Notícies i Notícies

Notícia: en un cap de setmana arriben a les costes meridionals italianes uns 2000 inmigrants, la majoria d'ells kurds, sirians i etíops. Els serveis d'emergències i els centres d'inmigrants estan desbordats.

Traducció de la noticia: aprofitant una mínima esperança oferida per la bonança meteorològica, 2000 persones desesperades, fugint de la fam, la misèria i una guerra que Europa no vol i no vol saber com aturar, s'ofereixen com a sacrifici al déu del mar, que amb un poc de sort els permetrà arribar a una Europa que, sino els expulsa, els pot brindar una mínima vida digna que legitima i proporcionalment els correspon com a éssers humans. Afortunants ells, que perdonats per les aigues, deixen enrrera l'horror de les bombes i a familiars i a amics que no tenen ni per subornar les màfies que els poden encabir en una barqueta per fugir d'una mort segura.

Pedagogia periodística

L'informe que avui ha fet públic Intermon Oxfarm és esfereïdor. Les dades que aporta haurien de provocar un terrabastall social sense precedents.
Però per açò cal que la gent ho conegui. I molta gent no té ganes de escoltar-ho ni de llegir-ho. Però per a aquells que si que ho volen saber, cal aplicar l'emètic en forma de píndoles informatives de manera correcta.
Perque el contingut del titular d'avui és, senzillament, indignant.  Però no basta amb indignar la gent, amb escalfar-los la sang. Cal fer reflexionar la població i que prengui consciència de la seva enorme capacitat d'acció.
És per aquest motiu que cal convertir un titular indignant en un de didàctic.
Sabem qui són els homes i dones més rics del món. Bé, posem els seus noms i cognoms, i al costat, el nom de les seves empreses. I diguem-li a la gent: "Quan vosté compra una camisa en aquesta botiga, engreixa aquest porc", "en comprar en aquesta cadena de supermercats, està inflant les butxaques d'aquest pocavergonyes", "el peatge que acaba de pagar va directament a la bossa d'aquesta senyora". I dir a la gent que no només parlam de gent rica. Parlam alhora d'empreses en que els seus treballadors fan feina per sous de miseria, que contaminen, que no respecten ni els drets laborals i sovint, ni els drets humans més fonamentals.
Està clar que tots aquests individus es beneficien de la connivència del poder polític i financer, així com de magarrufes fiscals , però gran part dels seus beneficis viatgen amb un bitllet de primera des de les nostres carteres fins als seus comptes a Suïssa o a Belice.

Misèria en prime time

Un país no va bé quan una dona a les 4 de la tarda apareix a la televisió dient que no ha dinat perquè guarda els menus que li porta la Creu Rotja perquè els seus cinc fills puguin sopar aquesta nit.

L'existència d'un programa com "Entre todos" a la televisió pública  és un mal simptoma. Vol dir que hi ha moltes coses que no funcionen i que no s'estan fent bé. Vol dir que hi ha tanta gent necessitada i desesperada que en podem fer un programa diari de dues o tres hores i encara no ens acabariem els casos.

Jo sóc molt mal pensat, i crec que en el fons, als dirigents ja els hi va bé. Perque disfrassam la desgràcia que tristament s'escampa per tota la geografia de solidaritat. Però jo voldria que aquest programa fos una nosa per als governants. Fos una vergonya, un mirall on veure la ineptitut, la indiferència, l'estulticia, o pitjor encara, la mala fe amb que operen.

Però també deixa al descobert la solidaritat dels espanyols, la solidaritat dels petits Grans solidaris, personatges anònims que, treint-s'ho de la seva pagueta, o de la seva minsa i dolorosament abreujada i raquítica pensió, fan un gran acte de misericòrdia amb aquells que ho passen pitjor que ells. I que quedi clar que considero la solidaritat quelcom molt bell. Però açò són pegats, Si no capgiram la situació, en caldrà molta de solidaritat. És més, dubto que sigui suficient.

Però jo no vull ni solidaritat, ni misericòrdia, ni caritat, ni pena, ni compasió. Vull un Estat de justicia social. 

Fa uns dies, el president del govern deia que la recuperació econòmica era a les portes. Que ja es veu la llum al final del túnel. Per a quí? Em digui per a qui s'ha acabat la crisi. Què en feim de tota la gent que encara és a dins el túnel a les fosques, i que no veu la sortida per enlloc? Quants no en sortiran d'aquesta? Quantes families hi quedaran pel camí?

Fem de la ràbia, de la desesperació, de la indignació el motor del canvi perque prest poguem treure de la graella televisiva "Entre todos"

Allò de sempre

Ahir vaig tornar a anar a una concentració per demanar més i millor democràcia (ara mateix me sembla mentida que 2500 anys després de Pericles encara estem així, i que en lloc d'anar cap envant, anem cap enrere).

