Algendar

Contribuent ve de contribuere

Contribuent ve de contribuir, que a l'hora prové de contribuere, repartir entre les tribus.

"Com que aquell gros no paga imposts, jo tampoc". ERROR. Canviem-ho: Ja que jo, petit, pago els meus imposts, ells que també paguin en proporció al seu tamany.
Que les grans empreses passegin arreu la "marca Espanya" no és obstacle per a que només paguin de forma efectiva un 5% de l'impost de societats. Perque açò parla molt malament de la "marca Espanya". Per aquest motiu cal acabar amb els paradisos fiscals (que també tenen els membres fundadors de la UE que tantes lliçons ens donen), alhora que és peremptori que s'acabi amb la màniga ampla de la que gaudeixen les grans corporacions i fortunes nacionals.
Un Estat es construeix no pas amb banderetes i "unions indissolubles de la pàtria", sino amb una unió fiscal de tots els ciutadans i empresaris, una coresponsabilitat aceptada i exercida a tots els nivells.

Jo vot. I tu?

Molta gent té grans arguments per no anar a votar a les properes eleccions. Solen ser els mateixos que flastomen de les mesures de Rajoy (per cert, quan parles amb la gent, ningú el va votar, però allà està, amb majoria absoluta). Però aquesta és una altra història. Avui intentaré rebatre alguns dels arguments que s'esgrimeixen per no votar i si puc, provaré de animar al lector a prendre la papereta i participar el proper 25 de maig.

Heus aquí alguns exemples:

1. "Jo som apolític" o "A mi no m'interessa la política". En el primer cas, dir que només es pot ser apolític si s'és un ermità que viu dins una cova apartat del món i no s'atraca a cap altre individu. Si un viu en comunitat, en una polis, fa política. Fa política quan va a comprar el pa, quan remuga pel preu dels medicaments, per les obres innecessàries del carrer, per les mancances de l'enllumenat públic,etc. Per això em costa tant escoltar a gent dir que no els interessa la política. Francament, i amb tots els respectes, només estant mort i enterrat un pot mostrar desinterés per la política. Si un conserva els signes vitals intactes, s'ha interessar per allò que l'envolta, que el beneficia, o que (massa sovint) el perjudica. 
2. " Tots els polítics són iguals". No, n'hi ha molta gent honrada que s'escarrassa en fer bé la seva feina i que mostren una ferma voluntat de servei públic.
3. "Amb les llistes tancades no puc elegir el candidat que jo vull". Hi ha partits (poc encara) que celebren primaries en les quals els simpatittzans/afiliats poden elegir el candidat.
4. "Ells(els polítics) són els que ens han robat". El que cal és canviar els "ells" per uns altres "ells" nous, amb les mans (i les butxaques) encara netes. Uns nous "ells" no sotmesos als interessos del gran capital.
5. "En arribar al poder tots els polítics es corrompen". Llavors no tenim un problema de credibilitat de la classe política o dels sistema, sino de la mateixa naturalessa humana. M'esteis dient que no confiau en les persones. Qui diu açò no qüestiona la democràcia, qüestiona la integritat moral de tot càrrec públic.
6. "Allò que cal és una abstenció del 75%". Les eleccions serien igualment vàlides, i ja us dic jo que els de sempre anirien a votar. La democràcia es fa més forta, més viva, més transparent i més útil amb més democràcia, quan hi participa tothom, quan tothom es sent implicat i tothom té ganes de canviar les coses i fer funcionar el país. L'abstenció és, des del meu punt de vista, un simptoma de que les coses no van bé, però no és part de la solució. 
7. "Açò només s'aclareix amb una revolució". Si, amb una revolució feta de vots i urnes, feta amb més implicació ciutadana, i més control del poble cap a les institucions i els partits polítics.

