Maria?

"He sentit dir que uns culpables que assistien al teatre s'han impressionat de tal manera amb l'art de l'escena que de cop han confesat els seus delictes; doncs el crim, tot i que és mut, parla finalment amb llengua milagrosa; faré que aquests actors recitin qualque cosa com el crim del meu pare en presencia de l'oncle."

Claudi descobrí de bon de veres el significat del mot catarsi. I així tots els que ens seiem davant l'escenari i deixam que les paraules i els gests de les actrius i els actors ens amarin fins arribar al moll de l'os. I malgrat no hagem comès cap crim de sang, el poder de les paraules pronunciades dalt les taules esdevé prodigiós. Sempre ho havia entès i percebut així, però ahir a la nit vaig ser víctima del poder de conmoure, de saccejar el nostre esperit, de remoure conciències, de, en definitiva, canviar-nos per dins i fer-nos reflexionar, que té el Teatre.

Maria? és una obra magnífica. Per la seva aparent senzillesa, per la manera com s'expressen les protagonistes, per com ens va endissant dins la vida de cada un dels personatges, pels seus tocs d'humor. Maria? és una obra endimoniadament dramàtica, però alhora, traspulla tanta tendresa que un quasi bé se n'oblida per uns moments.
Maria? posa damunt la taula un drama quotidià i silenciós. Aquest drama de Marta Barceló parla de la por, la por del desconegut, del futur i d'allò que ens manté arrelats a la realitat, de la memòria, aquell tresor que ens conforma com a individus i com a col.lectiu. Parla també de la Història, de la vertadera història, aquella que està feta de les petites anècdotes que ens expliquen els nostres avis i els nostres pares.
Maria? és també un treball de recuperació de la llengua, d'una manera pròpia de xerrar, de la tradició, dels refranys o les cançons que ens acompanyen al llarg de la vida i que ens uneixen amb els nostres avantpassats.

Vull destacar pe damunt de tot el treball exquisit de les tres protagonistes, Aina Compte, Aina de Cos i Laura Pons, que esdevenen criatures molt reals i properes, convincents i que generen en l'espectador una empatia que no es veu massa sovint.

Una escenografia senzilla de la que destaca una gran xarxa de pescar que es va despenjant i que cau paulatinament a sobre de l'escena, així com un acurat joc de llums,  permeten que tota l'atenció es centri en la feina de les actrius i en la bellesa del text.

En un dels passatges, la neta diu a sa mare en el moment en que li dona un quadern on recopila tot el que ha esbrinat sobre la seva familia : "Té." "Què és això?" "Ets tu. És la teva història." 

Gràcies a Marta Barceló per aquesta obra i a Biel Jordà, el seu director per haver-la portat a escena amb maestria. Crec que la força que tenen les paraules portades a dalt l'escenari, i molt especialment paraules com les que escriu Marta Barceló poden fer canviar les conciències i fins i tot, el món en que vivim. Com diu Jessica A. Kaahwa, autora del Manifest del Dia Internacional del Teatre 2011, "(...) us insto a pensar en aquesta perspectiva i a fer avançar el teatre com una eina universal de diàleg, de transformació social i de reforma".

Com deia aquell vers inolvidable.....?

Matilde Muñiz estava amb la sorra fins el coll amb un Jordi Odri amb "carraspera" mentre pronunciava algunes sentències brutals.

Santiago Sempere portava a l'escenari del Teatre Principal de Maó "Dies feliços",  l'obra de Samuel Beckett escrita entre 1960 i 1961. Teatre de prop per gaudir d'una obra surrealista que anima l'escena menrquina, una escena que necessita de més clàssics per poder-se permetre el luxe de representar Beckett. Calen més tragèdies gregues, calderones i shakespeares per educar el públic, per tal de poder gaudir d'obres tan denses com aquesta de la manera que es mereix.

I jo em demano com un Beckett només estira 50 persones. Sempre les mateixes 50 cares. En fi, què hi farem?

Beckett és complicat, almenys per a mi. I m'imagino que no era l'únic que anava en qualque moment perdut. Per això cal fer molt, molt, molt més teatre. Cal veure-ho tot, cal que el Teatre Principal esdevengui també un important teatre de teatre. Sense deixar de banda els noms més actuals, es precís que els grans clàssics de totes les èpoques tenguin cabuda al nostre coliseu.

