9N. I ara què?

Catalunya serà un país independent. No serà enguany, ni el que ve. Però si en deu o quinze anys. No en tinc cap dubte. I no es morirà ningú. I els castellans seguiran comprant cava català, i els catalans pernil de Jabugo. Però abans de que açò passi haurem de fer-nos algunes preguntes i reflexions.

La primera és inevitable. Sap la gent, saben els catalans qui els governa? CiU? Noooo. Que va! Als catalans els governen els mateixos que als balears, als murcians, als riojanos i als madrilenys. Els governa la gran banca, Standars & Poors, Moody's, Sacyr Vallehermoso, Bankia, La Caixa, etc. Jo també vull ser independent, però no de Madrid, sino d'aquesta gent, vertaders amos de la nostra economia, i el que és pitjor, de la nostra tendra democràcia.

Quin dia coneixerem les vertaderes xifres? Les bones, no les que diuen uns, ni les que diuen els altres. Els comptes clars. Les balances fiscals de debò, per poder veure què convé a uns i altres.

Des de la caverna diuen que allò que afecta a tots els espanyols, ho hem de decidir entre tots els espanyols. D'acord, però en sèrio. Si es fa fracking a Galícia, jo també vull poder opinar. Si es fan prospeccions a les Canàries, també. Si es construeixen obres faraòniques a València per esperar a que caiguin a trossos, també. Ah, i no em basta opinar cada 4 anys, perque amb 4 anys n'hi ha que són capaços de fer destrossa. Destrossa ecològica, econòmica i democràtica. Vull una democràcia amb opció de rèplica.

Com s'imaginen els catalans una Catalunya independent? Si Catalunya ha d'esdevenir un Estat, potser seria bo veure què n'ha de quedar d'allò que és ara. Si els mateixos individus que la condueixen ara són els que han de conduir el nou Estat. Jo crec que els actuals, en general, deixen bastant a desitjar. Per als que venguin, els demanaria pragmatisme, intel.ligència, seny i voluntat de servei públic. I sobretot, deixar-se de fer l'indi i  perdre el temps. I per als de Madrid, el mateix. Catalunya, Espanya, necessiten polítics amb altura de mires, i no visions i postures monolítiques.

Perque hi ha un parell de coses clares. Que molta gent a la meseta no entén que hi pugui haver gent que no es senti a gust dins Espanya. Hi haurà que esplicar'ls-ho. Que a Catalunya hi ha un sector de la població que vol la independència i als que hi haurà que donar respostes, tant des de Madrid com des de la Plaça de Sant Jaume. Que les coses s'han fet molt malament per les dues parts i que haurien d'haver aclarit ses coses molt abans. Hem perdut molt de temps i mols esforços, per a res. Que el revés a l'estatut va ser un error, i que la crisi ha fet molts independentistes. Que mentres alguns es miren la senyera, altres els hi foten la cartera.

I per últim, que aquest és, per damunt de tot, un problema polític. No és un problema legal. I per resoldre els problemes polítics cal política, bona política, i bons polítics, i xerrar, xerrar, xerrar i xerrar.

España va bién

Interpel.lat pel descens de les exportacions, el president Rajoy girava la truita, i contraatacava dient que les importacions havien augmentat, fet que significava un augment del consum intern. Si ell és feliç així... de fet, el que indica és que la balança comercial, que era de les poques coses que podia infondre un bri d'esperança en l'economia pàtria, és negativa. I això malgrat tots els esforços del govern per convertir el mercat laboral espanyol en un succedani del de Bangladesh (perdó, em diuen que d'açò en diuen devaluació interna).

I és que les coses, tot i les crítiques despietades d'economistes, oposició, organismes europeus i ciutadans en general, Rajoy sap que les està fent molt, molt bé, i que açò remunta. És més, l'economia creixerà un 1,5% l'any que ve.... que si, que si, palabrita de Montoro. Si és obvi: tots aquells aturats, quasi desnonats, escanyats, aquells que tenen un contracte temporal i per hores, i que guanyen 700€ mensuals, començaran a gastar com a "posesos" a partir del 2015, encara que sigui per no fer-li el lleig a De Guindos en any electoral.

I què dir de les PIMES, que han vist com el crèdit els arribava ....bonu....està en camí. Uns milions d'euros més de benefici per a la banca, i s'hi posen. De veres.

