notes per a un desmemoriat

7627

2012-03-02T08:52:00.001-08:00

Dimecres vaig experimentar moltes sensacions, però d'entre elles, la que més perdura, la que deixa el gust més amarg és la de la tristesa. La ràbia, la frustració, l'orgull, la ira de vegades, les puc controlar. Però la tristesa, unida a la incomprensió se m'han ficat a dins i no van a ma de sortir-ne.

Dimecres vaig participar a la manifestació, convocada arreu d'Europa, per el manteniment de l'estat de benestar i en contra de les retallades (econòmiques i de drets). Aquest cop va tenir lloc a Ciutadella. Ahir era dimecres. La manifestació era a les 19:30. El ball de xifres és cosa habitual i ja no ve d'aquí. Segons els organitzadors, ens reunirem unes 1200 persones. Segons les autoritats, 600.

Però vet aquí unes altres xifres. Menorca té una població d'uns 92000 habitants. Segons el darrer reconte, també té 7627 persones sense feina. I aquí és quan un servidor, després de fer-se unes qunates preguntes, es comença a consumir per la tristesa i la decepció.

El primer que un pensa és si un està equivocat. Si tot allò en que creu és mentida o que l'han enganat. Ho creu també quan veu que la gent el mira passar des dels balcons com si fos un mico de fira o un pallaso. O en veure que la gent segueix passejant mentres veuen passar els manifestants, i segueixen dins la seva bombolla.
Però quan un es convenç, veient com no és l'únic que creu que la reforma laboral destruirà llocs de feina, veu el que ha suposat en altres països i no albira cap alternativa en el text que no sigui l'acomiadament, pensa. I pensa que potser la gent no sap de què va la reforma laboral. I es demana si no s'ha explicat bé. O no es pot llegir enlloc. Un es troba amb una doble resposta negativa.
Un continua pensant i es demana si, per ventura, la gent no es vol informar. I aquí comença a trobar més consol. La gent, deduiexo, no vol saber què redimonis és la reforma laboral. La gent vol saber què va fer ahir el Barça, o qui és el pròxim expulsat de Gran Hermano. Però no vol saber què és la reforma laboral. Però també se n'adona que no només no hi ha interés en la reforma, si no que la gran majoria pensa que això no va amb ells. "A mi això no m'afecta. Jo sóc jubilat. O jo sóc funcionari amb plaça fixa." Són comentaris recurrents. Desgraciadament, crec que aquesta reforma ens afecta a tots.

Però allò que més desanima és aquell que amb cara de infinit despreci et diu al bell mig del carrer: "Tanmateix no aclarireu res. Fan lo que volen. Són ganes".

Espanya situa malament les oficines de reclamació. Haurien d'estar als bars, on majoritariament la gent flastoma i es queixa. Llàstima que no puguin canalitzar aquest desencís, aquesta decepció envers la política, aquesta resignació, que desemboca en submissió, de manera més productiva. Tan debó qualque dia tot aquest malestar es pugui traduir en accions contundents que tornin al poble el poder que li manca i al qual el mateix poble renuncia.

Night and Day - Cole Porter

2012-02-25T07:34:00.000-08:00

ike the beat, beat, beat of the tom tom
when the jungle shadows fall
like the tick,tick, tock of the stately clock
as it stands against the wall
like the drip, drip drip of the rain drops
when the summer showers through
a voice within me keeps repeating
you, you, you

Night and day you are the one
only you beneath the moon or under the sun
wheather near to me or far it's no matter darling
where you are
I think of you
day and night, night and day
why is it so that this longing for you
follows where ever I go
in the roaring traffics boom, in the silence of my lonely room
I think of you
night and day, day and night
under the hyde of me , theres an oh such a hungry yearning burning
inside of me
and this torment wont be through
till you let me spend my life making love to you
day and night, night and day

Lliçons d'història (i de la Història)

2012-02-22T11:23:00.002-08:00

"Espanya, en efecte, ha viscut un segle sota l'aparença d'un règim constitucional democràtic, sense que el poble hagi tingut, ni directament ni indirectament, cap participació en el govern".

"Per la concòrdia". Francesc Cambó. Octubre de 1927.

Neu a Maó (I)

2012-02-06T04:52:00.001-08:00

El fred ja és aquí

2012-02-03T01:02:00.000-08:00

Don Dinero paco ibañez

2012-02-02T13:26:00.000-08:00

Como convertir la deuda privada en deuda publica.flv

2012-02-02T13:24:00.000-08:00

Feina o no feina, aquesta és...

2012-01-17T11:09:00.000-08:00

Una de les contradiccions que afecten al capitalisme, als governs europeus (entre ells, l'espanyol) i al rumb actual de l'economia és el referent al mercat laboral.

Resulta sorprenent veure com la patronal, en un moment en que des de totes les institucions s'insta a la creació de llocs de feina, només té en ment reformes que el spermetin acomiadar més facilment als treballadors. És a dir, quan parlam de fer, ells parlen de desfer. I jo em pregunto, com ajudaria una normativa més flexible a l'hora d'acomiadar a l'objectiu de crear llocs de feina?
Tampoc és pot dir que els sindicats estiguin mantenint una postura massa ferma ni aportant solucions, però bonu.
També resulta curiós que es parli molt de crear llocs de feina, però no pas de mantenir els existents. En la ma dels governs hi ha també la possibilitat de frenar la sangria de funcionaris i altres treballadors de l'Estat que estàn essent acomiadats, amb l'excusa de reduir despeses.

Senyors que manen, els ho diré ben clar: fotre al carrer funcionaris equival a més gent engreixant les estadístiques de l'atur, menys gent pagant imposts, menys PIB, menys qualitat en el serveis, més malestar en el que romanen (car han d'assumir la feina dels que han estat acomiadats). I si a tot això hi afegim que molts d'aquests funcionaris són treballadors de la sanitat i l'educació públiques, hem d'afegir una població amb més fracàs escolar, més inculta, més malalta.

Els comptes surten, però cal veure per a qui volem que surtin. Si es decideixen a pensar, com vostés diuen, amb la població, em truquin, que jo m'en vaig a Islàndia. Em pelaré de fred, però almenys no m'enganyaran com vostés.

Atte. Un empreyat.

Passeig de Reis

2012-01-07T08:45:00.000-08:00

Senyors, tenim un problema

2012-01-06T12:05:00.000-08:00

No volem energia nuclear (jo, almenys). Volem energies renovables, com ara la solar o eòlica. Però resulta que tant Europa com EEUU depenen per poder-la generar certs materials, concretament les anomenades "terres rares", un grup d'elements químics presenents en molt petites quantitas a la Terra, i curiosament, bona part dels jaciments es troben a la Xina, que és també qui els extreu, transforma i exporta.

Deixant de banda el fet que són materials extremandament escasos i difícils d'obtenir, i que un dia o altre s'acabaran, el fet que es trobin en mans de la Xina compromet en certa manera l'accés a ells per part de les indústries europees.

Per aquest motiu, em sembla imprescindible investigar nous materials que ens permetin poder seguir obtenint energia neta sense dependre d'aquests elements (que per altra banda, deu ser bastant contaminant la seva extracció i processament). Però per poder investigar calen recursos, o sigui, calerons, els que el govern de Rajoy retalla en tots els àmbits de la ciència i investigació, sectors que ens han de permetre sobreviure, i llavors, viure bé. Però segur que no hi han anat a caure.Clar.

Recepta americana per temps de crisi

2012-01-03T01:25:00.000-08:00

Keynes tenía razón

Si cada dia fos Nadal...

2011-12-25T16:06:00.000-08:00

Que polit seria si cada dia fos Nadal. Seriem tremendament solidaris i ens recordariem dels negrets de l'Àfrica que es moren de fam. I suportaríem la sogra i el cunyat que ho sap tot. Portariem a casa a l'avi i fariem com si fos un més de la familia. Riuriem amb els companys de feina i amb el cap i tot. Ens oblidariem de la hipertensió i del colesterol.

El Rei sortiria cada dia per sa tele fent un discurs i justificaria el seu sou. I els polítics no i es quedarien a casa (que seria d'agrair). Els carrers estarien atapeïts de gent mirant aparadors i els botiguers no sabrien a qui culpar de que la gent no gasti.

Els mestres d'escola deixarien de tenir úlceres gastroduodenals. I els metges, infermers, bombers, policies, fematers, ...ferien feina, com ho fan cada dia de l'any.

Però, per sort o per desgràcia, cada dia no és Nadal. I no som solidaris (ens feren la conciència i ens sentim culpables). La sogra és insoportable, i el cunyat, encara més. I l'avi que mengi, que a l'asil no n'hi tocarà tant. Els companys, si no te l'han feta, te la farán, i el cap, ..bé, deixe-m'ho còrrer. La hipertensió i el coloesterol segueixen allà (així que cuidis). El Rei seguirà fent de figurete de Lladó, que és molt maco però no serveix per res. I els polítics, ay els polítics!!, seguiran obrint la boca (i això no te remei).

Els botiguer tornaran al seu estat natural, queixant-se de lo malament que viven. Els mestres tornaran a les classes, amb les feres i amb la úlcera. I els metges, infermers, bombers,.. seguiran fent feina com ho fan sempre (si un ERE o un "reajustament de plantilla d'acord amb una racionalització dels recursos" no els porta a l'atur).

Així que si no teniu ni sogra, ni cunyat, ni hipertensió, aprofitau i bebeu-vos una copeta de cava. Jo convido!!

Bon Nadal a tots i a totes!!

La tisora i el programa

2011-12-18T11:09:00.000-08:00

Ells fan el que han de fer. Què han de fer, però? Han de fer el que diu el BCE? O el que diu la comissió europea? El que diu el totem del partit? Potser el que diu el programa electoral? (si en tens, perque alguns amb les retallades van prescindir de fer programa electoral). Han de fer el que diu el sentit comú? O han de fer el que necessita la gent? (digues-li gent, digues-li poble, digues-li votant). El que han de fer i el que faran. Un gran problema i un gran enigma.

I jo em demano: no ens podem permetre el model sanitari públic que tenim? Segur? Quines són les prioritats? Un país amb més llistes d'espera que dèficit? I un cop solucionat el dèficit, quin país en quedarà?

Per cert, algú ha fet uns altres comptes, diferents dels de Merkosy?

Tampoc ens podem permetre un sistema d'educació pública de qualitat? Podrem competir, un cop acabada la crisi i solucionat el problema del dèficit, sense invertir profusament en investigació i universitats? No trobau que surt rentable invertir en capital humà i tecnologia?

No ho sé, sembla tan fàcil i tan lògic saber què hauria de ser una prioritat i què no.

Amebes catòliques

2011-12-07T16:17:00.000-08:00

Maó és una ciutat molt catòlica. Imagino. O açò se'n desprèn de les dimensions del Betlem que s'ha instal.lat a la plaça de l'Ajuntament. Jo no m'havia adonat d'aquesta transformació antropo-sociològico-religiosa, però es veu que si, que a Maó açò de la Mare de Déu, sa mula i es bou agrada. I agrada molt.

Jo crec que aquest canvi ha estat sobtat, com t'ho diria jo, d'ençà des mes de maig. Si, deu coincidir més o menys, quina casualitat, amb ses darreres eleccions municipals, en que una gran gavina deposità el producte de la seva digestió (per voluntat popular) a la trona de "dalt la Sala".

Val a dir que Maó forma part, si no vaig errat, del mateix monumental conjunt ACONFESIONAL que la resta de ciutats i pobles espanyols.

Per altra banda, les amebes són organismes unicel.lulars que, basicament, s'alimenten, es reprodueixen, i en la mesura de les seves possibilitats, es relacionen amb el seu entorn. Poc més o menys com els habitants d'una ciutat que, si han tingut la sort de no ser els afortunats treballadors públics acomiadats o salarialment retallats, gaudeixen de la decoració nadalenca valorada en més 60.000 euros. Aquests, obviament catòlics, (si no, no s'enten), gaudeixen també d'un betlem quasi de tamany natural valorat en 9000 euros, gentilesa de l'equip de govern.

Una ameba veu tot açò i passa de llis, com és lògic. Però ja no és tant lògic que ciutadans informats d'aquest abús contemplin amb indiferència com el pressupost municipal es dilapidat tant alegrement, mentre es consent que treballadors públics perdin el seu lloc de treball o vegin retallat substancialment el seu sou.

