La tragèdia s'ha consumat. Madama Butterfly cau a terra després de fer-se l'harakiri. Els llums s'apaguen. El teatre esclata en aplaudiments i bravos sense aturall.
Els Amics de s'òpera de Maó portaven de nou a l'escenari del Teatre Principal el drama puccinià deu anys més tard de l´'ultima ocasió. Madama Butterfly, la fusió de la música japonesa amb el lirisme verista (potser és lòpera més lírica de Puccini), unit a l'ús magistral del leit-motiv com elemement cohesionador. Una ópera en que tot el pes dramàtic i musical cau sobre les espatlles de la soprano protagonista. Si la soprano falla, falla tot. Si la soprano triomfa, l'èxit està assegurat.
Hui He va triomfar. Hui He fou una Cio-Cio-San creïble, apassionada, que s'enfrontà als tremends contrastos escènics i vocals que exigeix el seu paper amb magestria. Perque Butterfly és una dona que riu i plora, que balla i s'agenolla, que lluita i besa al ritme de la música. La soprano xinesa posseix una veu rodona i rotunda, amb la que podia afrontar el dramatisme (fins i tot patetisme) de l'obra, alhora que feu gala d'uns aguts delicats i mesurats, així com d'unes dinàmiques delicioses. Tot açò acompanyà una interpretació exquisida que el públic va saber recompensar amb forts crits de "Bravo", més que merescuts, especialment per l'extraordinària, superlativa interpretació del final de l'òpera, moment d'una intensitat tal, en que la soprano es mostrà tant convincent que un servidor va veure com li faltava l'aire i el cor li bategava amb furia.
Jorge de Léon, que va haver de substituir a l'últim moment a Massimiliano Pisapia, encarnà un Pinkerton més que correcte, endevinat en l'aspecte escènic i acurat en la part vocal, mostrant una gran potència i timbre decidit i brillant, especialment en el duet "Addio, fiorito asil" de l'acte tercer. Juntament amb He, la parella protagonista ens delectaren en l'exquisit duet de l'acte primer, " Bimba dagli occhi pieni di malia", que no per conegut va deixar d'emocionar al públic, inclòs el sotasignant.
Per a Joan Pons aquesta era una nit molt especial. La seva (sembla) definitiva retirada de l'escena es produia a Maó, a ca seva, i tampoc en el seu comiat decepcionà. Gràcies a la seva dilatada experiència, les seves frases es podien paladejar, i eren carregades de matissos. Pons, com sempre, convencia tans sols amb una síl.laba, fent ressonar les seves paraules amb una dolçor que, a ulls d'aquest aficionat, va fer de Sharpless un Giorgio Germont a l'americana, paternal i tendre.
La resta de membres de l'elenc també van estar a l'alçada de les primeres figures, en especial la mezzo italiana Rossana Rinaldi, que interpretà a una abnegada i dramàtica Suzuki.
Una excel.lent orquestra els acompanyava, i una escenografia sòbria (com a mi m'agrada), que destacava allò important, els cantants i els seu esforç. Gasparon, que ja podem dir que s'ha convertit en l'escenògraf de capçalera del Principal, va endevinar el tret i creà un ambient subtil i efectiu, que si de cas, podria haver-se estalviat els extres durant el cor a "bocca chiusa". I és que el cor dels Amics de s'Òpera va estar especialment acertats, sobretot en el popular cor del segon acte.
En definitiva, la de divendres passat fou una vetllada que quedarà gravada en la memòria dels amants de l'òpera per sempre, i el record d'una gran veu i una gran sensibilitat hi anirà unida de forma indeleble.
Mostrando entradas con la etiqueta ópera. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta ópera. Mostrar todas las entradas
domingo, 26 de mayo de 2013
martes, 6 de noviembre de 2012
miércoles, 10 de octubre de 2012
viernes, 10 de agosto de 2012
sábado, 4 de junio de 2011
Fígaro o el "ja-ho-he-vist-tot"
Ahir feia comptes. Crec que fa uns vuit o nou anys que vaig a l'òpera amb asiduitat. He vist molt bones produccions i d'altres no tant bones. He sentit cantants fabulosos i altres, no tant fabulosos. Però començo a patir els primers símptomes del que jo anomeno "la síndrome del Ja-no-em-sorprens".
I és que els melòmens com jo que ens passam el dia escoltant música ens tornam uns llepamiques, i arriba un moment en que tot te sembla poc. Tant és així, que ahir, amb el primer quadre de l'òpera en vaig tenir prou per fer.li la creu al tenor i al baríton. I el que més em preocupa. Una pregunta que sempre em ve al cap: aquests cantants, si canten al MET o a L'Scala com ho fan aquí, deu ser un fiasco, no?
