domingo, 17 de abril de 2011
A mi també em van enganar
Decebut, molt decebut.
Ja sé que tenir el premi Nobel de la Pau no significa res. És com tenir un EMI. Però de vegades et penses que aquell individu o el grup el qual representa han fet quelcom realment gran pel bé de la humanitat. No us ho cregueu. Doneu-los uns anys. I voreu com són tan bruts i tan corruptes com tots els altres, i que no són tant diferents de les sanguneres trajejades a les que pretenen combatre.
Ho sento, però un documental em va fer veure com una idea que m'havia semblat fabulosa es podia convertir en una font de misèria i, alhora, un gran negoci per certs subjectes.
El 1983, Mohamed Yunus fundà el Grameen Bank. No sé si la seva intenció era fer una obra de caritat, un experiment, gunayar el premi Nobel o fer-se ric. Tan se val. Les dues darreres coses les ha aconseguit. La seva idea de la microfinanciació era, en un principi, molt interessant i atractiva. Avui, les seves víctimes (altrement dit, beneficiaris), malviuen pitjor de com ho feien abans de tenir tractes amb aquesta entitat, que creà tendència i propicià l'aparició de cents de competidors.
La microfinanciació no va funcionar. Només un molt petit percentatge dels beneficiaris van poder establir qualque mena de petit negoci i van prosperar. La majoria es van veure desbordats pel crèdit, un crédit que havia de ser abonat en uns plaços molt estrictes i a uns interessos que sobrepassaven sovint el 25%.
La idea de donar la oportunitat a la gent pobre de Bangladesh de crear el seu negoci era molt atractiva. Però també era lògic pensar que molts d'ells no tenien els coneixements necessaris per dur endavant aquestes empreses. D'altra banda, com bé deia una de les entrevistades, no hi ha cap negoci que produeixi beneficis a la primera setmana, moment en que ja havien de començar a abonar el primer plaç del crèdit.
Em va recordar els temps de la més escabrosa màfia napolitana o dels prestamistes més radicals. A una dona sense cap mena de recurs se li emportaren el sostre d'uralita de la seva "casa". D'altres, empesos per la desesperació, van optar pel suicidi. Mohamed Yunus segueix encara predicant les bondats del seu sistema de microcrédits.
La microfinanciació ha demostrar ser un fracàs i no ha tingut cap efecte sobre la pobresa al món. És més, molts dels que l'han tastada han passat de ser pobres a ser pobres endeutats.
Ja sé que tenir el premi Nobel de la Pau no significa res. És com tenir un EMI. Però de vegades et penses que aquell individu o el grup el qual representa han fet quelcom realment gran pel bé de la humanitat. No us ho cregueu. Doneu-los uns anys. I voreu com són tan bruts i tan corruptes com tots els altres, i que no són tant diferents de les sanguneres trajejades a les que pretenen combatre.
Ho sento, però un documental em va fer veure com una idea que m'havia semblat fabulosa es podia convertir en una font de misèria i, alhora, un gran negoci per certs subjectes.
El 1983, Mohamed Yunus fundà el Grameen Bank. No sé si la seva intenció era fer una obra de caritat, un experiment, gunayar el premi Nobel o fer-se ric. Tan se val. Les dues darreres coses les ha aconseguit. La seva idea de la microfinanciació era, en un principi, molt interessant i atractiva. Avui, les seves víctimes (altrement dit, beneficiaris), malviuen pitjor de com ho feien abans de tenir tractes amb aquesta entitat, que creà tendència i propicià l'aparició de cents de competidors.
La microfinanciació no va funcionar. Només un molt petit percentatge dels beneficiaris van poder establir qualque mena de petit negoci i van prosperar. La majoria es van veure desbordats pel crèdit, un crédit que havia de ser abonat en uns plaços molt estrictes i a uns interessos que sobrepassaven sovint el 25%.
La idea de donar la oportunitat a la gent pobre de Bangladesh de crear el seu negoci era molt atractiva. Però també era lògic pensar que molts d'ells no tenien els coneixements necessaris per dur endavant aquestes empreses. D'altra banda, com bé deia una de les entrevistades, no hi ha cap negoci que produeixi beneficis a la primera setmana, moment en que ja havien de començar a abonar el primer plaç del crèdit.
Em va recordar els temps de la més escabrosa màfia napolitana o dels prestamistes més radicals. A una dona sense cap mena de recurs se li emportaren el sostre d'uralita de la seva "casa". D'altres, empesos per la desesperació, van optar pel suicidi. Mohamed Yunus segueix encara predicant les bondats del seu sistema de microcrédits.
La microfinanciació ha demostrar ser un fracàs i no ha tingut cap efecte sobre la pobresa al món. És més, molts dels que l'han tastada han passat de ser pobres a ser pobres endeutats.
domingo, 10 de abril de 2011
domingo, 3 de abril de 2011
Mama, de major vull ser hostessa!!!
És clar!!! Què millor? Poder aguntar el paraigües als motociclistes, lluint un pentinat impecable, en un gran campionat de Moto GP, o poder abraçar somrient a un ciclista al final del tour, mentres li fan una foto amb un gran peluix i un ram de flors, o millor encara, posar-me al costat d'un cotxe d'alta gama, per confondre els clients, a veure qui sap qui dels dos té més prestacions.
Bravo, feministes!!! Si dic jutge enlloc de jutgessa, m'apedregarieu, però això ho consentiu. Que us compri qui us entengui.
Bravo, feministes!!! Si dic jutge enlloc de jutgessa, m'apedregarieu, però això ho consentiu. Que us compri qui us entengui.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)