver de pagar tantes prestacions de l'atur (que tampoc és que en paguin massa ara, sa veritat). I en els tres casos l'objectiu seria lloable.

Però potser algun altre ingenu estigui d'acord amb mi en que l'objectiu ulterior de reduir les taxes d'atur podria ser, digue'm animal, que la gent tengui un mecanisme de subsisència, fins i tot per a viure, per realitzar-se com a individus (que ve a ser allò de menjar tres panxons cada dia, poder tenir un sostre digne, i fins i tot, si m'apures, comprar-te uns pantalons d'aquells que no calen que te'ls estrenguis). Perque si trobar feina no ha de servir per viure amb dignitat, repartir una miconeta-de-res la riquesa i tornar a aspirar a allò del "benestar social", no val la pena tanta betzèrria.

I per aconseguir aquests mínims(?) objectius, como que no va massa bé açò de fer més feina i cobrar menys, ni allò de no cobrar les hores extres, ni els contractes per una setmana, ni el cedir drets laborals dels que en tenen pocs a aquells que ni n'han sentit mai s'olor, etc. Ho dic perque hi ha molt intel.lectual amollat entre els empresaris que, enfrascats i atabalts com estan en fer milers de contractes indefinits cada dia, de vegades tenen alguna ocurrència que no acaba de ser prou condreta, no se si ens entenem??

Pedagogia periodística

L'informe que avui ha fet públic Intermon Oxfarm és esfereïdor. Les dades que aporta haurien de provocar un terrabastall social sense precedents.
Però per açò cal que la gent ho conegui. I molta gent no té ganes de escoltar-ho ni de llegir-ho. Però per a aquells que si que ho volen saber, cal aplicar l'emètic en forma de píndoles informatives de manera correcta.
Perque el contingut del titular d'avui és, senzillament, indignant.  Però no basta amb indignar la gent, amb escalfar-los la sang. Cal fer reflexionar la població i que prengui consciència de la seva enorme capacitat d'acció.
És per aquest motiu que cal convertir un titular indignant en un de didàctic.
Sabem qui són els homes i dones més rics del món. Bé, posem els seus noms i cognoms, i al costat, el nom de les seves empreses. I diguem-li a la gent: "Quan vosté compra una camisa en aquesta botiga, engreixa aquest porc", "en comprar en aquesta cadena de supermercats, està inflant les butxaques d'aquest pocavergonyes", "el peatge que acaba de pagar va directament a la bossa d'aquesta senyora". I dir a la gent que no només parlam de gent rica. Parlam alhora d'empreses en que els seus treballadors fan feina per sous de miseria, que contaminen, que no respecten ni els drets laborals i sovint, ni els drets humans més fonamentals.
Està clar que tots aquests individus es beneficien de la connivència del poder polític i financer, així com de magarrufes fiscals , però gran part dels seus beneficis viatgen amb un bitllet de primera des de les nostres carteres fins als seus comptes a Suïssa o a Belice.

Prioritats periodístiques

Avui en Coco us vol explicar la diferència entre "el que és noticia" i "el que és una noticia". O dit en pla, la diferència entre "allò que sembla important" i "allò que és important".
Allò que avui sembla important és que el president de la Generalitat anuncià ahir la data i pregunta per a una hipotètica consulta.
Però allò important és que un diari publicava abans d'ahir que el que fou president de Caja Madrid reconeixia i s'enfotia d'haver enganyat els seus clients de participacions preferents. Cal recordar que Caja Madrid va ser la mare del forat negre del sector financer més gran vist mai, que va suposar que TOTS els espanyolets haguessim de desembutxacar uns 20.000.000.000 € (que no tornarem a veure) i que a més,  va estafar de manera indiscriminada i abjecta a milers de petits estalviadors, la majoria d'ells, persones majors, així com invidents, lactants, i altres especialistes en productes financers.

