lunes, 28 de marzo de 2011

Maria?

"He sentit dir que uns culpables que assistien al teatre s'han impressionat de tal manera amb l'art de l'escena que de cop han confesat els seus delictes; doncs el crim, tot i que és mut, parla finalment amb llengua milagrosa; faré que aquests actors recitin qualque cosa com el crim del meu pare en presencia de l'oncle."

Claudi descobrí de bon de veres el significat del mot catarsi. I així tots els que ens seiem davant l'escenari i deixam que les paraules i els gests de les actrius i els actors ens amarin fins arribar al moll de l'os. I malgrat no hagem comès cap crim de sang, el poder de les paraules pronunciades dalt les taules esdevé prodigiós. Sempre ho havia entès i percebut així, però ahir a la nit vaig ser víctima del poder de conmoure, de saccejar el nostre esperit, de remoure conciències, de, en definitiva, canviar-nos per dins i fer-nos reflexionar, que té el Teatre.

Maria? és una obra magnífica. Per la seva aparent senzillesa, per la manera com s'expressen les protagonistes, per com ens va endissant dins la vida de cada un dels personatges, pels seus tocs d'humor. Maria? és una obra endimoniadament dramàtica, però alhora, traspulla tanta tendresa que un quasi bé se n'oblida per uns moments.
Maria? posa damunt la taula un drama quotidià i silenciós. Aquest drama de Marta Barceló parla de la por, la por del desconegut, del futur i d'allò que ens manté arrelats a la realitat, de la memòria, aquell tresor que ens conforma com a individus i com a col.lectiu. Parla també de la Història, de la vertadera història, aquella que està feta de les petites anècdotes que ens expliquen els nostres avis i els nostres pares.
Maria? és també un treball de recuperació de la llengua, d'una manera pròpia de xerrar, de la tradició, dels refranys o les cançons que ens acompanyen al llarg de la vida i que ens uneixen amb els nostres avantpassats.

Vull destacar pe damunt de tot el treball exquisit de les tres protagonistes, Aina Compte, Aina de Cos i Laura Pons, que esdevenen criatures molt reals i properes, convincents i que generen en l'espectador una empatia que no es veu massa sovint.

Una escenografia senzilla de la que destaca una gran xarxa de pescar que es va despenjant i que cau paulatinament a sobre de l'escena, així com un acurat joc de llums,  permeten que tota l'atenció es centri en la feina de les actrius i en la bellesa del text.

En un dels passatges, la neta diu a sa mare en el moment en que li dona un quadern on recopila tot el que ha esbrinat sobre la seva familia : "Té." "Què és això?" "Ets tu. És la teva història." 

Gràcies a Marta Barceló per aquesta obra i a Biel Jordà, el seu director per haver-la portat a escena amb maestria. Crec que la força que tenen les paraules portades a dalt l'escenari, i molt especialment paraules com les que escriu Marta Barceló poden fer canviar les conciències i fins i tot, el món en que vivim. Com diu Jessica A. Kaahwa, autora del Manifest del Dia Internacional del Teatre 2011, "(...) us insto a pensar en aquesta perspectiva i a fer avançar el teatre com una eina universal de diàleg, de transformació social i de reforma".

miércoles, 23 de marzo de 2011

Pensament negatiu

La becada és un fenòmen anticomercial. Si no és així, no m'explico perquè sempre et truquen per fer-te ofertes havent dinat. Però això no és el tema.

Ahir em varen oferir una mena d'assegurança destinada a casos d'accident o ingrés hospitalari. La jove que me la oferia em va anar enumerant les virtuts de la dita assegurança. Però quan vaig creure haver entès el missatge, li vaig demanar: - Així doncs, jo pago cada mes per si qualque dia m'han d'ingressar a l'hospital. Ho he entès bé? -Sí, així és. - No podia dissimular un conat de rialla. Després de consultar-ho amb la meva assessora financera (altrament dit mare), vaig renunciar a la suculenta oferta, no sense que abans la amable telefonista em comentas l'èxit que havia tingut l'oferiment entre els seus clients. -Pensi que tan sols amb tres dies d'ingrés li treu doblers a l'empresa asseguradora. - Però he de preveure estar ingressat, senyoreta, i en aquest moment, no en faig cap comptes!

I això em va donar que pensar. Tinc 25 anys i pretenen que pagui (o sigui, posar diners dins un pou molt fons d'on potser mai els treuré), en vistes a un hipotètic accident. Molts pensaran que soc molt optimista, o que no considero els possibles esdeveniments futurs, però no vaig pensat en que pugui passar-me una setmana ingressat. I si passa, doncs ja ho vorem.

Però em va sorprendre l'èxit de les assegurances. Un fenòmen que es nodreix del pensament negatiu, de pensar que sempre et pot passar quelcom dolent i que val més estar preparat. I no se si això denota una societat prudent o una societat que mira cap el futur amb por.

lunes, 14 de marzo de 2011

Com deia aquell vers inolvidable.....?