Il barbiere di Siviglia és una òpera agraida. Si salves el teu paper amb bones dots d'actor còmic, encara et salves de les flames. I val a dir que tant Giorgio Caoduro com José Manuel Zapata demostraren aptituds còmiques a dalt l'escenari. Però hi vaig notar dèficits inportants en la zona alta de la tesitura, així com una manca de potència en el cas de Caoduro.
Silvia Tro Santafé fou la que si em va sorprendre ahir. Després de la seva actuació en el paper d'Isabella a La italiana in Algeri, en aquest mateix teatre, m'havia deixat amb dubtes sobre la seva qualitat vocal. Però ahir a la nit va demostrar unes dots notables tant en el terreny vocal com interpretatiu, amb una "una voce poco fa " realment convincent, que compaginava virtuosisme i potència.
La resta d'integrants de l'elenc executaren correctament el seu rol, arrodonint el conjunt de veus.
Val la pena remarcar la intenció cómica que demostraren tots els cantants, fet que va arrencar les rialles del públic en més d'una ocasió.
Per això, malgrat que no aconseguiren de mi cap "Bravo", un te la sensació d'haver xalat després de presenciar un espectacle tant complert com és l'òpera de Rossini, que per cert, es porta representant a Menorca des de 1822. Per alguna cosa serà, dic jo.
I és que els melòmens com jo que ens passam el dia escoltant música ens tornam uns llepamiques, i arriba un moment en que tot te sembla poc. Tant és així, que ahir, amb el primer quadre de l'òpera en vaig tenir prou per fer.li la creu al tenor i al baríton. I el que més em preocupa. Una pregunta que sempre em ve al cap: aquests cantants, si canten al MET o a L'Scala com ho fan aquí, deu ser un fiasco, no?
Il barbiere di Siviglia és una òpera agraida. Si salves el teu paper amb bones dots d'actor còmic, encara et salves de les flames. I val a dir que tant Giorgio Caoduro com José Manuel Zapata demostraren aptituds còmiques a dalt l'escenari. Però hi vaig notar dèficits inportants en la zona alta de la tesitura, així com una manca de potència en el cas de Caoduro.
Silvia Tro Santafé fou la que si em va sorprendre ahir. Després de la seva actuació en el paper d'Isabella a La italiana in Algeri, en aquest mateix teatre, m'havia deixat amb dubtes sobre la seva qualitat vocal. Però ahir a la nit va demostrar unes dots notables tant en el terreny vocal com interpretatiu, amb una "una voce poco fa " realment convincent, que compaginava virtuosisme i potència.
La resta d'integrants de l'elenc executaren correctament el seu rol, arrodonint el conjunt de veus.
Val la pena remarcar la intenció cómica que demostraren tots els cantants, fet que va arrencar les rialles del públic en més d'una ocasió.
Per això, malgrat que no aconseguiren de mi cap "Bravo", un te la sensació d'haver xalat després de presenciar un espectacle tant complert com és l'òpera de Rossini, que per cert, es porta representant a Menorca des de 1822. Per alguna cosa serà, dic jo.
sábado, 4 de diciembre de 2010
Un ballo in maschera
Ahir a la nit varem deixar defora la pluja i el fred, així com la vaga de controladors, per sumergir-nos en la màgia de l'òpera de Verdi. La d'ahir va ser una vetllada esplèndida, en la que tots els integrants de l'espectacle varen unir els seus esforços per oferir un resultat òptim.
La primera de les meves felicitacions va dirigida a Stefano Ranzani, director musical de l'obra, que va saber conduir amb encert l'Orquetra Simfònica de les Illes Balears, en el que, imagino, és una de les òperes més exigents de l'autor de Busseto.
El segon dels meus aplaudiments és per al Cor dels Amics de s'òpera de Maó, dirigits per Cristina Álvarez, magnífics en totes les seves intervencions, i en especial, al final del tercer acte, en el que van saber transmetre la tensió i el dramatisme necessari.
