sábado, 29 de octubre de 2011
lunes, 24 de octubre de 2011
Confiança
Des de fa un temps som testimonis de com n'és d'important la confiança, i dels efectes devastadors de la desconfiança. La confiança dels mercats, la confiança en la classe política, en el sistema, etc. Ens movem en aquest món perque confiem en certes coses, en certes persones, mecanismes o institucions. La confiança ens permet mirar cap el futur amb seguretat. La confiança és el motor del desenvolupament social. Un motor que hem forçat i que comença a fer figa per qualque banda.
Entenc, o crec poder entendre, la desconfiança que ha generat el darrer comunicat d'ETA. És molt difícil confiar en assassins que fins fa quatre dies et podien engegar un tret al clatell pel sol fet de no pensar com ells. Ho és també després de tantes treves rompudes. I obviament, entenc que aquells que han perdut un amic, un familiar, un marit o un fill a mans d'ETA no puguin confiar.
Però també crec que hi ha motius per creure i confiar. ETA no és avui més que les engrunes del que fou. L'esquerra abertzale li ha donat l'esquena, així com bona part de la societat basca, que ha entès que la única via és la democràtica.
Per a molts aquest pas és insuficient. Jo dic que és un pas molt important i remarcable que obre la porta als nous pasos que inevitablement s'hauran de donar. ETA mou fitxa i convida els governants a fer el mateix.
Em semblen estèrils els debats sobre vencedors i vençuts, sobre víctimes, sobre concessions. El que val la pena és parlar de diàleg en pau, de gent que està disposada a parlar sense emprar la veu de les pistoles.
Diàleg i democràcia. És el moment de parlar, i de parlar molt. Els bascos tenen moltes coses a dir-se encara els uns als altres. Aquests és un camí que han de fer tots els bascos junts.
Entenc, o crec poder entendre, la desconfiança que ha generat el darrer comunicat d'ETA. És molt difícil confiar en assassins que fins fa quatre dies et podien engegar un tret al clatell pel sol fet de no pensar com ells. Ho és també després de tantes treves rompudes. I obviament, entenc que aquells que han perdut un amic, un familiar, un marit o un fill a mans d'ETA no puguin confiar.
Però també crec que hi ha motius per creure i confiar. ETA no és avui més que les engrunes del que fou. L'esquerra abertzale li ha donat l'esquena, així com bona part de la societat basca, que ha entès que la única via és la democràtica.
Per a molts aquest pas és insuficient. Jo dic que és un pas molt important i remarcable que obre la porta als nous pasos que inevitablement s'hauran de donar. ETA mou fitxa i convida els governants a fer el mateix.
Em semblen estèrils els debats sobre vencedors i vençuts, sobre víctimes, sobre concessions. El que val la pena és parlar de diàleg en pau, de gent que està disposada a parlar sense emprar la veu de les pistoles.
Diàleg i democràcia. És el moment de parlar, i de parlar molt. Els bascos tenen moltes coses a dir-se encara els uns als altres. Aquests és un camí que han de fer tots els bascos junts.
miércoles, 19 de octubre de 2011
Gavines i roses
(Malgrat pugui semblar el títol d'una cançó de Marina Rossell, no ho és).
Estava jo l'altre dia ben meravellat. Pensava que després dels casos d'un regidor que atropella els seus veïns, d'un director d'oficina bancària que entra a robar (pistola en ma, lo altre se li suposa) en la seva pròpia sucursal i d'un president de parlament autonòmic que contracta el seu cosí, m'hauria quedat sense temes sucosos que exprèmer, que la inspiració se m'hauria esgotat.
Il.lús!! Pobre de mí!! Ben cert és que la raça política no deixa de sorprendre'm i donar-me titulars i posts. He d'agraïr publicament als senyors Rubalcaba i Rajoy (les meves Melpómene i Talia a mitja jornada), el seu incansable esforç per donar-me de manera tan gratuïta i desinteresada, així com en quantitats ingents, temes per escriure.