En fi , com diria aquell gran estadista, "España va bién"

Levi-Montalcini

"Es verosímil que la disociación evolutiva de los dos componentes cerebrales antes citados contribuyera a crear situaciones cada vez más aberrantes, en las que el poder y la innovación técnica se pusieron al servicio de instintos brutales y violentos. Las guerras contemporáneas nos enseñan hasta qué punto son potenciados los impulsos agresivos y destructores con los medios técnicos de que disponemos. Por eso la rapidez en el aumento de las facultades técnico-científicas no es una garantía de una utilización buena y civilizada de los conocimientos humanos. Al contrario, cuanto mayor es la diferencia entre las funciones desempeñadas por el componente neocortical y el límbico, mayor es el peligro de que los avances científicos y técnicos sean aprovechados con fines destructivos. Con el rápido avances de los descubrimientos el desarrollo es un hecho indudable a escala mundial, mientras que el progreso permanece relegado a la esfera utópica de las grandes esperanzas del hombre."

Rita Levi Montalcini "El as en la manga. Los dones reservados a la vejez"

Gaza

Cada cop que neix una criatura a Gaza, neix un potencial integrista de Hammas. Però no és menys cert que també neix un potencial ciutadà de Gaza que vol viure en pau amb els seus veïns. Potser els governants d'Israel només contemplen la primera hipòtesi.
L'exèrcit d'Israel és un dels quatre més ben equipats i moderns del món. Els països de la UE i els EEUU se n'ocupen que comptin amb la última tecnologia. Una tecnologia que encara no sap discriminar entre una escola i un túnel, entre un hospital i un míssil, entre un nen que juga a la platja i un terrorista. Molts d'errors per a un sol exèrcit.
Francament, quan els dirigents israelites parlen d'una campanya militar llarga, apunten a la invasió de Gaza (com han vingut fent des de fa 60 anys amb els territoris palestins) o senzillament cerquen l'extermini palestí?

Un Petit vot per a una Gran Europa

Bona gent, demà és dia de reflexió. Bé idò, aprofitem-ho. Reflexionem. Reflexionem sobre si val la pena anar a votar diumenge. Jo us dic que si. Que val la pena, i molt. Amb un petit gest (un gest gran alhora) podem fer grans coses, podem començar a canviar les coses. Si diumenge agafau la papereta que més us agradi, amb la que us sentiu més a gust, i anau a votar, estareu fent més forta la democràcia, estareu fent un país més lliure i una europa més humana i digne.

N'hi haurà que direu que el vostre vot, quan votau a un partit petit, val la meitat, o fins i tot menys, que el d'altres que voten als grans partits. És cert. Però d'allò que esteim segurs és que si no voteu, el vostre vot no val res. Zero. Niente. Nothing. Ningú us escolta, ningú us representa, ningú du la vostra veu on ha de ser escoltada. Si no voteu, els grans es reparteixen el pastís amb més facilitat.

També podria ser una bona cosa anar a votar per  no dir que aquests és un país de "catetos" més interessat en el futbol que en el futur del país. Espanya ha de tenir veu i vot a Europa, i dir-li als bancs alemanys i francesos, a la City, etc que no volem aquestes mesures d'austeritat i que es poden fer les coses d'altra manera.

Per últim, m'encantaria que diumenge les enquestes s'equivocassin, i una gran part de la població anés a votar. Si com diuen ara, potser més d'un 50% dels censats no anirà a votar, estem davant d'una molt mala noticia. Si tots aquells que no anau a votar, votau diumenge, es pot capgirar la truita. Us ho imaginau? Doncs  tots a votar, deixem d'imaginar i fem d'Europa el continent que ens mereixem.

Aturar l'atur

Tots els partits polítics, associacions empresarials, sindicats i més ni hagi estan d'acord en la necessitat de reduir les taxes d'atur.
Jo també.
Però, per a què? Perque podem reduir les taxes d'atur perque faci més guapo, i vagis a Brusel.les i te duguin: Hi ha que veure els espanyols, quines taxes d'atur tan raonables i polides!! O potser perque en l'haver d'un partit polític conti com a mèrit haver reduit les taxes d'aur. O les podem reduir per no haver de pagar tantes prestacions de l'atur (que tampoc és que en paguin massa ara, sa veritat). I en els tres casos l'objectiu seria lloable.