Segur que aquests dies apareixeran molts editorials sobre el "desafiament" independentista català. M'agradarà veure quants n'apareixen sobre l'expoli més sagnant que ha patit la ciutadania espanyola en la seva història i que està passant de forma quasi desapercebuda pels mitjans de comunicació i que no sembla causar ni la més mínima impressió en aquells que s'erigeixen com a defensors de la legalitat i de la pàtria.

Vargas Llosa

"Hoy en día, en todas las encuestas que se hacen sobre la política una mayoría significativa de ciudadanos opina que se trata de una actividad mediocre y sucia, que repele a los más honestos y capaces, y recluta sobre todo a nulidades y pícaros que ven en ella una manera rápida de enriquecerse. No ocurre sólo en el Tercer Mundo. El desprestigio de la política en nuestros días no conoce fronteras y ello obedece a una realidad incontestable: con variantes y matices propios de cada país, en casi todo el mundo, el avanzado como el subdesarrollado, el nivel intelectual, profesional y sin duda también moral de la clase política ha decaído. (...). Probablemente ya no queden sociedades en las que el quehacer cívico atraiga a los mejores."

Vargas Llosa, Mario. La civilización del espectáculo. Ed. Alfaguara.

1 camiseta, 1 mort (reflexió sobre el consum responsable I)

Bangladesh segueix avui tant pobre com ahir. Avui, a més, plora a més de 370 morts i encara cerca a prop de 900 desapareguts. Víctimes innocents de la cobdicia local. Sacrificis humans per al déu de la cobdicia internacional i globalitzada.

Les autoritats locals es beneficiaven d'un negoci pròsper en un país sense legislació en termes de seguretat laboral. Els empresaris, així com les autoritats, no vetllaren per la seguretat d'aquells treballadors, i són els primers responsables de les morts injustificables que s'han produit, més encara quan, no escoltant les veus d'alarma que avisaven d'un ensorrament inminent, van obligar a les víctimes a tornar al seu lloc de feina.

Però hi ha un responsable últim, invisible. Les grans companyies europees i nordamericanes importadores de productes manofacturats a Bangladesh (totes elles ben conegudes pels consumidors) són plenament conscients de les condicions laborals d'aquells explotats, ja que això els reporta grans beneficis en els països consumidors. Horaris extrems, mesures de seguretat inexistents, absència de contractes, respecte nul al medi ambient, explotació infantil, etc són permesos amb el beneplàcit de les empreses occidentals a canvi de ingents beneficis empresarials.

La pregunta és: quina responsabilitat tenim els consumidors d'aquests productes. Sota el meu punt de vista, la resposta és clara: tota.  

El consumidor ha de ser crític. En comprar un producte, ja no basta amb fixar-se amb el preu. Hem de veure quí ha fabricat aquell producte, d´on ve, amb quines condicions ha treballat el productor, quin cost ecològic té, quanta energia ha estat necessària per produirlo i transportar-lo.

El consumidor europeu té unes responsabilitats a assumir. Ha d'identificar aquelles empreses que cometen frau, que l'enganyen, que dient que el producte A és fet a villaarriba,  és fet a villaabajo, amb tot el que això comporta.

Com a consumidors no podem evitar que una empresa deslocalitzi la seva producció a un país en vies de desenvolupament on règims pseudodemocràtics amparen les situacions laborals i industrials aberrants. Però si que podem, per començar, deixar de consumir els seus productes, que són més barats, però, costen menys? Si a més, podem denunciar aquestes pràctiques, podem fer molt, no només pels drets laborals d'aquells treballadors, si no també per la seva i per la nostra economia, fent-la més justa, sostenible i social.

No es tracta de privar aquests països del progrés industrial i el creixement econòmic (un altre tema discutible). Es tracta d'analitzar si la competitivitat està renyida amb el respecte als drets humans i laborals. No crec agossarat dir que aquests països viuen un creixement industrial descontrolat com el que va experimentar Europa fa 150 anys, amb tots els vicis d'aquell desgavell multiplicats avui a l'era de la globalització. Però una cosa està clara: la capacitat de capgirar aquesta situació és a les nostres mans com a consumidors.