Intentant persuadir-me de la necessitat d'una inversió com aquesta en llumets i figuretes de cartró-pedra, alguns em diran que està pensat per estimular el consum. Vaig poder comprovar personalment l'efecte d'aquestes mesures l'altre dia, i em van semblar poc efectives (tres bosses de regals diluides en un carrer ple de gent ho trob molt magre). Del que si estic conveçut és del poder estimulant que deu tenir en les empreses fabricants de llumets i betlems gegants.

És més, algú em pot explicar com es pot estimular el consum quan les families es veuen apurades per arribar a final de mes, tenen algun o tots els membres a l'atur o veuen perillar el seu lloc de feina, quan no han vist reduit el seu salari en gran mesura???

Des de l'administració es demana a la població un acte de responsabilitat per combatre aquesta crisi (ara que ja ens han fet creure que és culpa nostra i que l'hem provocat noltros), mentre es cometen disbarats com aquests, davant la indiferència del poble, que ho adment en nom de l'esperit nadalenc.

Post en negre

2011-11-19T02:04:00.000-08:00

Avui no els cobraré l'IVA. No voldria ser jo menys que la majoria d'espanyols i pagar impostos inútilment. Per això ja hi son els funcionaris, que com que no fan res, almenys que paguin el 18% d'IRPF. Ara, açò si, si tenim necessitat d'anar al metge, volem que ens atenguin bé i deveres. Però que paguin els altres.

Avui no pensava xerrar de l'evasió fiscal ni de la cultura del "beneit qui paga per engreixar porcs" que no acabo d'entendre. Tampoc de la sanitat i de les retallades, però em sembla inevitable. M'agradaria que demà tothom abans de dipositar el seu vot pensés en el model sanitari que vol, i fos concient de les diferències que hi haurà depenent del partit que guanyi les eleccions. Com a mostra, un botó, i sinó, vegin el que estan fent els governs autonòmics regits pel PP.

Però en realitat del que venia a parlar és dels motius que em porten a votar a un partit diferent dels dos "majoritaris". Heus aquí algunes raons resumides breument:

1: La manca o inexistència de democràcia interna i l'ús del sistema digital a l'hora d'elegir els candidats.
2: Les falses promeses de reforma de la llei electoral.
3: El centralisme recalcitrant que manifesten, i molt especialment, en quant a infraestructures. (Tots els espanyols són iguals si poden arribar a Madrid en el mateix temps).
4: La suposada lluita contra la crisi, mentre es toleren les operacions especulatives de la gran banca, font primera d'aquesta crisi.
5: El despreci reiterat envers les nacionalitats històriques i molt especialment, Catalunya ("Apoyaré el estatuto que salga del Parlament de Catalunya").
6: Les reserves, per dir-ho finament, a canviar l'actual model energètic i els pasos enrere pel que fa al desmantellament de les instal.lacions nuclears (llei del "Donde dije digo, digo Diego).
7: Haver permès que la bombolla immobiliària s'inflés fins assolir dimensions gigantesques.
8: No escoltar la veu dels indignats ni les reivindicacions dels ciutadans pel que fa a participació activa en la democràcia, cosa que implica necessàriament recuperar sobirania el poble per treure-la als partits i als lobbies.

Tot i reconèixer l'avenç en drets socials que ha permès el govern socialista, li retrec tots els punts esmentats més amunt, fet que m'impedeix donar-los el meu vot. I com que tampoc poden recórrer al famós "vot útil", perquè aquesta vegada tot serà inútil si la gent no se n'adona del que pot suposar un govern de dretes.

No me'n vull anar sense donar-los dos consells. El primer, que demà votin. El segon, que no s'estressin, que un infart en les actuals condicions del sistema sanitari públic pot ser fatal.

PD. no sé si se n'han adonat, però se me'n refum que avui sigui jornada de reflexió. Crec que avui per avui no té cap sentit.

La llei de la "Pole position"

2011-11-09T16:24:00.000-08:00

No, no xerraré de Formula 1. Xerraré d'una llei injusta que es diu "LLei electoral".
Un tema que com bé sabreu van abordar en profunditat Rajoy i Rubalcaba en el seu "jeta a jeta". No feien res més que parlar-ne (quin avorriment...).

Un llei que, molt ben interpretada per la junta electoral, discrimina els partits polítics minoritaris, en tant que no els concedeix espais gratuits de propaganda electoral a la televisió. I jo em demano. Si un partit, pel fet de no tenir representació parlamentària, no pot concòrrer a les eleccions en les mateixes condicions que els altres, com podrà arribar a tenir representació parlamentària?

Som jo, o és un peix que es menja la cua????

Entenc jo que un cop es disol el parlament, totes les forces polítiques haurien de participar en les eleccions amb les mateixes possibilitats, començant tots de nou.

El que no s'enten és que qui més vots té, més temps de propaganda electoral. Com a la formula 1: el que més corre, comença des del davant (????).

Es creuen que perque tingueren la confiança dels votants, l'han de tornar a tenir? La gent està molt farta (jo es primer) d'aquest sistema que només beneficia als dos grans partits. Partits, que per altra banda, no tenen ni la més mínima intenció de reformar aquesta llei.

Per tot açò. jo el proper 20-N votaré NO al bipartidisme.

Basses dins sa cuina

2011-11-06T11:19:00.000-08:00

Sa normalitat reconforta. Veure que ses coses no baraten ens dóna seguretat. Veure com després de l'estiu arriba la tardor. Com amb la tardor arriba la pluja. I com amb la pluja arriben les basses. Bé, arriben les basses, els bassals, els bassiots, i en general, les inundacions urbanes pròpies de les excel.lentíssimes infraestructures generosament repartides per tot el territori.

Està bé, ho reconeg. Ha plogut molt. Però una cosa és certa. No fa falta haver estudiat massa per saber que les pluges al Mediterrani son en forma de ruixat breu i intens. Tampoc hi ha que ser massa llest per saber que una riera és un lloc per on fa 50 anys que no passa l'aigua. Fins que hi torna a passar!!!!

I veure polígons, rodones, aparcaments i demés equipaments anegats és, crec jo, fruit d'una mala urbanització i manca de previsió.

Sempre pot haver-hi casos excepcionals, i que portin amb la riuada la desgràcia, però el que veim cada tardor a les nostres ciutats és de vergonya.

Per cert, coneixeu qualque enginyer o urbanista que hagi anat a la presó?

La pluja arriba a Maó

2011-11-06T01:14:00.000-07:00

Va' pensiero... Riccardo Muti speaking about Italian culture, Opera di R...

2011-10-29T03:54:00.000-07:00

Confiança

2011-10-24T09:08:00.000-07:00

Des de fa un temps som testimonis de com n'és d'important la confiança, i dels efectes devastadors de la desconfiança. La confiança dels mercats, la confiança en la classe política, en el sistema, etc. Ens movem en aquest món perque confiem en certes coses, en certes persones, mecanismes o institucions. La confiança ens permet mirar cap el futur amb seguretat. La confiança és el motor del desenvolupament social. Un motor que hem forçat i que comença a fer figa per qualque banda.

Entenc, o crec poder entendre, la desconfiança que ha generat el darrer comunicat d'ETA. És molt difícil confiar en assassins que fins fa quatre dies et podien engegar un tret al clatell pel sol fet de no pensar com ells. Ho és també després de tantes treves rompudes. I obviament, entenc que aquells que han perdut un amic, un familiar, un marit o un fill a mans d'ETA no puguin confiar.

Però també crec que hi ha motius per creure i confiar. ETA no és avui més que les engrunes del que fou. L'esquerra abertzale li ha donat l'esquena, així com bona part de la societat basca, que ha entès que la única via és la democràtica.

Per a molts aquest pas és insuficient. Jo dic que és un pas molt important i remarcable que obre la porta als nous pasos que inevitablement s'hauran de donar. ETA mou fitxa i convida els governants a fer el mateix.

Em semblen estèrils els debats sobre vencedors i vençuts, sobre víctimes, sobre concessions. El que val la pena és parlar de diàleg en pau, de gent que està disposada a parlar sense emprar la veu de les pistoles.

Diàleg i democràcia. És el moment de parlar, i de parlar molt. Els bascos tenen moltes coses a dir-se encara els uns als altres. Aquests és un camí que han de fer tots els bascos junts.

Gavines i roses

2011-10-19T11:38:00.000-07:00

(Malgrat pugui semblar el títol d'una cançó de Marina Rossell, no ho és).

Estava jo l'altre dia ben meravellat. Pensava que després dels casos d'un regidor que atropella els seus veïns, d'un director d'oficina bancària que entra a robar (pistola en ma, lo altre se li suposa) en la seva pròpia sucursal i d'un president de parlament autonòmic que contracta el seu cosí, m'hauria quedat sense temes sucosos que exprèmer, que la inspiració se m'hauria esgotat.

Il.lús!! Pobre de mí!! Ben cert és que la raça política no deixa de sorprendre'm i donar-me titulars i posts. He d'agraïr publicament als senyors Rubalcaba i Rajoy (les meves Melpómene i Talia a mitja jornada), el seu incansable esforç per donar-me de manera tan gratuïta i desinteresada, així com en quantitats ingents, temes per escriure.

I és que la cosa avui va de debats. Bé, de debats o "algo" així. Debats entre gavines i roses. Les primeres fan mala olor i se't caguen a sobre. Les segones tenen molt bona pinta, però cal anar amb compte de no punxar-se. Però no tot són gavines i roses en aquesta vida, oi?

El senyors Rajoy i Rubalcaba han pactat un "debat" televisat per al proper dia 7 de Novembre. Un debat d'idees. Eh que si?
Val a dir que els representants de les altres formacions, malgrat les enquestes, són igualment candidats a la presidència del govern. I també deuen tenir idees, crec jo. I bastant diferents de les que tenen Rubalcaba i Rajoy. I potser no són tan conegudes com la dels anteriors, perque de la mateixa manera que són despreciats en els debats, també ho són a tots els altres mitjans de comunicació. Un debat estèril com el que presenciarem posa de manifest en quin model de democràcia vivim. En la ficció, hom pot triar entre multitud d'opcions (bé, ara no tantes gràcies als avals), però en la pràctica, es posen a l'aparador els dos únics productes que es volen vendre. I sincerament, me sembla que ambdós estàn en mal estat.

Només espero que aquestes eleccions, on tots saben qui guanyarà (malauradament), serveixi perque es canviïn algunes actituds i s'arribi a un canvi en aquesta democràcia corrompuda.

Val la pena llegir-lo

2011-10-16T10:56:00.000-07:00

http://blogs.elpais.com/juan_cruz/2011/10/las-mil-frases-mas-feroces-de-la-derecha-de-la-caverna.html

Una pregunta que em faig molt ultimament

2011-10-09T13:04:00.001-07:00

http://blogs.elpais.com/la-voz-de-inaki/2011/10/es-sostenible-el-actual-modelo-economico.html

Açò és sa democràcia espanyola

2011-10-08T11:04:00.000-07:00

Jugarem a Barri Sèsam. Aprendrem la diferència entre Molt i Poc. Quan entres en una botiga de caramels hi ha un gran assortiment d'aquests. Hi ha Molt per triar. Quan vas a votar en unes eleccions a Cuba, a Rússia o en un referèndum franquista, hi ha Poc per triar.

Com a demòcrata convençut, crec que sa democràcia no és tal si no hi són presents totes les opcions. Tampoc ho és si no tenen tots els participants les mateixes possibilitats.

Votar (triar) entre dos és sempre més fàcil (imagino). La opció avui és aquesta. Dreta o extrema dreta, com pretenen els dos partits majoritaris en aquests país.

Aquest dimecres vaig signar un document on avalava la candidatura d'un partit. Avui he sabut que si hagués fet el mateix amb un altre, la meva signatura hauria estat anulada en ambdos documents. El PSOE (Partit "Socialista" (?) "Obrer" (?) Espanyol (!)) s'ha tret del barret una llei que obliga a tots aquells partits polítics que no tenen representació parlamentària i que es vulguin presentar a les eleccions, a presentar un número X d'avals per poder-ho fer.
Sempre m'he considerat una persona d'esquerres, però avalaria a Falange si fos precís perque es pogués presentar a les eleccions. Perque unes eleccions on no es pugui triar, on no es pugui elegir la opció que més ens representa no són unes eleccions democràtiques.
El PSOE s'ha convertit en un apèndix del programa electoral del PP, i no pot ocultar la seva fòbia al pluralisme. Aquest partit socialista que s'omple la boca amb promeses de reforma de la llei electoral. Aquest partit socialista que pacta reformes de la constitució express amb el PP, quan abans "demonitzava" tot aquell que s'atrevís ni tan sol insinuar una cosa tan lletja com canviar la constitució.