Però potser algun altre ingenu estigui d'acord amb mi en que l'objectiu ulterior de reduir les taxes d'atur podria ser, digue'm animal, que la gent tengui un mecanisme de subsisència, fins i tot per a viure, per realitzar-se com a individus (que ve a ser allò de menjar tres panxons cada dia, poder tenir un sostre digne, i fins i tot, si m'apures, comprar-te uns pantalons d'aquells que no calen que te'ls estrenguis). Perque si trobar feina no ha de servir per viure amb dignitat, repartir una miconeta-de-res la riquesa i tornar a aspirar a allò del "benestar social", no val la pena tanta betzèrria.

I per aconseguir aquests mínims(?) objectius, como que no va massa bé açò de fer més feina i cobrar menys, ni allò de no cobrar les hores extres, ni els contractes per una setmana, ni el cedir drets laborals dels que en tenen pocs a aquells que ni n'han sentit mai s'olor, etc. Ho dic perque hi ha molt intel.lectual amollat entre els empresaris que, enfrascats i atabalts com estan en fer milers de contractes indefinits cada dia, de vegades tenen alguna ocurrència que no acaba de ser prou condreta, no se si ens entenem??

Algendar

Contribuent ve de contribuere

Contribuent ve de contribuir, que a l'hora prové de contribuere, repartir entre les tribus.

"Com que aquell gros no paga imposts, jo tampoc". ERROR. Canviem-ho: Ja que jo, petit, pago els meus imposts, ells que també paguin en proporció al seu tamany.
Que les grans empreses passegin arreu la "marca Espanya" no és obstacle per a que només paguin de forma efectiva un 5% de l'impost de societats. Perque açò parla molt malament de la "marca Espanya". Per aquest motiu cal acabar amb els paradisos fiscals (que també tenen els membres fundadors de la UE que tantes lliçons ens donen), alhora que és peremptori que s'acabi amb la màniga ampla de la que gaudeixen les grans corporacions i fortunes nacionals.
Un Estat es construeix no pas amb banderetes i "unions indissolubles de la pàtria", sino amb una unió fiscal de tots els ciutadans i empresaris, una coresponsabilitat aceptada i exercida a tots els nivells.

Jo vot. I tu?

Molta gent té grans arguments per no anar a votar a les properes eleccions. Solen ser els mateixos que flastomen de les mesures de Rajoy (per cert, quan parles amb la gent, ningú el va votar, però allà està, amb majoria absoluta). Però aquesta és una altra història. Avui intentaré rebatre alguns dels arguments que s'esgrimeixen per no votar i si puc, provaré de animar al lector a prendre la papereta i participar el proper 25 de maig.

Heus aquí alguns exemples:

1. "Jo som apolític" o "A mi no m'interessa la política". En el primer cas, dir que només es pot ser apolític si s'és un ermità que viu dins una cova apartat del món i no s'atraca a cap altre individu. Si un viu en comunitat, en una polis, fa política. Fa política quan va a comprar el pa, quan remuga pel preu dels medicaments, per les obres innecessàries del carrer, per les mancances de l'enllumenat públic,etc. Per això em costa tant escoltar a gent dir que no els interessa la política. Francament, i amb tots els respectes, només estant mort i enterrat un pot mostrar desinterés per la política. Si un conserva els signes vitals intactes, s'ha interessar per allò que l'envolta, que el beneficia, o que (massa sovint) el perjudica. 
2. " Tots els polítics són iguals". No, n'hi ha molta gent honrada que s'escarrassa en fer bé la seva feina i que mostren una ferma voluntat de servei públic.
3. "Amb les llistes tancades no puc elegir el candidat que jo vull". Hi ha partits (poc encara) que celebren primaries en les quals els simpatittzans/afiliats poden elegir el candidat.
4. "Ells(els polítics) són els que ens han robat". El que cal és canviar els "ells" per uns altres "ells" nous, amb les mans (i les butxaques) encara netes. Uns nous "ells" no sotmesos als interessos del gran capital.
5. "En arribar al poder tots els polítics es corrompen". Llavors no tenim un problema de credibilitat de la classe política o dels sistema, sino de la mateixa naturalessa humana. M'esteis dient que no confiau en les persones. Qui diu açò no qüestiona la democràcia, qüestiona la integritat moral de tot càrrec públic.
6. "Allò que cal és una abstenció del 75%". Les eleccions serien igualment vàlides, i ja us dic jo que els de sempre anirien a votar. La democràcia es fa més forta, més viva, més transparent i més útil amb més democràcia, quan hi participa tothom, quan tothom es sent implicat i tothom té ganes de canviar les coses i fer funcionar el país. L'abstenció és, des del meu punt de vista, un simptoma de que les coses no van bé, però no és part de la solució. 
7. "Açò només s'aclareix amb una revolució". Si, amb una revolució feta de vots i urnes, feta amb més implicació ciutadana, i més control del poble cap a les institucions i els partits polítics.