Així, la pròxima vegada que us compreu una camiseta a un bon preu penseu en el benefici de l'empresari (que de ben segur no hi perd ni un duro (un no arriba a ser l'home més ric d'Espanya pagant tots els imposts i respectant els drets dels treballadors)) i sobretot, penseu en aquells que l'han fabricat. No fos cosa que portasseu una camiseta posada i un mort a les espatlles.

Espanya 2- Consulta 0

Que a l'exèrcit li provoqui urticària qualsevol referència a l'esperit democràtic a l'hora de solucionar problemes de convivència no és nou ni m'extranya. No en parlem si qüestionam la unitat territorial de l'Estat.
Allò que resulta sumament preocupant és que sigui la Fiscalia General la que reprengui un dels seus subordinats quan aquest, crec jo, només intentava demostrar la legitimitat i legalitat d'una consulta democràtica (en teoria, expressió màxima de la democràcia).

El que passa en aquest món és que la democràcia és molt polida, però si ens beneficia. Si no, convé tenir-la ben fermada, no fos cosa que ens desbaratas els plans.

Després de "No hi ha diners als ajuntaments" arriba "No hi ha ajuntament"

Què preten aconseguir el ministre Montoro amb la reforma de l'administració local? Que ser regidor esdevengui un divertiment, un hobby per a les hores buides? Que en sortir de la feina els edils es passin una estoneta per l'ajuntament per si han de menester res? O que només puguin ser regidors aquells afortunats que tenen les espatlles cobertes i disposin d'un bon matalàs al banc? Quina qualitat podem esperar d'una gestió feta a desgana o amb pocs recursos??

L'estratègia de la dreta em sembla clara: en un moment en que la classe política i la política en si mateix estan desprestigiades, pretenen aconseguir desprestigiar la labor de servei públic que fan aquells que están més aprop dels ciutadans, massa sovint en condicions deplorables i molt mal remunerats.

Crec, a més,  molt equivocada la tendència que propugnen. Treure competències i recursos als ajuntaments, que són els que coneixen millor les necessitats dels ciutadans i que assumeixen més competències de les que els hi són otorgades, i cedir-les a l'administració intermitja (mancomunitats, consells insulars, CCAA). Sóc del parer que seria molt més eficaç, útil i beneficiós per als veïns, treure competències (bé, burocràcia i tràmits superflus, així com molts de càrrecs) a les administracions intermitges i cedir-les, acompanyades de pressuposts dignes i adients, als ajuntaments, l'administració que tot ciutadà hauria de veure com a propera i amb capacitat suficient de gestió.

Obri's un compte a Suïssa

Tristament, s'ha convertit en un fet habitual encapçalar diaris, noticiaris i tertulies amb un o altre escàndol de corrupció. Els espectadors/lectors ens hem fet quasi inmunes a l'allau d'informacions que relacionen polítics, politicutxos, empresaris, mafiosos o banquers amb trames de corrupció, soborn, malbaratament de cabdals públics i d'altres "lindezas". Això els que no hem acabat amb una llaga de ventrell o la tensió arterial disparada.

Els mitjans de comunicació també han fet molt de mal. És costum fer-ho gros, gros, gros ...  Massa sovint passen de donar la noticia, incloent un prescriptiu "pressumpte" per imperatiu deontològic, a donar com a certa la implicació del "pressumpte corrupte" en les informacions successives molt abans que es pronunciÏ el jutge de torn. Tot plegat, contribuint a reafirmar als ciutadans la impressió de que "tots són iguals" o "no n'hi ha un pam de net".

D'altre banda, és ben cert el caràcter pillo, corrupte, o corruptible almenys, de l'espanyolet base, i això es fa pal.lès en la seva classe política. El ciutadà acostuma a flastomar, normalment als bars, però no reclama per part de les autoritats més transparència, rigor, control, així com penes més dures per als corruptes. Es donen casos, fins i tot, de majories absolutes de lladres confesos. Lladres molt ben trajejats, per cert.

