Conversa telefònica postelectoral

Mariano (M): Eshto..., Pedro,.. tu me apoyarías?
Pedro (P): No. Busca entre tus afines ideológicos.

M: Albert, me apoyas?
Albert (A): Te vas a tu casa?
M: No. ¿Te doy la presindencia del congreso?
A: Hecho. Ah, y a los indepes, ni agua!!

Telf. de Francesc: ring, ring, ring
M: No hay nadie.

M: Aitor, me apoyas?
Aitor (Ai): jajajajajajajajaja

M: Pedro, te abstienes?
P: Faltaría más, hombre. Hablas tu con Hernando, es que...

Coses que pots fer en un concert de música antiga:

1. Ser una mare moderna, alternativa, d'aquelles amb pèls a les aixelles i gran vocació pedagògica, i emportar-te el teu fill de 3-4 anys a un concert que comença a les 8 del vespre. És molt poc probable que el nen es dormi, més aviat el contrari, fet que et permetrà estirar les cames cada deu minuts per encalçar l'encantador marrec amunt i avall i t'oferirà absències perllongades de la sala per fer-lo callar (i que la resta del respectable agrairà enormement).
2. També pots anar degustant el tacte plàstic de tots els seients anexes al teu fins a trobar un que s'adapti a les teves expectatives. És recomanable fer-ho 15 minuts després d'iniciat el concert, perque ningú més et pugui emular i puguis gaudir de tot el protagonisme a la sala.
3. Si tens l'honor de ser un dels organitzadors, pots experimentar amb els horaris "caribenys", a fi d'adaptar-los als de un nutrit grup d'assistens, obrint les portes del recinte 5 minuts abans del suposat inici de la funció, i endarrerint el començament de l'espectacle uns 15 minuts, si fa no fa.
4. Si les teves inquietuts artístiques van més enllà de la música del s.XVII, disposes d'un ampli ventalls de mètodes per fer-te notar. Pots, per exemple, agafar la teva càmara fotogràfica, la bona, la que pesa 2 kg, la que et va regalar la parenta, i disposar-te a fer el reportatge fotogràfic de l'any. Previament, convé arribar quan la funció ja ha començat i procedir a fer alçar el veí de seient (" a la sazón", un servidor). Un cop triat l'objectiu, i mai millor dit, tot és començar a donar-li al botonet, i ala, a gastar tarja de memòria. De tant en tant va bé anar movent-se de lloc, per captar noves perspectives. I si hom vol arrodonir la "faena", què millor que emportar-se al concert a la parenta, equipada ella també amb la seva càmara fotogràfica. Ella s'asseurà davant el pobre desgraciat d'abans i amb menys fruició i frequència, però amb la mateixa voluntat de tapar la visió que el seu amant espòs, deixarà inmortalitzat tan bell esdeveniment.   

Donada la manca d'escrúpols dels assistents, allò estrany, inusual i tot, ha estat que no sonàs cap telèfon mòvil. 

D'altres, que l'únic que voliem era gaudir de la música, hem optat per escoltar la sublim i sempre impecable interpretació del grup  La Galatea, el qual tenim la sort de poder escoltar de tant en tant. També hem preferit divertir-nos amb l'actuació en el paper de narrador de Laura Cubas, incombustible i encisadora com sempre. I finalment, i per allò pel qual alguns no estavem preparats, era per descobrir un grup de cantants tan excel.lents com els agrupats sota el nom de Laeti cantores. Quina sorpresa i quin descobriment!! Unes veus extraordinàries que ens han transportat a l'Itàlia del XVII a través d'una obra buffa com és "Il Festino del Giovedì Grasso" i que ha fet que tot hagués valgut la pena.  

El bust o les coses que no tenen importància

La corporació municipal de BCN ha retirat el bust de Joan Carles de Borbó i Borbó del saló de plens alegant que ja no és el Cap de l'Estat. Ho ha fet amb la pertinent repercussió mediàtica planificada. Fins aquí la noticia (bé, aquí, perque hi ha mitjans que en rallaran durant dies).

