Ressaca electoral

Abans d'ahir es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya. Alguns dels resultas devien sorprendre a més d'un; d'altres eren més que previsibles.

Heus aquí alguns dels sondejos publicats i els resultats d'aquestes eleccions comparant-les amb les del 2010.






Aquí us deixo algunes preguntes que em vaig fer a mi mateix aquella nit.

1. Valia la pena gastar-se tota aquesta doblerada per acabar així? Ha estat una irresponsablitat per part d'el President de la Generalitat?
2. Estan més clares ara les coses que fa una setmana? O estan més embullades?
3. Representa ara el Parlament de manera més fidedigna  la pluralitat del poble català?
4. Ha guanyat l'independentisme?
5. Han castigat els catalans les retallades?
6. Funciona la tàctica de la por?
7. Es recuperarà algun dia el PSC? (Ah, i qui no és consola és pq no vol).
8. Els independentistes que haurien d'haver confiat en Mas han preferit a ERC?
9. Ha influit la campanya de El Mundo?
10. Qui ha rebut els vots de SI?

I la més important de totes: I demà què?

Perque el dret a decidir és fonamental. Em refereixo al dret a decidir sobre el manteniment de la sanitat i l'educació públiques, el dret a decidir sobre la qualitat democràtica, el dret a decidir sobre l'estat de benestar social, etc.


No voldria acomiadar-me sense comentar una expressió que vaig escoltar al pograma d'Intereconomia "El moix a l'aigua" durant la nit electoral. El presentador del programa (que no sé com es diu, ni m'importa) seia devora una de les ments més preclares, obertes i democràtiques d'aquest país. Em refeixo a Aleix Vidal-Quadras (perdó, coronel de brigada Vidal-Quadras). En aquestes, que el presentador li espeta: "Pero, a ver,   qué podemos hacer para parar a este tío?"

Senyor del moix mullat: "este tío" és, tant si li agrada com si no, el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, elegit per sufragi universal per la majoria de ciutadans de Catalunya. Un respecte.

Molt recatalà

La senyora Mortadel.la m'ha esperonat a escriure aquesta entrada. I li ho agraeixo. Perque m'he possat a pensar (una vegada, pic, volta, cop, més) què era ser o escriure en català. Per si no ho sabieu, som menorquí. Visc una realitat lingüística, si no complicada, si més no, interessant. Rallam un dialecte del català, amb moltes variacions. Variacions que existeixen entre els diferents pobles de l'illa, per no parlar de les diferències escandaloses que podem veure entre illes. Personalment, em considero afortunat per viure aquesta realitat. Ho tinc per un cabdal de riquesa lingüística/cultural que cal cuidar i preservar. A més, em tinc a mi mateix com una esponja de productes filològics (Sr. Tinc dixit). Tot mot que cau a les meves mans passa a formar part del meu lèxic. No en discrimino cap que sigui correcte. No tenc manies, vaja.

D'altra banda, veig com moltes paraules, habituals per a mi, són desconegudes pels meus coetanis, fet que m'entristeix i que les aboca a elles, les meves estimades paraules, a una mort agònica i irreparable.

Per més inri, el castellà ens ha contaminat, i tot i que la convivència pàcifica és possible, és innegable el fet del poder i de l'avanç que ha tingut en la nostra societat, en detriment del català.

Per això em va sorprendre el comentari de la senyora Mortadel.la, quan es demanava si expressions com "car em plauria" eren molt recatalanes. Empraré sempre amb molt orgull i normalitat, car és ma llengua materna i paterna, el dialecte balear, però no renuncio a tot allò que Mossen Alcover i Francesc de Borja Moll em diguin que és correcte. En definitiva, li respondré amb  contundència espiritual: si, sóc molt recatalà perque parlo i escric amb aquesta llengua, que aprofit i explot fins la darrera gota, tant si escric amb article literàri com amb el salat, tant si enraono, com si parlo, com si xerr, com si rallo.

(Quina parrafada.) ;)

Manifest Institut d'Estudis Catalans

http://www.tv3.cat/3alacarta/videos/3350610