Aquesta CRISI amb majúscules que ho ha desbaratat tot i que treu a la llum les imperfeccions del model social en que vivim posa de relleu la crisi moral en que hem viscut i que hem consentit durant tant de temps. Potser és un bon moment per posar les bases d'un nou sistema, en que el ciutadà sigui més responsable, més crític, prengui desicions i tengui responsabilitats, alhora que estigui més subjecte al control de les institucions i de la justicia. Els ciutadans hem d'exercir un control ferri sobre la classe dirigent i sobre les seves decissions, especialment, sobre aquells ciutadans amb les mans llargues. Per això cal un canvi de mentalitat, assumir que som els ciutadans els que governam (a través dels nostres representants) i no a l'inrevés, i per damunt de tot, cal una nova conciència de la cosa pública, del diner públic, així com de la fiscalitat i l'hisenda.

Esperem que ben aviat en parlar de Suïssa pensem en muntanyes, llacs i formatges, i no amb comptes bancaris exempts d'impostos.

12-12-12

Me sap greu. El món no s'ha acabat. Tampoc la crisi. Tampoc el dolor que reparteix a tort i a dret el ministre Gallardón. Hi ha món i crisi per estona.

I és que els dotze ministres de l'apocalipsi no poden completar el seu programa amb restriccions maies de tipus apocaliptic. Necessiten el seu temps per acabar d'enfonsar el país. Ells ho farien més deveres, però tota aquesta gent que surt al carrer cada dia i els contesta els hi fa un poc la guitza.

No sé com s'ho han fet, però han aconseguit quelcom impossible. A saber, que tot el país estigui d'acord amb una cosa: que està tothom en contra seva.

Perque, malgrat el designi diví (també conegut com majoria absoluta), que ells creuen els legitima a actuar sense frens, apareixen oposicions arreu (també degut a l'absència d'oposició en la oposició).

Perque, per què no dir-ho, ells van bé. Ells saben el que és bo, ells saben allò que hi ha que fer, el que ens convé.

I què passa quan un és estudiant, treballador públic, sanitari, usuari de la fins ara excel.lent sanitat pública, consumidor (d'energia, d'aliments, d'informació, de transport públic), telespectador, votant, llogater, i ciutadà??? Doncs que un està molt emprenyat, molt cansat, molt fart d'haver de treure la pancarta cada dia perque a un li respectin els drets bàsics.

Els maies es van equivocar. Van errar el dia. Però els maies no coneixien el PP. Nosaltres sí, i si no hi posam remei, la fi del món, del món dels drets civils bàsics i del món de l'estat del benestar, és molt proper. N'hi ha que ja han preparat l'obituari. No deixem que s'ho carreguin tot.

Ressaca electoral

Abans d'ahir es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya. Alguns dels resultas devien sorprendre a més d'un; d'altres eren més que previsibles.

Heus aquí alguns dels sondejos publicats i els resultats d'aquestes eleccions comparant-les amb les del 2010.






Aquí us deixo algunes preguntes que em vaig fer a mi mateix aquella nit.

1. Valia la pena gastar-se tota aquesta doblerada per acabar així? Ha estat una irresponsablitat per part d'el President de la Generalitat?
2. Estan més clares ara les coses que fa una setmana? O estan més embullades?
3. Representa ara el Parlament de manera més fidedigna  la pluralitat del poble català?
4. Ha guanyat l'independentisme?
5. Han castigat els catalans les retallades?
6. Funciona la tàctica de la por?
7. Es recuperarà algun dia el PSC? (Ah, i qui no és consola és pq no vol).
8. Els independentistes que haurien d'haver confiat en Mas han preferit a ERC?
9. Ha influit la campanya de El Mundo?
10. Qui ha rebut els vots de SI?

I la més important de totes: I demà què?

Perque el dret a decidir és fonamental. Em refereixo al dret a decidir sobre el manteniment de la sanitat i l'educació públiques, el dret a decidir sobre la qualitat democràtica, el dret a decidir sobre l'estat de benestar social, etc.


