7627

Dimecres vaig experimentar moltes sensacions, però d'entre elles, la que més perdura, la que deixa el gust més amarg és la de la tristesa. La ràbia, la frustració, l'orgull, la ira de vegades, les puc controlar. Però la tristesa, unida a la incomprensió se m'han ficat a dins i no van a ma de sortir-ne.

Dimecres vaig participar a la manifestació, convocada arreu d'Europa, per el manteniment de l'estat de benestar i en contra de les retallades (econòmiques i de drets). Aquest cop va tenir lloc a Ciutadella. Ahir era dimecres. La manifestació era a les 19:30. El ball de xifres és cosa habitual i ja no ve d'aquí. Segons els organitzadors, ens reunirem unes 1200 persones. Segons les autoritats, 600.

Però vet aquí unes altres xifres. Menorca té una població d'uns 92000 habitants. Segons el darrer reconte, també té 7627 persones sense feina. I aquí és quan un servidor, després de fer-se unes qunates preguntes, es comença a consumir per la tristesa i la decepció.

El primer que un pensa és si un està equivocat. Si tot allò en que creu és mentida o que l'han enganat. Ho creu també quan veu que la gent el mira passar des dels balcons com si fos un mico de fira o un pallaso. O en veure que la gent segueix passejant mentres veuen passar els manifestants, i segueixen dins la seva bombolla.
Però quan un es convenç, veient com no és l'únic que creu que la reforma laboral destruirà llocs de feina, veu el que ha suposat en altres països i no albira cap alternativa en el text que no sigui l'acomiadament, pensa. I pensa que potser la gent no sap de què va la reforma laboral. I es demana si no s'ha explicat bé. O no es pot llegir enlloc. Un es troba amb una doble resposta negativa.
Un continua pensant i es demana si, per ventura, la gent no es vol informar. I aquí comença a trobar més consol. La gent, deduiexo, no vol saber què redimonis és la reforma laboral. La gent vol saber què va fer ahir el Barça, o qui és el pròxim expulsat de Gran Hermano. Però no vol saber què és la reforma laboral. Però també se n'adona que no només no hi ha interés en la reforma, si no que la gran majoria pensa que això no va amb ells. "A mi això no m'afecta. Jo sóc jubilat. O jo sóc funcionari amb plaça fixa." Són comentaris recurrents. Desgraciadament, crec que aquesta reforma ens afecta a tots.

Però allò que més desanima és aquell que amb cara de infinit despreci et diu al bell mig del carrer: "Tanmateix no aclarireu res. Fan lo que volen. Són ganes".

Espanya situa malament les oficines de reclamació. Haurien d'estar als bars, on majoritariament la gent flastoma i es queixa. Llàstima que no puguin canalitzar aquest desencís, aquesta decepció envers la política, aquesta resignació, que desemboca en submissió, de manera més productiva. Tan debó qualque dia tot aquest malestar es pugui traduir en accions contundents que tornin al poble el poder que li manca i al qual el mateix poble renuncia.