Per aquest, i d'altres motius que exposaré més envant, me'n enfot del vot útil, i votaré amb l'esperança de esfondrar el bipartidisme cancerígen que està consumint la democràcia espanyola i la paciència dels ciutadans.

La crisi i jo (II)

2011-10-08T02:49:00.000-07:00

Ahir, reflexionant amb les meves amigues sobre la crisi, vam esbossar algunes de les causes més sentides, probables i obvies, potser, d'aquesta, la nostra crisi.
La Sandra va proposar en primer lloc la cultura de "pandereta", (typical Spanish), o també, la "cultura pirata", que ve a dir que si pots accedir a un producte sense pagar, per què pagar? Si ens podem baixar la música de franc, no comprarem pas els CDs, oi? I si les grans companyies estafen a hisenda, no ho puc fer jo també?

-"Senyora, vol que li faci la factura sense IVA?"

Ay, quanta doble comptabilitat hi ha en aquest país!!! Només un dia en que, des del més gran fins el més petit, ho declarassin tot al fisc, les coses rutllaien molt millor.

També va esmentar els reiteratius casos de duplicitats de càrrecs públics o semipúblics o bé de projectes promoguts pels anteriors que venen a suposar pagar dues vegades pel mateix. Sense parlar dels càrrecs i projectes que no serveixen per res (però açò ja és una altra història. O no?).

En tercer lloc va aparèixer un tema que no sé ben bé si catalogar-lo com a causa o conseqüència. I és la creixent descompensació entre sous i preus, que avui per avui afecta a tots els productes, ja siguin tomàtics o apartaments.

Jo vaig voler afegir-hi dues causes més. La primera, la que podria ser la mare de la crisi espanyola o bé, la que la va amparar i magnificar. Em refereixo a la típica crisi de superproducció pronosticada per Marx que prengué la forma de bombolla inmobiliària. El monocultiu del sector de la construcció unit a una especulació desorbitada, que tingueren com a resultat un parc inmobiliari saturat que a nivell estatal té un stock per més de 17 anys (tenint el compte el ritme actual de vendes).

I per altra banda, hi hem d'afegir un fet del que bona part de la població és culpable, o culpable en part. En refereixo a l'endeutament per sistema. Aquí també hi hem de fer partícips les administracions públiques, que no varen saber gestionar el capital degudament. Però les families, amb una ànsia d'adquisició d'inmobles que no puc acabar d'entendre, van contribuir a crear un clima de crèdit impossible i inasumnible, on rau bona part de les conseqüències que veim actualment.

Açò és una anàlisi feta deveres, a mitja tarda, i resumida, molt resumida, però és el que hi ha. Per no haver estudiat economia, no està malament, no?

La fam a Somalia

2011-10-01T04:59:00.000-07:00

http://www.rtve.es/alacarta/videos/para-todos-la-2/para-todos-2-30-09-11/1211580/

Futur? Quin futur?

2011-10-01T04:44:00.001-07:00

http://www.tv3.cat/videos/3709490/Cara-a-cara-Arcadi-Oliveres-i-Santiago-Nino-Becerra

La crisi i jo (I)

2011-09-30T10:06:00.000-07:00

En una tertulia he escoltat una bona reflexió. S'estan fent retallades (bonu, n'hi ha que les anomena "reajust de la despesa pública"), però, quin objectiu es vol assolir? quina és la línia vermella? Van tantejant fins que la furia popular es desborda? Sabem fins quan duraran?

Cagada Relativa

2011-09-26T09:02:00.000-07:00

A la pàgina 8 havia deixat enrere la crònica bursàtil sense obtenir el resultat desitjat, malgrat l'efecte purgant que acostumava provocar-li el transtorn parnoic de l'Ibex 35.
Assegut en un urinari disfressat de nau espacial veia passar els minuts i els oracles dels experts econòmics traduits i ordenadets, de la sibil.la a la columna del diari.
Una modernitat mal entesa i quelcom semblant al feng shui de Matrix l'envoltaven en aquell excusat policromat sitiat de miralls per tot arreu que recol.locaven el seu esperit i foragitaven la més mínima mostra de dignitat, disminuida de per si en tal context. Es veia a si mateix reflexat des de tots els punts de vista possibles.

Es va aturar de sobte en un titular agressiu: "Einstein ha mort. Científics europeus descobreixen que els neutrins viatgen a una velocitat superior que la dels fotons". No donava crèdit. El seu somni es podia complir. Si la teoria era certa, els viatges en el temps eren possibles. Tancà els ulls i començà a imaginar. Imaginà tornant a la seva infància, a la seva daurada joventut a San Pablo CEU i els inicis al Partit, abans de ser relegat per un valencianet ben trajejat. Amb els ulls tancats imaginà totes aquelles coses amb força, estrenyent les dents i les parpelles. De cop i volta, un peristaltisme súbit s'apoderà dels seus intestins i...

La regressió a la infància materialitzada en un bany futurista era una ironia o la nova expressió d'un teorema que afirmava des de temps inmemorials que la merda era més ràpida que el llamp i que la llum.

Més tard, va sortir a l'hort i contemplà com les taronges es començaven a insinuar, atravessades, potser, per milers de neutrins atabalats que feien tard a dinar.

Ho dec haver somiat

2011-09-16T10:52:00.000-07:00

"Es absolutamente falso que mi abuelo prohibiera las otras lenguas cooficiales" (Francis Franco, nét del dictador)

Post-comentari (gentilesa del Sr. Tinc)

2011-09-02T15:42:00.000-07:00

Bon any Sr. Tinc: estic completament d'acord amb vosté. Comparteixo amb vosté la idea de que l'any comença el setembre, de totes, totes. Un nou curs per endavant, nous resptes, quioscos atapeïts de nous col.leccionables, llistes de gimnàs sobredimensionades, etc..

Però per sobre de tot, i parlo des de l'experiència personal, el convenciment de que l'estiu està finiquitat i encetam una cursa de tres mesos cap als torrons ("no m'ho n'adonarem compte i serà Nadal"), seguit d'un "tancat per tardor" a la porta de la platja.

Si hi afegim les festes patronals de la ciutat natal, que com aquell qui diu, venen a posar punt i final a les de l'illa, la cosa està més que sentenciada.

Amb el seu permís, acabo de compondre el post del dia.

Visconti i el vent que arribà del sud

2011-09-01T11:02:00.000-07:00

El sol fa ganes de riure. El cel és un espectacle incert, de color puça malalta. La basca, la bascota satura l'aire. Adverteix d'un desgavell inminent entre els núvols.

Divago. M'ofego.

Potser, tan sols la vertadera bellesa es pot apreciar en un dia així. La bellesa que ens fa oblidar la pesta i la pesta del món.

Quatre minuts de bellesa, i res més.

Un nou rumb

2011-09-01T02:13:00.000-07:00

No deu ser gaire habitual que en un sopar d'amics el darrer dia d'agost s'acabi parlant de política. Però si, noltros xerram de política (també d'anuncis publicitaris pujadets de to o dels nostres projectes de cara al nou curs). Xerram de política perque som part d'aquest petit (petit?) grup de gent que lluny de distreure's tan sols amb el futbol o amb programes dedicats a eviscerar personatges anodins, llegeixen diaris, s'informen en la mesura del possibles i procuren comprendre el món que els envolta i del qual formen part.

Aquesta gent, nosaltres i els que son com nosaltres, es fa preguntes. I això, d'ençà de l'aurora dels temps, és perillós i n obstacle per aquells que ostenten el poder. Però potser ens feim tantes preguntes perque des del poder hi ha una voluntat manifesta per ocultar a la ciutadania el màxim d'informació, de mantenir el poble entretingut i despistat, mirant cap a una altra banda.

Entenc la indignació (que avorrida tenc aquesta paraula) creixent de la gent. La gent vol decidir sobre el seu futur, vol participar de les grans decisions, vol que se li digui la veritat. No n'hi ha prou amb dipositar una papereta cada quatre anys i esperar que els altres se'n ocupin de tot (actitud mantinguda per molts, més còmoda, que no implica ni pensar ni prendre decisions, perque necessiten que els altres decideixin per ells).

Crec que el món, el segle XXI i la democràcia reclamen una enèrgica i decidida participiació de la ciutadania en la presa de decisions, en una educació, implicació i voluntat participativa dels votants més enllà del sufragi periòdic, i sobretot, un canvi d'actitud per part de la classe dirigent, que haurà de començar a donar comptes no només als poders fàctics i als mercats, sino també als seus representats.

Coses en comú?

2011-08-31T12:19:00.000-07:00

Companyies de telefonia mòvil i el matrimoni: compromís de permanència.
El dia de Nadal i un picnic al camp: convidats sorpresa.
Una peli de Tarantino i un nematòcer havent dinat: sang, molta sang.

Coses que no entenc

2011-08-27T08:33:00.000-07:00

Que després de col.locar-se amb speed i alcohol, un es remati amb un brevatge a base de estramoni.
(...)
Que l'aeroport de Huesca tengui 25 treballadors. I 20 passatgers per mes.
(...)
Que s'hagi intervingut militarment a Libia (vull dir, que s'hagi fet un "bloqueig aeri"), i no s'hagi fet a Siria.
(...)

JMJ (II)

2011-08-19T14:35:00.000-07:00

"Rogad por aquellos que, alejados de la fe, creyéndose dioses, se creen capaces de distinguir por sí mismos el bién del mal, lo justo de lo injusto." Benet XVI (bisbe de Roma).

Home, Déu no, però capaç d'enreonar i destriar el bé del mal sense la seva ajuda, si. Perdoni si l'he ofès.

Ignoria: George Bernard Shaw - Por qué Darwin contentó a lo...

2011-08-18T00:31:00.000-07:00

Ignoria: George Bernard Shaw - Por qué Darwin contentó a lo...: No fueron los humanitarios los únicos, entre los agitadores, en acoger bien a Darwin. Darwin tuvo la suerte de complacer a todo el q...

JMJ

2011-08-15T23:31:00.000-07:00

Mirin senyors, jo no m'ho crec. No me crec que tota aquesta parafernàlia que s'ha muntat amb les jornades de la juventut siguin a cost zero. No pot ser. Un dispositiu policial tal, carrers tancats, serveis sanitaris, linies de transport urbà tancades...
I perdonin, però, què és açò de "esdeveniment d'especial interès"? Especial interés per a beates i beatos, ultracatòlics i cumbayàs, però per a mi i per a molts altres, d'interès res. A més, no crec que deixin massa bebeficis (milions d'euros segons les autoritats; ja!)
I una altra cosa: jornades de la juventut. De quina juventut? De la catòlica, apostòlica i romana, perque a mi no em representes, com tampoc a musulmans, jueus, ateus, agnòstics, descreguts, etc.
M'agradaria saber si per a d'altres col.lectius es mostrarien tant servicials i predisposats.
On va quedar alló de "les manifestacions religioses quedaran restringides a l'àmbit estrictament privat"? Ho dec haver somiat.
I finalment, si fos ver que tot açò no ha costat ni un cèntim a les arques públiques, i tots els fons provenen d'entitats privades i donatius dels feligresos, no seria una manera més evangàlica i solidària enviar a tots aquests joves forts i sans amb els donatius a Somàlia a repartir menjar per entre els camps de refugiats? Quina manera més intensa de servir a Déu, no?

Jessye Norman 'Joy To My Soul' 1990

2011-08-15T10:38:00.000-07:00

Avui em depilo. Sense pels a la llengua!!

2011-08-05T08:58:00.000-07:00

No cal que digui que després d'uns dies d'euforia i de certa simpatia inicial (de la que tan sols en resta una mica de solidaritat pel que fa a algunes reivindicacions), avui sóc molt crític amb el moviment 15-M.

Que de moviment en té molt. No fan més que anar d'una plaça a una altra, d'un ministeri a l'altre, s'asseuen, s'alcen, es tornen asseure, i així van fent. Ara fan una assamblea, ara criden una mica, ara toca córrer que venen els pitufos...I per donar-li un toc de color, agafen una cassola i a picar.

