De cul de cul i costa avall

Diuen que cada poble té les governants que es mereix. Abans no m'ho creia. Me semblava que un poble pogués mereixer un Hitler, un Stalin, Un mussolini, un Franco, etc. Però ara veig que potser si que és ver. Que un poble, al s. XXi, que té els mitjans per estar informats, per decidir el seu futur, no ho fa, es mereix els governants que té. N'hi haurà molts que no els mereixin, però el gruix del poble si. Quan veig que els diaris esportius són els més venuts, que Sálvame té més audiència cada dia o que l'apliació de facebook més emprada és Farmville, estic convençut de que tota aquesta gent és mereixen els dirigents que els hi han tocat (o que fins i tot han triat). La qualitat democràtica d'un pais depen molt de la participació dels seus ciutadans. Però en aquest país, com en molts, pensar costa. Com va dir Ortega, "que piensen ellos". Pensar no agrada. I com que no pensam, no podem ser crítics. I sino som crítics, ens encolomen el que volen. N'hi ha qualcun de crític, però ni són la majoria, ni són capaços de convèncer a la majoria.

Estava cercant una frase per concloure, optimiste, amb qualque solució o idea, però no la trobo. Si qualcú té cap sugerència, serà ben arribada.