Calzados Pepe

El Pepe és un espanyolet d'una provincia indeterminada d'una Espanya indeterminada. El Pepe té 55 anys i és repartidor. Repartidor de currículums. Perque aquí ón el veis, el Pepe tenia fins no fa massa una sabateria. Una preciosa sabateria: "Calzados Pepe". El Pepe, però, es va topar amb la Fortuna (la dolenta, una germana lletja i fadrinota de la del 6 de Gener). El Pepe es va arriscar i comprà un exedent de stock que no va poder vendre. El Pepe es va arriscar i va perdre. Ara el Pepe engreixa les llistes de l'Atur i se'n veu amb feines per sobreviure.  No cal ni dir que ja no fa comptes tornar a trobar una feina. És un vell a la força, una nosa administrativa.

Però deixem el Pepe un moment i reflexionem.

Com hem dit, el Pepe es va arriscar i va perdre. Avui, en aquesta Espanya, hi ha gent que es va arriscar, però qui perdem som tots. Uns senyors decidirem comprar pisos, o comprar terrenys per fer pisos, o comprar terrenys no edificables que qualque dia servirien per fer pisos, i es van equivocar. Però a diferència del Pepe, ells no han perdut ni un cèntim. Senyores i senyors, els presento els Bancs sistèmics.

Què és un banc sistèmic? Doncs es tracta d'un pegote fet a partir de diverses caixes d'estalvis amb deutes i forats fins als mitjons, que sargides amb diner públic es converteixen en màquines aspiradores de cabdals públics, enlloc de ser expendedores de crèdit.
La cosa té encara més guasa. Quan el Pepe va tancar la seva preciosa sabateria, endeutat fins a les orelles, es va quedar sense sabateria, sense cotxe i amb deutes milionaris. En canvi, els senyors directius dels bancs sistèmics se n'han anat a casa, amb cotxe, sense deutes i amb unes pensions que ni un general. L'amic Rodrigo, exministre d'economia i cap de l'FMI podrà posar al seu curriculum que no va veure venir l'ensopegada i que té el privilegi d'haver causat la "nacionalització" del 4t banc més gran del país. Segur que encara ni haurà que el contractaran.

Vivim l'apoteosi del neoliberalisme i la seva paradoxa màxima. Perque aquells que proclamaven als quatre vents la llei de la oferta i la demanda, allò de que el mercat s'autoregula, els enemics de l'intervencionisme, resulta que ara han vist convenient que siguin els Estats, amb els diners de tots els contribuents, els que els treguin les castanyes del foc.

Fa dies que escoltam el mantra que si cau un banc sistèmic, els altres hi aniran al darrera i significarà la caiguda del país. Ho han comprovat? Per que no ho provam? Deixem-ne caure un, i avam que passa.

El més trist de tot és que el país ja ha caigut. Han caigut 1000000 de families, les quals tenen tots els seus membres a l'atur. Han caigut molts joves que no troben la seva primera feina. Han caigut mestres, metges i investigadors. Ha caigut gent com el Pepe, de qui ni els mercats, ni la borsa, ni els parlaments se'n recorden.