miércoles, 20 de julio de 2011

Cinc contra u

Els hi de confessar una cosa. No sé res de política, ni de filosofia, quasi bé res de teatre, i no en parlem de periodisme. Però si hi ha una cosa del que no en sé gairebé res és de música. I no hi ha aventura pitjor que escriure d'allò que un no sap. Un no té més remei que escriure de sensacions, idees, experiències, tot allò que queda d'un concert quan hom li treu la partitura.

El concert del passat dijous era diferent per molts motius. Mentre Viviana Sofronitsky vetllava com una mare per la tranquilitat dels seus cadells, Paul McNulty, el pare de les criatures, ens desvetllava totes les intimitats de les seves creacions, cinc fortepianos, reproduccions de peces construides entre 1788 i 1846. No és massa habitual que el mateix constructor dels instruments que s'ecoltaran et conti la relación d'aquell instrument amb una peça, un autor, un moviment, o com les exigències dels autors motivaren els canvis progressius en els instruments, alhora que les noves possibilitats que oferien els instruments sugerien composicions novedoses als grans mestres.

Tampoc és habitual veure a sobre de l'escenari cinc fortepianos i com la sol.lista es van traslladant d'un a l'altre a mesura que avança el concert. I molt menys habitual és que per concloure la vetllada musicodidàctica, la mateixa pianista convidi el públic assistent a pujar a l'escenari a gaudir tocant els diferents pianos.

La vetllada l'encetava C.F.E.Bach, interpretat amb un Stein de 1788. Tot i la timidesa del timbre, que pot resultar xocant en un primer moment, un aprecia com era la música que l'autor tenia en ment i la que podien escoltar els seus coetanis. Val a dir que un servidor, poc avessat a l'audicó de fortepianos, va apreciar un so sec que contrastava amb el de la resta d'exemplars.


Mozart i Beethoven varen mantenir una estreta relació amb Walter, fet que permet entendre tant l'evolució dels seus instruments com la de les obres de dits autors. En aquest cas, la diferència de sonoritat i de reverberació era més que apreciable. Walter, a més de bon constructor, fou un home intel.ligent: un cop mort Beethoven va recuperar el seu piano i el va vendre (compra-venta o especulació amb fetitxes?). Voldria resaltar la delicadesa amb la que Sofronitsky va interpretar la sonata "Clar de lluna " amb aquest Walter.

Ja a la segona part, era Schubert qui prenia el relleu i era interpretat amb el que jo em vaig permetre el luxe d'anomenar "la fàbrica de sons": una rèplica d'un Graf de 1819 amb una capacitat ingent de produir i modular sons que convertia un impromptus en una galeria de sensacions per a l'oïda.

Molt probablement Chopin no hauria compost els seus nocturns si no hagués disposat d'un instrument com aquest. El Pleyel de 1830 té un so brillant i, com va dir el mateix McNulty, és ja propiament romàntic.
Però la darrera sorpresa de la nit fou la presentació en societat de la rèplica, acabada de construir fa només unes setmanes, del Boisselot de 1846, que imita el que va emprar F.Liszt durant 40 anys. Un portent de l'enginyeria, les cordes del qual soporten trenta cops més tensió que un Steiway, i que varen permetre a Liszt transportar de la partitura a la realitat una obra tan inmensa com els "funerailles", d'una gran dificultat tècnica i gran càrrega emotiva. Mentre les notes de l'Stein suraven per l'ambient, les del Boisselot saturaven l'aire i l'espai, ompliren en la seva totalitat la ferradura del Principal, ocuparen cada racó disponible, creant una sensació de densitat sonora i de profusió de sentiments, que en paraules de McNulty, "només el Boisselot pot expressar".

El concert no hauria estat tal sense un bis, que per alegria del sotasignat, fou interpretat amb el Graf. Però en una arrancada didàctica, Viviana Sofronitsky va interpretar el mateix fragment passejant-se pels diferents pianos per tal que poguessim apreciar les diferències de timbre dels diversos instruments, per convidar acte seguit als assistents a pujar dalt l'escenari a gaudir tocant aquestes joies.

En poques paraules, un concert diferent, amb uns convidats d'excepció, que serà difícil d'oblidar.


PD: per aquells que no poguereu assistir-hi, aquí us deixo uns enllaços :
www.sofronitsky.com
www.fortepiano.eu

1 comentario:

  1. Jo de pianos no hi entenc gens però si conec i escolto Chopin, Beethoven, Mozart...

    ResponderEliminar