Com deia aquell vers inolvidable.....?

Matilde Muñiz estava amb la sorra fins el coll amb un Jordi Odri amb "carraspera" mentre pronunciava algunes sentències brutals.

Santiago Sempere portava a l'escenari del Teatre Principal de Maó "Dies feliços",  l'obra de Samuel Beckett escrita entre 1960 i 1961. Teatre de prop per gaudir d'una obra surrealista que anima l'escena menrquina, una escena que necessita de més clàssics per poder-se permetre el luxe de representar Beckett. Calen més tragèdies gregues, calderones i shakespeares per educar el públic, per tal de poder gaudir d'obres tan denses com aquesta de la manera que es mereix.

I jo em demano com un Beckett només estira 50 persones. Sempre les mateixes 50 cares. En fi, què hi farem?

Beckett és complicat, almenys per a mi. I m'imagino que no era l'únic que anava en qualque moment perdut. Per això cal fer molt, molt, molt més teatre. Cal veure-ho tot, cal que el Teatre Principal esdevengui també un important teatre de teatre. Sense deixar de banda els noms més actuals, es precís que els grans clàssics de totes les èpoques tenguin cabuda al nostre coliseu.

De què parla "Dies feliços"? Parla del pas del temps, del matrimoni, de la comunicació i de la incomunicació, d'allò que ens ferma a la vida, del que canvia i del que no canvia. Tot això i molt més és el que jo en vaig treure.

Farà falta fer més Becketts, i fer més teatre del s.XX. Però no puc deixar d'agrair a Matilde Muñiz, Jordi Odri i Santiago Sempere la gosadia, la professionalitat i el gran treball que han portat al teatre i que, espero, no sigui l'últim cop.

(Per als que us hagueu quedat amb ganes, aquí us en deixo el text: http://es.scribd.com/doc/4082177/TEXTO-DIAS-FELICES-TRADUCCION-DE-IHC-REVISION-VOLPE