Finalment, voldria fer tres últimes reflexions. La primera va adreçada a tots aquells i aquelles que votau en blanc per mostrar la vostra conformitat amb el sistema democràtic, pero alhora feis evident el vostre descontentament i disconformitat amb els partits polítics i les seves dinàmiques. No voldria desanimar-vos a continuar amb aquesta linia, però sincerament crec que el vot el blanc no diu res. A aquells que haurien de llegir el missatge implícit del vot en blanc se'ls en refot el vostre descontentament. Crec molt més pragmàtic votar a un partit que s'ajusti a les nostres exigències democràtiques i contrarestar les majories dels grans partits.

En segon lloc, hem d'exigir una profunda reforma electoral, ja que si esperam que la facin els partits grans ho duim clar.

I finalment, referint-me en concret a les properes eleccions europees del 25 de maig, dir que ens enfrontam no només al repte de frenar la dreta i les seves polítiques, sino també frenar a l'extrema dreta, que ha agafat una embranzida preocupant en els últims anys a tota Europa, fins i tot en països de llarga tradició democràtica i fort arrelament de les llibertats civils. Per aquest motiu, aquesta convocatòria electoral és especialment important

Si he aconseguit convèncer a qualcú d'anar a votar amb aquesta parrafada em sentiré més que satisfet. 

Un Estat brillant

Cadiz. Una al.lota jove, sense feina, separada, i amb tres o quatre fills, crida dins el ple de l'ajuntament, exaltada i fora de si, reclamant una vivenda de protecció social.
Segur que molts dins voltros pensau: en quin cap cap tenir tants d'al.lots, sense feina, amb aquest panorama. Bé, d'acord. Potser la planificació familiar no és el seu fort. Però varen ser molts que van fer uns plans abans de la crisi i ara se'ls hi han trastocat.
Però ja que no tothom pot ser brillant en aquest món i calcular totes les possibilitats, com en una partida d'escacs, almenys podem aspirar a tenir un Estat brillant (o almenys que ho sembli), que vetlli pel benestar de tots els ciutadans i combati situacions que, francament, avui són perfectament solucionables i inadmisibles en ple s. XXI. Perque doblers n'hi ha, per a segons que. N'hi ha per fer aeroports sense avions, kilòmetres de vies d'AVE, ciutats de les arts (de les arts de construir malament i robar al contribuent), etc. Però si ho dius et diuen demagog. Idò, bé va.

Pedagogia periodística

L'informe que avui ha fet públic Intermon Oxfarm és esfereïdor. Les dades que aporta haurien de provocar un terrabastall social sense precedents.
Però per açò cal que la gent ho conegui. I molta gent no té ganes de escoltar-ho ni de llegir-ho. Però per a aquells que si que ho volen saber, cal aplicar l'emètic en forma de píndoles informatives de manera correcta.
Perque el contingut del titular d'avui és, senzillament, indignant.  Però no basta amb indignar la gent, amb escalfar-los la sang. Cal fer reflexionar la població i que prengui consciència de la seva enorme capacitat d'acció.
És per aquest motiu que cal convertir un titular indignant en un de didàctic.
Sabem qui són els homes i dones més rics del món. Bé, posem els seus noms i cognoms, i al costat, el nom de les seves empreses. I diguem-li a la gent: "Quan vosté compra una camisa en aquesta botiga, engreixa aquest porc", "en comprar en aquesta cadena de supermercats, està inflant les butxaques d'aquest pocavergonyes", "el peatge que acaba de pagar va directament a la bossa d'aquesta senyora". I dir a la gent que no només parlam de gent rica. Parlam alhora d'empreses en que els seus treballadors fan feina per sous de miseria, que contaminen, que no respecten ni els drets laborals i sovint, ni els drets humans més fonamentals.
Està clar que tots aquests individus es beneficien de la connivència del poder polític i financer, així com de magarrufes fiscals , però gran part dels seus beneficis viatgen amb un bitllet de primera des de les nostres carteres fins als seus comptes a Suïssa o a Belice.