I és que la cosa avui va de debats. Bé, de debats o "algo" així. Debats entre gavines i roses. Les primeres fan mala olor i se't caguen a sobre. Les segones tenen molt bona pinta, però cal anar amb compte de no punxar-se. Però no tot són gavines i roses en aquesta vida, oi?
El senyors Rajoy i Rubalcaba han pactat un "debat" televisat per al proper dia 7 de Novembre. Un debat d'idees. Eh que si?
Val a dir que els representants de les altres formacions, malgrat les enquestes, són igualment candidats a la presidència del govern. I també deuen tenir idees, crec jo. I bastant diferents de les que tenen Rubalcaba i Rajoy. I potser no són tan conegudes com la dels anteriors, perque de la mateixa manera que són despreciats en els debats, també ho són a tots els altres mitjans de comunicació. Un debat estèril com el que presenciarem posa de manifest en quin model de democràcia vivim. En la ficció, hom pot triar entre multitud d'opcions (bé, ara no tantes gràcies als avals), però en la pràctica, es posen a l'aparador els dos únics productes que es volen vendre. I sincerament, me sembla que ambdós estàn en mal estat.
Només espero que aquestes eleccions, on tots saben qui guanyarà (malauradament), serveixi perque es canviïn algunes actituds i s'arribi a un canvi en aquesta democràcia corrompuda.
Estava jo l'altre dia ben meravellat. Pensava que després dels casos d'un regidor que atropella els seus veïns, d'un director d'oficina bancària que entra a robar (pistola en ma, lo altre se li suposa) en la seva pròpia sucursal i d'un president de parlament autonòmic que contracta el seu cosí, m'hauria quedat sense temes sucosos que exprèmer, que la inspiració se m'hauria esgotat.
Il.lús!! Pobre de mí!! Ben cert és que la raça política no deixa de sorprendre'm i donar-me titulars i posts. He d'agraïr publicament als senyors Rubalcaba i Rajoy (les meves Melpómene i Talia a mitja jornada), el seu incansable esforç per donar-me de manera tan gratuïta i desinteresada, així com en quantitats ingents, temes per escriure.
I és que la cosa avui va de debats. Bé, de debats o "algo" així. Debats entre gavines i roses. Les primeres fan mala olor i se't caguen a sobre. Les segones tenen molt bona pinta, però cal anar amb compte de no punxar-se. Però no tot són gavines i roses en aquesta vida, oi?
El senyors Rajoy i Rubalcaba han pactat un "debat" televisat per al proper dia 7 de Novembre. Un debat d'idees. Eh que si?
Val a dir que els representants de les altres formacions, malgrat les enquestes, són igualment candidats a la presidència del govern. I també deuen tenir idees, crec jo. I bastant diferents de les que tenen Rubalcaba i Rajoy. I potser no són tan conegudes com la dels anteriors, perque de la mateixa manera que són despreciats en els debats, també ho són a tots els altres mitjans de comunicació. Un debat estèril com el que presenciarem posa de manifest en quin model de democràcia vivim. En la ficció, hom pot triar entre multitud d'opcions (bé, ara no tantes gràcies als avals), però en la pràctica, es posen a l'aparador els dos únics productes que es volen vendre. I sincerament, me sembla que ambdós estàn en mal estat.
Només espero que aquestes eleccions, on tots saben qui guanyarà (malauradament), serveixi perque es canviïn algunes actituds i s'arribi a un canvi en aquesta democràcia corrompuda.
domingo, 16 de octubre de 2011
domingo, 9 de octubre de 2011
Una pregunta que em faig molt ultimament
http://blogs.elpais.com/la-voz-de-inaki/2011/10/es-sostenible-el-actual-modelo-economico.html
sábado, 8 de octubre de 2011
Açò és sa democràcia espanyola
Jugarem a Barri Sèsam. Aprendrem la diferència entre Molt i Poc. Quan entres en una botiga de caramels hi ha un gran assortiment d'aquests. Hi ha Molt per triar. Quan vas a votar en unes eleccions a Cuba, a Rússia o en un referèndum franquista, hi ha Poc per triar.
