Aquest matí estava assegut a l'INEM. (Hi nem tots, prest o tard. Perdó, acudit fàcil). Mentre esperava que algú tancàs la porta per impedir el pas a la tramuntana, m'anava fixant en la gent que anava i venia. Gent de totes les edats, homes i dones, petits i grans, d'aquí i de més enllà, alguns entusiastes encara, d'altres més resignats. Barata molt la visió de qui ho observa des de la talaia del contracte de sis mesos. El sotasignant intenta imginar com deu ser el dia a dia d'aquesta gent i com es deuen sentir després d'haver recorregut tant, després d'haver tocat totes les portes. La d'avui no era la típica postal de la cua de l'atur, però no per això deixava de ser desalentadora.
No puc deixar de fer una menció especial al personal d'aquest servei públic, que amb paciència (no sempre amb tota la necessària) s'escarrassen per ajudar a tots aquells que es presenten davant ells, que optimitzen els recursos que l'administració posa al seu abast i que s'adapten a les necessitats variables per poder un servei ràpid i eficient, sempre amb un somriure als llavis.
No hay comentarios:
Publicar un comentario