Matilde Muñiz estava amb la sorra fins el coll amb un Jordi Odri amb "carraspera" mentre pronunciava algunes sentències brutals.

Santiago Sempere portava a l'escenari del Teatre Principal de Maó "Dies feliços",  l'obra de Samuel Beckett escrita entre 1960 i 1961. Teatre de prop per gaudir d'una obra surrealista que anima l'escena menrquina, una escena que necessita de més clàssics per poder-se permetre el luxe de representar Beckett. Calen més tragèdies gregues, calderones i shakespeares per educar el públic, per tal de poder gaudir d'obres tan denses com aquesta de la manera que es mereix.

I jo em demano com un Beckett només estira 50 persones. Sempre les mateixes 50 cares. En fi, què hi farem?

Beckett és complicat, almenys per a mi. I m'imagino que no era l'únic que anava en qualque moment perdut. Per això cal fer molt, molt, molt més teatre. Cal veure-ho tot, cal que el Teatre Principal esdevengui també un important teatre de teatre. Sense deixar de banda els noms més actuals, es precís que els grans clàssics de totes les èpoques tenguin cabuda al nostre coliseu.

De què parla "Dies feliços"? Parla del pas del temps, del matrimoni, de la comunicació i de la incomunicació, d'allò que ens ferma a la vida, del que canvia i del que no canvia. Tot això i molt més és el que jo en vaig treure.

Farà falta fer més Becketts, i fer més teatre del s.XX. Però no puc deixar d'agrair a Matilde Muñiz, Jordi Odri i Santiago Sempere la gosadia, la professionalitat i el gran treball que han portat al teatre i que, espero, no sigui l'últim cop.

(Per als que us hagueu quedat amb ganes, aquí us en deixo el text: http://es.scribd.com/doc/4082177/TEXTO-DIAS-FELICES-TRADUCCION-DE-IHC-REVISION-VOLPE

jueves, 10 de marzo de 2011

*Ciutadà 1.000.000*

És de nit, i el carrer es veu més buit i més negre, i el cruiximent li amara tots els ossos. Torna a casa pel mateix camí de sempre, i no veu res que el faci diferent. El mateix camí, el mateix ciutadà, quasi la mateixa nit. El ciutadà desperta aquesta nit. Despert dibuixa trajectòries mentals sobre paper vegetal que es veuen al besllum.

Arrossegant, vaig, dies feixugs,
i deix pavades de plom per dins ca nostra.

El ciutadà 1 milió es queda al bell mig del carrer, just al bell mig del migdia, com un semàfor en vermell, mentres la multitud camina, corre, frisa, s'esgavella, l'esquiva, al seu voltant. El Ciutadà 1x10elevatasis veu com tots saben on van. El ciutadà els contempla. Els observa detingudament. I crida, un crit groc llimona amb tocs de metall (preferiblement bronze de trompeta):

Demano un fort aplaudiment, una gran ovació per a tots aquells que saben on van!!!!

El crit a l'aire es engolit per un "solo" de tràfic metropolità amb obstinato de diesel. Però el fum roman (com sempre a la ciutat). Alguns ciutadans, encara no identificats, returen el pas, s'aturen un moment, i amagant un somriure còmplice i afectuós, ofereixen l'ovació reclamada, i segueixen, rumiant sota el fum del crit-d'instrument-de-vent-de-pregunta-metafìsica.

El ciutadà cridaner es veu emulat. Un ciutadà amb número ...? es planta devora ell i reparteix diplomes que proclamen amb virulència:

"Casa Pepita. Depilaciones a la cera. De lunes a viernes. Calidad superior.".

El ciutadà unmilió i el ciutadà descatalogat es miren amb recel i abandonen la via pública a la recerca d'una nova explanada amb més perspectives de negoci/màrketin filosòfic.

martes, 8 de marzo de 2011

Açò va ser es meu primer sonet (quina vergonya!!)

Et regal aquest trosset de mar.
Et regal l'olor del romaní
i la gelada del matí 
i somiant amb tu el despertar.

Plaent, el romandre per copsar
del teu somriure, bemoll de Mi,
un minut més, ebri de vi;
no dir-te res, tornar a somiar.

Et regal la pluja i el meu nom
i la veu i la lluna que grapeja
amb sa llum mon tendre son.

Et regal l'hora en que tothom dorm
d'aquest amor que en mi espurneja
l'on, el quan, el perque i el com.

sábado, 5 de marzo de 2011

Ser o no ser, al facebook

Partim d'una obvietat: si no tens facebook, no existeixes. Si fas qualque cosa i no ho poses al facebook, és com si no ho haguessis fet. Si poso al facebook que he menjat llagosta, la gent pensa que has menjat llagosta (malgrat hagis menjat bleda bullida). En definitiva, ets allò que el facebook diu que ets.