Com no podia ser d'altra manera, un comentari especial, avui per avui, se l'ha d'emportar el director d'escena, ja sigui per bé o per mal. I en aquest cas, és per bé. Per molt bé, perque Massimo Gasparon comparteix amb un servidor la mateixa, o quasi la mateixa concepció del que ha de ser la direcció d'escena. Com ja va essent habitual, va ser capaç de crear quatre espais diferenciats aprofitant elements comuns en una lliçó de economia de recursos i de bon gust. Per altra banda, la seva proposta s'adecuava a la perfecció a la trama i a la ubicació que planteja el llibret. Sobrietat en l'atrezzo, interessant joc de llums (si de cas, es va trobar a faltar en alguns moments un poc més de llum incident en els protagonistes), i un vestuari ben contextualitzat, tot i que de vegades un poc massa exigerat, ja que dificultava el moviment dels actors a damunt de l'escenari. Voldria destacar també la intel.ligència de Gasparon a l'hora de diferenciar mitjançant el vestuari als conspiradors, i també, el que a mi em va semblar una clara referència al despatx oval en l'escenografia del primer quadre de l'acte primer.
Si ens centram en els cantants, la primera referència ha de ser per als dos baixos, Fernando Javier Radó y Alexey Yakimov, que amb unes veus potents i molt belles van transmetre la obscuritat dels seus personatges. Serena Gamberoni va ser un simpatiquíssim Oscar, àgil tant pel que fa a moviments com a cant, amb una veu dolça i acurada, que va entusiasmar al públic assistent.
Marianne Cornetti, que amb una veu poderosa i un timbre fosc, (potser per al meu gust mancada en algun moment de potència), ens va seduir en el seu paper de Ulrica, que molt endevinadament, deixava de ser una bruixa esparracada per convertir-se en una pitonisa elegant i misteriosa.
I arribam als tres protagonistes. El primer d'ells, Renato, fou interpretat pel baríton georgià Lado Ataneli, que amb una veu molt bella, ponderada, de timbre especialment verdià, es va ajustar a la perfecció al paper requerit. Tot i així, val a dir que va mostar certes dificultats en la zona aguda, especialment en la segona ària, fet que el públic no va saber perdonar. La meva opinió personal és que, malgrat aquestes petites deficiències tècniques, l'elecció de Lado Ataneli per aquest paper va ser endevinada, donat la calidesa de la seva veu i la seva interpretació en conjunt.
En el paper de Ricardo trobam a una exquisida veu de tenor lírico-spinto. La del tenor italià Roberto Aronica, que malgrat la opinió d'alguns, que consideraren que cantava a mitja potència, va defensar d'una manera impecable el rol de comte de Warwick. Una veu, en la meva opinió, poderosa, rodona, fantàstica en la zona central i molt ben emprada en la zona alta, que només en alguns aguts va mostrar certa debilitat. Sincerament, feia temps que no trobavem en aquest teatre una veu de tenor tant bonica i interessant.
I com no podia ser d'altra manera, he deixat perl final el millor. I és que, en la meva humil opinió, Tamara Wilson fou un sol que brillà en la nit i que ens enlluernà. La seva tècnica, unit a un tmbre bellíssim, la varen fer idònia per interpretar el paper d'Amelia. Potència, una zona central exquisida, uns greus deliciosos y un agut colosal foren les seves eines a l'hora d'abordar el seu personatge, el punt àlgid del cual fou l'ària "Morró ma prima in grazia", que va fer enmudir a tot l'auditori. La contenció i la perfecció técnica no varen deixar de banda la impomta dramàtica que requereix el fragment, que va ser abordat amb magestria, i que va ser recompensat ampliament per part del públic.
I com ja ve essent habitual, també he de fer la crítica del públic. Val a dir que en general, va ser un públic considerat i que no va destacar ni per tossides ni obertura de caramels. (Passaré per alt una amable senyora extrangera que va gaudir tant de l'oèra com de les galletetes que consumia durant la representaió). La meva crítica avui és en forma de pregunta : on el públic deixa de ser exigent per convertir-se en quisquillós? D'acord que tant el tenor com el baríton varen cometre alguns falls. Però, no és important reconèixer el treball ingent que hi ha darrera d'una obra com aquesta, i la actuació en conjunt dels cantants? Els comentaris perfectament audibles del públic del 4t pis no devien ser més reprobatoris que els que els propis cantants es devien fer "para sus adentros", i que no van impedir que continuassin amb la funció. Per això, i donada la manca de reconeixemnt al final de la representació al dos protagonistes masculins en fa pensar en quina mena de públic s'ha convertit el de Maó.
La primera de les meves felicitacions va dirigida a Stefano Ranzani, director musical de l'obra, que va saber conduir amb encert l'Orquetra Simfònica de les Illes Balears, en el que, imagino, és una de les òperes més exigents de l'autor de Busseto.
El segon dels meus aplaudiments és per al Cor dels Amics de s'òpera de Maó, dirigits per Cristina Álvarez, magnífics en totes les seves intervencions, i en especial, al final del tercer acte, en el que van saber transmetre la tensió i el dramatisme necessari.