També hi va haver una gran manifestació a Madrid de gent reclamant més democràcia, un canvi en el funcionament de la política, una millor redistribució de la riquesa o una nova constitució. Però per desgràcia els titulars d'avui s'allunyen d'aquest fet per centrar-se en les càrregues policials, ja sigui criticant l'actuació de ls antidisturbis o condemnant els manifestants i menyspreant-los per culpa de quatre salvatges.

Estarem tots d'acord en que l'actuació dels policies d'ahir a Madrid va ser desmesurada. Un col.lectiu emprenyat i acosat que està programat per obeir ordres i que envesteix com un brau sense miraments li fot xaloc en calan i fer al que fer. Seria bo que s'ho fessin mirar, perque per desgràcia seva, les càmeres (tot i ser non grates), revelen l'agressivitat i l'arbitrarietat de la seva actuació.
Però també haurem de convenir en que sempre, per desgràcia, un grup reduit i constant de salvatges, provocadors, ignorants, esvalotadors, etc no poden sortir al carrer sense rompre qualque cosa o sense encendre els ànims (o una paperera en el seu defecte), i com sempre, van fer acte de presència per espanyar una manifestació pacífica. A aquests dir-los que també s'ho facin mirar, que es prenguin una til.la abans de sortir de casa i que es treguin la caputxa, si és que no tenen res a amagar.

Voler entorpir la feina dels diputats i coaccionar la seva actuació és un delicte. Viure d'esquena a les reivindicacions ciutadanes extra-electorals, no escoltar, i menystenir la indignació popular no és delicte, però és moralment censurable.

A Maó, una concentració pacífica de ciutadans (com ho era la de Madrid fins que arribaren les invasions bàrbares) es va congregar davant l'ajuntament amb una sèrie de demandes molt clares, que resumeixo tot seguit:

1. Una legalitat que ens representi i ens defensi.
2. Reforma electoral
3. Dimissió en ple del parlament i convocatòria d'eleccions constituents.
4. Nova constitució (amb minúscula, perque es pugui modificar quan calgui).
5. Major representativitat
6. Eliminar el nepotisme, l'amiguisme i l'endollisme.
7. Eliminació de les ajudes als bancs en detriment de les condicions de vida dels ciutadans

A Maó fiets i avis, mestres i metges, jubilats i aturats ens varem reunir per demanar que se'ns escolti, que la democràcia no sigui només una butlleta cada 4 anys, que una manifestació sigui quelcom a tenir en compte, en definitiva, que la sobirania deixi els bancs i els partits polítics i torni al poble, que és on hauria de ser. 

7627

Dimecres vaig experimentar moltes sensacions, però d'entre elles, la que més perdura, la que deixa el gust més amarg és la de la tristesa. La ràbia, la frustració, l'orgull, la ira de vegades, les puc controlar. Però la tristesa, unida a la incomprensió se m'han ficat a dins i no van a ma de sortir-ne.

Dimecres vaig participar a la manifestació, convocada arreu d'Europa, per el manteniment de l'estat de benestar i en contra de les retallades (econòmiques i de drets). Aquest cop va tenir lloc a Ciutadella. Ahir era dimecres. La manifestació era a les 19:30. El ball de xifres és cosa habitual i ja no ve d'aquí. Segons els organitzadors, ens reunirem unes 1200 persones. Segons les autoritats, 600.

Però vet aquí unes altres xifres. Menorca té una població d'uns 92000 habitants. Segons el darrer reconte, també té 7627 persones sense feina. I aquí és quan un servidor, després de fer-se unes qunates preguntes, es comença a consumir per la tristesa i la decepció.

El primer que un pensa és si un està equivocat. Si tot allò en que creu és mentida o que l'han enganat. Ho creu també quan veu que la gent el mira passar des dels balcons com si fos un mico de fira o un pallaso. O en veure que la gent segueix passejant mentres veuen passar els manifestants, i segueixen dins la seva bombolla.
Però quan un es convenç, veient com no és l'únic que creu que la reforma laboral destruirà llocs de feina, veu el que ha suposat en altres països i no albira cap alternativa en el text que no sigui l'acomiadament, pensa. I pensa que potser la gent no sap de què va la reforma laboral. I es demana si no s'ha explicat bé. O no es pot llegir enlloc. Un es troba amb una doble resposta negativa.
Un continua pensant i es demana si, per ventura, la gent no es vol informar. I aquí comença a trobar més consol. La gent, deduiexo, no vol saber què redimonis és la reforma laboral. La gent vol saber què va fer ahir el Barça, o qui és el pròxim expulsat de Gran Hermano. Però no vol saber què és la reforma laboral. Però també se n'adona que no només no hi ha interés en la reforma, si no que la gran majoria pensa que això no va amb ells. "A mi això no m'afecta. Jo sóc jubilat. O jo sóc funcionari amb plaça fixa." Són comentaris recurrents. Desgraciadament, crec que aquesta reforma ens afecta a tots.