Fets:

1. Joan Carles de Borbó no és ja cap d'Estat. Cert, ni Alfons XIII ni Maria Cristina d'Habsburg, que hi són al darrera.
2. A la ciutat hi ha excessives referències monàrquiques. Cert, però BCN ha format part durant més segles d'una monarquia que no pas d'una república.
3. Era una anomalía. Si, i també veure a la segona capital del país gent cercant qualque cosa per menjar dins els fems.
4. És un insult a la corona. Avam, que han possat un tros de coure dins una capsa...
5. Ha estat una provocació. I que ha funcionat, perque almenys tres diaris de tirada nacional n'han fet esment a primera plana i és motiu de tertulia a totes les televisions. 
6. La llei ho diu. Saps que n'hi ha de coses que diu sa llei... No dic que no s'acatin les lleis, però si que s'acatin totes.

Senyora batllesa, un consell: trob que hi ha motius molt més seriosos pels que obrir polèmiques i centrar l'atenció dels mitjans de comunicació. 

També és cert que si ho haguessin fet de nit ningú se n'hauria adonat, i se l'haguessin intercanviat amb un de Pi i Margall o Alcalà Zamora, no s'hauria notat. Francament, caure en aquests jocs/novatades i donar ales a la dreta, no és propi de gent amb carrera. Hi ha que ser més vius. 

Notícies i Notícies

Notícia: en un cap de setmana arriben a les costes meridionals italianes uns 2000 inmigrants, la majoria d'ells kurds, sirians i etíops. Els serveis d'emergències i els centres d'inmigrants estan desbordats.

Traducció de la noticia: aprofitant una mínima esperança oferida per la bonança meteorològica, 2000 persones desesperades, fugint de la fam, la misèria i una guerra que Europa no vol i no vol saber com aturar, s'ofereixen com a sacrifici al déu del mar, que amb un poc de sort els permetrà arribar a una Europa que, sino els expulsa, els pot brindar una mínima vida digna que legitima i proporcionalment els correspon com a éssers humans. Afortunants ells, que perdonats per les aigues, deixen enrrera l'horror de les bombes i a familiars i a amics que no tenen ni per subornar les màfies que els poden encabir en una barqueta per fugir d'una mort segura.

9N. I ara què?

Catalunya serà un país independent. No serà enguany, ni el que ve. Però si en deu o quinze anys. No en tinc cap dubte. I no es morirà ningú. I els castellans seguiran comprant cava català, i els catalans pernil de Jabugo. Però abans de que açò passi haurem de fer-nos algunes preguntes i reflexions.

La primera és inevitable. Sap la gent, saben els catalans qui els governa? CiU? Noooo. Que va! Als catalans els governen els mateixos que als balears, als murcians, als riojanos i als madrilenys. Els governa la gran banca, Standars & Poors, Moody's, Sacyr Vallehermoso, Bankia, La Caixa, etc. Jo també vull ser independent, però no de Madrid, sino d'aquesta gent, vertaders amos de la nostra economia, i el que és pitjor, de la nostra tendra democràcia.

Quin dia coneixerem les vertaderes xifres? Les bones, no les que diuen uns, ni les que diuen els altres. Els comptes clars. Les balances fiscals de debò, per poder veure què convé a uns i altres.

Des de la caverna diuen que allò que afecta a tots els espanyols, ho hem de decidir entre tots els espanyols. D'acord, però en sèrio. Si es fa fracking a Galícia, jo també vull poder opinar. Si es fan prospeccions a les Canàries, també. Si es construeixen obres faraòniques a València per esperar a que caiguin a trossos, també. Ah, i no em basta opinar cada 4 anys, perque amb 4 anys n'hi ha que són capaços de fer destrossa. Destrossa ecològica, econòmica i democràtica. Vull una democràcia amb opció de rèplica.