Una de les demandes que més es sent és la que resa que els partits polítics ja no els representen. Que el sistema no funciona. Però no crec haver sentit a ningú dir: Jo us representaré!! Uniu-vos a mi!!
Si ningú et representa, representa't a tu mateix. En cap moment s'ha parlat de formar un partit per disputar el poder, que desaprofiten o corrompen els altres, als partits majoritaris. I ho entenc. Saps que n'és de fàcil cridar i demanar? Però possar-hi mans a l'obra, uff, això ja cansa més. Si ens ho pot resoldre un altre, millor, no? Si senyors, Espanya és un país en crisi, amb un gran índex d'atur, un país de indignats. però també un país de vessuts.

El decòrum

2011-07-23T09:09:00.000-07:00

Es precisa llicenciat o diplomat (no importa especialitat).

Es valorarà coneixements d'idiomes (bàsicament d'un; l'ús d'altres llengües es farà en hores d'esbarjo o en actes de caràcter folclòric).

Capacitats com oratòria o retòrica no són imprescindibles.

És rigurosament indispensable l'ús de corbata.
Horari flexible (que no vegis!)

Dietes no incloses en el sou.

El personal disposarà de tota la jornada laboral per llegir el diari i fer trucades pel telèfon mòvil.

Es reconama seguir les instruccions que marca el gerent pel que fa a ús de la paraula (no tant pel que fa a l'ús del silencis).

Per a més informació: contactar amb el Congrés dels Diputats (Carrera de San Jerónimo s/n).

Cinc contra u

2011-07-20T10:15:00.000-07:00

Els hi de confessar una cosa. No sé res de política, ni de filosofia, quasi bé res de teatre, i no en parlem de periodisme. Però si hi ha una cosa del que no en sé gairebé res és de música. I no hi ha aventura pitjor que escriure d'allò que un no sap. Un no té més remei que escriure de sensacions, idees, experiències, tot allò que queda d'un concert quan hom li treu la partitura.

El concert del passat dijous era diferent per molts motius. Mentre Viviana Sofronitsky vetllava com una mare per la tranquilitat dels seus cadells, Paul McNulty, el pare de les criatures, ens desvetllava totes les intimitats de les seves creacions, cinc fortepianos, reproduccions de peces construides entre 1788 i 1846. No és massa habitual que el mateix constructor dels instruments que s'ecoltaran et conti la relación d'aquell instrument amb una peça, un autor, un moviment, o com les exigències dels autors motivaren els canvis progressius en els instruments, alhora que les noves possibilitats que oferien els instruments sugerien composicions novedoses als grans mestres.

Tampoc és habitual veure a sobre de l'escenari cinc fortepianos i com la sol.lista es van traslladant d'un a l'altre a mesura que avança el concert. I molt menys habitual és que per concloure la vetllada musicodidàctica, la mateixa pianista convidi el públic assistent a pujar a l'escenari a gaudir tocant els diferents pianos.

La vetllada l'encetava C.F.E.Bach, interpretat amb un Stein de 1788. Tot i la timidesa del timbre, que pot resultar xocant en un primer moment, un aprecia com era la música que l'autor tenia en ment i la que podien escoltar els seus coetanis. Val a dir que un servidor, poc avessat a l'audicó de fortepianos, va apreciar un so sec que contrastava amb el de la resta d'exemplars.

Mozart i Beethoven varen mantenir una estreta relació amb Walter, fet que permet entendre tant l'evolució dels seus instruments com la de les obres de dits autors. En aquest cas, la diferència de sonoritat i de reverberació era més que apreciable. Walter, a més de bon constructor, fou un home intel.ligent: un cop mort Beethoven va recuperar el seu piano i el va vendre (compra-venta o especulació amb fetitxes?). Voldria resaltar la delicadesa amb la que Sofronitsky va interpretar la sonata "Clar de lluna " amb aquest Walter.

Ja a la segona part, era Schubert qui prenia el relleu i era interpretat amb el que jo em vaig permetre el luxe d'anomenar "la fàbrica de sons": una rèplica d'un Graf de 1819 amb una capacitat ingent de produir i modular sons que convertia un impromptus en una galeria de sensacions per a l'oïda.

Molt probablement Chopin no hauria compost els seus nocturns si no hagués disposat d'un instrument com aquest. El Pleyel de 1830 té un so brillant i, com va dir el mateix McNulty, és ja propiament romàntic.
Però la darrera sorpresa de la nit fou la presentació en societat de la rèplica, acabada de construir fa només unes setmanes, del Boisselot de 1846, que imita el que va emprar F.Liszt durant 40 anys. Un portent de l'enginyeria, les cordes del qual soporten trenta cops més tensió que un Steiway, i que varen permetre a Liszt transportar de la partitura a la realitat una obra tan inmensa com els "funerailles", d'una gran dificultat tècnica i gran càrrega emotiva. Mentre les notes de l'Stein suraven per l'ambient, les del Boisselot saturaven l'aire i l'espai, ompliren en la seva totalitat la ferradura del Principal, ocuparen cada racó disponible, creant una sensació de densitat sonora i de profusió de sentiments, que en paraules de McNulty, "només el Boisselot pot expressar".

El concert no hauria estat tal sense un bis, que per alegria del sotasignat, fou interpretat amb el Graf. Però en una arrancada didàctica, Viviana Sofronitsky va interpretar el mateix fragment passejant-se pels diferents pianos per tal que poguessim apreciar les diferències de timbre dels diversos instruments, per convidar acte seguit als assistents a pujar dalt l'escenari a gaudir tocant aquestes joies.

En poques paraules, un concert diferent, amb uns convidats d'excepció, que serà difícil d'oblidar.

PD: per aquells que no poguereu assistir-hi, aquí us deixo uns enllaços :
www.sofronitsky.com
www.fortepiano.eu

Excés de velocitat

2011-06-30T12:33:00.000-07:00

-Ho sento Sr. president, però li hauré de treure 3 punts del carnet.

Si, Sr. President. Perque no acabo d'entendre com, aplicant la tant socorreguda màxima del "Donde dije digo, digo Diego", reimplanta el límit de velocitat en 120 Km per hora. Precisament ara, a 1 de Juliol, moment en que milions de ciutadans es movilitzaran en un èxode de proporcions bíbliques basta fugir de la ciutat i atapeiran les carreteres.
I em pregunto jo. Si havien estalviat fins ara, ciutadans i administracions, no podriem seguir estalviant? Ja sé que el preu del petroli ha baixat, però no m'ha dit res de que ho hagués fet la benzina. Si reduir el límit de velocitat aconsegueix fer disminuir el número d'accidents i per tant, el de víctimes, no és raó suficient per mantenir-lo en els extra-criticats 110 Km/h?
I si això no fos poc, un criteri mediambiental afegit podria arrodonir el despropòsit.
Què en pensa, Sr. President?

Lapsus tertulians

2011-06-13T10:54:00.001-07:00

Frase escoltada en una tertulia a Cuatro (no era intereconomía): "126 ayuntamientos han caído en manos de Bildu". Fins i tot els que se les donen de demòcrates de tota la vida cauen en el més reiteratiu despreci envers els votants. El que aquest bon home intentava dir és que la majoria de ciutadans (d'entre els que varen anar a votar), van escolllir lliure i democraticament un partit legal com Bildu a través de les urnes. (El que passa és que el llenguatge a vegades és pervers, i clar, mesquinet, no ha ha formulat com era desitjable). He dit.

Magdalenes amb pinyons

2011-06-11T01:11:00.000-07:00

Ingredients: 150 gr de sucre, 150 gr farina, 150 gr mantequilla, 3 ous, 5 gr llevat en pols, pinyons, vainilla en pols.
Forn a 180 º C durant uns 25 min.

L'aventura del romànic

2011-06-09T08:57:00.000-07:00

L'aventura del romànic

Fígaro o el "ja-ho-he-vist-tot"

2011-06-04T09:58:00.000-07:00

Ahir feia comptes. Crec que fa uns vuit o nou anys que vaig a l'òpera amb asiduitat. He vist molt bones produccions i d'altres no tant bones. He sentit cantants fabulosos i altres, no tant fabulosos. Però començo a patir els primers símptomes del que jo anomeno "la síndrome del Ja-no-em-sorprens".

I és que els melòmens com jo que ens passam el dia escoltant música ens tornam uns llepamiques, i arriba un moment en que tot te sembla poc. Tant és així, que ahir, amb el primer quadre de l'òpera en vaig tenir prou per fer.li la creu al tenor i al baríton. I el que més em preocupa. Una pregunta que sempre em ve al cap: aquests cantants, si canten al MET o a L'Scala com ho fan aquí, deu ser un fiasco, no?

Il barbiere di Siviglia és una òpera agraida. Si salves el teu paper amb bones dots d'actor còmic, encara et salves de les flames. I val a dir que tant Giorgio Caoduro com José Manuel Zapata demostraren aptituds còmiques a dalt l'escenari. Però hi vaig notar dèficits inportants en la zona alta de la tesitura, així com una manca de potència en el cas de Caoduro.

Silvia Tro Santafé fou la que si em va sorprendre ahir. Després de la seva actuació en el paper d'Isabella a La italiana in Algeri, en aquest mateix teatre, m'havia deixat amb dubtes sobre la seva qualitat vocal. Però ahir a la nit va demostrar unes dots notables tant en el terreny vocal com interpretatiu, amb una "una voce poco fa " realment convincent, que compaginava virtuosisme i potència.

La resta d'integrants de l'elenc executaren correctament el seu rol, arrodonint el conjunt de veus.
Val la pena remarcar la intenció cómica que demostraren tots els cantants, fet que va arrencar les rialles del públic en més d'una ocasió.

Per això, malgrat que no aconseguiren de mi cap "Bravo", un te la sensació d'haver xalat després de presenciar un espectacle tant complert com és l'òpera de Rossini, que per cert, es porta representant a Menorca des de 1822. Per alguna cosa serà, dic jo.

La democràcia és molt polida

2011-06-02T02:22:00.000-07:00

Si. Sa democràcia és molt polida, si em beneficia a mi. Sinó, mmmm....ja no tant.

No sé si ho he somiat o no, però juraria que era el Partit Popular el que solia reclamar que governàs la llista més votada, malgrat no tingués majoria absoluta. Ho dec haver somiat, perquè ahir el seu president reclamava un pacte entre PSOE, PNB i ells mateixos per tal que Bildu, la llista més votada a Sant Sebastià, no pugui accedir a la batlia de la ciutat.

Em reafirmo. La democràcia és molt maca, però si em permet governar a mi. Sinó, és que el sistema no funciona, o que la gent està equivocada, o que no saben el que fan, ....

Vergonya!!!!

2011-05-23T02:24:00.000-07:00

Vergonya. Vergonya sent de viure en un país on només la meitat de la gent que pot votar s'acosta a les urnes per exercir el seu dret. Està clar que la democràcia no només són les eleccions, però és la manifestació més clara de la voluntat popular. N'hi ha molts que reclamen democràcia, o una democràcia real, però no es molesten a participar en la democràcia per tal de fer-la canviar. Què proposen idò?

Molt moviment 15-M i moltes hòsties, però quedant-se a casa o jaient al mig d'una plaça no faràn res. Puc entendre que estiguin molt descontents amb la clase política i amb la manera de fer política, però què proposen? Hi ha un gran abisme entre el que la gent vol i el que els polítics pensen que la gent vol, però com volen canviar el sistema? Es pensen que canviarà d'un dia per l'altre?

A més, si es pensen que amb la dreta recalcitrant de sempre les coses canviaran, estan apanyats. Perque hi ha que dir, per més inri, que la corrupció i aquella manera de fer política que els manifestants avorreixen, no tenen cap repercusió en el vot de determinats sectors, ni en determinades comunitats. I "para muestra, un botón". A València, la justicia els hi diu als votants: senyors, aquest senyor és un lladre. De la mateixa manera que ha robat a d'altres, els robarà a vostès. Doncs res. Com si sentissin ploure.

Jo crec que és per fer-s'ho mirar.

Hi falta molta consciència i tradició democràtica en aquest país. I sincerament, els hi ho diu un que en va ser (i en certs aspectes ho continua essent) gran partidari del moviment 15-M: m'ha decepcionat molt aquesta gent, perque no noto cap diferència amb les darreres eleccions. No crec que el món hagi canviat des d'ahir.

Ingredients electorals

2011-05-14T08:04:00.000-07:00

Crisi econòmica. Dèficit públic. Reducció de la inversió. Contenció de les despeses. ....