Però allò que més desanima és aquell que amb cara de infinit despreci et diu al bell mig del carrer: "Tanmateix no aclarireu res. Fan lo que volen. Són ganes".

Espanya situa malament les oficines de reclamació. Haurien d'estar als bars, on majoritariament la gent flastoma i es queixa. Llàstima que no puguin canalitzar aquest desencís, aquesta decepció envers la política, aquesta resignació, que desemboca en submissió, de manera més productiva. Tan debó qualque dia tot aquest malestar es pugui traduir en accions contundents que tornin al poble el poder que li manca i al qual el mateix poble renuncia.

A mi també em van enganar

Decebut, molt decebut.

Ja sé que tenir el premi Nobel de la Pau no significa res. És com tenir un EMI. Però de vegades et penses que aquell individu o el grup el qual representa han fet quelcom realment gran pel bé de la humanitat. No us ho cregueu. Doneu-los uns anys. I voreu com són tan bruts i tan corruptes com tots els altres, i que no són tant diferents de les sanguneres trajejades a les que pretenen combatre.

Ho sento, però un documental em va fer veure com una idea que m'havia semblat fabulosa es podia convertir en una font de misèria i, alhora, un gran negoci per certs subjectes.

El 1983, Mohamed Yunus fundà el Grameen Bank. No sé si la seva intenció era fer una obra de caritat, un experiment, gunayar el premi Nobel o fer-se ric. Tan se val. Les dues darreres coses les ha aconseguit. La seva idea de la microfinanciació era, en un principi, molt interessant i atractiva. Avui, les seves víctimes (altrement dit, beneficiaris), malviuen pitjor de com ho feien abans de tenir tractes amb aquesta entitat, que creà tendència i propicià l'aparició de cents de competidors.

La microfinanciació no va funcionar. Només un molt petit percentatge dels beneficiaris van poder establir qualque mena de petit negoci i van prosperar. La majoria es van veure desbordats pel crèdit, un crédit que havia de ser abonat en uns plaços molt estrictes i a uns interessos que sobrepassaven sovint el 25%.

La idea de donar la oportunitat a la gent pobre de Bangladesh de crear el seu negoci era molt atractiva. Però també era lògic pensar que molts d'ells no tenien els coneixements necessaris per dur endavant aquestes empreses. D'altra banda, com bé deia una de les entrevistades, no hi ha cap negoci que produeixi beneficis a la primera setmana, moment en que ja havien de començar a abonar el primer plaç del crèdit.
Em va recordar els temps de la més escabrosa màfia napolitana o dels prestamistes més radicals. A una dona sense cap mena de recurs se li emportaren el sostre d'uralita de la seva "casa". D'altres, empesos per la desesperació, van optar pel suicidi. Mohamed Yunus segueix encara predicant les bondats del seu sistema de microcrédits.

La microfinanciació ha demostrar ser un fracàs i no ha tingut cap efecte sobre la pobresa al món. És més, molts dels que l'han tastada han passat de ser pobres a ser pobres endeutats.

Molt per fer

Anit no podia xerrar d'un altre tema que no fos la violència de gènere. I ho faig perque considero que hi ha molt per fer, però des de molts d'àmbits. En primer lloc, des de l'ensenyament, que ha de formar ciutadans lliures, concients i practicants de la igualtat entre homes i dones. Des de la societat civil, que ha de prendre conciència, si cal encara més, de la problemàtica, que és real, i que no hem de menystenir. I també per part de les autoritas i de la justícia. Pq no es poden produir casos com el següent, que hauria d'avergonyir a tota la magistratura. Una dona ha perdut la custòdia dels seus fills, que ha recaigut en el pare de les criatures. Aquest ha estat denunciat per maltractaments a la seva exparella. Però obté la custòdia perque te més temps per cuidar dels nens, ja que està de baixa per problemes mentals. Si algú ho enten, que  m'ho expliqui.

Perque no hi hagi cap més dona morta ni maltractada, perque la gent entengui que el maltractament comença molt abans de que un home alci la ma contra la seva parella, perque cap més dona suporti la tirania d'un montre a casa, avui alço la veu i dic prou a la violència de gènere.