Un ballo in maschera

Ahir a la nit varem deixar defora la pluja i el fred, així com la vaga de controladors, per sumergir-nos en la màgia de l'òpera de Verdi. La d'ahir va ser una vetllada esplèndida, en la que tots els integrants de l'espectacle varen unir els seus esforços per oferir un resultat òptim.

La primera de les meves felicitacions va dirigida a Stefano Ranzani, director musical de l'obra, que va saber conduir amb encert l'Orquetra Simfònica de les Illes Balears, en el que, imagino, és una de les òperes més exigents de l'autor de Busseto.
El segon dels meus aplaudiments és per al Cor dels Amics de s'òpera de Maó, dirigits per Cristina Álvarez, magnífics en totes les seves intervencions, i en especial, al final del tercer acte, en el que van saber transmetre la tensió i el dramatisme necessari.

Com no podia ser d'altra manera, un comentari especial, avui per avui, se l'ha d'emportar el director d'escena, ja sigui per bé o per mal. I en aquest cas, és per bé. Per molt bé, perque Massimo Gasparon comparteix amb un servidor la mateixa, o quasi la mateixa concepció del que ha de ser la direcció d'escena. Com ja va essent habitual,  va ser capaç de crear quatre espais diferenciats aprofitant elements comuns en una lliçó de economia de recursos i de bon gust. Per altra banda, la seva proposta s'adecuava a la perfecció a la trama i a la ubicació que planteja el llibret. Sobrietat en l'atrezzo, interessant joc de llums (si de cas, es va trobar a faltar en alguns moments un poc més de llum incident en els protagonistes), i un vestuari ben contextualitzat, tot i que de vegades un poc massa exigerat, ja que dificultava el moviment dels actors a damunt de l'escenari. Voldria destacar també la intel.ligència de Gasparon a l'hora de diferenciar mitjançant el vestuari als conspiradors, i també, el que a mi em va semblar una clara referència al despatx oval en l'escenografia del primer quadre de l'acte primer.

Si ens centram en els cantants, la primera referència ha de ser per als dos baixos, Fernando Javier Radó y Alexey Yakimov, que amb unes veus  potents i molt belles van transmetre la obscuritat dels seus personatges.  Serena Gamberoni va ser un simpatiquíssim Oscar, àgil tant pel que fa a moviments com a cant, amb una veu dolça i acurada, que va entusiasmar al públic assistent.
 Marianne Cornetti, que amb una veu poderosa i un timbre fosc, (potser per al meu gust mancada en algun moment de potència), ens va seduir en el seu paper de Ulrica, que molt endevinadament, deixava de ser una bruixa esparracada per convertir-se en una pitonisa elegant i misteriosa.

I arribam als tres protagonistes. El primer d'ells, Renato, fou interpretat pel baríton georgià Lado Ataneli, que amb una veu molt bella, ponderada, de timbre especialment verdià, es va ajustar a la perfecció al paper requerit. Tot i així, val a dir que va mostar certes dificultats en la zona aguda, especialment en la segona ària, fet que el públic no va saber perdonar. La meva opinió personal és que, malgrat aquestes petites deficiències tècniques, l'elecció de Lado Ataneli per aquest paper va ser endevinada, donat la calidesa de la seva veu i la seva interpretació en conjunt.

En el paper de Ricardo trobam a una exquisida veu de tenor lírico-spinto. La del tenor italià Roberto Aronica, que malgrat la opinió d'alguns, que consideraren que cantava a mitja potència, va defensar d'una manera impecable el rol de comte de Warwick. Una veu, en la meva opinió, poderosa, rodona, fantàstica en la zona central i molt ben emprada en la zona alta, que només en alguns aguts va mostrar certa debilitat. Sincerament, feia temps que no trobavem en aquest teatre una veu de tenor tant bonica i interessant.

I com no podia ser d'altra manera, he deixat perl final el millor. I és que, en la meva humil opinió, Tamara Wilson fou un sol que brillà en la nit i que ens enlluernà. La seva tècnica, unit a un tmbre bellíssim, la varen fer idònia per interpretar el paper d'Amelia. Potència, una zona central exquisida, uns greus deliciosos y un agut colosal foren les seves eines a l'hora d'abordar el seu personatge, el punt àlgid del cual fou l'ària "Morró ma prima in grazia", que va fer enmudir a tot l'auditori. La contenció i la perfecció técnica no varen deixar de banda la impomta dramàtica que requereix el fragment, que va ser abordat amb magestria, i que va ser recompensat ampliament per part del públic.

I com ja ve essent habitual, també he de fer la crítica del públic. Val a dir que en general, va ser un públic considerat i que no va destacar ni per tossides ni obertura de caramels. (Passaré per alt una amable senyora extrangera que va gaudir tant de l'oèra com de les galletetes que consumia durant la representaió). La meva crítica avui és en forma de pregunta : on el públic deixa de ser exigent per convertir-se en quisquillós? D'acord que tant el tenor com el baríton varen cometre alguns falls. Però, no és important reconèixer el treball ingent que hi ha darrera d'una obra com aquesta, i la actuació en conjunt dels cantants? Els comentaris perfectament audibles del públic del 4t pis no devien ser més reprobatoris que els que els propis cantants es devien fer "para sus adentros", i que no van impedir que continuassin amb la funció. Per això, i donada la manca de reconeixemnt al final de la representació al dos protagonistes masculins en fa pensar en quina mena de públic s'ha convertit el de Maó.