Com no podia ser d'altra manera, un comentari especial, avui per avui, se l'ha d'emportar el director d'escena, ja sigui per bé o per mal. I en aquest cas, és per bé. Per molt bé, perque Massimo Gasparon comparteix amb un servidor la mateixa, o quasi la mateixa concepció del que ha de ser la direcció d'escena. Com ja va essent habitual, va ser capaç de crear quatre espais diferenciats aprofitant elements comuns en una lliçó de economia de recursos i de bon gust. Per altra banda, la seva proposta s'adecuava a la perfecció a la trama i a la ubicació que planteja el llibret. Sobrietat en l'atrezzo, interessant joc de llums (si de cas, es va trobar a faltar en alguns moments un poc més de llum incident en els protagonistes), i un vestuari ben contextualitzat, tot i que de vegades un poc massa exigerat, ja que dificultava el moviment dels actors a damunt de l'escenari. Voldria destacar també la intel.ligència de Gasparon a l'hora de diferenciar mitjançant el vestuari als conspiradors, i també, el que a mi em va semblar una clara referència al despatx oval en l'escenografia del primer quadre de l'acte primer.
Si ens centram en els cantants, la primera referència ha de ser per als dos baixos, Fernando Javier Radó y Alexey Yakimov, que amb unes veus potents i molt belles van transmetre la obscuritat dels seus personatges. Serena Gamberoni va ser un simpatiquíssim Oscar, àgil tant pel que fa a moviments com a cant, amb una veu dolça i acurada, que va entusiasmar al públic assistent.
Marianne Cornetti, que amb una veu poderosa i un timbre fosc, (potser per al meu gust mancada en algun moment de potència), ens va seduir en el seu paper de Ulrica, que molt endevinadament, deixava de ser una bruixa esparracada per convertir-se en una pitonisa elegant i misteriosa.
I arribam als tres protagonistes. El primer d'ells, Renato, fou interpretat pel baríton georgià Lado Ataneli, que amb una veu molt bella, ponderada, de timbre especialment verdià, es va ajustar a la perfecció al paper requerit. Tot i així, val a dir que va mostar certes dificultats en la zona aguda, especialment en la segona ària, fet que el públic no va saber perdonar. La meva opinió personal és que, malgrat aquestes petites deficiències tècniques, l'elecció de Lado Ataneli per aquest paper va ser endevinada, donat la calidesa de la seva veu i la seva interpretació en conjunt.
En el paper de Ricardo trobam a una exquisida veu de tenor lírico-spinto. La del tenor italià Roberto Aronica, que malgrat la opinió d'alguns, que consideraren que cantava a mitja potència, va defensar d'una manera impecable el rol de comte de Warwick. Una veu, en la meva opinió, poderosa, rodona, fantàstica en la zona central i molt ben emprada en la zona alta, que només en alguns aguts va mostrar certa debilitat. Sincerament, feia temps que no trobavem en aquest teatre una veu de tenor tant bonica i interessant.
I com no podia ser d'altra manera, he deixat perl final el millor. I és que, en la meva humil opinió, Tamara Wilson fou un sol que brillà en la nit i que ens enlluernà. La seva tècnica, unit a un tmbre bellíssim, la varen fer idònia per interpretar el paper d'Amelia. Potència, una zona central exquisida, uns greus deliciosos y un agut colosal foren les seves eines a l'hora d'abordar el seu personatge, el punt àlgid del cual fou l'ària "Morró ma prima in grazia", que va fer enmudir a tot l'auditori. La contenció i la perfecció técnica no varen deixar de banda la impomta dramàtica que requereix el fragment, que va ser abordat amb magestria, i que va ser recompensat ampliament per part del públic.
I com ja ve essent habitual, també he de fer la crítica del públic. Val a dir que en general, va ser un públic considerat i que no va destacar ni per tossides ni obertura de caramels. (Passaré per alt una amable senyora extrangera que va gaudir tant de l'oèra com de les galletetes que consumia durant la representaió). La meva crítica avui és en forma de pregunta : on el públic deixa de ser exigent per convertir-se en quisquillós? D'acord que tant el tenor com el baríton varen cometre alguns falls. Però, no és important reconèixer el treball ingent que hi ha darrera d'una obra com aquesta, i la actuació en conjunt dels cantants? Els comentaris perfectament audibles del públic del 4t pis no devien ser més reprobatoris que els que els propis cantants es devien fer "para sus adentros", i que no van impedir que continuassin amb la funció. Per això, i donada la manca de reconeixemnt al final de la representació al dos protagonistes masculins en fa pensar en quina mena de públic s'ha convertit el de Maó.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)