Coses que m'empipen

Avui us vull explicar la diferència entre el Públic i "el Públic". El primer el conformen un conjunt d'individus que, desitjosos de ser sorpresos, conmoguts o entretinguts, acudeixen a un cinema, a una sala de concerts o a un teatre, i en silenci, contemplen l'espectacle fins que, arribat el final de l'acte, es desborda l'emoció i l'agraïment en un aplaudiment. "El Públic", en canvi, està compost per uns èssers mancants de sensibilitat i escrúpols, que més que assistir a l'espectacle, hi van a escalfar la cadira (i els ànims dels membres de l'altre grup). Són també mancats del sentit de l'oïde, donat que no perceben com d'incomode i sonor pot arribar a ser un telèfon mòvil, unes claus que cauen, un embolcall de caramel que es resisteix a ser separat del seu hoste, o una cadira de fusta. Un teatre és un espai pensat perque la sonoritat sigui òptima, no només la que exploten els artistes. Qui no és capaç d'entendre això, més valdria que es quedàs a casa mirant "Sálvame".

El dissabte erem quatre gats al pati de butaques. Ahir erem uns quants més. Sincerament, prefereixo un teatre poc ple que un teatre atapaït d'aquesta mena d'organismes pluricel.lulars.

Un gran esforç devien haver de fer Kiev Portella, Auba Saura i Beatriz Navarro per mantenir l'atenció davant unpúblic tant poc considerat. Malgrat aquests contratemps, varen presentar un espectacle que combinava la música, la dança i les arts audiovisuals, carregat de sensibilitat, intimisme, en el que s'aconseguiren imatges amb una gran força expressiva.