La crisi i jo (I)

En una tertulia he escoltat una bona reflexió. S'estan fent retallades (bonu, n'hi ha que les anomena "reajust de la despesa pública"), però, quin objectiu es vol assolir? quina és la línia vermella? Van tantejant fins que la furia popular es desborda? Sabem fins quan duraran?

Cagada Relativa

A la pàgina 8 havia deixat enrere la crònica  bursàtil sense obtenir el resultat desitjat, malgrat l'efecte purgant que acostumava provocar-li el transtorn parnoic de l'Ibex 35.
Assegut en un urinari disfressat de nau espacial veia passar els minuts i els oracles dels experts econòmics traduits i ordenadets, de la sibil.la a la columna del diari.
Una modernitat mal entesa i quelcom semblant al feng shui de Matrix l'envoltaven en aquell excusat policromat sitiat de miralls per tot arreu que recol.locaven el seu esperit i foragitaven la més mínima mostra de dignitat, disminuida de per si en tal context. Es veia a si mateix reflexat des de tots els punts de vista possibles.

Es va aturar de sobte en un titular agressiu: "Einstein ha mort. Científics europeus descobreixen que els neutrins viatgen a una velocitat superior que la dels fotons". No donava crèdit. El seu somni es podia complir. Si la teoria era certa, els viatges en el temps eren possibles. Tancà els ulls i començà a imaginar. Imaginà tornant a la seva infància, a la seva daurada joventut a San Pablo CEU i els inicis al Partit, abans de ser relegat per un valencianet ben trajejat. Amb els ulls tancats imaginà totes aquelles coses amb força, estrenyent les dents i les parpelles. De cop i volta, un peristaltisme súbit s'apoderà dels seus intestins i...

La regressió a la infància materialitzada en un bany futurista era una ironia o la nova expressió d'un teorema que afirmava des de temps inmemorials que la merda era més ràpida que el llamp i que la llum.

Més tard, va sortir a l'hort i contemplà com les taronges es començaven a insinuar, atravessades, potser, per milers de neutrins atabalats que feien tard a dinar.

Ho dec haver somiat

"Es absolutamente falso que mi abuelo prohibiera las otras lenguas cooficiales" (Francis Franco, nét del dictador)

Post-comentari (gentilesa del Sr. Tinc)

Bon any Sr. Tinc: estic completament d'acord amb vosté. Comparteixo amb vosté la idea de que l'any comença el setembre, de totes, totes. Un nou curs per endavant, nous resptes, quioscos atapeïts de nous col.leccionables, llistes de gimnàs sobredimensionades, etc..

Però per sobre de tot, i parlo des de l'experiència personal, el convenciment de que l'estiu està finiquitat i encetam una cursa de tres mesos cap als torrons ("no m'ho n'adonarem compte i serà Nadal"), seguit d'un "tancat per tardor" a la porta de la platja.

Si hi afegim les festes patronals de la ciutat natal, que com aquell qui diu, venen a posar punt i final a les de l'illa, la cosa està més que sentenciada.

Amb el seu permís, acabo de compondre el post del dia.

Visconti i el vent que arribà del sud

El sol fa ganes de riure. El cel és un espectacle incert, de color puça malalta. La basca, la bascota satura l'aire. Adverteix d'un desgavell inminent entre els núvols.

Divago. M'ofego.

Potser, tan sols la vertadera bellesa es pot apreciar en un dia així. La bellesa que ens fa oblidar la pesta i la pesta del món.

Quatre minuts de bellesa, i res més.

Un nou rumb

No deu ser gaire habitual que en un sopar d'amics el darrer dia d'agost s'acabi parlant de política. Però si, noltros xerram de política (també d'anuncis publicitaris pujadets de to o dels nostres projectes de cara al nou curs). Xerram de política perque som part d'aquest petit (petit?) grup de gent que lluny de distreure's tan sols amb el futbol o amb programes dedicats a eviscerar personatges anodins, llegeixen diaris, s'informen en la mesura del possibles i procuren comprendre el món que els envolta i del qual formen part.

Aquesta gent, nosaltres i els que son com nosaltres, es fa preguntes. I això, d'ençà de l'aurora dels temps, és perillós i n obstacle per aquells que ostenten el poder. Però potser ens feim tantes preguntes perque des del poder hi ha una voluntat manifesta per ocultar a la ciutadania el màxim d'informació, de mantenir el poble entretingut i despistat, mirant cap a una altra banda.

Entenc la indignació (que avorrida tenc aquesta paraula) creixent de la gent. La gent vol decidir sobre el seu futur, vol participar de les grans decisions, vol que se li digui la veritat. No n'hi ha prou amb dipositar una papereta cada quatre anys i esperar que els altres se'n ocupin de tot (actitud mantinguda per molts, més còmoda, que no implica ni pensar ni prendre decisions, perque necessiten que els altres decideixin per ells).

Crec que el món, el segle XXI i la democràcia reclamen una enèrgica i decidida participiació de la ciutadania en la presa de decisions, en una educació, implicació i voluntat participativa dels votants més enllà del sufragi periòdic, i sobretot, un canvi d'actitud per part de la classe dirigent, que haurà de començar a donar comptes no només als poders fàctics i als mercats, sino també als seus representats.