Com a demòcrata convençut, crec que sa democràcia no és tal si no hi són presents totes les opcions. Tampoc ho és si no tenen tots els participants les mateixes possibilitats.
Votar (triar) entre dos és sempre més fàcil (imagino). La opció avui és aquesta. Dreta o extrema dreta, com pretenen els dos partits majoritaris en aquests país.
Aquest dimecres vaig signar un document on avalava la candidatura d'un partit. Avui he sabut que si hagués fet el mateix amb un altre, la meva signatura hauria estat anulada en ambdos documents. El PSOE (Partit "Socialista" (?) "Obrer" (?) Espanyol (!)) s'ha tret del barret una llei que obliga a tots aquells partits polítics que no tenen representació parlamentària i que es vulguin presentar a les eleccions, a presentar un número X d'avals per poder-ho fer.
Sempre m'he considerat una persona d'esquerres, però avalaria a Falange si fos precís perque es pogués presentar a les eleccions. Perque unes eleccions on no es pugui triar, on no es pugui elegir la opció que més ens representa no són unes eleccions democràtiques.
El PSOE s'ha convertit en un apèndix del programa electoral del PP, i no pot ocultar la seva fòbia al pluralisme. Aquest partit socialista que s'omple la boca amb promeses de reforma de la llei electoral. Aquest partit socialista que pacta reformes de la constitució express amb el PP, quan abans "demonitzava" tot aquell que s'atrevís ni tan sol insinuar una cosa tan lletja com canviar la constitució.
Per aquest, i d'altres motius que exposaré més envant, me'n enfot del vot útil, i votaré amb l'esperança de esfondrar el bipartidisme cancerígen que està consumint la democràcia espanyola i la paciència dels ciutadans.
Com a demòcrata convençut, crec que sa democràcia no és tal si no hi són presents totes les opcions. Tampoc ho és si no tenen tots els participants les mateixes possibilitats.
Votar (triar) entre dos és sempre més fàcil (imagino). La opció avui és aquesta. Dreta o extrema dreta, com pretenen els dos partits majoritaris en aquests país.
Aquest dimecres vaig signar un document on avalava la candidatura d'un partit. Avui he sabut que si hagués fet el mateix amb un altre, la meva signatura hauria estat anulada en ambdos documents. El PSOE (Partit "Socialista" (?) "Obrer" (?) Espanyol (!)) s'ha tret del barret una llei que obliga a tots aquells partits polítics que no tenen representació parlamentària i que es vulguin presentar a les eleccions, a presentar un número X d'avals per poder-ho fer.
Sempre m'he considerat una persona d'esquerres, però avalaria a Falange si fos precís perque es pogués presentar a les eleccions. Perque unes eleccions on no es pugui triar, on no es pugui elegir la opció que més ens representa no són unes eleccions democràtiques.
El PSOE s'ha convertit en un apèndix del programa electoral del PP, i no pot ocultar la seva fòbia al pluralisme. Aquest partit socialista que s'omple la boca amb promeses de reforma de la llei electoral. Aquest partit socialista que pacta reformes de la constitució express amb el PP, quan abans "demonitzava" tot aquell que s'atrevís ni tan sol insinuar una cosa tan lletja com canviar la constitució.
Per aquest, i d'altres motius que exposaré més envant, me'n enfot del vot útil, i votaré amb l'esperança de esfondrar el bipartidisme cancerígen que està consumint la democràcia espanyola i la paciència dels ciutadans.
La crisi i jo (II)
Ahir, reflexionant amb les meves amigues sobre la crisi, vam esbossar algunes de les causes més sentides, probables i obvies, potser, d'aquesta, la nostra crisi.
La Sandra va proposar en primer lloc la cultura de "pandereta", (typical Spanish), o també, la "cultura pirata", que ve a dir que si pots accedir a un producte sense pagar, per què pagar? Si ens podem baixar la música de franc, no comprarem pas els CDs, oi? I si les grans companyies estafen a hisenda, no ho puc fer jo també?
-"Senyora, vol que li faci la factura sense IVA?"