De què parla "Dies feliços"? Parla del pas del temps, del matrimoni, de la comunicació i de la incomunicació, d'allò que ens ferma a la vida, del que canvia i del que no canvia. Tot això i molt més és el que jo en vaig treure.

Farà falta fer més Becketts, i fer més teatre del s.XX. Però no puc deixar d'agrair a Matilde Muñiz, Jordi Odri i Santiago Sempere la gosadia, la professionalitat i el gran treball que han portat al teatre i que, espero, no sigui l'últim cop.

(Per als que us hagueu quedat amb ganes, aquí us en deixo el text: http://es.scribd.com/doc/4082177/TEXTO-DIAS-FELICES-TRADUCCION-DE-IHC-REVISION-VOLPE

Jo no dic mentides quan dic que no dic mentides

Són quasi les 8 i truquen a la porta. Els primer convidats. La porta no para d'obrir-se per deixar passar a més i més gent, tots coneguts que es saluden els uns als altres. Tot està boni a punt per passar cap el menjador.

No, no és el relat del sopar de Nadal. És el que es va viure ahir en una cèntrica casa de Maó, on estava a punt de dur-se a terme una experiència novedosa i excitant que el públic menorquí esperava amb ànsia. Pitus Fernández s'arriscava de nou i portava a escena tres monòlegs de Jean Cocteau a l'interior d'una casa particular. El teatre al teu menjador. Ara ja no hi ha excuses per no veure teatre. Te'l porten a casa.

Tot estava a punt. En Lluís i na Guedi feien d'amfitrions, acomodadors, tècnics de il.luminació, cambrers, i més n'hi hagi. Un públic reduit (no més de trenta assistents). Dues taules, quatre cadires i sis actorassos dispostos a feer-nos passar una hora intensa.

"El fantasma de Marsella". Enka Alonso dóna vida a una dona atormentada que ens relata el seu crim. A "El bell indiferent", Laura Cubas discutia, debades, amb un diari aferrat a un home, causant de la seva neurosi i desesperació. "El mentider" és un joc de paraules entrentigut i que et pot arribar a embullar on tres germans i la seva mare exposen la seva relació amb el binomi veritat-mentida.

Enka Alonso, Laura Cubas, Jaume Gomila, Josep Orfila, Laura Pons i Lluís Vinent van donar vida a aquest personatges, dirigits amb la veu experimentada de Pitus Fernández.

Uns tèxtos bellíssims que van omplir aquell menjador, ple de ulls que escrutaven de ben aprop cada moviment dels actors, vertadera prova de foc per a un intèrpret. Però alhora una experiència excitant tant per als actors, com també per al públic.

La pregunta que em faig és quin deu ser el proper repte d'en Pitus. Cada cop la cosa s'estreny més? Què serà el següent?

Gràcies, per renovar l'escena menrquina, per portar a termes propostes agosarades i trencadores, per, en difinitiva, animar el teatre que es fa a Menorca.

Lokus

Una sala de psiquiàtric i Jakes Brel de fons. Un home es dirigeix al públic. Així comença la primera obra teatral escrita per Ponç Pons que Kimera Teatre porta a escena sota la direcció de Jordi Odri.

Una comèdia plena de tendresa i de moments en que el públic reia pels descosits. Moments de profunda reflexió sobre com orientar la nostra existència i moments de forta crítica social en clau d'humor, especialment intensa cap a l'Església.

Toni Cantamisa i Jordi Odri, els dos personatges principals, ens varen fer replantejar el significat de la bogeria, fins el punt de no saber qui estava realment foll, que entenem per follia o si nosaltres també estem bojos. Potser jo també ho estic i no me n'adono. Ara mateix els hi estic parlant a vostés, sense saber si hi ha algú a l'altra banda que m'ascolti. Avam si serà ver que parlo sol.

És destacable la quantitat de temes que plantejà Pons en aquesta obra, com la necessitat de la il.lusió per sobreviure, el lliure albir, l'amor i el desamor, etc. Sense deixar de banda una caricatura als mètodes de la psiqiatria moderna. I tot acompanyat amb grans dosis d'humor i humanisme, així com referències a dos grans de la dramaturgia, com Shakespeare o Becket.

Una prposta realment interessant i exquisidament interpretada per un elenc menorquí de primera línia.