Sa cançoneta de cada dia. Esteim farts de escoltar-ho per la tele, de llegir-ho als diaris, etc. Però els polítics són com una senyora que fa règim. Tota la setmana menjant lletuga i lluç a la planxa. Però en arribar el cap de setmana, el règim que el faci ta mare. Venga xai al forn. I venga pastissos. Açò si, el cafè amb sacarina. Doncs bé, en campanya electoral, un polític és, més o menys, el mateix. Deixa les retallades per més envant i comença a regalar clavells com un desesperat, que per açò si que n'hi ha de doblers.

I és que unes eleccions no són tema baladí. T'hi jugues 4 anys de bona vida. Ho entenem, és clar. Sa poltrona és de vellut i qualsevol la deixa fugir. I si no hi seies abans, faràs el que sigui per aconseguir-la. Besar fiets, regalar clavells, corre d'una banda a una altra fents meetings, prometre açò, o prometre el contrari. Tan se val, tot es pot en campanya.

450 gr. Si, si, 450 gr de propaganda electoral en format paper tenc per casa. A això hi hem d'afegir els espais gratuits a la televisió ( no pas les cròniques, que no es poden regir per criteris periodístics, sino per la injusta llei electoral), més els espais que els dediquen els diaris, més la més que desfassada aferrada de cartells, etc. Sumes incalculables de diners que m'agradaria saber d'on surten, es llencen durant la campanya electoral.

I el que més m'intriga. Té algun efecte sobre la intenció del vot? En aquestes inminents eleccions hi hurà gent que votarà a un partit diferent del que votà en les últimes eleccions. Serà per la propaganda? No, serà perque necessita un cap de turc en qui abocar tota la rabia i la frustació ocasionada per la crisi econòmica.

Però està clar que sortiriem abans de la crisi si fessin guardiola amb tots els diners que inverteixen en campanya. Digo yo.

Reflexions polítiques

2011-05-03T13:24:00.000-07:00

Són imparcials els tribunals? Ho poden ser? Estàn pensats en si mateixos o la manera com es trien els seus components per ser imparcials i apolítics? Existeix encara la separació de poders que preconitzà Montesquieu?

Les idees no són il.legals. Les persones tampoc. I no ho poden ser, per molt que certa gent s'ho pensi. Tampoc es pot il.legalitar un partit polític de manera preventiva, per si es decideix a actuar d'una determinada manera. Hi ha molts partits amb una llarga tradició, vinculats a règims dictatorials, que per molt que no ens agradin, formen part del ventall polític, i no passa res. Els votants ja triaran.
I tampoc pel que pensin els seus integrants. Podrem estar d'acord amb la seva ideologia, o reprobar-la, però no censurar-la, si ens volem creure demòcrates.

És més. Crec que la millor manera de controlar i incidir sobre un col.lectiu és tenint-lo a prop, i si és dins un parlament, millor. Si pretenim integrar totes les tendències en el joc democràtic, hem d'aceptar-les totes, no només les que ens agraden. Si n'hi ha que renuncien a la violència, els haurem de deixar partcicipar d'alguna manera en la societat, i quina manera millor, que per la via parlamentaria.

Llibertat és poder triar, poder elegir. Donau a la ciutadania opcions polítiques d'on puguin triar, i ja triaran. Crec que això és el supòsit bàsic de la democràcia.

Algunes fotos per dins Mô

2011-04-17T10:23:00.000-07:00

A mi també em van enganar

2011-04-17T09:34:00.000-07:00

Decebut, molt decebut.

Ja sé que tenir el premi Nobel de la Pau no significa res. És com tenir un EMI. Però de vegades et penses que aquell individu o el grup el qual representa han fet quelcom realment gran pel bé de la humanitat. No us ho cregueu. Doneu-los uns anys. I voreu com són tan bruts i tan corruptes com tots els altres, i que no són tant diferents de les sanguneres trajejades a les que pretenen combatre.

Ho sento, però un documental em va fer veure com una idea que m'havia semblat fabulosa es podia convertir en una font de misèria i, alhora, un gran negoci per certs subjectes.

El 1983, Mohamed Yunus fundà el Grameen Bank. No sé si la seva intenció era fer una obra de caritat, un experiment, gunayar el premi Nobel o fer-se ric. Tan se val. Les dues darreres coses les ha aconseguit. La seva idea de la microfinanciació era, en un principi, molt interessant i atractiva. Avui, les seves víctimes (altrement dit, beneficiaris), malviuen pitjor de com ho feien abans de tenir tractes amb aquesta entitat, que creà tendència i propicià l'aparició de cents de competidors.

La microfinanciació no va funcionar. Només un molt petit percentatge dels beneficiaris van poder establir qualque mena de petit negoci i van prosperar. La majoria es van veure desbordats pel crèdit, un crédit que havia de ser abonat en uns plaços molt estrictes i a uns interessos que sobrepassaven sovint el 25%.

La idea de donar la oportunitat a la gent pobre de Bangladesh de crear el seu negoci era molt atractiva. Però també era lògic pensar que molts d'ells no tenien els coneixements necessaris per dur endavant aquestes empreses. D'altra banda, com bé deia una de les entrevistades, no hi ha cap negoci que produeixi beneficis a la primera setmana, moment en que ja havien de començar a abonar el primer plaç del crèdit.
Em va recordar els temps de la més escabrosa màfia napolitana o dels prestamistes més radicals. A una dona sense cap mena de recurs se li emportaren el sostre d'uralita de la seva "casa". D'altres, empesos per la desesperació, van optar pel suicidi. Mohamed Yunus segueix encara predicant les bondats del seu sistema de microcrédits.

La microfinanciació ha demostrar ser un fracàs i no ha tingut cap efecte sobre la pobresa al món. És més, molts dels que l'han tastada han passat de ser pobres a ser pobres endeutats.

Un diumenge per Cala'n Porter

2011-04-10T10:37:00.000-07:00

Mama, de major vull ser hostessa!!!

2011-04-03T09:59:00.000-07:00

És clar!!! Què millor? Poder aguntar el paraigües als motociclistes, lluint un pentinat impecable, en un gran campionat de Moto GP, o poder abraçar somrient a un ciclista al final del tour, mentres li fan una foto amb un gran peluix i un ram de flors, o millor encara, posar-me al costat d'un cotxe d'alta gama, per confondre els clients, a veure qui sap qui dels dos té més prestacions.

Bravo, feministes!!! Si dic jutge enlloc de jutgessa, m'apedregarieu, però això ho consentiu. Que us compri qui us entengui.

Maria?

2011-03-28T03:10:00.000-07:00

"He sentit dir que uns culpables que assistien al teatre s'han impressionat de tal manera amb l'art de l'escena que de cop han confesat els seus delictes; doncs el crim, tot i que és mut, parla finalment amb llengua milagrosa; faré que aquests actors recitin qualque cosa com el crim del meu pare en presencia de l'oncle."

Claudi descobrí de bon de veres el significat del mot catarsi. I així tots els que ens seiem davant l'escenari i deixam que les paraules i els gests de les actrius i els actors ens amarin fins arribar al moll de l'os. I malgrat no hagem comès cap crim de sang, el poder de les paraules pronunciades dalt les taules esdevé prodigiós. Sempre ho havia entès i percebut així, però ahir a la nit vaig ser víctima del poder de conmoure, de saccejar el nostre esperit, de remoure conciències, de, en definitiva, canviar-nos per dins i fer-nos reflexionar, que té el Teatre.

Maria? és una obra magnífica. Per la seva aparent senzillesa, per la manera com s'expressen les protagonistes, per com ens va endissant dins la vida de cada un dels personatges, pels seus tocs d'humor. Maria? és una obra endimoniadament dramàtica, però alhora, traspulla tanta tendresa que un quasi bé se n'oblida per uns moments.
Maria? posa damunt la taula un drama quotidià i silenciós. Aquest drama de Marta Barceló parla de la por, la por del desconegut, del futur i d'allò que ens manté arrelats a la realitat, de la memòria, aquell tresor que ens conforma com a individus i com a col.lectiu. Parla també de la Història, de la vertadera història, aquella que està feta de les petites anècdotes que ens expliquen els nostres avis i els nostres pares.
Maria? és també un treball de recuperació de la llengua, d'una manera pròpia de xerrar, de la tradició, dels refranys o les cançons que ens acompanyen al llarg de la vida i que ens uneixen amb els nostres avantpassats.

Vull destacar pe damunt de tot el treball exquisit de les tres protagonistes, Aina Compte, Aina de Cos i Laura Pons, que esdevenen criatures molt reals i properes, convincents i que generen en l'espectador una empatia que no es veu massa sovint.

Una escenografia senzilla de la que destaca una gran xarxa de pescar que es va despenjant i que cau paulatinament a sobre de l'escena, així com un acurat joc de llums, permeten que tota l'atenció es centri en la feina de les actrius i en la bellesa del text.

En un dels passatges, la neta diu a sa mare en el moment en que li dona un quadern on recopila tot el que ha esbrinat sobre la seva familia : "Té." "Què és això?" "Ets tu. És la teva història."

Gràcies a Marta Barceló per aquesta obra i a Biel Jordà, el seu director per haver-la portat a escena amb maestria. Crec que la força que tenen les paraules portades a dalt l'escenari, i molt especialment paraules com les que escriu Marta Barceló poden fer canviar les conciències i fins i tot, el món en que vivim. Com diu Jessica A. Kaahwa, autora del Manifest del Dia Internacional del Teatre 2011, "(...) us insto a pensar en aquesta perspectiva i a fer avançar el teatre com una eina universal de diàleg, de transformació social i de reforma".

Pensament negatiu

2011-03-23T02:08:00.000-07:00

La becada és un fenòmen anticomercial. Si no és així, no m'explico perquè sempre et truquen per fer-te ofertes havent dinat. Però això no és el tema.

Ahir em varen oferir una mena d'assegurança destinada a casos d'accident o ingrés hospitalari. La jove que me la oferia em va anar enumerant les virtuts de la dita assegurança. Però quan vaig creure haver entès el missatge, li vaig demanar: - Així doncs, jo pago cada mes per si qualque dia m'han d'ingressar a l'hospital. Ho he entès bé? -Sí, així és. - No podia dissimular un conat de rialla. Després de consultar-ho amb la meva assessora financera (altrament dit mare), vaig renunciar a la suculenta oferta, no sense que abans la amable telefonista em comentas l'èxit que havia tingut l'oferiment entre els seus clients. -Pensi que tan sols amb tres dies d'ingrés li treu doblers a l'empresa asseguradora. - Però he de preveure estar ingressat, senyoreta, i en aquest moment, no en faig cap comptes!

I això em va donar que pensar. Tinc 25 anys i pretenen que pagui (o sigui, posar diners dins un pou molt fons d'on potser mai els treuré), en vistes a un hipotètic accident. Molts pensaran que soc molt optimista, o que no considero els possibles esdeveniments futurs, però no vaig pensat en que pugui passar-me una setmana ingressat. I si passa, doncs ja ho vorem.

Però em va sorprendre l'èxit de les assegurances. Un fenòmen que es nodreix del pensament negatiu, de pensar que sempre et pot passar quelcom dolent i que val més estar preparat. I no se si això denota una societat prudent o una societat que mira cap el futur amb por.

Binibeca

2011-03-21T05:56:00.001-07:00

Com deia aquell vers inolvidable.....?

2011-03-14T03:47:00.000-07:00

Matilde Muñiz estava amb la sorra fins el coll amb un Jordi Odri amb "carraspera" mentre pronunciava algunes sentències brutals.

Santiago Sempere portava a l'escenari del Teatre Principal de Maó "Dies feliços", l'obra de Samuel Beckett escrita entre 1960 i 1961. Teatre de prop per gaudir d'una obra surrealista que anima l'escena menrquina, una escena que necessita de més clàssics per poder-se permetre el luxe de representar Beckett. Calen més tragèdies gregues, calderones i shakespeares per educar el públic, per tal de poder gaudir d'obres tan denses com aquesta de la manera que es mereix.

I jo em demano com un Beckett només estira 50 persones. Sempre les mateixes 50 cares. En fi, què hi farem?

Beckett és complicat, almenys per a mi. I m'imagino que no era l'únic que anava en qualque moment perdut. Per això cal fer molt, molt, molt més teatre. Cal veure-ho tot, cal que el Teatre Principal esdevengui també un important teatre de teatre. Sense deixar de banda els noms més actuals, es precís que els grans clàssics de totes les èpoques tenguin cabuda al nostre coliseu.

De què parla "Dies feliços"? Parla del pas del temps, del matrimoni, de la comunicació i de la incomunicació, d'allò que ens ferma a la vida, del que canvia i del que no canvia. Tot això i molt més és el que jo en vaig treure.