Prioritats periodístiques

Avui en Coco us vol explicar la diferència entre "el que és noticia" i "el que és una noticia". O dit en pla, la diferència entre "allò que sembla important" i "allò que és important".
Allò que avui sembla important és que el president de la Generalitat anuncià ahir la data i pregunta per a una hipotètica consulta.
Però allò important és que un diari publicava abans d'ahir que el que fou president de Caja Madrid reconeixia i s'enfotia d'haver enganyat els seus clients de participacions preferents. Cal recordar que Caja Madrid va ser la mare del forat negre del sector financer més gran vist mai, que va suposar que TOTS els espanyolets haguessim de desembutxacar uns 20.000.000.000 € (que no tornarem a veure) i que a més,  va estafar de manera indiscriminada i abjecta a milers de petits estalviadors, la majoria d'ells, persones majors, així com invidents, lactants, i altres especialistes en productes financers.

Segur que aquests dies apareixeran molts editorials sobre el "desafiament" independentista català. M'agradarà veure quants n'apareixen sobre l'expoli més sagnant que ha patit la ciutadania espanyola en la seva història i que està passant de forma quasi desapercebuda pels mitjans de comunicació i que no sembla causar ni la més mínima impressió en aquells que s'erigeixen com a defensors de la legalitat i de la pàtria.

Carta de Verdi a Piave (21/04/1848)

A FRANCESCO MARIA PIAVE, VENEZIA
(Milano, venerdí 21 aprile 1848)

Caro Am
Figurati s'io voleva restare a Parigi sentendo una rivoluzione a Milano. Sono di la partito immediatamente sentita la notizia, ma io non ho potuto vedere che queste stupende barricate. - Onore a questi prodi! onore a tutta l'Italia che in questo momento è veramente grande! L'ora è suonata, siine pur persuaso, della sua liberazione. E il popolo che la vuole: e quando il popolo vuole non avvi potere assoluto che le possa resistere.

Potranno fare, potranno brigare finché vorranno quelli che vogliono essere a viva forza necessari ma non riesciranno a defraudare i diritti del popolo. Sí sí ancora pochi anni forse pochi mesi e l'Italia sarà libera, Una, reppublicana. Cosa dovrebbe essere?

Tu mi parli di musica!! Cosa ti salta in capo?... Tu credi che io voglia ora occuparmi di note, di suoni?... Non c'è né ci deve essere che una musica grata alle orecchie delli Italiani del 1848 la musica del cannone!... Io non scriverei una nota per tutto l'oro del mondo: ne avrei un rimorso immenso co[n]sumare del carta da musica, che è sí buona da far cartatuccie. Bravo mio Piave, bravi tutti veneziani bandite ogni idea municipale, doniamoci tutti una mano fraterna e l'Italia diventerà ancora la prima nazione del mondo!

Tu sei guardia nazionale? Mi piace che tu non sia che soldato semplice. Che bel soldato! Povero Piave! Come dormi? come mangi?... Io pure, se avessi potuto arruolarmi, non vorrei essere che soldato, ma ora non posso essere che tribuno ed un miserabile tribuno perché non sono eloquente che a sbalzi.

Bisogna che torni in Francia per impegni e per affari. Immaginati che  oltre la seccatura di dover scrivere due opere, io ho là diversi denari da esigere, e tanti altri in biglietti di Banca da realizzare.

Io ho abbandonato là tutto ma non posso trascurare una somma per me forte, e  bisognerà la mia presenza per salvarne almeno nella attuale crisi a parte. Del resto succeda quel che si vuole io non m’inquieto per questo. Se tu mi vedessi ora non mi riconosceresti più. Non ho piú quel muso che ti faceva spavento! Io sono ebbro di gioia! immaginati non vi son piú Tedeschi!! Tu sai che razza di simpatia io aveva per loro! Addio Addio saluta tutti. Mille cose a Venturi a Fontana. Scrivimi subito perché s'io partirò, non sarà sí presto. Ben inteso che io ritornerò!... Add. Ad. scrivimi sempre