La crisi i jo (II)

Ahir, reflexionant amb les meves amigues sobre la crisi, vam esbossar algunes de les causes més sentides, probables i obvies, potser, d'aquesta, la nostra crisi.
La Sandra va proposar en primer lloc la cultura de "pandereta", (typical Spanish), o també, la "cultura pirata", que ve a dir que si pots accedir a un producte sense pagar, per què pagar? Si ens podem baixar la música de franc, no comprarem pas els CDs, oi? I si les grans companyies estafen a hisenda, no ho puc fer jo també?

-"Senyora, vol que li faci la factura sense IVA?"

Ay, quanta doble comptabilitat hi ha en aquest país!!! Només un dia en que, des del més gran fins el més petit, ho declarassin tot al fisc, les coses rutllaien molt millor.

També va esmentar els reiteratius casos de duplicitats de càrrecs públics o semipúblics o bé de projectes promoguts pels anteriors que venen a suposar pagar dues vegades pel mateix. Sense parlar dels càrrecs i projectes que no serveixen per res (però açò ja és una altra història. O no?).

En tercer lloc va aparèixer un tema que no sé ben bé si catalogar-lo com a causa o conseqüència. I és la creixent descompensació entre sous i preus, que avui per avui afecta a tots els productes, ja siguin tomàtics o apartaments.

Jo vaig voler afegir-hi dues causes més. La primera, la que podria ser la mare de la crisi espanyola o bé, la que la va amparar i magnificar. Em refereixo a la típica crisi de superproducció pronosticada per Marx que prengué la forma de bombolla inmobiliària. El monocultiu del sector de la construcció unit a una especulació desorbitada, que tingueren com a resultat un parc inmobiliari saturat que a nivell estatal té un stock per més de 17 anys (tenint el compte el ritme actual de vendes).

I per altra banda, hi hem d'afegir un fet del que bona part de la població és culpable, o culpable en part. En refereixo a l'endeutament per sistema. Aquí també hi hem de fer partícips les administracions públiques, que no varen saber gestionar el capital degudament. Però les families, amb una ànsia d'adquisició d'inmobles que no puc acabar d'entendre, van contribuir a crear un clima de crèdit impossible i inasumnible, on rau bona part de les conseqüències que veim actualment.   

Açò és una anàlisi feta deveres, a mitja tarda, i resumida, molt resumida, però és el que hi ha. Per no haver estudiat economia, no està malament, no?