Barça 5 - Madrid 0

Avui hauria de xerrar del partit d'ahir a la nit entre el Barça i el Madrid. Però no ho faré (segur que algú podrà omplir aquest buit informatiu). A més, per fer com els altres, sempre hi som a temps.

Ahir vespre, apart del partit, tenia lloc al Teatre Principal de Palma l'entrega dels Premis Escénica de teatre i dansa de les Illes Balears. Una cerimònia sobria que va possar de manifest l'afició creixent pel teatre a les Illes i la gran quantitat i qualitat de projectes que es porten a terme a les illes.

Jo em quedaré amb el guardó a millor projecte escènic, candidatura al la qual optaven "Camarada K", "Els convidats", "El solitari oest" i "Mort de dama".  He de dir que he pogut assistir a la representació de les tres primeres i puc afirmar que la qualitat dels treballs és enorme, pel que qualsevol d'elles hauria pogut obtenir el guardó. Però l'obra premiada fou "Mort de dama". Per cert, aprofitant la benentesa, i ho dic a qui correspongui, no estaria de més que aquesta obra fos portada a escena, també, al Teatre Principal de Maó.

Abstracte

Una nit especial la d'ahir al Principal. Una aposta arriscada, innovadora i sugerent la que presentava la companyia dosnoudosmil. Anselm Serra dirigia un projecte on es combinava la pintura abstracta, la dança contemporània, la música i el muntatge audiovisual.

Val a dir que, malgrat el teatre no es va omplir, hi havia bastanta gent i, el més important, es va congregar un públic molt divers. I això és d'agrair, atraure a grans i petits, a gent de tota mena, que es sentia encuriosida per aquesta posada en escena.

El meu primer comentari ha de ser per a les ballarines, que van realitzar un treball impeclabe i esgotador, passant des del minimalisme fins a una dança més agressiva, oferint imatges molt sugerents i visualment molt atractives, que s'unien a la música i a les difenrents obres pictòriques. Si hagués de destacar un moment on la coreografia fos especialment bell i impactant, elegiria la que interpretaren recolzades per la música de Lluís Llach i la pintura de Joan Miró.

Un altre moment visualment molt maco fou el que es combinava la pintura de Rothko, la música de Varese i la bellisisma coreografia on una única ballarina es fonia amb una tela, com si nedàs dins el quadre del pintor letó. L'ús dels diferents vestuaris, de la llum, i dels diversos llenguatges que proporciona la dança les ballarines s'anaven adaptant a les cambiants obres que les envoltaven.

Però també voldria destacar l'ingent i exquisit treball de Èrika Prüfert, que encarregada del muntatge audiovisual, va fer un treball increible, tant pel que fa a sincronitzar pinzellades i música, així com elaborar videos que suplien durant uns minuts el treball de les ballarines, com els de la composició nº 8 de Kandinsky

o la fantàstica interpretació de l'obra de Pollock, en la pell d'una dona nua, amb "All along the Watchtower" de J. Hendrix com a melodia de fons.

Si teniu la oportunitat d'anar a veure-ho aquesta nit as Mercadal, de segur que no us deixarà indiferents.

Camarada K

El Teatre Principal de Maó ja no sap com ho ha de fer per engrescar el públic de la ciutat. En aquesta ocasió obria les portes a un excel.lent treball dirigit per Joan Carles Bellviure que combinava la capacitat de conmoure i encongir-nos el cor amb la possibilitat de riure de valent.

Sergi Baos, Margalida Grimalt i Joan Manel Vadell van suar d'allò més corrent amunt i avall, en una interpretació esgotadora que passava de la introspecció i l'anàlisi del pensament de Daniïl Kharms (transfigurat per unes hores en una titella), a la representació més esbojarrada dels seus textos, plens de ironia i humor irreverent, però alhora amb una tremenda càrrega de crítica al poder estalinista. Uns textos  propis del surrealisme deixaven entreveure una crítica als grans discursos, als grans conceptes buits, a la repressió. Kharms relativitza la vida i la mort mentre denuncia la manca de llibertat d'expressió de la Rússia de Stalin.

Un decorat sobri i una posada en escena que no deixava indiferent varen ser l'embolcall d'uns textos aguts i penetrants escrits per un reclòs que batalla amb la mort a cada mot.


Aquesta és la meva primera anotació i el primer cop que escric una crítica teatral. Sigueu clements amb aquest humil blogger.