No voldria acomiadar-me sense comentar una expressió que vaig escoltar al pograma d'Intereconomia "El moix a l'aigua" durant la nit electoral. El presentador del programa (que no sé com es diu, ni m'importa) seia devora una de les ments més preclares, obertes i democràtiques d'aquest país. Em refeixo a Aleix Vidal-Quadras (perdó, coronel de brigada Vidal-Quadras). En aquestes, que el presentador li espeta: "Pero, a ver,   qué podemos hacer para parar a este tío?"

Senyor del moix mullat: "este tío" és, tant si li agrada com si no, el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, elegit per sufragi universal per la majoria de ciutadans de Catalunya. Un respecte.

Dimisió o detenció?

La vida política de Madrid s'ha vist revolucionada per un fet tràgic que alguns intenten rentabilitzar politicament. La mort de quatre noies la passada nit de Halloween al recinte Madrid Arena està sent emprada com arma política per part de socialistes i periodistes sextanians.

És cert que caldrà depurar responsabilitats polítiques i esbrinar si hi havia un tracte de favor entre menbres del consistori de la "villa y corte" i l'empresa organitzadora de l'esdeveniment, així com la idoneïtat de l'espai per dur-se a terme l'esmentada festa.

Però més enllà de la dimensió política, de les dimisions que s'exigeixen o de la capacitat de la batllessa per pensar en les víctimes sumergida en un spa, allò realment important i que hauria de captar l'atenció dels mitjans de comunicació és l'actuació de l'empresa responsable, a saber: si es van vendre més entrades de les permeses, si se'n van vendre de falses, si es comprovava l'autenticitat de les entrades, si es vetava o no el pas a menors d'edat, si es revisaven bosses i motxilles (com ha quedat pal.lès que no era així), etc. I el més important, si l'empresa encarregada de la seguretat comptava amb els mitjans i els protocols adients per un cas d'emergència. Faltarà saber també què va passar amb l'informe que assegurava que el Madrid Arena no complia amb les mesures de seguretat i que, Oh casualitat, va quedar arraconat dins un calaix.

Així que abans de cercar dimisions expres, caldran detencions en massa i judicis perque no tornin a succeir tragèdies com aquesta.

Allò de sempre

Ahir vaig tornar a anar a una concentració per demanar més i millor democràcia (ara mateix me sembla mentida que 2500 anys després de Pericles encara estem així, i que en lloc d'anar cap envant, anem cap enrere).

També hi va haver una gran manifestació a Madrid de gent reclamant més democràcia, un canvi en el funcionament de la política, una millor redistribució de la riquesa o una nova constitució. Però per desgràcia els titulars d'avui s'allunyen d'aquest fet per centrar-se en les càrregues policials, ja sigui criticant l'actuació de ls antidisturbis o condemnant els manifestants i menyspreant-los per culpa de quatre salvatges.

Estarem tots d'acord en que l'actuació dels policies d'ahir a Madrid va ser desmesurada. Un col.lectiu emprenyat i acosat que està programat per obeir ordres i que envesteix com un brau sense miraments li fot xaloc en calan i fer al que fer. Seria bo que s'ho fessin mirar, perque per desgràcia seva, les càmeres (tot i ser non grates), revelen l'agressivitat i l'arbitrarietat de la seva actuació.
Però també haurem de convenir en que sempre, per desgràcia, un grup reduit i constant de salvatges, provocadors, ignorants, esvalotadors, etc no poden sortir al carrer sense rompre qualque cosa o sense encendre els ànims (o una paperera en el seu defecte), i com sempre, van fer acte de presència per espanyar una manifestació pacífica. A aquests dir-los que també s'ho facin mirar, que es prenguin una til.la abans de sortir de casa i que es treguin la caputxa, si és que no tenen res a amagar.

Voler entorpir la feina dels diputats i coaccionar la seva actuació és un delicte. Viure d'esquena a les reivindicacions ciutadanes extra-electorals, no escoltar, i menystenir la indignació popular no és delicte, però és moralment censurable.