Com s'imaginen els catalans una Catalunya independent? Si Catalunya ha d'esdevenir un Estat, potser seria bo veure què n'ha de quedar d'allò que és ara. Si els mateixos individus que la condueixen ara són els que han de conduir el nou Estat. Jo crec que els actuals, en general, deixen bastant a desitjar. Per als que venguin, els demanaria pragmatisme, intel.ligència, seny i voluntat de servei públic. I sobretot, deixar-se de fer l'indi i  perdre el temps. I per als de Madrid, el mateix. Catalunya, Espanya, necessiten polítics amb altura de mires, i no visions i postures monolítiques.

Perque hi ha un parell de coses clares. Que molta gent a la meseta no entén que hi pugui haver gent que no es senti a gust dins Espanya. Hi haurà que esplicar'ls-ho. Que a Catalunya hi ha un sector de la població que vol la independència i als que hi haurà que donar respostes, tant des de Madrid com des de la Plaça de Sant Jaume. Que les coses s'han fet molt malament per les dues parts i que haurien d'haver aclarit ses coses molt abans. Hem perdut molt de temps i mols esforços, per a res. Que el revés a l'estatut va ser un error, i que la crisi ha fet molts independentistes. Que mentres alguns es miren la senyera, altres els hi foten la cartera.

I per últim, que aquest és, per damunt de tot, un problema polític. No és un problema legal. I per resoldre els problemes polítics cal política, bona política, i bons polítics, i xerrar, xerrar, xerrar i xerrar.

España va bién

Interpel.lat pel descens de les exportacions, el president Rajoy girava la truita, i contraatacava dient que les importacions havien augmentat, fet que significava un augment del consum intern. Si ell és feliç així... de fet, el que indica és que la balança comercial, que era de les poques coses que podia infondre un bri d'esperança en l'economia pàtria, és negativa. I això malgrat tots els esforços del govern per convertir el mercat laboral espanyol en un succedani del de Bangladesh (perdó, em diuen que d'açò en diuen devaluació interna).

I és que les coses, tot i les crítiques despietades d'economistes, oposició, organismes europeus i ciutadans en general, Rajoy sap que les està fent molt, molt bé, i que açò remunta. És més, l'economia creixerà un 1,5% l'any que ve.... que si, que si, palabrita de Montoro. Si és obvi: tots aquells aturats, quasi desnonats, escanyats, aquells que tenen un contracte temporal i per hores, i que guanyen 700€ mensuals, començaran a gastar com a "posesos" a partir del 2015, encara que sigui per no fer-li el lleig a De Guindos en any electoral.

I què dir de les PIMES, que han vist com el crèdit els arribava ....bonu....està en camí. Uns milions d'euros més de benefici per a la banca, i s'hi posen. De veres.

En fi , com diria aquell gran estadista, "España va bién"

Levi-Montalcini

"Es verosímil que la disociación evolutiva de los dos componentes cerebrales antes citados contribuyera a crear situaciones cada vez más aberrantes, en las que el poder y la innovación técnica se pusieron al servicio de instintos brutales y violentos. Las guerras contemporáneas nos enseñan hasta qué punto son potenciados los impulsos agresivos y destructores con los medios técnicos de que disponemos. Por eso la rapidez en el aumento de las facultades técnico-científicas no es una garantía de una utilización buena y civilizada de los conocimientos humanos. Al contrario, cuanto mayor es la diferencia entre las funciones desempeñadas por el componente neocortical y el límbico, mayor es el peligro de que los avances científicos y técnicos sean aprovechados con fines destructivos. Con el rápido avances de los descubrimientos el desarrollo es un hecho indudable a escala mundial, mientras que el progreso permanece relegado a la esfera utópica de las grandes esperanzas del hombre."

Rita Levi Montalcini "El as en la manga. Los dones reservados a la vejez"