Farà falta fer més Becketts, i fer més teatre del s.XX. Però no puc deixar d'agrair a Matilde Muñiz, Jordi Odri i Santiago Sempere la gosadia, la professionalitat i el gran treball que han portat al teatre i que, espero, no sigui l'últim cop.

(Per als que us hagueu quedat amb ganes, aquí us en deixo el text: http://es.scribd.com/doc/4082177/TEXTO-DIAS-FELICES-TRADUCCION-DE-IHC-REVISION-VOLPE

Ciutadà 1.000.000

2011-03-10T11:20:00.000-08:00

És de nit, i el carrer es veu més buit i més negre, i el cruiximent li amara tots els ossos. Torna a casa pel mateix camí de sempre, i no veu res que el faci diferent. El mateix camí, el mateix ciutadà, quasi la mateixa nit. El ciutadà desperta aquesta nit. Despert dibuixa trajectòries mentals sobre paper vegetal que es veuen al besllum.

Arrossegant, vaig, dies feixugs,
i deix pavades de plom per dins ca nostra.

El ciutadà 1 milió es queda al bell mig del carrer, just al bell mig del migdia, com un semàfor en vermell, mentres la multitud camina, corre, frisa, s'esgavella, l'esquiva, al seu voltant. El Ciutadà 1x10elevatasis veu com tots saben on van. El ciutadà els contempla. Els observa detingudament. I crida, un crit groc llimona amb tocs de metall (preferiblement bronze de trompeta):

Demano un fort aplaudiment, una gran ovació per a tots aquells que saben on van!!!!

El crit a l'aire es engolit per un "solo" de tràfic metropolità amb obstinato de diesel. Però el fum roman (com sempre a la ciutat). Alguns ciutadans, encara no identificats, returen el pas, s'aturen un moment, i amagant un somriure còmplice i afectuós, ofereixen l'ovació reclamada, i segueixen, rumiant sota el fum del crit-d'instrument-de-vent-de-pregunta-metafìsica.

El ciutadà cridaner es veu emulat. Un ciutadà amb número ...? es planta devora ell i reparteix diplomes que proclamen amb virulència:

"Casa Pepita. Depilaciones a la cera. De lunes a viernes. Calidad superior.".

El ciutadà unmilió i el ciutadà descatalogat es miren amb recel i abandonen la via pública a la recerca d'una nova explanada amb més perspectives de negoci/màrketin filosòfic.

Açò va ser es meu primer sonet (quina vergonya!!)

2011-03-08T13:17:00.000-08:00

Et regal aquest trosset de mar.

Et regal l'olor del romaní

i la gelada del matí

i somiant amb tu el despertar.

Plaent, el romandre per copsar

del teu somriure, bemoll de Mi,

un minut més, ebri de vi;

no dir-te res, tornar a somiar.

Et regal la pluja i el meu nom

i la veu i la lluna que grapeja

amb sa llum mon tendre son.

Et regal l'hora en que tothom dorm

d'aquest amor que en mi espurneja

l'on, el quan, el perque i el com.

Una volta per "s'estalot"

2011-03-06T11:25:00.000-08:00

Ser o no ser, al facebook

2011-03-05T11:59:00.000-08:00

Partim d'una obvietat: si no tens facebook, no existeixes. Si fas qualque cosa i no ho poses al facebook, és com si no ho haguessis fet. Si poso al facebook que he menjat llagosta, la gent pensa que has menjat llagosta (malgrat hagis menjat bleda bullida). En definitiva, ets allò que el facebook diu que ets.

Així doncs, un obre el facebook, i com de costum, no veu res remarcable. Que si un ha anat a Benidorm, que si l'altre es de compres, que si m'he apuntat a un joc de llençar pilotetes contra una paret plena d'imbècils a veure quants en deixo estemordits, que si m'he fet amic del cunyat de la meva neboda que viu a Sudàfrica...I un es demana si la gent que escriu coses interessants ha desaparescut. I veu pel xat que segueix respirant (o bé segueix conectada, que pel cas ve a ser el mateix). La pregunta doncs esdevé la seguent: la gent interessant no té res a dir? No llegeix, escolta, sent, o pensa res interessant? Potser ja no tenen res a dir? Si la gent interessant que escrivia coses interessants ja no ho fa, segueix essent interessant?

La màxima del facebook s'imposa. Si no poses res interessant, no fas res interessant, ja no ets interessant. Ets un mort social.

Només em queden dues alternatives. Facebook és mort, ja no està de moda, ara la moda es Twuiter (NO, per favor!!) , o la gent ha estat engolida per facebook i s'han convertit en imbècils, com tots els altes.

Tenc por...

Diari d'una fòbia (I)

2011-03-04T17:41:00.000-08:00

(Fragments del diari personal de A. Riutort i Plasec, trist lampista de Sagrià).

10.01.10: Són les 4 i encara no m'he adormit. Sento com plou a fora i els esquitxos arriben fins a la finestra. Bufa vent del nord, i ho amplifica tot. Si demà al matí plou no aniré al gimnàs.

12.01.10: He acompanyat a misa a la tieta Paquita. Plovia. Anava mirant els núvols. Tenien una consistència dubtosa. Mirant cap el nord es veu com els núvols es van trencant. Demà ja no plourà.

16.01.10: Sóc a la feina. Miro per la finestra massa sovint. Crec que en Llopis se n'ha adonat de la meva dèria. Estem a gener. Pel gener no sol tronar. El gener és un mes bo, un mes sense tempestes.

17.01.10: Avui fa un dia radiant. Un sol de primavera. Hem sortit a passejar amb l'Helena. Després de sopar anirem al cinema. Està molt maca l'Helena d'ençà que s'ha tallat els cabells.

22.01.10: He mirat el pronòstic de la televisió. Diuen que demà plourà. Em miraré que en diu el diari i la pàgina del Servei de Meteorologia. Uff, res de tempestes! L'Helena diu d'anar demà al llac. Li he dit que ja ho vorem. Depen del temps que faci.

23.01.10: Quan m'he llevat he anat a mirar per la finestra. No sé si és de dia o de nit. Està molt fosc, molt ennivulat. No tinc ganes de llegir. Crec que aniré a l'habitació: allà tancaré la finestra i abaixaré la persiana. És més, un poc de música per esmorteir el so de la pluja. Wagner durant tres hores.

Molt recatalà

2011-03-02T00:51:00.000-08:00

La senyora Mortadel.la m'ha esperonat a escriure aquesta entrada. I li ho agraeixo. Perque m'he possat a pensar (una vegada, pic, volta, cop, més) què era ser o escriure en català. Per si no ho sabieu, som menorquí. Visc una realitat lingüística, si no complicada, si més no, interessant. Rallam un dialecte del català, amb moltes variacions. Variacions que existeixen entre els diferents pobles de l'illa, per no parlar de les diferències escandaloses que podem veure entre illes. Personalment, em considero afortunat per viure aquesta realitat. Ho tinc per un cabdal de riquesa lingüística/cultural que cal cuidar i preservar. A més, em tinc a mi mateix com una esponja de productes filològics (Sr. Tinc dixit). Tot mot que cau a les meves mans passa a formar part del meu lèxic. No en discrimino cap que sigui correcte. No tenc manies, vaja.

D'altra banda, veig com moltes paraules, habituals per a mi, són desconegudes pels meus coetanis, fet que m'entristeix i que les aboca a elles, les meves estimades paraules, a una mort agònica i irreparable.

Per més inri, el castellà ens ha contaminat, i tot i que la convivència pàcifica és possible, és innegable el fet del poder i de l'avanç que ha tingut en la nostra societat, en detriment del català.

Per això em va sorprendre el comentari de la senyora Mortadel.la, quan es demanava si expressions com "car em plauria" eren molt recatalanes. Empraré sempre amb molt orgull i normalitat, car és ma llengua materna i paterna, el dialecte balear, però no renuncio a tot allò que Mossen Alcover i Francesc de Borja Moll em diguin que és correcte. En definitiva, li respondré amb contundència espiritual: si, sóc molt recatalà perque parlo i escric amb aquesta llengua, que aprofit i explot fins la darrera gota, tant si escric amb article literàri com amb el salat, tant si enraono, com si parlo, com si xerr, com si rallo.

(Quina parrafada.) ;)

Més val callar

2011-03-01T09:02:00.000-08:00

"No le perdonaré nunca a Don Juan Carlos, nuestro rey, que abrazase a Santiago Carrillo" (Amb motiu de la conmemoració del 30 aniversari del frustat cop d'estat del 23-F). General retirat a la tertulia de Dando caña, a Intereconomía.

"El poble m'estima" Muamar el Gadafi.

Inspiració Tinc

2011-02-27T11:36:00.000-08:00

Ni milions d'euros, ni joies, ni un apartament a La Moraleja. He heretat un bagul de productes filològics. A dins el bagul se'ls veia bé. Venien sense envoltori, en aparent bon estat de conservació, tot i que la data de caducitat s'havia esborrat parcialment. Qui me'ls llegava n'havia fet ús durant un llarg temps:
- Aquest producte d'aquí, el de la "rr" ben maca, me'l va donar el teu avi. I aquell d'allà el vaig trobar oblidat dins un calaix. Cuida'ls. Ton germà els faria malbé amb aquella pantalla amb botons.

He anat traient-los un per un, he llegit les indicacions i recomanacions d'ús, i pausadament, n'he fet un tast. A primer cop d'orella, la seva sonoritat és bona, i s'ajusten a les expectatives.
Però he comès un error. Els he tret a passejar. Al contacte amb l'aire del segle vint-i-u, m'ha semblat que es mercien. N'he deixat un a uns amics mentre me n'anava de vacances, però no n'han sabut què fer-ne. Se'ls enganxava al paladar.
He fet la prova amb altres subjectes, però la resposta era similar. Els hi vaig possar un predicat de llana perque no passassin fred, però un se m'ha costipat, i l'he hagut de guardar en una llibreta, amb els seus companys.
Jo me'ls miro amb afecte, però encara veig en els seus fonemes la por davant la cara d'estranyesa de la gent, escoltant-los amb indiferència, fent-los sentir vells i inútils.

Reflexions incompletes sobre la Llei Sinde

2011-02-20T01:57:00.000-08:00

Una pel.lícula no és pel.lícula fins que algú se la mira. Una peli molt bona, si ningú se la mira mai, tot i ser molt bona, no és bona?
Van Gohg era un artista? Si en vida ningú va apreciar el seu art, era art el que feia? O és art a partir del moment en que algú repara en ell? Si una obra d'art no agrada a la majoria, deixa de ser art?
La Llei "Sinde" protegeix a la cultura, als artistes o a la indústria? Internet és la fi de la cultura o la fi de la indústria? La indústria s'ha acomodat? Han de protegir les lleis a la indústria?
Realment costa menys avui per avui produir un producte cultural?
Si un llibre de Manganito de Tal val 25 euros, i la indústria es queda amb 24, el comprarieu?
Si pel mateix llibre, l'autor rebés 24 euros, i la indústria 1, el comprarieu?
Què és un preu abussiu per una obra d'art? Producte cultural és igual a obra d'art?
S'ha acostumat la gent a la facilitat que suposa disposar de productes culturals a la xarxa a cost zero?
Què hauria de valer una entrada de cine, un llibre o un CD?
Com es poden combatre els abusos dels intermediaris?
Reconèixer la feina de l'artista, divulgar l'obra i fer-la accessible al gran públic, alhora que es comercialitza a un preu raonable. Alguna idea?
És la feina de l'artista una feina qualsevol? Un altre problema: qui/què és un/una artista? És l'objecte artístic un producte com un altre?
Quin paper juga/hauria de jugar l'SGAE? És legítima la seva intervenció? (Lope de Vega cobra encara drets d'autor?)

Pregunta

2011-02-18T10:16:00.000-08:00

Una imatge val més que mil paraules?
Una paraula val més que mil imatges?
Quantes imatges hi caben en una paraula?
Quantes paraules en una imatge?

Com podriem descriure en paraules el color vermell?

Com podem descriure un adagio?

No te posis nerviós, Oscar!!!

2011-02-16T12:26:00.000-08:00

Que a Berlusconi el reclami la justicia no m'hauria de sorprendre. És més, me n'alegro (avam si acabam amb ell d'aquesta). Però que un primer ministre acusat d'abús d'autoritat no tengui la decència de dimitir, és molt greu.