Ay, quanta doble comptabilitat hi ha en aquest país!!! Només un dia en que, des del més gran fins el més petit, ho declarassin tot al fisc, les coses rutllaien molt millor.
També va esmentar els reiteratius casos de duplicitats de càrrecs públics o semipúblics o bé de projectes promoguts pels anteriors que venen a suposar pagar dues vegades pel mateix. Sense parlar dels càrrecs i projectes que no serveixen per res (però açò ja és una altra història. O no?).
En tercer lloc va aparèixer un tema que no sé ben bé si catalogar-lo com a causa o conseqüència. I és la creixent descompensació entre sous i preus, que avui per avui afecta a tots els productes, ja siguin tomàtics o apartaments.
Jo vaig voler afegir-hi dues causes més. La primera, la que podria ser la mare de la crisi espanyola o bé, la que la va amparar i magnificar. Em refereixo a la típica crisi de superproducció pronosticada per Marx que prengué la forma de bombolla inmobiliària. El monocultiu del sector de la construcció unit a una especulació desorbitada, que tingueren com a resultat un parc inmobiliari saturat que a nivell estatal té un stock per més de 17 anys (tenint el compte el ritme actual de vendes).
I per altra banda, hi hem d'afegir un fet del que bona part de la població és culpable, o culpable en part. En refereixo a l'endeutament per sistema. Aquí també hi hem de fer partícips les administracions públiques, que no varen saber gestionar el capital degudament. Però les families, amb una ànsia d'adquisició d'inmobles que no puc acabar d'entendre, van contribuir a crear un clima de crèdit impossible i inasumnible, on rau bona part de les conseqüències que veim actualment.
Açò és una anàlisi feta deveres, a mitja tarda, i resumida, molt resumida, però és el que hi ha. Per no haver estudiat economia, no està malament, no?
La Sandra va proposar en primer lloc la cultura de "pandereta", (typical Spanish), o també, la "cultura pirata", que ve a dir que si pots accedir a un producte sense pagar, per què pagar? Si ens podem baixar la música de franc, no comprarem pas els CDs, oi? I si les grans companyies estafen a hisenda, no ho puc fer jo també?
-"Senyora, vol que li faci la factura sense IVA?"
Ay, quanta doble comptabilitat hi ha en aquest país!!! Només un dia en que, des del més gran fins el més petit, ho declarassin tot al fisc, les coses rutllaien molt millor.
També va esmentar els reiteratius casos de duplicitats de càrrecs públics o semipúblics o bé de projectes promoguts pels anteriors que venen a suposar pagar dues vegades pel mateix. Sense parlar dels càrrecs i projectes que no serveixen per res (però açò ja és una altra història. O no?).
En tercer lloc va aparèixer un tema que no sé ben bé si catalogar-lo com a causa o conseqüència. I és la creixent descompensació entre sous i preus, que avui per avui afecta a tots els productes, ja siguin tomàtics o apartaments.
Jo vaig voler afegir-hi dues causes més. La primera, la que podria ser la mare de la crisi espanyola o bé, la que la va amparar i magnificar. Em refereixo a la típica crisi de superproducció pronosticada per Marx que prengué la forma de bombolla inmobiliària. El monocultiu del sector de la construcció unit a una especulació desorbitada, que tingueren com a resultat un parc inmobiliari saturat que a nivell estatal té un stock per més de 17 anys (tenint el compte el ritme actual de vendes).
I per altra banda, hi hem d'afegir un fet del que bona part de la població és culpable, o culpable en part. En refereixo a l'endeutament per sistema. Aquí també hi hem de fer partícips les administracions públiques, que no varen saber gestionar el capital degudament. Però les families, amb una ànsia d'adquisició d'inmobles que no puc acabar d'entendre, van contribuir a crear un clima de crèdit impossible i inasumnible, on rau bona part de les conseqüències que veim actualment.
Açò és una anàlisi feta deveres, a mitja tarda, i resumida, molt resumida, però és el que hi ha. Per no haver estudiat economia, no està malament, no?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)