Molt recatalà

La senyora Mortadel.la m'ha esperonat a escriure aquesta entrada. I li ho agraeixo. Perque m'he possat a pensar (una vegada, pic, volta, cop, més) què era ser o escriure en català. Per si no ho sabieu, som menorquí. Visc una realitat lingüística, si no complicada, si més no, interessant. Rallam un dialecte del català, amb moltes variacions. Variacions que existeixen entre els diferents pobles de l'illa, per no parlar de les diferències escandaloses que podem veure entre illes. Personalment, em considero afortunat per viure aquesta realitat. Ho tinc per un cabdal de riquesa lingüística/cultural que cal cuidar i preservar. A més, em tinc a mi mateix com una esponja de productes filològics (Sr. Tinc dixit). Tot mot que cau a les meves mans passa a formar part del meu lèxic. No en discrimino cap que sigui correcte. No tenc manies, vaja.

D'altra banda, veig com moltes paraules, habituals per a mi, són desconegudes pels meus coetanis, fet que m'entristeix i que les aboca a elles, les meves estimades paraules, a una mort agònica i irreparable.

Per més inri, el castellà ens ha contaminat, i tot i que la convivència pàcifica és possible, és innegable el fet del poder i de l'avanç que ha tingut en la nostra societat, en detriment del català.

Per això em va sorprendre el comentari de la senyora Mortadel.la, quan es demanava si expressions com "car em plauria" eren molt recatalanes. Empraré sempre amb molt orgull i normalitat, car és ma llengua materna i paterna, el dialecte balear, però no renuncio a tot allò que Mossen Alcover i Francesc de Borja Moll em diguin que és correcte. En definitiva, li respondré amb  contundència espiritual: si, sóc molt recatalà perque parlo i escric amb aquesta llengua, que aprofit i explot fins la darrera gota, tant si escric amb article literàri com amb el salat, tant si enraono, com si parlo, com si xerr, com si rallo.

(Quina parrafada.) ;)