A Maó, una concentració pacífica de ciutadans (com ho era la de Madrid fins que arribaren les invasions bàrbares) es va congregar davant l'ajuntament amb una sèrie de demandes molt clares, que resumeixo tot seguit:

1. Una legalitat que ens representi i ens defensi.
2. Reforma electoral
3. Dimissió en ple del parlament i convocatòria d'eleccions constituents.
4. Nova constitució (amb minúscula, perque es pugui modificar quan calgui).
5. Major representativitat
6. Eliminar el nepotisme, l'amiguisme i l'endollisme.
7. Eliminació de les ajudes als bancs en detriment de les condicions de vida dels ciutadans

A Maó fiets i avis, mestres i metges, jubilats i aturats ens varem reunir per demanar que se'ns escolti, que la democràcia no sigui només una butlleta cada 4 anys, que una manifestació sigui quelcom a tenir en compte, en definitiva, que la sobirania deixi els bancs i els partits polítics i torni al poble, que és on hauria de ser. 

Una senyera per cobrellit

Què bé els hi ha anat a alguns la massiva manifestació de l'11 de setembre!!

Una població predisposada, una munió maleita per mor de la crisi i quatre estelades foren suficients per congregar als carrers de Barcelona una multitud ("número respetable" dirien els mitjans de la meseta) que demana la independència de Catalunya. Acompanyant-los, les aspiracions del govern del país i els periodistes catalans, que tenen tema de debat per unes quantes setmanes.

Però amb tots els meus respectes, una cortina de fum molt propicia. Tot i que sóc el primer en reconèixer el dèficit fiscal català i la necessitat de solucionar-lo pel bé de l'economia catalana, i per tal, de l'espanyola, així com els greuges històrics i el malestar d'una part molt important de la població catalana, crec també que, per una banda, la independència no compta ni amb el suport ni amb la maduresa de la població per dur-se a terme, i per altra, crea una pantalla que oculta els veritables drames dels catalans: una sanitat, educació i serveis socials reduits a la mínima expressió, per voluntat dels mercats, amb la vènia dels governants.

No voldria que el meu discurs s'apropàs al del govern central, però si que crec que de la mateixa manera que Rajoy ha triat fer aquestes retallades i no unes altres, Mas ha fet el mateix. I potser abans de reclamar un pacte fiscal ens hauriem de plantejar si no es pot reduir el dèficit suprimit organismes i institucions, campanyes i programes que ningú sap per a què serveixen i que suposen milions d'euros al cap de l'any.

Perque si un dia una altra dona torna a pasar més de 40 hores fins a ser operada d'un ictus, només podrà emprar la senyera per cobrellit

Disciplina de vot

En les darreres hores hem pogut presenciar un altre edificant exemple de com funciona la democràcia "a l'espanyola". L'expulsió d'Antoni Pastor del grup parlamentari popular de les Illes és una mostra més de com s'enten el funcionament de la democràcia en aquest país. El pensament monolític, l'obediència cega, la disciplina de partit, la manca de diàleg/discrepància interna són els elements més característics i alhora, més preocupants, dels partits espanyols.

Segons els seus integrants, aquest fet dóna coherència al seu discurs i cohesió al partit. Però més d'un creiem que el que mostra és la falta de diàleg, d'idees fins i tot, cosa que sovint els allunya dels seus votants.

I per desgràcia, afecta a la majoria de partits polítics. Ho varem poder comprovar també quan en el si del partit socialista es debatia entre primàries o congrés. Com bé va dir Patxi López, primer s'havia de decidir el "què" per decidir després el "qui". Però la seva opinió no era la majoritària, i el debat sobre qui ha de ser el candidat i tot allò relatiu a la seva figura pren molta més força que no pas el contingut del seu discurs o la qualitat democràtica interna del partit.

En un partit polític s'han d'unir persones amb interessos semblants que comparteixin un projecte comú, però no es pot pretendre que opinin tots de la mateixa manera sobre tots els temes. es farien un gran favor si s'ho replantejassin i dialogassin una mica més entre ells.