Tampoc puc entendre com un individu pugui penjar al seu blog ("Asesino knino")com tortura cadells i es quedi tan ample. Un perturbat/fill de la gran ---- així hauria d'estar tancat ja i el seu blog clausurat. (no us recomano entrar-hi; les imatges són esgarrifoses). Què se li pot passar pel cap a un individu com aquest mentre comet tal atrocitat?

I tampoc et pots enfadar si el govern practica aquella màxima, ja clàssica i massa gastada pels governants, del "donde dije digo, digo Diego". Primer van dir que les centrals nuclears s'utilitzarien fins els 40 anys; ara, fins que Déu vulgui. Clar, com que la cosa per Orient Mitjà es posa xunga i ves a saber si arribarà el petroli...

I què dir de la hipocresia dels paisos europeus? 30 anys possant-li bona cara a Mubàrak, perque erem tan amics, i ara, li embargam els comptes corrents perque ara és un dictador. Però fa dues setmanes no ho era, eh que no?

I segueixo escoltant les notícies per exaltar-me encara una mica més, fins que escolto que s'ha fet públic un informe al Regne Unit, on es denuncia el tracte inhumà i cruel que han rebut pacients de certs geriàtrics del país per part dels treballadors del centre. (Respira Oscar).

No em calia més que sentir la llibertat amb la que es poden expressar els dissidents a Iran i les traves que es troben els periodistes per poder fer la seva feina arreu del món, per agafar i apagar la tele.

No en vull sentir més.

El bon Govern

2011-02-14T00:53:00.000-08:00

Mariano Rajoy ho té ben clar. Allò que cal és un govern seriós. No cal que qui el conforma t'agradi. Tampoc que tengui bones idees o que prengui bones decissions. Ni tans sols que sigui competent. Allò important és que sigui seriós. Afortunadament, dins el PP hi ha prou gent que es pren molt seriosament la tasca de fer les coses malament.

Amanece que no es poco. "Las ingles"(completa)-J.Luis Cuerda

2011-02-10T16:56:00.000-08:00

La Boira

2011-02-10T01:42:00.000-08:00

Me cuesta como nunca

nombrar los árboles y las ventanas

y también el futuro y el dolor

el campanario está invisible y mudo

pero si se expresara

sus tañidos

serían de un fantasma melancólico

la esquina pierde su ángulo filoso

nadie diría que la crueldad existe

la sangre mártir es apenas

una pálida mancha de rencor

cómo cambian las cosas

en la niebla

los voraces no son

más que pobres seguros de sí mismos

los sádicos son colmos de ironía

los soberbios son proas

de algún coraje ajeno

los humildes en cambio no se ven

pero yo sé quién es quién

detrás de ese telón de incertidumbre

sé dónde está el abismo

sé dónde no está dios

sé dónde está la muerte

sé dónde no estás tú

la niebla no es olvido

sino postergación anticipada

ojalá que la espera

no desgaste mis sueños

ojalá que la niebla

no llegue a mis pulmones

y que vos muchachita

emerjas de ella

como un lindo recuerdo

que se convierte en rostro

y yo sepa por fin

que dejas para siempre

la espesura de ese aire maldito

cuando tus ojos encuentren y celebren

mi bienvenida que no tiene pausas

"Hombre que mira a través de la niebla" Mario Benedetti

Quina música li possarieu a una escultura?

2011-02-09T10:52:00.000-08:00

Sa mateixa notícia?

2011-02-08T09:41:00.000-08:00

"Batasuna anuncia que rompe con ETA" - Público.
"Sortu defiende su legalidad tras rechazar la violencia de ETA" - El Periódico de Cataluña.
"Batasuna se reinventa con el rechazo a la violencia de ETA" - El País.
"Sortu, la nueva marca de Batasuna" - ABC.
"ETA presenta su nuevo partido" - La Razón.
"Los proetarras dicen ahora que rechazarán la violencia de ETA" - El Mundo.

* Tramontana air-lines *

2011-02-05T01:19:00.000-08:00

Lo pi de Formentor ha tombat.
N'Espinete és, definitivament, un frígid. (Don Pin Pon sortí a per tabac, i mentre se'l fumava a 100 metres de l'escola, reparà en la presència de la gallina Caponata).
-La humitat està neta? - No ho sé, Wilhelm. - L'aire és irrespirable.

-Tramontana air-lines els informa de la desaparició de dues-centes maletes. Posam a la seva disposició un catàleg de fotografies. La companyia agrairà als senyors passatgers acudeixin per identificar la seva maleta i el comandant de la nau.
- Passengers from flight HP343 to Torremolinos, get gate RS99999 (over there, you know, where airport finishes and starts Cala Blanca).

-Si, mama, el vol un èxit, llevat de les turbulències pròpies d'aquesta illa. Envia'm més crespells d'aquells quan puguis.

Última hora: Maó és víctima d'una banda de narcotraficants. Les autoritats començaren a sospitar en veure es Carrer Nou ple de gom-a-gom diumenge passat a les 9 de la nit. Segons han informat des de la comandància de la guàrdia civil, el contingut d'una maleta extraviada amb destí Torremolinos va ser posat en circulació. La maleta contenia 2000 crespells farcits amb cocaïna. L'eufòria dels mahonesos ha estat controlada i no es pateix per la seva vida. El jutjat d'instrucció nº 1 de Maó obrirà diligències contra Tramontana air-lines en quant puguin treure al senyor jutge de Peoples. Els ha informat Lolailo Nius.

Gràcies

2011-02-04T09:27:00.000-08:00

Avui havia amenaçat amb publicar el meu primer relat, però els esdeveniments ens han superat i no podia deixar d'escriure aquest article. Un article que valdria per a qualsevol dia de l'any, i desgraciadament, per a molts de dies, i molts d'anys.

Perque aquest article vol ser un petit reconeixement a una de les feines que més admiro. Una feina que no tothom és capaç de dur a terme, que no tothom pot afrontar amb responsabilitat i valentia. Cal ser molt bo per ser un bon corresponsal extranger. Si, senyores i senyors, avui vull fer un gran homenatge a tos aquells periodistes que exposant la seva vida i moguts per l'afany de mantenir-nos informats, abandonen les seves families per còrrer món i contar allò que molts pretenen que no sigui contat.

Gràcies a ells i elles, professionals compromessos amb quelcom que va més enllà del dret a informar, més enllà de la necessitat de cobrir la noticia, podem assabentar-nos del que succeeix al nostre voltant. S'enfronten a perills perque el món conegui la veritat. El seu lema: "Algú ho ha d'explicar". I per aquest motiu tenen tot el meu reconeixement i admiració.

Quan en un conflicte es carrega contra els periodistes, bé sigui a través del poble eufòric que necessita un enemic, o bé ( i molt més freqüent), a través del poder, sempre temo que siguin silenciats. Perque sense ells ni el món pot conèixer el que està passant ni el poble pot cridar i mostrar a quins maltractaments estan sotmesos.

Els entenc quan decideixen fugir del conflicte, perque no val la pena fer-hi es pellet, però els admiro amb més força encara quan decideixen quedar-se i explicar-nos el que veuen.

Tristament aquest article ha vingut motivat per l'allau de detencions de periodistes que han tingut lloc en les darreres hores a El Caire i que des d'aquí denuncio com macabre mètode de l'Estat egipci per silenciar i ocultar tot el que està esdevenint. Molt típic dels estats autoritaris.

Per tot el que he dit, el meu suport i ànims a tots aquells periodistes que s'arrisquen cada dia perque sapiguem que es cou en aquest món. Gràcies.

Manifest Institut d'Estudis Catalans

2011-02-03T12:22:00.000-08:00

http://www.tv3.cat/3alacarta/videos/3350610

Bones intencions

2011-02-01T17:06:00.000-08:00

Navegant, quan no hi ha massa paltreig, el responsable d'aquest indret cibernètic ha descobert una sèrie de blogs que li han semblat interessants. Dóna la casualitat que tots ells estan dedicats a la publicació de relats, poemes o textos literàris de múltiples i variades tipologies.

Davant aquest fet, el pare de la criatura ha procedit a examinar el present blog. Un podria pensar en primer lloc que està dedicat a tot el que desperta l'interés d'aquest humil tafaner del món. D'altres podrien pensar que és insustancial i que no es centra en cap temática concreta, i pretenent saber de tot, no sap de res, convertint aquest blog en fum de formatjada. Un tercer observador arribaria a la conclusió que tots els temes hi tenen cabuda i que l'autor intenta diversificar l'oferta amb la finalitat de contentar a tots els públics.

L'autor creu que de vegades preten xerrar de tot i que no sempre ho fa prou bé. És cert que molts temes atrauen l'atenció del sotasignant i que procura fer d'allò més entretingut aquest espai dins el ciberespai.

Pròxima la matinada, l'autor , sense pretensions de fer quelcom que perduri ni de passar a la posteritat com a blogista (?), i plenament conscient de les actuals limitacions intel.lectuals que l'acompanyen des del cafè de les sis fins el riuet de bona nit, exposa:

- Que afronta amb rigor tots i cadascun dels registres d'aques blog i que ho fa amb tota la serietat de que disposa en efectiu.
- Que contempla la possibilitat de donar un nou rumb a l'esmentat quadern incloent d'ara en endavant relats propis fruits de la reduida imaginació natural i que renuncia al "problemas informáticos", ampliament utilitzats, però lleugeraments il.legítims.
- Que amenaça amb dur-ho a terme.
- Que s'autoexamina a si mateix i no veu traces ni de poeta, ni de periodista, ni de narrador, ni de opinador, ni de crític. Es perfila, molt a contragust, com a escribà lliure. Lliure?
- Que no renuncia en cap cas a sacrificar a lectors potencials oferint breus notes sobre història del segle XIII o física qüàntica.
- I que en definitiva, es lliura a les muses perque facin d'ell el que puguin (o el que els hi deixin).

Tres són les premises em venen al cap. La primera, que no hi ha bon escriptor sense bon lector. Segon, que l'art s'aconsegueix amb el treball (com deia Picasso, que les muses em trobin fent feina). I tercera, i no per això menys important, que si un no té res a dir, val més guardar silenci.

(Mutis)

Més sobre la crisi d'Egipte

2011-01-31T09:24:00.001-08:00

http://www.tv3.cat/3alacarta/videos/3343690

Ja n'hi ha prou!

2011-01-29T08:56:00.000-08:00

En els darrers anys havia pensat que si qualque cosa es movia, politicament parlant, als paisos majoritariament musulmans, vindria donat per l'extremisme religiós i no estaria enfocat cap a la millora interna, sino més aviat, a combatre les amenaces externes que pateixen o creuen patir (cosa que encara estic rumiant).

Però ha estat, si més no interessant, veure com ha esdevingut una revolta popular (que bé quan l'exèrcit sembla no tenir-hi res a veure) per expulsar a un president corrupte i pressumptament democràtic, en una rebel.lió que reclama feina i millores en les condicions de vida, així com llibertat d'expressió. Interessant també que hagi succeït en un país on semblava que mai passava res. Un país tant pròxim a Europa (ens hauriem de demanar cap on miraven els líders europeus mentre Ben Ali feia i desfeia com volia).
Interessant també veure com s'ha extés a Egipte, on sembla haver pres unes dimensions excessives.

Serà aquest potser el model per avançar en la consecució de la democràcia i les llibertats en el món islàmic? Com s'ho deuen mirar des de l'Orient Mitjà?

Ivo Pogorelich Chopin Prelude Op 28 No. 7

2011-01-24T04:21:00.000-08:00

Motius de celebració

2011-01-24T01:23:00.000-08:00

Chopin tenia una gran obsessió. Volia transmetre grans missatges a través d'un únic instrument, el piano. Mentre els seus contemporanis anaven engrandint les orquestres, ell condensà tota la seva poètica en un sol instrument. Després del recital d'ahir a la nit, un arriba a la conclusió que ho va aconseguir.

Ahir era un dia de celebracions. Celebràvem, tot i que amb un poc de retard, el segon centenari del neixament de Chopin. També la sort de poder escoltar a Ramón Coll. Veure amb quina agilitat es movien les seves mans per damunt del teclat era un vertader espectacle. La seva interpretació fou impeclable i d'una gran sensibilitat. I finalment, celebrar l'absència d'una parella habitual a les sales de concert, a saber, Dony Caramel que no s'obre i Donya Tos seca no expectorant.

En definitiva, bona música, silencis complices i un gran intèrpret.

Capvespre a Son Bou

2011-01-22T09:50:00.000-08:00

Farinelli o la importància del silenci.