Així doncs, un obre el facebook, i com de costum, no veu res remarcable. Que si un ha anat a Benidorm, que si l'altre es de compres, que si m'he apuntat a un joc de llençar pilotetes contra una paret plena d'imbècils a veure quants en deixo estemordits, que si m'he fet amic del cunyat de la meva neboda que viu a Sudàfrica...I un es demana si la gent que escriu coses interessants ha desaparescut. I veu pel xat que segueix respirant (o bé segueix conectada, que pel cas ve a ser el mateix). La pregunta doncs esdevé la seguent: la gent interessant no té res a dir? No llegeix, escolta, sent, o pensa res interessant? Potser ja no tenen res a dir? Si la gent interessant que escrivia coses interessants ja no ho fa, segueix essent interessant?

La màxima del facebook s'imposa. Si no poses res interessant, no fas res interessant, ja no ets interessant. Ets un mort social.

Només em queden dues alternatives. Facebook és mort, ja no està de moda, ara la moda es Twuiter (NO, per favor!!) , o la gent ha estat engolida per facebook i s'han convertit en imbècils, com tots els altes.

Tenc por...

viernes, 4 de marzo de 2011

*Diari d'una fòbia (I)*

(Fragments del diari personal de A. Riutort i Plasec, trist lampista de Sagrià).

10.01.10: Són les 4 i encara no m'he adormit. Sento com plou a fora i els esquitxos arriben fins a la finestra. Bufa vent del nord, i ho amplifica tot. Si demà al matí plou no aniré al gimnàs.

12.01.10: He acompanyat a misa a la tieta Paquita. Plovia. Anava mirant els núvols. Tenien una consistència dubtosa. Mirant cap el nord es veu com els núvols es van trencant. Demà ja no plourà.

16.01.10: Sóc a la feina. Miro per la finestra massa sovint. Crec que en Llopis se n'ha adonat de la meva dèria. Estem a gener. Pel gener no sol tronar. El gener és un mes bo, un mes sense tempestes.

17.01.10: Avui fa un dia radiant. Un sol de primavera. Hem sortit a passejar amb l'Helena. Després de sopar anirem al cinema. Està molt maca l'Helena d'ençà que s'ha tallat els cabells.

22.01.10: He mirat el pronòstic de la televisió. Diuen que demà plourà. Em miraré que en diu el diari i la pàgina del Servei de Meteorologia. Uff, res de tempestes! L'Helena diu d'anar demà al llac. Li he dit que ja ho vorem. Depen del temps que faci.

23.01.10: Quan m'he llevat he anat a mirar per la finestra. No sé si és de dia o de nit. Està molt fosc, molt ennivulat. No tinc ganes de llegir. Crec que aniré a l'habitació: allà tancaré la finestra i abaixaré la persiana. És més, un poc de música per esmorteir el so de la pluja. Wagner durant tres hores.

miércoles, 2 de marzo de 2011

Molt recatalà

La senyora Mortadel.la m'ha esperonat a escriure aquesta entrada. I li ho agraeixo. Perque m'he possat a pensar (una vegada, pic, volta, cop, més) què era ser o escriure en català. Per si no ho sabieu, som menorquí. Visc una realitat lingüística, si no complicada, si més no, interessant. Rallam un dialecte del català, amb moltes variacions. Variacions que existeixen entre els diferents pobles de l'illa, per no parlar de les diferències escandaloses que podem veure entre illes. Personalment, em considero afortunat per viure aquesta realitat. Ho tinc per un cabdal de riquesa lingüística/cultural que cal cuidar i preservar. A més, em tinc a mi mateix com una esponja de productes filològics (Sr. Tinc dixit). Tot mot que cau a les meves mans passa a formar part del meu lèxic. No en discrimino cap que sigui correcte. No tenc manies, vaja.

D'altra banda, veig com moltes paraules, habituals per a mi, són desconegudes pels meus coetanis, fet que m'entristeix i que les aboca a elles, les meves estimades paraules, a una mort agònica i irreparable.

Per més inri, el castellà ens ha contaminat, i tot i que la convivència pàcifica és possible, és innegable el fet del poder i de l'avanç que ha tingut en la nostra societat, en detriment del català.

Per això em va sorprendre el comentari de la senyora Mortadel.la, quan es demanava si expressions com "car em plauria" eren molt recatalanes. Empraré sempre amb molt orgull i normalitat, car és ma llengua materna i paterna, el dialecte balear, però no renuncio a tot allò que Mossen Alcover i Francesc de Borja Moll em diguin que és correcte. En definitiva, li respondré amb  contundència espiritual: si, sóc molt recatalà perque parlo i escric amb aquesta llengua, que aprofit i explot fins la darrera gota, tant si escric amb article literàri com amb el salat, tant si enraono, com si parlo, com si xerr, com si rallo.

(Quina parrafada.) ;)

martes, 1 de marzo de 2011

Més val callar

"No le perdonaré nunca a Don Juan Carlos, nuestro rey, que abrazase a Santiago Carrillo"  (Amb motiu de la conmemoració del 30 aniversari del frustat cop d'estat del 23-F). General retirat a la tertulia de Dando caña, a Intereconomía.

"El poble m'estima" Muamar el Gadafi.