Finalment, voldria fer tres últimes reflexions. La primera va adreçada a tots aquells i aquelles que votau en blanc per mostrar la vostra conformitat amb el sistema democràtic, pero alhora feis evident el vostre descontentament i disconformitat amb els partits polítics i les seves dinàmiques. No voldria desanimar-vos a continuar amb aquesta linia, però sincerament crec que el vot el blanc no diu res. A aquells que haurien de llegir el missatge implícit del vot en blanc se'ls en refot el vostre descontentament. Crec molt més pragmàtic votar a un partit que s'ajusti a les nostres exigències democràtiques i contrarestar les majories dels grans partits.

En segon lloc, hem d'exigir una profunda reforma electoral, ja que si esperam que la facin els partits grans ho duim clar.

I finalment, referint-me en concret a les properes eleccions europees del 25 de maig, dir que ens enfrontam no només al repte de frenar la dreta i les seves polítiques, sino també frenar a l'extrema dreta, que ha agafat una embranzida preocupant en els últims anys a tota Europa, fins i tot en països de llarga tradició democràtica i fort arrelament de les llibertats civils. Per aquest motiu, aquesta convocatòria electoral és especialment important

Si he aconseguit convèncer a qualcú d'anar a votar amb aquesta parrafada em sentiré més que satisfet. 

Un Estat brillant

Cadiz. Una al.lota jove, sense feina, separada, i amb tres o quatre fills, crida dins el ple de l'ajuntament, exaltada i fora de si, reclamant una vivenda de protecció social.
Segur que molts dins voltros pensau: en quin cap cap tenir tants d'al.lots, sense feina, amb aquest panorama. Bé, d'acord. Potser la planificació familiar no és el seu fort. Però varen ser molts que van fer uns plans abans de la crisi i ara se'ls hi han trastocat.
Però ja que no tothom pot ser brillant en aquest món i calcular totes les possibilitats, com en una partida d'escacs, almenys podem aspirar a tenir un Estat brillant (o almenys que ho sembli), que vetlli pel benestar de tots els ciutadans i combati situacions que, francament, avui són perfectament solucionables i inadmisibles en ple s. XXI. Perque doblers n'hi ha, per a segons que. N'hi ha per fer aeroports sense avions, kilòmetres de vies d'AVE, ciutats de les arts (de les arts de construir malament i robar al contribuent), etc. Però si ho dius et diuen demagog. Idò, bé va.

Pedagogia periodística

L'informe que avui ha fet públic Intermon Oxfarm és esfereïdor. Les dades que aporta haurien de provocar un terrabastall social sense precedents.
Però per açò cal que la gent ho conegui. I molta gent no té ganes de escoltar-ho ni de llegir-ho. Però per a aquells que si que ho volen saber, cal aplicar l'emètic en forma de píndoles informatives de manera correcta.
Perque el contingut del titular d'avui és, senzillament, indignant.  Però no basta amb indignar la gent, amb escalfar-los la sang. Cal fer reflexionar la població i que prengui consciència de la seva enorme capacitat d'acció.
És per aquest motiu que cal convertir un titular indignant en un de didàctic.
Sabem qui són els homes i dones més rics del món. Bé, posem els seus noms i cognoms, i al costat, el nom de les seves empreses. I diguem-li a la gent: "Quan vosté compra una camisa en aquesta botiga, engreixa aquest porc", "en comprar en aquesta cadena de supermercats, està inflant les butxaques d'aquest pocavergonyes", "el peatge que acaba de pagar va directament a la bossa d'aquesta senyora". I dir a la gent que no només parlam de gent rica. Parlam alhora d'empreses en que els seus treballadors fan feina per sous de miseria, que contaminen, que no respecten ni els drets laborals i sovint, ni els drets humans més fonamentals.
Està clar que tots aquests individus es beneficien de la connivència del poder polític i financer, així com de magarrufes fiscals , però gran part dels seus beneficis viatgen amb un bitllet de primera des de les nostres carteres fins als seus comptes a Suïssa o a Belice.