2011-01-21T00:52:00.000-08:00

Bah, aficionats...

2011-01-17T13:46:00.000-08:00

Pastís de formatge

2011-01-17T13:16:00.000-08:00

Ingredients: 2 terrines de "Quark" (formatge fresc), 60 gr de farina, 100 gr de sucre, 50 gr de panses, 100 gr de fruita comfitada (opcional), 4 ous, la pell ratllada d'una llimona.

Elaboració:
1: Es talla a bocinets la fruita comfitaAboda, es posen en remull les panses perque s'hidratin (en moscatell o qualque licor) i es ratlla la pell de la llimona.
2: En un bol es mescla el formatge, els 4 rovells d'ou, la farina, el sucre, les panses, la fruita i la pell de llimona.
3: Es baten els blancs d'ou a punt de neu i s'afegeixen a la mescla anterior amb molt de compte, mesclant de baix cap amunt. S'aboca la mescla en un motlle previament untat en margarina o oli i s'enforna a 180 ºC durant uns 30-40 min.
4: Un cop tret del forn, es convenient esperar uns minuts abans de desmotllar-lo. Es preferible també posar-lo a la gelera i consumir-lo un poc fresc.

Bon profit!!

Jessye Norman + Kathleen Battle 'He's Got The Whole World In His Hand' ...

2011-01-16T02:59:00.000-08:00

Júpiter conjunció Venus o les marees a la placenta

2011-01-15T15:17:00.000-08:00

Quin efecte pot tenir que avui passi pel damunt del meu cap Júpiter o Venus? Si ahir era bessons i avui sóc taure, quin és el meu DNI?
Ara resulta que com que l'eix de la terra està un poc més tort (tot ho tenen que cau aquests de manteniment), resulta que hem de recalcular el nostre signe zoodiacal. Devia estar tort el dia que vaig nèixer?

No poso en dubte la influència que exerceixen les forces gravitatòries dels diferent planetes i especialment de la lluna, ara ...fins aquí hem arribat!!! No crec que el meu caràcter voluble o la meva inconstància venguin determinats per la presència a milions de kilòmetres d'un còdol de dimensions sobrehumanes.

Us posaré un exemple. Ma mare i mon pare varen nèixer el mateix dia, del mateix mes, del mateix any. Els separeven unes poques hores i menys de 2 Km. No he conegut dues persones més diferents. Si he de fer cas de la predicció dels horoscops, a totes aquelles persones que varen nèixer en dates pròximes els hi ha d'ocòrrer poc més o menys el mateix, no?

El que més gràcia em fa és quan tota aquesta gent aficionada al tarot, astrologia, pseudopsicologies, homeopaties i hòsties vàries et diuen que ets una ment tancada perque no et refies d'aquests mètodes. Val a dir que no n'hi ha cap que ostenti el títol de ciència.

I malgrat l'eficàcia que pugui tenir en certs individus predisposats, prefereixo malviure gràcies a les disciplines cientificament demostrades que arribar al nirvana per camins poc ortodoxos.

No sé què en penseu, però jo ho veig així.

Un país malalt

2011-01-07T15:30:00.000-08:00

I ben malalt. És la única explicació que se m'ocorre. Perque censurar un perfil de facebook als EEUU perque l'usuaria te com a foto de perfil una instantània on apareix donant el pit al seu fill, no te altre nom. Un país que opina que la fotografia d'una dona embarassada mostrant la panxa és obcena, no és normal.

Tenir la bomba atòmica, ser la primera economia mundial o liderar el món tecnològic no implica ser el país més avançat. El puritanisme americà d'avui és el mateix que viatjava a bord del Mayflower el 1620.

Mentres un pit o un mugró siguin més perjudicials que un kalashnikov, no anem bé.

Avui és un gran dia

2011-01-02T09:22:00.000-08:00

Si, senyors, avui és un gran dia. Avui és un gran dia per tots aquells que sou com jo. S'ha acabat de baixar cap i demanar perdó. A partir d'avui, s'ha acabat la discriminació. Ja n'hi ha prou. Ara podrem anar per tot arreu i podrem respirar tranquils. Ara podem dir orgullosos: Jo som no-fumador i he deixat de ser fumador passiu!!!!!!

Jo no dic mentides quan dic que no dic mentides

2010-12-28T00:49:00.000-08:00

Són quasi les 8 i truquen a la porta. Els primer convidats. La porta no para d'obrir-se per deixar passar a més i més gent, tots coneguts que es saluden els uns als altres. Tot està boni a punt per passar cap el menjador.

No, no és el relat del sopar de Nadal. És el que es va viure ahir en una cèntrica casa de Maó, on estava a punt de dur-se a terme una experiència novedosa i excitant que el públic menorquí esperava amb ànsia. Pitus Fernández s'arriscava de nou i portava a escena tres monòlegs de Jean Cocteau a l'interior d'una casa particular. El teatre al teu menjador. Ara ja no hi ha excuses per no veure teatre. Te'l porten a casa.

Tot estava a punt. En Lluís i na Guedi feien d'amfitrions, acomodadors, tècnics de il.luminació, cambrers, i més n'hi hagi. Un públic reduit (no més de trenta assistents). Dues taules, quatre cadires i sis actorassos dispostos a feer-nos passar una hora intensa.

"El fantasma de Marsella". Enka Alonso dóna vida a una dona atormentada que ens relata el seu crim. A "El bell indiferent", Laura Cubas discutia, debades, amb un diari aferrat a un home, causant de la seva neurosi i desesperació. "El mentider" és un joc de paraules entrentigut i que et pot arribar a embullar on tres germans i la seva mare exposen la seva relació amb el binomi veritat-mentida.

Enka Alonso, Laura Cubas, Jaume Gomila, Josep Orfila, Laura Pons i Lluís Vinent van donar vida a aquest personatges, dirigits amb la veu experimentada de Pitus Fernández.

Uns tèxtos bellíssims que van omplir aquell menjador, ple de ulls que escrutaven de ben aprop cada moviment dels actors, vertadera prova de foc per a un intèrpret. Però alhora una experiència excitant tant per als actors, com també per al públic.

La pregunta que em faig és quin deu ser el proper repte d'en Pitus. Cada cop la cosa s'estreny més? Què serà el següent?

Gràcies, per renovar l'escena menrquina, per portar a termes propostes agosarades i trencadores, per, en difinitiva, animar el teatre que es fa a Menorca.

Jessye Norman Samson and Delilah

2010-12-25T04:11:00.000-08:00

"Entonces, descubriéndole la verdad, la dijo: Nunca subió hierro sobre mi cabeza, porque soy Nazareo, esto es, consagrado a Diós, desde el vientre de mi madre: si fuere rapada mi cabeza, mi fuerza se apartará de mí, y desfalleceré, y seré como los otros hombres." (Jueces, XVI, 17).

Tosca

2010-12-23T10:06:00.000-08:00

;)

2010-12-23T09:47:00.000-08:00

Jaume I

2010-12-23T04:59:00.001-08:00

http://www.tv3.cat/videos/3082191

Coses que no entenc i que, a més, m'emprenyen

2010-12-23T02:12:00.000-08:00

Aquestes dates són propicies per estimular la solidaritat. Un té el cor reblanit i és més bo de fer que amolli la pasta. I són molts els que aprofiten per treure el seu cas i demanar. I me sembla molt bé.

Un cas que em va commoure fou el d'una noia amb sensibilitat química múltiple, una malaltia rara que li impedeix de fer una vida normal i de relacionar-se, ni tan sols, amb la seva familia.

I com és natural, per investigar aquestes coses no hi ha pressupost. Clar. Però si que n'hi ha per enviar un tros de ferro amb quatre botons fins el cul de l'univers avam si hi ha aigua. Que venguin a casa, que ja els convido jo a un got d'aigua, i gastin els diners en salvar els habitants d'aquest planeta, en lloc d'anar-ne a buscar a l'altra cap de la galaxia!!!

L'art al s. XIII

2010-12-22T09:51:00.000-08:00

"De arte venandi cum avibus", tractar d'ornitologia i cetreria escrit el 1240 per Frederic II Hohenstaufen, emperador del sacre imperi romano germànic.

Concert del grup filharmònic de l'Ateneu de Maó

2010-12-20T13:44:00.000-08:00

Dissabte a la nit varem poder gaudir d'un excel.lent concert a càrrec del Grup Filharmònic de l'Ateneu de Maó dirigit per Lola Mir.
Per obri boca, Oliver Vinent va presentar el seu "Adagio per a cordes", una peça de gran lirisme, que a mí, personalment, se m'antullava piccinià. Entestats a emocionar-nos, varen proseguir amb el tema de "La llista de Schindler", amb l'actuació solista d'Esther Pons Barro, on la violinista va demostrar les seves excel.lents qualitats. Per acabar la primera part, ens vam oferir la simfonia nº 53 de Haydn, en un exercisi impecable.
A la segona part, Kiev Portella acompanyat de l'orquestra ens van delectar amb el concert per a piano i orquestra en la menor de Schumann, en que el piano va brillar d'una manera especial, amb gran expressivitat, d'una manera vibrant, fet que provocà l'ovació del públic i la reaparició del solista per interpretar un emocionant "Somni d'amor" de Litz.
Malgrat una pàgina que no estava en el programa (el triple concert per a tos, porta i caramel), la vetllada fou memorable.

Cap on anem?

2010-12-16T00:01:00.000-08:00

Un home es presenta a una junta escolar pistola en ma per recriminar als presents l'acomiadament de la seva dona. Un altre entra en un bar i mata a trets d'escopeta a un home que li devia diners i al seu fill, a més de dos treballadors d'una caixa d'estalvis. A Roma es produeixen disturbis que ocasionen destrosses per valor de 1000000 d'euros. A Grècia es agredit un ex-diputat conservador en mig d'un aldarull al carrer. Silvio Berlusconi surt victoriós de dues mocions de censura.

notes per a un desmemoriat

7627

Night and Day - Cole Porter

Lliçons d'història (i de la Història)

Neu a Maó (I)

El fred ja és aquí

Don Dinero paco ibañez

Como convertir la deuda privada en deuda publica.flv

Feina o no feina, aquesta és...

Passeig de Reis

Senyors, tenim un problema

Recepta americana per temps de crisi

Si cada dia fos Nadal...

La tisora i el programa

Amebes catòliques

Post en negre

La llei de la "Pole position"

Basses dins sa cuina

La pluja arriba a Maó

Va' pensiero... Riccardo Muti speaking about Italian culture, Opera di R...

Confiança

Gavines i roses

Val la pena llegir-lo

Una pregunta que em faig molt ultimament

Açò és sa democràcia espanyola

La crisi i jo (II)

La fam a Somalia

Futur? Quin futur?

La crisi i jo (I)

Cagada Relativa

Ho dec haver somiat

Post-comentari (gentilesa del Sr. Tinc)

Visconti i el vent que arribà del sud

Un nou rumb

Coses en comú?

Coses que no entenc

JMJ (II)

Ignoria: George Bernard Shaw - Por qué Darwin contentó a lo...

JMJ

Jessye Norman 'Joy To My Soul' 1990

Avui em depilo. Sense pels a la llengua!!

El decòrum

Cinc contra u

Excés de velocitat

Lapsus tertulians

Magdalenes amb pinyons

L'aventura del romànic

Fígaro o el "ja-ho-he-vist-tot"

La democràcia és molt polida

Vergonya!!!!

Ingredients electorals

Reflexions polítiques

Algunes fotos per dins Mô

A mi també em van enganar

Un diumenge per Cala'n Porter

Mama, de major vull ser hostessa!!!

Maria?

Pensament negatiu

Binibeca

Com deia aquell vers inolvidable.....?

*Ciutadà 1.000.000*

Açò va ser es meu primer sonet (quina vergonya!!)

Una volta per "s'estalot"

Ser o no ser, al facebook

*Diari d'una fòbia (I)*

Molt recatalà

Més val callar

*Inspiració Tinc*

Reflexions incompletes sobre la Llei Sinde

Pregunta

No te posis nerviós, Oscar!!!

El bon Govern

Amanece que no es poco. "Las ingles"(completa)-J.Luis Cuerda

La Boira

Quina música li possarieu a una escultura?

Sa mateixa notícia?

* Tramontana air-lines *

Gràcies

Manifest Institut d'Estudis Catalans

Bones intencions

Ciutadà 1.000.000

Diari d'una fòbia (I)

Inspiració Tinc